29 de març 2012

Els tres sants patrons dels campaners

Fig. 1
La figura del sant patró ha esdevingut, històricament i en el marc de la tradició catòlica, el protector d’un grup humà. Així, el patró és aquella figura amb vinculació celestial que es considera més estretament relacionada amb una o diverses persones.

Tot i  que, sens dubte, també es pot considerar que existeixen els sants patrons individuals –a partir del nom de bateig que cadascú porta (sempre i quan facin referència a un sant o santa del martirologi) estem més acostumats a concebre els sants patrons col·lectius. D’aquests, també es poden fer distincions ja siguin per adscripció territorial (país, diòcesi, ciutat), per ofici i ocupació laboral o d’afició.
A la baixa edat mitjana van aparèixer les confraries com a model social d’expressió de la pietat popular i forma de canalitzar la devoció als sants. Posteriorment, aquestes van incorporar-se en el creixent món dels oficis ciutadans i aplegats en els reconeguts gremis aportant-los, entre d’altres elements simbòlics, la figura del san patró.

La Gran Enciclopèdia Catalana ofereix dos significats al mot campaner: per una banda, es refereix a la persona que fa campanes i que, inicialment, estaria vinculat al de courer, i que mai hauria format gremi propi; per altra banda, també ho fa a “la persona que té a càrrec seu de tocar les campanes d’una església (1)”.
Si bé, en els primers temps, aquesta darrera funció solia anar a càrrec d’un prevere, més endavant va ser assumida per laics que formaven part de l’estructura eclesiàstica (2).

Fig. 2
Sant Paulí de Nola és considerat el patró més popular entre els campaners. De nom secular Meropi Ponç Anici Paulí ~355, Bordeus (França) - † 431, Nola (Itàlia), fou un noble romà i terratinent de la ciutat de Bordeus on va ser batejat l’any 389. Posteriorment, es va traslladar a Barcelona, d’on sembla que era filla la seva esposa Teràsia. La mort del seu únic fill Cels el va empènyer a la vida de sacerdoci i va ser ordenat prevere pel bisbe Lampi de la capital catalana el 25 de desembre del 393. Posteriorment, es va dirigir a Nola (Itàlia) d’on va ser bisbe.  Allà, va ser molt apreciat pels fidels de Nola; va defensar-los davant l’atac dels Vàndals. La tradició sosté que va intercanviar-se amb el fill d’una vídua que havia estat capturat. Fou traslladat a l’Àfrica com a hostatge on exercí la floricultura fins que va ser alliberat.

La tradició li atribueix la introducció de la campana al culte catòlic. Aquest instrument de percussió, fabricat amb metall, hauria adquirit el nom de la regió italiana de la Campània on estava situada la diòcesi de la qual Paulí era prelat (3). Segons Joan Amades, aquesta relació entre Paulí i les campanes va ser prou intensa com per arribar a anomenar-les paulines o noles; el folklorista explica que el bisbe va fer obsequi de la primera campana que hi va haver a Barcelona (4).
Els campaners catalans, també, tenien dues santes per protectores: santa Àgata o Àgueda i santa Bàrbara.

Fig. 3
La primera, segons José Sendín Blázquez, era una bonica jove cristiana de Catània, a l’illa de Sicília que, educada en la fe dels Evangelis, va pretendre conservar la virginitat. El governador de Sicília, Quincià, va posar els ulls en la seva bellesa i va pretendre seduir-la sense cap resultat. Aleshores la va martiritzar fins arrencar-li els pits (5). Aquests fets esdevenien al voltant de l’any 253.

La relació d’aquesta santa amb l’ofici de campaner va esdevenir de patronatge, especialment en el cas dels fonedors. Segons Louis Réau (6), l’epitafi angelical relacionat amb la santa “Mentem sanctam” solia anar gravat en moltes campanes. La vinculació hauria sorgit del fet que la santa també era advocada contra els incendis, especialment quan eren provocats per les erupcions volcàniques i pels rius de lava. Aquestes calamitats eren freqüents a la regió de Catània (Sicília), d’on era filla Àgata, per la presència del volcà Etna. L’associació entre la lava i el metall fos, amb el qual es feien les campanes, hauria establert l’associació. També cal esmentar que era habitual avisar la població, en cas d’incendi, amb tocs de campana.

