29 d’abr. 2012

La definitiva desaparició d’un modest símbol de religiositat popular a Manlleu

Travesser de l'antiga creu
Malgrat que fos un simple record, només el testimoni i parcial d’un símbol de religiositat popular, ara ja podem donar per desapareguda una de les creus del Viacrucis urbà manlleuenc.
Lloc on es podia veure el
travesser abans de la reforma

La remodelació de la façana de can Vilaró del carrer de la Font, dins les obres de la nova plaça Fra Bernadí de Manlleu, ha eliminat un travesser de fusta d’una antiga creu. Aquesta, juntament amb una altra dotzena, marcaven les diverses estacions del viacrucis urbà que se celebrava el diumenge de Rams a primera hora de la tarda. Sortint de l’església de Santa Maria, un pietós seguici feia el recorregut que anava des de la plaça de Dalt Vila, baixava junt la font de la Marededéu i carrer del a Font, discorria pel carrer Enric Delaris, Passeig del Ter, carrer del Pont i, de nou, pel carrer de la Font per enfilar-se –seguidament i pel mateix lateral de la font mariana- cap al temple parroquial. Les diferents parades, on calia aturar-se per expressar les degudes oracions, estaven indicades per creus de fusta subjectes a la
Vista del mur amb la creu, el 1971.
Foto Valls. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
façana d’edificis de propietat privada i algun de pública. Actualment en resta una de sencera, amb la seva barbacana d’obra, dues més sense aquest afegit, i les monumentals “tres creus” que ja han donat nom a un punt urbà. Vegeu un apunt anterior d’aquet bloc: Resseguint el ‘camí de les creus’: l’anticviacrucis urbà de Manlleu.
Vista actual del mur de can Vilaró

La sensibilitat de les autoritats locals arribarà fins a recuperar el símbol religiós? Aquest, serà valorat com un element patrimonial, propi de les manifestacions públiques locals, més enllà del concepte estrictament religiós? Faria lleig, o feriria susceptibilitats, una creu al capdamunt de les escales de la plaça Fra Bernadí?

No es tracta, és evident, de recuperar el seu valor artístic (només era una creu de fusta) sinó de mantenir ‘viu’ el record d’una manifestació de religiositat popular. 

22 d’abr. 2012

El municipi de les Masies de Roda recull el seu patrimoni religiós en un llibre


El passat dissabte 21 d’abril, a l’Ajuntament de les Masies de Roda (Osona) va tenir lloc la presentació del llibre “Les Masies de Roda i el patrimoni religiós: recull històric i arquitectònic” del qual han estat autores Irene Llop i Jordana i Núria Sadurní i Puigbò.
L’alcalde del municipi, Ramon Isern, va constatar que se seguia amb el costum del consistori d’editar una monografia d’interès local que, per Sant Jordi, es feia arribar a tots els veïns de la població. 
Per la seva banda, el rector de la parròquia de Sant Pere de Roda, mossèn Ramon Bufí, va assumir la labor de presentar aquesta edició. D’entre les seves paraules cal destacar la valoració que va fer del contingut del llibre, erudit però divulgatiu, i una temàtica que no es pot deslligar de l’essència de la nostra societat, filla dels segles d’influència religiosa.
Seguidament, les dues autores, Irene Llop i Núria Sadurní, van repassar el contingut de l’obra i la metodologia emprada en la seva elaboració. Primerament va caldre una revisió bibliogràfica, prou ben dotada gràcies a investigadors de renom, com Antoni Pladevall i Eduard Junyent, per completar aquestes aportacions amb una minuciosa recerca documental en els arxius parroquial i episcopal. D’entre els documents consultats, cal destacar els goigs, la majoria dels quals són reproduïts a les pàgines del llibre. Finalment, les fonts orals de veïnes i veïns del municipi van ser fonamental per completar l’important i interessant contingut.
La primera part del llibre afirma que “durant segles homes i dones, grans i petits, s’han reunit en esglésies, capelles i ermites per compartir les seves creences i enlairar les seves pregàries i súpliques a Déu. Més enllà, però, d’aquesta indiscutible funció religiosa, aquests edificis i centres de culte han tingut també al llarg de la història una inqüestionable funció social”. Més endavant esmenta que “la història d’un lloc de culte és també la història de la comunitat que s’hi reuneix, una afirmació irrevocable especialment quan parlem d’èpoques pretèrites, quan el cristianisme marcava les pautes de la vida religiosa i quotidiana dels pobles, viles i ciutats catalanes”. Les pàgines que continuen són un recull minuciós dels monestirs, esglésies, capelles i oratoris particulars que formen part de la parròquia de Sant Pere de Roda que, actualment, engloba els municipis de les Masies i Roda i Roda de Ter.
En definitiva, es tracta d’una monografia local elaborada amb tot el rigor i que, metodològicament i conceptualment, es podria traslladar a molts els municipis catalans. D’aquesta manera, com va dir mossèn Ramon Bufí, s’evitaria allò dir pel cantautor Raimon de “qui perd els seus orígens, perd la seva identitat”. 

