14 d’abr. 2012

Sants patrons: potents símbols d’identitat ciutadana

Els vincles de relació entre la figura simbòlica que representen els sants i la societat humana, ja sigui des d’un punt de vista individual com col·lectiva, adquireixen forma i s’exemplifiquen al voltant dels conceptes de patronatge i de patró.
Enric Moliné defineix patronatge com la “protecció espiritual atribuïda, demanada o reconeguda a un sant (1)”. I el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll descriu, entre les diferents accepcions, que patró significat “protector; qui té sota la seva protecció alguna persona, cosa, institució”; i en el cas religiós, assenyala que el significat és “el sant sota la invocació i protecció del qual està una església, un poble, una congregació, una persona, etc (2)”.
Aquesta interpretació, vinculada als sants des de l’antiguitat tardana no provenia, segons Peter Brown (3) de la supervivència de les antigues divinitats paganes, sinó que reproduïa el model de relació entre els patrons romans amb els quals diversos membres de la plebs tenien una associació de clients. Un exemple d’aquest fet apareix a la carta del bisbe Sever de Menorca en la qual anunciava la conversió dels jueus de Magona (Maó) arran de la presència de les relíquies de sant Esteve. En el conflicte s’evidencia quins eren els patrons de cada part:

El poble jueu recolzava sobretot en l’autoritat i destresa d’un tal Teodor, el qual era l’home més important d’aquella ciutat, no solament entre els jueus, sinó també entre els cristians, per la seva fortuna i pels càrrecs civils. És que entre ells fou doctor de la llei i, per emprar un terme seu, havia estat “pare dels pares”. Dins la ciutat havia exercit tots els càrrecs municipals, havia estat ja ‘defensor’ i encara avui és ‘patró’ del municipi” (...) Per altra banda, els cristians, com a més humils d’esperit i de forces que eren però superiors pel vigor de la veritat, imploraven l’ajut de llur ‘patró’ Esteve, fins que els dos exèrcits, havent ja concertat el dia de la disputa, es retiraren per a una treva (4)”.

En aquest cas, com diu Peter Brown, sant Esteve es va mostrar com un patró expert en l’art del consens i en la resolució de les tensions entre les estructures de poder i conflictes socials, esdevenint el patronus communis, “el patró de tots (5)”.
L’elecció d’un patró o patrona, d’un sant o una santa, amb identificació preferent amb un col·lectiu determinat –sigui segons un ofici compartit o per viure en un lloc determinat- era un fet de certa importància. La tradició ha anat consolidant, a través dels temps, la designació de sants o santes com a protectors celestials d’un territori determinat (país, diòcesi, comarca, subcomarca, ciutat o altre tipus de població). Podia ser, com en molts casos, diferent al titular de la parròquia o de la parròquia originària de la contrada. Així, els patrons, protectors i advocats defensors entraven a formar part de l’imaginari col·lectiu com a símbol d’identitat i de cohesió comunitària.
La tria de patrons no va tenir una normativa fins al 1630. En aquella època s’aplicaven els acords adoptats al concili de Trento (1545-1563). Sobre aquest concili ecumènic, Fernando Martínez, afirma que “s’ha dit que Trento no es va limitar a una contrarreforma, sinó que va impulsar una autèntica reforma catòlica. I, veritablement, va realitzar una important fixació de dogmes i una reforma moral; però en allò que relacionat amb la religositat i les seves formes, an actitud d’obert desafiament a les posicions protestants, validant el model que venia de temps anteriors: el culte a la Verge i els sants, imatges i relíquies, el purgatori, les cerimònies externes...(6). Precisament, en la 25a sessió, el 3 i 4 de desembre de 1563, va tractar sobre la invocació, veneració i relíquies dels sants, i de les sagrades imatges on es manava que els bisbes vetllessin per la correcta i adequada devoció de part dels fidels.
El decret de 1630 promulgat pel pontífex Urbà VIII sobre la tria dels sants com a patrons, segons la Sacra Congregació de Ritus, establia la normativa per elegir-los:

Podran ser-ne elegits dos solament com a patrons, els quals tindran el títol de sants decretats per la Església públicament, no els que siguin solament beats (...) D’aquests, el poble haurà d’haver elegit per sufragi secret, mitjançant el consell general d’aquella ciutat o lloc, no solament per oficialisme, dels quals podran accedir —a ser patrons— per consens dels bisbes i clergues dels llocs (7)”.