Fig. 4
Una altra explicació, ben curiosa, està lligada amb el martiri que va partir aquesta santa. Amades relata que “li van arrencar els pits amb unes tenalles, escena que surt representada en l’estamperia popular antiga (7)”. Igualment, se la sol representar aguantant, amb la mà, una safata on hi porta dos pits. Aquesta escena seria, segons l’esmentat Reau, una altra forma de relacionar campanes i santa Àgata ja que “sens dubte, la forma de les campanes recorda la dels pits tallats a la santa (8)”. La devoció a santa Àgata o Àgueda en el nostre país s’intensificaria arran de la dedicació de la capella reial de Barcelona a la qual, el comte-rei Martí I l’Humà, hauria concedit una relíquia de la santa provinent de les terres sicilianes.

Finalment, la tercera patrona dels campaners és santa Bàrbara. La història d’aquesta santa és un relat de parricidi, sense apel·lació possible, esdevingut al segle III. El martiri de santa Bàrbara ens l’explica detingudament Joan Soler: La seva conversió al cristianisme va irritar tan son pare  i va haver d’amagar-se en una cova; un pastor la va descobrir i va fer-ho saber al pare. En càstig, per aquesta denúncia, va caure-li un llamp damunt seu i del ramat (9)”.

Fig. 5
Segons Joan Amades, sant Bàrbara era tinguda per advocada dels campaners “els quals l’invoquen especialment perquè els guardi d’ésser ferits pel llamp quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar a bon temps”. Segons el mateix Amades, “s’han donat molts casos de caure llaps als campanars mentre les campanes voguen a bon temps, puix que el metall ha atret l’exhalació (10)”.

Ja per acabar només cal constatar la bona sort dels campaners i dels qui n’exerceixen ja que estan sota la protecció de tres sants patrons de molta categoria.

Il·lustracions:
Fig. 1.- Campanar romànic de la catedral de Vic, recentment restaurat
Fig. 2.- Dibuix de Joaquim Sedó per a l’edició dels Goigs a llaor de sant Paulí de Nola que dediquen al seu patró els campaners de la Seu de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat. Castellar del Vallès: Amics dels Goigs; Imp. Castellargraf (edició dels Amics dels Goigs, tercera etapa, núm. 154).
Fig. 3.- Estampa dels Goigs de la gloriosa santa Àgata verge i màrtir. Manresa. Imp. de Roca, 19?? (observeu el campanar amb campana del fons)
Fig. 4.- Estampa dels Goigs a santa Àgueda, verge i màrtir, venerada a la parròquia de La Fuliola, bisbat d’Urgell. Barcelona: Agpograf Impressors, 2006 (observeu la forma dels pits damunt la safata)
Fig. 5.- Estampa dels Gois en honra de la gloriosa verge y màrtir santa Bárbara, advocada de tota tempestat, que se venera en la parroquial iglesia de Sant Nicolau. [s. l.]: Imp. de Villalonga [s.d.]

Notes
1 “Campaner” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. 6, p. 101
2 Pladevall, Antoni [et. al]. “Les institucions: els laics vinculats a l’estructura eclesiàstica” dins Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdica Catalana, 2005, vol. 1, p. 70-71
3 Griñó, David. Oficis que es perden. Barcelona: Editorial Millà, 1981, p. 115
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol.4, p. 25-26
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 26 – 27
6 Réau, Louis. Iconografia de los santos. Barcelona Ed. del Serbal, 2000, vol 6, p. 33
7 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol.1, p. 723
8 Réau, Louis. Iconografia de los... [op. cit.], p. 33
9 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 702.
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol.5, p. 845

26 de març 2012

Notícies i fets recents relacionats amb la religiositat popular


Recentment, dues notícies han aparegut als mitjans de comunicació en referència a la religiositat popular. 
La segona, més curiosa, ha aparegut al diari La Vanguardia: “Retorna una talla que va robar perquè li duia mala sort”.
Passo els enllaços corresponents als quals podeu accedir tot clicant al titular de la notícia.