El ‘Diccionari de sants històrics catalans’ a TV3

El programa de “Signes dels temps” de TV3 d’avui diumenge, dedicat a l’actualitat religiosa, ha tractat el tema del llibre religiós. Entre les propostes de llibres per comprar o regalar aquest Sant Jordi 2012 han contemplat el ‘Diccionari de sants històrics catalans’. Ha estat una agradable sorpresa que agraeixo personalment. 
Seguidament, podeu veure el programa emès. La breu, però valuosa, referència al ‘Diccionari…’ apareix al minut 43 i 34 segons.

17 d’abr. 2012

Imatges de la presentació del 'Diccionari de sants històrics catalans' a Vic

Seguidament, podreu veure una selecció d'imatges de la presentació del 'Diccionari de sants històrics catalans' que ha tingut lloc a l'Albergueria de Vic. Gràcies a la col·laboració de Sergi Oliva, podem veure aquest reportatge fotogràfic on, també, es recullen diferents moments de la conferència 'Els sants patrons de Vic: instruments de poder a la ciutat'.
Agraeixo molt sincerament la seva presència a tots els assistents, esperant que hagin passat una bona vetllada, i a l'Albergueria pel bon acolliment.











16 d’abr. 2012

Introducció a 'Els sants patrons de Vic'