Per tant, la tria de quin sant o santa havia de respondre a la qualitat de patró o patrona havia de ser, segons els postulats eclesiàstics, una elecció popular. Així, la Sagrada Congregació de Ritus, predecessora de la Congregació per les Causes dels Sants (Congregatio de Causis Sanctorum), manifestava que “la Sagrada Congregació, amb aprovació del Sant Pare ha decidit, que en l’elecció dels Patrons, s’ha de seguir el següent ordre: que el Patró d’una ciutat havia de ser elegit pel poble, en una assemblea general prèvia de la ciutat o lloc amb consentiment exprés del bisbe i clerecia de la població”. Posteriorment, la Congregació analitzaria les causes de la tria i en cas de consideració positiva, l’aprovaria. A més, quedava molt clar que “el bisbe ha de saber que no és permès variar l’elecció d’un Patró feta abans pel poble amb consentiment de la clerecia i del bisbe i aprovació de la Santa Seu, o observada durant el temps prescrit (8)”.
D’acord amb aquests preceptes, el 1741, fra Josep Monton descrivia al patró de la següent manera:

El Patron, es aquel, que el Obispo con el Pueblo lo eligen como tal, ò porque fue el primer Obispo de aquella Iglesia, ò porque alli descansan sus Santas Reliquias, ò porque fue Ciudadano del mismo Lugar, ò bien por haver experimentado su socorro en varias urgencias (9)”

A grans trets, avui dia, el concepte de sant patró segueix sent el mateix. El nou santoral litúrgic de Catalunya (10) va ser confeccionat a partir de la reforma de l’Any litúrigic i del Calendari romà de 1969 i seguint la Instructio de calendariis particularibus atque Officiorum et Missarum propiis recognoscendis de la Sagrada Congregació per al Culte Diví del 24 de juny de 1970. Aquest,  estableix que només poden ésser escollits com a Patrons de les nacions, regions i col·lectivitats aquells Sants venerats legítimament amb aquest títol i que aquests han ser de escollits per la clerecia i el poble i que hauran de ser aprovats pel Bisbe o una altra autoritat eclesiàstica competent; així mateix, manifesta que “des d’ara només hi haurà un Patró principal. Per motius peculiars, hom hi podrà afegir un altre Patró com a secundari” així com “és clar que hom podrà elegir dos o més Patrons principals, quan es tracta de Sants que són inscrits al Calendari tots alhora” i que, tant com sigui possible, cal aplicar-ho als Patrons ja establerts. Aquesta darrera consigna porta, però, dos matisos: “Els patrons, tant els principals com els secundaris, que foren aclamats antigament en circumstàncies històriques especials, i igualment els Patrons elegits aleshores per motius extraordinaris, com la pesta, la guerra o d’altres calamitats, o bé per raons d’un culte especial ara oblidat del tot, ja no hauran de ser venerats com a Patrons en l’esdevenidor”; i “quan el culte i la devoció envers els Patrons constituïts legalment o acceptats per tradició immemorial, amb el temps foren abandonats, o bé no se sap de cert sobre aquell Sant, no hi ha cap inconvenient perquè sigui escollit un altre Patró, després d’escatir bé el tema i d’escoltar tots els qui hi tenen interès”. La referència a “tots els qui hi tenen interès” es refereix a la clerecia i el poble indicats anteriorment. Respecte a la celebració litúrgica, aquest “nou santoral” afirma que “pertoca de tributar-la  només als Patrons escollits i proclamats d’acord amb les consuetuds antigues o bé acceptats per una tradició immemorial” i aclareix que “els altres sants no tenen cap mena de dret litúrgic especial, encara que també siguin anomenats Patrons en un sentit més ampli, proposats només per motius de pietat”.
Històricament, els canvis de patró, malgrat fos un procés dificultós i gens desitjat per l’autoritat eclesiàstica, podia dur-se a terme. Un exemple polèmic, en el seu moment, va ser la designació de santa Teresa de Jesús com a patrona espanyola que va topar frontalment amb els partidaris i defensors del patronatge ja establert de sant Jaume (11).
I és que el control, la capacitat d’utilitzar el símbol del patró davant la població, era un instrument més de poder. Aquest exercici de domini és, en paraules de Fernando Martínez, “el deler de recerca d’una identitat urbana per part d’unes oligarquies que pretenien generalitzar el culte d’un sant patró a tots els nivells de la societat local amb la finalitat d’afermar-se dins d’aquesta davant d’altres grups de poder, de minimitzar els conflictes socials i de preservar l’ordre imposat (12)”. En un altre sentit, complementari a l’anterior, Pablo Sánchez Ferro esmenta que “la ciutat vol un sant patró que la dignifiqui i doti d’identitat. És per això que la figura del patró transcendeix el seu sentit d’advocat intercessor –un sentit la importància de la qual és inqüestionable per a la mentalitat del devot que busca i sent (en els seus miracles) l’empara de la seva mediació a l’esfera celestial, sumant-li la qualitat de ser element de cohesió de la comunitat urbana, especialment en les processions en què s’involucra la seva presència, tant en les de caràcter festiu com en les de caràcter rogatiu (13)”.
L’admissió del patró, com a símbol col·lectiu d’una població, va comportar formes de visualització ben evidents que han perdurat fins a l’actualitat. La figura del sant o santa protector va ser incorporada, per exemple, al calendari festiu. Joan Soler i Salvador Palomar esmenten que “tot i que la laïcitat democràtica és condició de les festes populars actuals, aquestes solen mantenir la dedicació històrica al sant o la santa patrons de la localitat, acompanyada de determinades tradicions, costums i referents de caràcter religiós”. Un d’aquests referents és, segons el mateixos autors, “l’ofici solemne, que se celebra al temple parroquial a l’entorn del qual s’ha aplegat i configurat històricament la població, i que sovint porta el nom i la dedicació del sant o la santa commemorats en la festa major, ha estat durant molts anys, segurament, l’acte festiu principal i significador (14)”.
La presència de relíquies era un factor que reforçava la presència del patró. Marta Crispí ho constata quan diu “les relíquies constituïen una realitat física; eren les restes visibles del sant i alhora, però, tenien una connotació transcendent i simbòlica en tant que visualitzaven una persona que fruïa ja de la plena contemplació i comunió amb Déu i, com a tals, feien present la màxima aspiració del fidel cristià: el gaudi de Déu en el cel (15)”.
La festivitat o diada del patró d’una ciutat o d’un municipi, en la majoria dels casos ha esdevingut la festa principal del seu calendari, l’anomenada Festa Major, Josefina Roma ho constata en dir que “en molts casos s’ha pres per festa la diada del sant al qual va ser dedicada l’església, sigui d’acord amb les relíquies que se’n conservaven a l’hora de la consagració de l’altar o bé en consonància amb una advocació general, com és ara la Mare de Déu d’Agost. En tots aquest casos la festa identifica un fet local, la parròquia, i defineix els feligresos-veïns davant d’altres nuclis poblacionals (16)”.