25 de març 2012

Reportatge fotogràfic de l'exposició de capelletes de la Garriga

Ahir vespre, es va inaugurar l'exposició Capelletes de visita domiciliària: circuits invisibles de religiositat organitzada per la Fundació Maurí de la Garriga. Des d'aquest mitjà vull felicitar a la institució per la seva excel·lent labor, en especial al comissari de la mostra, Víctor Rodríguez, en favor de la difusió d'aquesta expressió de devoció popular. Igualment vull agrair les seves atencions i la seva disponibilitat.
Aquesta fundació sorprèn agradablement per la seva vitalitat i bon saber fer en aplegar i classificar la memòria viva del seu entorn. Aquesta iniciativa relacionada amb les capelletes és un bon i clar exemple d'aquesta tasca.












18 de març 2012

Sant Salvador d'Horta, el 'taumaturg' de Catalunya

Fig. 1
Salvador Pladevall i Bien va néixer a l’Hospital de Santa Coloma de Farnés on servien els seus pares. L’any 1534, en quedar orfe, es va desplaçar a Barcelona per aprendre l’ofici de sabater. El 1540 va ingressar al convent de Santa Maria de Jesús de la ciutat com a frare llec fent d’ajudant de cuiner. Hi va professar dos anys després. 
Fig. 2
A Tortosa, on havia estat destinat l’any 1544, va començar a mostrar habilitats curatives extraordinàries, considerades miraculoses.
Desenvolupava tasques de porter i distribuïa els donatius que rebia el convent entre els pobres de la ciutat. La seva fama es va estendre. Es va convertir en una molèstia i pertorbació per a la comunitat de frares i, per aquest motiu va moure’s per diferents convents. Al de Santa Maria dels Àngels d’Horta de Sant Joan, hi va estar prop de deu anys i va prendre el nom Horta que sempre el va acompanyar.
La seva situació i activitat era incompresa per les
autoritats i el 1560 fins a ser sotmès a un procés inquisitorial. Finalment, el 1565, va viatjar al convent de Càller, a l’illa de Sardenya. Dos anys després, hi va morir conservant el renom d’home excepcional.
Fig. 3
El papa Climent XI el va beatificar el 29 de gener de 1711, i fou canonitzat per Pius XI el 17 d’abril de 1938. És considerat patró de la
província franciscana de Catalunya, copatró de la població d’Horta de Sant Joan, de les persones mudes, dels aprenents de sabater i dels aprenents de dependent de botiga.
La fama de miracler que el va acompanyar tota la seva vida
el va fer considerar el taumaturg de Catalunya.

Il·lustracions:

Fig. 1.- Targeta amb relíquia de la tela amb la
qual es vaembolicar al el cos del beat Salvador. Càller (Sardenya):
Tip. Valdés [abans de 1938]
Fig. 2: Targeta amb relíquia del beat Salvador d’Horta “que
es venera a l’església dfe Santa Rosalia de Càller (Sardenya). Càller: Tip.
Giovanni Ledda, 1925
Fig. 3.- Sobret amb flors beneïdes sobre la tomba de sant
Salvador d’Horta. S’indica que és  “molt eficaç
per a aquells que l'usen amb fe i devoció” Càller (Sardenya):
Tip. Valdés [després de 1938]

Extret de: “Salvador d’Horta”, dins Diccionari de sants
històrics catalans
. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 134-135