Les ciutats que són capitals diocesanes tenen un component afegit que les fa diferents a les altres. Aquest fet extraordinari es palpa, especialment, en aquells casos en què, com pregonava el lema publicitari del Vic de fa uns anys, siguin fetes “a mesura humana”.
Vic és una de les ciutats episcopals catalanes, d’origen anterior a l’edat mitjana, de menors dimensions. Per tant, el pes de la presència de la figura del bisbe és proporcionalment més destacable que d’altres urbs de l’entitat territorial més propera. Per tant, la presència d’un bisbe, del capítol catedralici, i de la resta de serveis eclesiàstics, en convivència amb les institucions civils, ha marcat la seva història de forma decisiva. Ho va reconèixer Josep Pla quan va descriure la capital d’Osona: “Vic és essencialment un bisbat. És aquesta força, en realitat, la que dirigeix i mana (1)”.
Són paraules semblants que diu Marc Sureda, en tractar el cas de Girona,  quan afirma que en una ciutat episcopal “les relacions entre catedral i ciutat són inexcusablement un dels fils conductors de la història del lloc gairebé d’ençà, es podria dir, de la instal·lació del cristianisme (2)”.
El cas de Vic és encara més especial pel fet que durant l’època medieval, va tenir un altre component d’alteració i clarament influent en aquestes relacions. La divisió entre dues jurisdiccions, cadascuna amb els seus poders temporals, que va incidir notablement en el model i les formes d’actuació política.
En aquest diàleg entre estaments legalment constituïts, més enllà dels fets estrictament protocol·laris o conjunturals afectats per cada moment històric, han existit uns moments, (motius i focus) de tensió diversos i ben identificables. D’aquestes divergències se’n pot destacar, per aquest estudi, el nomenament i la promoció dels sants patrons col·lectius del territori i, especialment, de la ciutat.
La ciutat de Vic, com gairebé totes les poblacions de l’occident cristià, ha tingut els seus sants patrons o protectors celestials. En el transcurs de la història, però, aquests han anat canviant. La presència de relíquies, sense origen identificat més enllà del relat llegendari, i l’hagiografia local de difícil constatació, havien esdevingut arguments de pes suficient per admetre als sants dels quals en feien referència o record entre els patrons ciutadans.
Durant l’edat mitjana, tres relíquies o cossos sants ocupen l’interès dels prohoms i dels centres religiosos de la ciutat de Vic: els anomenats Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, que la llegenda fa fills de Vic, i el frare llec sant Just, que la tradició situa com a canonge de la seu; A aquests, cal sumar-hi, el bisbe canonitzat de forma popular, sant Bernat Calbó. Precisament, a l’epístola exhortatòria de Berenguer de Saguàrdia, bisbe de Vic entre 1306 i 1328, “adreçada als seus diocesans i d'altres, a fi que no desisteixin de promoure pies almoines per a l'obra del claustre projectada en la seva església catedral” ja es fa referència a tots aquests sants esmentats;  de sant Llucià i sant Marcià que “van ser coronats amb la palma del martiri en la ciutat”, del beat Just, confessor, i del “celebrat personatge Bernat bisbe mort en la seva església, pel molts mèrits del qual la virtut del Altíssim va obrar oberts miracles en aquesta església (3)”. A aquestes relíquies caldria afegir, també, la de santa Escolàstica, que ja és esmentada en document de 1475 (4), i la devoció particular a sant Pau de Narbona. De tots aquests, s’acabarien imposant com a patrons ciutadans els màrtirs Llucià i Marcià, defensats des de la jurisdicció civil, en una renyida competència amb sant Just, defensat pel capítol de canonges de la catedral.
Les controvèrsies, els arguments i les formes d’elecció d’uns o d’altres patrons vigatans són l’objecte d’aquest estudi que intenta aprofundir en un aspecte de la religiositat popular que podria estendre’s a moltes d’altres poblacions. El cas de Vic, però, conté un ingredient que el fa diferent o, almenys, el fa sortir de la norma habitual i que el fa mereixedor de la suficient atenció.
Per una banda, si bé era comú, com afirma Martí Gelabertó, que les classes dirigients procuressin convertir les relíquies i els elements relacionats amb els sants en objectes que refermessin el sentit identitari a partir dels centres de poder, especialment les seus episcopals (5), a Vic va ocórrer tot el contrari: les relíquies dels patrons que s’acaben imposant al segle XVII com a protectors ciutadans, estan relacionades amb la jurisdicció civil i no l’eclesiàstica; el centre no és la catedral sinó l’antiga església castral.
Per altra banda, tampoc es dóna allò que constata Cristina Godoy quan diu que ja a l’antiguitat tardana existia una identificació entre el màrtir, les seves  relíquies, i el bisbe de la ciutat: “És evident que el futur prestigi i poder dels bisbes dins les ciutats implicava una adequada canalització de la devoció popular cap a fórmules oficials de culte”. Així, segueix Godoy, es constata “l’absoluta importància de les relíquies dels màrtirs en la cristal·lització del poder i del prestigi episcopal” i que “el bisbe esdevé el patronus-visible del patronus-invisible, que és el màrtir (6)”. En aquest cas, la personalitat vigatana directament relacionada amb les relíquies dels patrons havia estat el conseller en cap o veguer i no el bisbe.
Més endavant, en època barroca i d’acord amb els nous temps indicats pel concili de Trento, es començaria a imposar, per damunt dels anteriors, un autèntic fill de la ciutat: sant Miquel dels Sants. Aquest, després de les incerteses que la historiografia més estricta imposava respecte l’origen dels antics patrons, es presentaria com el veritable i únic patró que era saludat per la premsa com creien que es mereixia: “Los pueblos como los individuos necesitan sus tutelares que les sirvan de escudo de defensa, y á nadie mejor que à su hijo Miguel podia escoger la ciudad de Vich para que fuera su Patrono, su salvaguardia en los peligros, y protector en sus calamidades (7)”.
Finalment, en els arguments que recolzaven un o altre patró cal tenir en compte, allò tan subjectiu que descrivia amb precisió Bonaventura Selva a mitjan dècada de 1960: “La predilecció, fins quan es tracta de Sants, la fan els ausonencs [vigatans] guiant-se per una flaire que només ells coneixen i que ho pot resumir la frase de: Són més vigatans. Què és el que això vol dir? Exactament no ho sé, però he observat que quan a una figura (sigui política o artística) li ha mancat el do d’apropament al poble, aquesta cosa imponderable que ningú no es veu en cor de definir ha estat batejada dient: No és prou vigatà (8)”.