Si en voleu més:

Notes
1 Moliné, Enric. “Patrocini” dins Diccionari eclesiàstic de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2001, vol 3, p. 39
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca,: Moll, 1979, v. 8, p. 334-335
3 Brown, Peter, The cult of saints: its rise and function in latin christianity.Chicago: University of Chicago, 1981, p. 50-68.
Consensi. Correspondència amb sant Agustí. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1987, vol. 1, p. 46-47
Brown, Peter. The cult of… [op. cit.] , p. 105
Martínez, Fernando. “Religión e identidad urbana en el arzobispado de Toledo (siglos XVI-XVII)”, dins Religiosidad popular y modelos de identidad en España y América. Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, 2000, p. 26
7 Ferraris, Lucii. “Patroni sancti” dins Bibliotheca canonica iuridica moralis theologicae nec non ascetica polemica rudriscitica historica... Paris, 1856, tomus sextus, col. 181-186.
Falise. Diccionario de los decretos auténticos de la Sagrada Congregación de Ritos.  Sevilla: Imp. Y Librería de D. Antonio Izquierdo, 1867, p. 398-401
Monton, Joseph. Buen uso del breviario, theoria, y practica de las rubricas del oficio divino, según el orden romano. Zaragoza: Imprenta de Francisco Moreno, 1741, p. 348
10 Fàbrega, A.; Gros, M.S.; Olivar, A. El nou santoral litúrgic de Catalunya. Barcelona: Balmes, 1973, p. 16-17
11 Patronato de Santa Teresa de Jesus á favor de las Españas, acordado por las Cortes Generales y Extraordinarias el dia 27 de junio de 1812. Madrid: Imprenta de Dávila, 1812. Vegeu també: Thompson, Irving A.A. “La cuestión de la autoridad en la controversia sobre el Patronato de santa Teresa de Jesus” dins De Re Publica Hispaniae: una vindicación de la cultura política en los reinos ibéricos en la primera modernidad. Madrid: Sílex, 2088, p. 293-310
12 Martínez, Fernando. “Religión e identidad …” [op. cit.], p. 33
13 Sánchez Ferro, Pablo. “La ciudad en procesión: estudi sobre traslación de reliquias”, Espacio, tiempo y forma: Historia moderna, núm. 12, 1999, p. 52
14 Palomar, S. i Soler, J. “La festa pas a pas. La festa major”dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, vol 4,  2005, p. 192
15 M. Crispí, «Relíquies i devoció mariana en la Catalunya baixmedieval», dins Hagiografia peninsular en els segles medievals, Lleida: Universitat de Lleida, 2008, p. 118
16 Roma, Josefina. “Tipologia de les festes: festa major” dins Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona : Fundació Serveis de Cultura Popular : Alta Fulla, 1989, p. 35

2 comentaris:

GDP VIC-OSONA ha dit...

Serem a l'Albergueria dimarts vinent. Desitjo que hi tinguis molta gent.

Zerosetze ha dit...

Un plaer de lectura per la magnífica documentació aportada! Tot això dels patrons és ben curiós vist des del segle XXI