6 de març 2012

Amb sant Oleguer Catalunya va recuperar la independència eclesiàstica

Oleguer va néixer, al voltant de l’any 1060 i a l’entorn de la cort del comte de Barcelona; el seu pare era secretari de Ramon Berenguer I. De ben jove, amb uns deu anys, va entrar a formar part de la canònica de la catedral de Barcelona fent una carrera religiosa ràpida i profitosa. Es va aplicar en l’estudi de les arts liberals i, especialment, en filosofia cristiana. L’any 1087 ja era clergue-escriptor i el 1089 era diaca; tres anys després ja consta com a prevere i paborde. Poc després va entrar a formar part del convent agustinià de Sant Adrià del Besòs on també consta com a prepòsit. Més tard, va ingressar a la comunitat agustiniana de Sant Ruf d’Avinyó, a la Provença, on va arribar a ser abat.
L’any 1115, en un viatge a Barcelona, es va assabentar de la mort del Ramon Guillem, bisbe de Barcelona, a Mallorca. El capítol catedralici el va elegir com a nou bisbe, però Oleguer es va resistir a la nominació fins que va ser instat pel mateix papa Pasqual II. Finalment va ser consagrat a la ciutat occitana de Magalona.
Com a bisbe de Barcelona va pacificar nombrosos conflictes sorgits en temps anteriors. El 1118 va assistir al concili de Narbona i, l’any següent, al de Tolosa.
El 1118 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona pel papa Gelasi II. Pel seu càrrec va participar a diversos concilis: el 1119, a Reims; el  1123, a Laterà (Roma), on va ser nomenat legat pontifici per a la croada contra els sarraïns en terres hispanes; i el 1130 al de la ciutat castellana de Carrión i a Clarmont d’Alvèrnia. L’any 1125, Oleguer va pelegrinar a Terra Santa.
La seva saviesa li va permetre ser conseller del comte Ramon Berenguer III. El 1131, arquebisbe i comte, van presidir una assemblea en la qual es van aprovar importants mesures per aplicar la institució de la Pau i Treva de Déu, un pacte entre els poders civil i eclesiàstic amb mesures protectores dels béns de l’església, dels seus membres, i la pagesia. La mort li va arribar el 1137, a Barcelona.
Se’l sol presentar, amb la indumentària pròpia de bisbe, amb mitra, bàcul i fent el gest de benedicció. És possible que porti una llebre morta estirada als seus peus en referència al seu patronatge dels caçadors. També és freqüent que es reprodueixi la imatge del seu cos situat dins el sepulcre de la catedral de Barcelona que, tradicionalment, ha adquirit molt renom per la qualitat d’incorrupte.
La festivitat de sant Oleguer es va establir el 6 de març i així consta al Martirologi romà. En mots de Gonzalvo, “la fama de santedat li era aplicada ja en vida, i tot el poble de Barcelona li tenia un fervor especial”. Per aquets motiu, la seva santificació va tenir un caràcter popular. En documents escrits, poc després de la seva defunció, ja l’anomenen ‘sant’. Ramon de Penyafort, va promoure la canonització oficial a Roma i el comte Pere II ho va exposar al papa Martí V. No seria, però, fins al 1630 que començaria el procés que acabaria amb aprovació pontifícia el 25 de maig de 1675.
Sant Oleguer és un dels patrons de la ciutat de Barcelona. Ha estat considerat protector dels vells mariners catalans, dels pescadors de canya esportius i de les persones que no siguin amants de treballar. Era invocat contra la pirateria marítima i contra el perill de morir negat. La seva intercessió, també, era reclamada en afers relacionades amb l’esclavatge. Valeri Serra i Boldú afegia que també era advocat dels mals incurables. Així mateix, és invocat pels caçadors de llebres.
El cos de sant Oleguer jacent, amb  fama d’incorrupte, fou hostatjat en un sepulcre  d’alabastre gòtic de l’artista Pere Sanglada a principi del segle XV. Des de finals del segle XVII se situà en un sarcòfag barroc, també d’alabastre, dels artistes Francesc Grau i Domènec Rovira Es pot veure a la capella de la Sant Crist de Lepant i de Sant Oleguer de la catedral de Barcelona, antiga sala capitular.

Podeu llegir biografies com aquesta al volum Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011.