Si en voleu saber més: 
Notes
1 Pla, Josep. Guia de Catalunya. Barcelona: Destino, 1971, p. 89
2 Sureda, Marc. “La Catedral i la Ciutat, dels orígens medievals al segle XVIII”, dins Església, societat i poder a Girona. Segles XVI-XX, Girona, 2007, p. 39.
3 “Epístola exhortatòria de Dominus Berenguer Çaguàrdia, bisbe de Vic, adreçada als seus diocesans i d'altres, a fi que no desisteixin de promoure pies almoines per a l'obra del claustre projectada en la seva església catedral. Any del Senyor MCCCXXVI” recollida a: Villanueva, Jaime. Viage literario por las iglesias de España. Madrid: Imp. Real, 1803-1852, vol. 7, p. 263
4 L’esmentat document es recull a l’article: Gudiol i Cunill, Josep. “La relíquia de Santa Escolàstica en la Catedral de Vich”, Gazeta de Vich, núm. 2154, any 1920 [s. p.]
5 Gelabertó, Martí. “Cultura clerical, religiosidad de los laicos y orden político en la Cataluña moderna (siglos XVI-XVIII)”, Pedralbes, núm. 23, 2003, p. 688
6 Godoy, Cristina. “Poder i prestigi episcopal en relació amb el culte de les relíquies dels màrtirs”, dins Homenatge a Miquel Tarradell. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1993, p. 892-893
7 Eco de la Montaña, núm 342, 5 de juliol de 1866, p. 1
8 Selva, Bonaventura. Vigatans i vigatanisme. Barcelona : Selecta, 1965, p. 53

El 9 Nou anuncia la presentació a l'Albergueria del 'Diccionari de sants..."

El bisetmanari El 9 Nou anuncia, en lloc destacat, la presentació del Diccionari de sants històrics catalans que tindrà lloc demà dimarts 17 d'abril, a dos quarts de 9 del vespre, a l'Albergueria de Vic.
Recordeu que tothom hi és convidat!




14 d’abr. 2012

Sants patrons: potents símbols d’identitat ciutadana

Els vincles de relació entre la figura simbòlica que representen els sants i la societat humana, ja sigui des d’un punt de vista individual com col·lectiva, adquireixen forma i s’exemplifiquen al voltant dels conceptes de patronatge i de patró.
Enric Moliné defineix patronatge com la “protecció espiritual atribuïda, demanada o reconeguda a un sant (1)”. I el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll descriu, entre les diferents accepcions, que patró significat “protector; qui té sota la seva protecció alguna persona, cosa, institució”; i en el cas religiós, assenyala que el significat és “el sant sota la invocació i protecció del qual està una església, un poble, una congregació, una persona, etc (2)”.
Aquesta interpretació, vinculada als sants des de l’antiguitat tardana no provenia, segons Peter Brown (3) de la supervivència de les antigues divinitats paganes, sinó que reproduïa el model de relació entre els patrons romans amb els quals diversos membres de la plebs tenien una associació de clients. Un exemple d’aquest fet apareix a la carta del bisbe Sever de Menorca en la qual anunciava la conversió dels jueus de Magona (Maó) arran de la presència de les relíquies de sant Esteve. En el conflicte s’evidencia quins eren els patrons de cada part:

El poble jueu recolzava sobretot en l’autoritat i destresa d’un tal Teodor, el qual era l’home més important d’aquella ciutat, no solament entre els jueus, sinó també entre els cristians, per la seva fortuna i pels càrrecs civils. És que entre ells fou doctor de la llei i, per emprar un terme seu, havia estat “pare dels pares”. Dins la ciutat havia exercit tots els càrrecs municipals, havia estat ja ‘defensor’ i encara avui és ‘patró’ del municipi” (...) Per altra banda, els cristians, com a més humils d’esperit i de forces que eren però superiors pel vigor de la veritat, imploraven l’ajut de llur ‘patró’ Esteve, fins que els dos exèrcits, havent ja concertat el dia de la disputa, es retiraren per a una treva (4)”.

En aquest cas, com diu Peter Brown, sant Esteve es va mostrar com un patró expert en l’art del consens i en la resolució de les tensions entre les estructures de poder i conflictes socials, esdevenint el patronus communis, “el patró de tots (5)”.
L’elecció d’un patró o patrona, d’un sant o una santa, amb identificació preferent amb un col·lectiu determinat –sigui segons un ofici compartit o per viure en un lloc determinat- era un fet de certa importància. La tradició ha anat consolidant, a través dels temps, la designació de sants o santes com a protectors celestials d’un territori determinat (país, diòcesi, comarca, subcomarca, ciutat o altre tipus de població). Podia ser, com en molts casos, diferent al titular de la parròquia o de la parròquia originària de la contrada. Així, els patrons, protectors i advocats defensors entraven a formar part de l’imaginari col·lectiu com a símbol d’identitat i de cohesió comunitària.
La tria de patrons no va tenir una normativa fins al 1630. En aquella època s’aplicaven els acords adoptats al concili de Trento (1545-1563). Sobre aquest concili ecumènic, Fernando Martínez, afirma que “s’ha dit que Trento no es va limitar a una contrarreforma, sinó que va impulsar una autèntica reforma catòlica. I, veritablement, va realitzar una important fixació de dogmes i una reforma moral; però en allò que relacionat amb la religositat i les seves formes, an actitud d’obert desafiament a les posicions protestants, validant el model que venia de temps anteriors: el culte a la Verge i els sants, imatges i relíquies, el purgatori, les cerimònies externes...(6). Precisament, en la 25a sessió, el 3 i 4 de desembre de 1563, va tractar sobre la invocació, veneració i relíquies dels sants, i de les sagrades imatges on es manava que els bisbes vetllessin per la correcta i adequada devoció de part dels fidels.
El decret de 1630 promulgat pel pontífex Urbà VIII sobre la tria dels sants com a patrons, segons la Sacra Congregació de Ritus, establia la normativa per elegir-los:

Podran ser-ne elegits dos solament com a patrons, els quals tindran el títol de sants decretats per la Església públicament, no els que siguin solament beats (...) D’aquests, el poble haurà d’haver elegit per sufragi secret, mitjançant el consell general d’aquella ciutat o lloc, no solament per oficialisme, dels quals podran accedir —a ser patrons— per consens dels bisbes i clergues dels llocs (7)”.

Per tant, la tria de quin sant o santa havia de respondre a la qualitat de patró o patrona havia de ser, segons els postulats eclesiàstics, una elecció popular. Així, la Sagrada Congregació de Ritus, predecessora de la Congregació per les Causes dels Sants (Congregatio de Causis Sanctorum), manifestava que “la Sagrada Congregació, amb aprovació del Sant Pare ha decidit, que en l’elecció dels Patrons, s’ha de seguir el següent ordre: que el Patró d’una ciutat havia de ser elegit pel poble, en una assemblea general prèvia de la ciutat o lloc amb consentiment exprés del bisbe i clerecia de la població”. Posteriorment, la Congregació analitzaria les causes de la tria i en cas de consideració positiva, l’aprovaria. A més, quedava molt clar que “el bisbe ha de saber que no és permès variar l’elecció d’un Patró feta abans pel poble amb consentiment de la clerecia i del bisbe i aprovació de la Santa Seu, o observada durant el temps prescrit (8)”.
D’acord amb aquests preceptes, el 1741, fra Josep Monton descrivia al patró de la següent manera:

El Patron, es aquel, que el Obispo con el Pueblo lo eligen como tal, ò porque fue el primer Obispo de aquella Iglesia, ò porque alli descansan sus Santas Reliquias, ò porque fue Ciudadano del mismo Lugar, ò bien por haver experimentado su socorro en varias urgencias (9)”

A grans trets, avui dia, el concepte de sant patró segueix sent el mateix. El nou santoral litúrgic de Catalunya (10) va ser confeccionat a partir de la reforma de l’Any litúrigic i del Calendari romà de 1969 i seguint la Instructio de calendariis particularibus atque Officiorum et Missarum propiis recognoscendis de la Sagrada Congregació per al Culte Diví del 24 de juny de 1970. Aquest,  estableix que només poden ésser escollits com a Patrons de les nacions, regions i col·lectivitats aquells Sants venerats legítimament amb aquest títol i que aquests han ser de escollits per la clerecia i el poble i que hauran de ser aprovats pel Bisbe o una altra autoritat eclesiàstica competent; així mateix, manifesta que “des d’ara només hi haurà un Patró principal. Per motius peculiars, hom hi podrà afegir un altre Patró com a secundari” així com “és clar que hom podrà elegir dos o més Patrons principals, quan es tracta de Sants que són inscrits al Calendari tots alhora” i que, tant com sigui possible, cal aplicar-ho als Patrons ja establerts. Aquesta darrera consigna porta, però, dos matisos: “Els patrons, tant els principals com els secundaris, que foren aclamats antigament en circumstàncies històriques especials, i igualment els Patrons elegits aleshores per motius extraordinaris, com la pesta, la guerra o d’altres calamitats, o bé per raons d’un culte especial ara oblidat del tot, ja no hauran de ser venerats com a Patrons en l’esdevenidor”; i “quan el culte i la devoció envers els Patrons constituïts legalment o acceptats per tradició immemorial, amb el temps foren abandonats, o bé no se sap de cert sobre aquell Sant, no hi ha cap inconvenient perquè sigui escollit un altre Patró, després d’escatir bé el tema i d’escoltar tots els qui hi tenen interès”. La referència a “tots els qui hi tenen interès” es refereix a la clerecia i el poble indicats anteriorment. Respecte a la celebració litúrgica, aquest “nou santoral” afirma que “pertoca de tributar-la  només als Patrons escollits i proclamats d’acord amb les consuetuds antigues o bé acceptats per una tradició immemorial” i aclareix que “els altres sants no tenen cap mena de dret litúrgic especial, encara que també siguin anomenats Patrons en un sentit més ampli, proposats només per motius de pietat”.
Històricament, els canvis de patró, malgrat fos un procés dificultós i gens desitjat per l’autoritat eclesiàstica, podia dur-se a terme. Un exemple polèmic, en el seu moment, va ser la designació de santa Teresa de Jesús com a patrona espanyola que va topar frontalment amb els partidaris i defensors del patronatge ja establert de sant Jaume (11).
I és que el control, la capacitat d’utilitzar el símbol del patró davant la població, era un instrument més de poder. Aquest exercici de domini és, en paraules de Fernando Martínez, “el deler de recerca d’una identitat urbana per part d’unes oligarquies que pretenien generalitzar el culte d’un sant patró a tots els nivells de la societat local amb la finalitat d’afermar-se dins d’aquesta davant d’altres grups de poder, de minimitzar els conflictes socials i de preservar l’ordre imposat (12)”. En un altre sentit, complementari a l’anterior, Pablo Sánchez Ferro esmenta que “la ciutat vol un sant patró que la dignifiqui i doti d’identitat. És per això que la figura del patró transcendeix el seu sentit d’advocat intercessor –un sentit la importància de la qual és inqüestionable per a la mentalitat del devot que busca i sent (en els seus miracles) l’empara de la seva mediació a l’esfera celestial, sumant-li la qualitat de ser element de cohesió de la comunitat urbana, especialment en les processions en què s’involucra la seva presència, tant en les de caràcter festiu com en les de caràcter rogatiu (13)”.
L’admissió del patró, com a símbol col·lectiu d’una població, va comportar formes de visualització ben evidents que han perdurat fins a l’actualitat. La figura del sant o santa protector va ser incorporada, per exemple, al calendari festiu. Joan Soler i Salvador Palomar esmenten que “tot i que la laïcitat democràtica és condició de les festes populars actuals, aquestes solen mantenir la dedicació històrica al sant o la santa patrons de la localitat, acompanyada de determinades tradicions, costums i referents de caràcter religiós”. Un d’aquests referents és, segons el mateixos autors, “l’ofici solemne, que se celebra al temple parroquial a l’entorn del qual s’ha aplegat i configurat històricament la població, i que sovint porta el nom i la dedicació del sant o la santa commemorats en la festa major, ha estat durant molts anys, segurament, l’acte festiu principal i significador (14)”.
La presència de relíquies era un factor que reforçava la presència del patró. Marta Crispí ho constata quan diu “les relíquies constituïen una realitat física; eren les restes visibles del sant i alhora, però, tenien una connotació transcendent i simbòlica en tant que visualitzaven una persona que fruïa ja de la plena contemplació i comunió amb Déu i, com a tals, feien present la màxima aspiració del fidel cristià: el gaudi de Déu en el cel (15)”.
La festivitat o diada del patró d’una ciutat o d’un municipi, en la majoria dels casos ha esdevingut la festa principal del seu calendari, l’anomenada Festa Major, Josefina Roma ho constata en dir que “en molts casos s’ha pres per festa la diada del sant al qual va ser dedicada l’església, sigui d’acord amb les relíquies que se’n conservaven a l’hora de la consagració de l’altar o bé en consonància amb una advocació general, com és ara la Mare de Déu d’Agost. En tots aquest casos la festa identifica un fet local, la parròquia, i defineix els feligresos-veïns davant d’altres nuclis poblacionals (16)”.


Si en voleu més:

Notes
1 Moliné, Enric. “Patrocini” dins Diccionari eclesiàstic de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2001, vol 3, p. 39
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca,: Moll, 1979, v. 8, p. 334-335
3 Brown, Peter, The cult of saints: its rise and function in latin christianity.Chicago: University of Chicago, 1981, p. 50-68.
Consensi. Correspondència amb sant Agustí. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1987, vol. 1, p. 46-47
Brown, Peter. The cult of… [op. cit.] , p. 105
Martínez, Fernando. “Religión e identidad urbana en el arzobispado de Toledo (siglos XVI-XVII)”, dins Religiosidad popular y modelos de identidad en España y América. Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, 2000, p. 26
7 Ferraris, Lucii. “Patroni sancti” dins Bibliotheca canonica iuridica moralis theologicae nec non ascetica polemica rudriscitica historica... Paris, 1856, tomus sextus, col. 181-186.
Falise. Diccionario de los decretos auténticos de la Sagrada Congregación de Ritos.  Sevilla: Imp. Y Librería de D. Antonio Izquierdo, 1867, p. 398-401
Monton, Joseph. Buen uso del breviario, theoria, y practica de las rubricas del oficio divino, según el orden romano. Zaragoza: Imprenta de Francisco Moreno, 1741, p. 348
10 Fàbrega, A.; Gros, M.S.; Olivar, A. El nou santoral litúrgic de Catalunya. Barcelona: Balmes, 1973, p. 16-17
11 Patronato de Santa Teresa de Jesus á favor de las Españas, acordado por las Cortes Generales y Extraordinarias el dia 27 de junio de 1812. Madrid: Imprenta de Dávila, 1812. Vegeu també: Thompson, Irving A.A. “La cuestión de la autoridad en la controversia sobre el Patronato de santa Teresa de Jesus” dins De Re Publica Hispaniae: una vindicación de la cultura política en los reinos ibéricos en la primera modernidad. Madrid: Sílex, 2088, p. 293-310
12 Martínez, Fernando. “Religión e identidad …” [op. cit.], p. 33
13 Sánchez Ferro, Pablo. “La ciudad en procesión: estudi sobre traslación de reliquias”, Espacio, tiempo y forma: Historia moderna, núm. 12, 1999, p. 52
14 Palomar, S. i Soler, J. “La festa pas a pas. La festa major”dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, vol 4,  2005, p. 192
15 M. Crispí, «Relíquies i devoció mariana en la Catalunya baixmedieval», dins Hagiografia peninsular en els segles medievals, Lleida: Universitat de Lleida, 2008, p. 118
16 Roma, Josefina. “Tipologia de les festes: festa major” dins Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona : Fundació Serveis de Cultura Popular : Alta Fulla, 1989, p. 35

11 d’abr. 2012

Nova presentació del 'Diccionari de sants històrics catalans'


El proper dimarts 17 d’abril parlarem de sants a “la ciutat dels sants”. Ho farem sota el mateix sostre on, probablement, van passar sant Bernat Calbó, sant Antoni Maria Claret o santa Joaquima de Vedruna. L’Albergueria: centre de difusió cultural del Bisbat de Vic acull una nova presentació del Diccionari de sants històrics catalans.


2 d’abr. 2012

El Nen de la Mare de Déu de Gràcia de Manlleu


Fins a l’any 1936, Manlleu va disposar d’una autèntica obra d’art. Una imatge escultòrica d’època medieval de la Mare de Déu presidia l’altar major. Després de la reforma de l’altar major, el 1846, va ser apartada a diversos altars laterals, cap al del dels Sants Màrtirs i, finalment, al del Sant Crist, amb el nom de la Mare de Déu de Gràcia. La marededéu era pròpia d’un estil de transició del romànic al gòtic. Ja no tenia les formes estàtiques de la primera època i començava a mostrar trets més humans i presentava el nen Jesús damunt d’un genoll de la seva mare.
Aquesta posició de l’infant va donar peu a una història que Domènec Torrent i Garriga va escriure, ja fos recollint-les del poble o elaborant-les de la seva imaginació, en un llegendari de contingut local. El va publicar en diferents llocs, com el periòdic El Ter de la primera època,  i en va fer un recull en un volum titulat, precisament, Leyendas de mi pueblo editat l’any 1902 (1). La que ens ocupa, que ell va anomenar “El niño de la Virgen”, ja constava al llibre Manlleu, croquis para su historia de 1893 (2). En aquest cas, hem utilitzat la transcripció al català que en va fer Josep Vinyes i Arisa, de 1991, i que ha suposat  la primera vegada que es feia la traducció d’aquest llegendari local a la llengua que ens és pròpia (3). Seguidament se’n fa un resum:
“Era l’any 1326 i el monestir de Manlleu i tot el veïnat vivia un veritable neguit. El prior del cenobi, Bernat Benet, jeia al llit de mort. La seva persona era ben estimada per tots, per la seva sàvia conducta i pels seves innombrables actes de caritat i generositat. En els seus sermons no es cansava de transmetre la necessitat d’ajudar als altres i de la seva gran devoció a la Mare de Déu. Estirat i a punt d’expirar només sentia un dolor, més enllà del dolor físic que el consumia: no poder tenir al costat i poder veure la figura de la Verge que tan estimava i que es personificava en l’escultura de Santa Maria de Manlleu.  La intensitat del seu desig va portar-lo a manifestar  el neguit entre els seus monjos més apreciats. Aquests, tan bon punt van saber-ho, van córrer a cercar la imatge i dur-la a la cel·la del prior. La van situar damunt una taula baixa. Des de la seva posició horitzontal, estirat al llit, Bernat no podia veure al Nen Jesús que agombolava, a la falda, la seva mare. Va ser Aleshores quan el prior va exclamar: “Senyora, gran pecador dec ser quan vostre diví Fill no em deixa veure el seu rostre”. Tot just eren acabades de pronunciar aquestes paraules que, el Nen Jesús, com si hagués pres vida, va posar-se dempeus damunt el genoll de la seva mare. Així, va mostrar el seu rostre al moribund que, en adonar-se del prodigi, no va parar de donar gràcies a Déu fins al seu darrer moment. En testimoni d’aquell miraculós fet, l’Infant Jesús ha perdurat en la seva posició alçada”.
Acabava Torrent, explicant que aquesta llegenda “era explicada amb tot el fervor pels nostres avantpassats, als molts pelegrins i forasters que de tot arreu de nostra terra venien a visitar la miraculosa imatge”.
Com en d’altres de les suposades llegendes, l’autor utilitzava dues estratègies narratives per tal d’aportar-hi certa credibilitat. Per una banda, solia situar-hi personatges o situacions que havien estat reals; per altra banda, procurava que el text servís per explicar alguna circumstància especial de la població. En el cas que ens ocupa, apareix el nom de Bernat Benet. Aquest fou, certament, prior del monestir de Santa Maria de Manlleu i apareix en el priorologi del primer quart del segle XIV. Igualment, també és ben constatable que l’antiga imatge mariana venerada a Manlleu tenia el nen dret sobre el genoll esquerre de la seva mare. Així es pot veure, encara, en la seva còpia que actualment presideix l’altar de l’església de Nostra Senyora de Gràcia.

Il·lustracions:
Superior.- Imatge medieval de la marededéu venerada a Santa Maria de Manlleu fins al 1936
Inferior.- Imatge beneïda el 1952 i venerada a l’església de Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu, obra de l’escultor Ramon Pujol

Notes:

Torrent, Domingo. Las leyendas de mi pueblo. Vic: Viuda de R. Anglada, 1902, p. 112-116
2 Torrent, Domingo. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 180-182
3 Torrent, Domingo. Les llegendes del meu poble. [S.l: s.n], 1991, p., 54 i 55 (Transcripció i traducció de Josep Vinyes i Arisa)