12 de maig 2011

Quan la terra va tremolar a Catalunya: els terratrèmols de l’època medieval

Les terres pirinenques catalanes van partir, a la baixa edat mitjana, un període d’intensos moviments sísmics. Aquests fenòmens (1) es van deixar sentir, per primera vegada el 3 de març de 1373 amb una sèrie de moviments que van tenir l’epicentre a la Ribagorça; aquest cas devia afectar, en certa mesura a Vic i rodalies ja que va caldre restaurar el castell de Gurb que, entre d’altres afectacions, havia estat perjudicat per aquest terratrèmol (2). Posteriorment, entre els mesos de març i juny de 1427 es van repetir els episodis de terratrèmols; d’aquests, van ser especialment intensos els del 19 de març, amb epicentre a la zona d’Amer i Osor, el del 22 i 23 d’abril, que va provocar les primeres víctimes humanes, i el del 15 de maig, amb epicentre als voltants de la ciutat d’Olot que va quedar afectada greument. Segons Olivera, Redondo, Lambert, Riera i Roca, “l’impacte social d’aquest terratrèmol va ser gran perquè hi va haver víctimes a causa del sisme” i afegeixen que “la documentació que s’ha conservat de Vic indica que la gent es troba molt espantada (3). Aleshores, els propis consellers de la ciutat de Vic consideraven que es tractava dels efectes de l’ira de Déu provocada pels pecats de la gent i que calia mitigar-la (4). Es van repetir diversos moviments durant el mes de juny sense que hi hagués cap desperfecte d’importància tal com manifestaven els consellers de la ciutat en el sentit que “per sort la ciutat de Vic i les terres d’Osona no han patit enderrocs i no han perdut las collita gràcies a la intercessió de la Verge i dels sants màrtirs Llucià i Marcià (5)”.
La percepció que les terres osonenques van estar lliures dels pitjors efectes del desastre és indicada per historiadors del segle XIX i XX. El mateix canonge Jaume Ripoll, després de recollir diversos documents amb referències a les afectacions a diferents punts de la geografia territorial catalana, afirma: “Ninguno de estos Escritores habla palabra de temblores de tierra ocurridos en la diócesis de Vich siendo ciertísimo que los hubo (6)”. Igualment, Fortià Solà, en descriure les repercussions dels terratrèmols d’aquella època també constata la poca incidència ocorreguda en terres del nord d’Osona i assegura que “de Torelló no n’he vist ni una referència que amb els terratrèmols hagi de lligar-se” però indica que “no obstant, em guardaria prou d’afirmar que el nostre terme es veu lliure del cataclisme que tot arreument ho capola” i afegeix que del Collsacabra es té notícia de masies enderrocades així com de les greus conseqüències a l’ermita de Santa Maria de Cabrera i el de Sant Bartomeu de Cubildases (7). Indirectament, les esglésies de la Plana de Vic, van ser-ne afectades quan, per ajudar a la reparació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, aquest va poder disposar d’algunes rendes de la canònica agustiniana de Manlleu; aquest fet va ajudar a empobrir aquesta petita comunitat (8).
El moviment sísmic que es va sentir amb major força a Vic va ser el del 2 de febrer de 1428 amb rèpliques de menor intensitat fins al mes d’agost d’aquell any. Aquest terratrèmol va tenir l’epicentre a la vall de Camprodon; és on es van sentir els majors efectes conjuntament amb Sant Joan de les Abadesses, la vall de Ribes i la vall de Bianya (9). El canonge Ripoll assenyala que desperfectes a l’església de Sant Sadurní i a l’urna dels Sants Màrtirs van ser les úniques incidències de les quals es té notícia, que considerava més aviat menors, i especifica, amb aquestes paraules, que “no habiendo sufrido menoscabo alguno ni la iglesia catedral, poco apartada de la de S. Saturnino, ni la misma torre de la catedral que todavia subsiste, ni otra alguna de las capillas antiguas que aún subsisten no lejos de esta ciudad (10)”. Malgrat això, la documentació de l’època esmenta que “cum in civitate Vicen. In partita vocata de Montechateno quedam fuerit et sit edificata capella sub invocatione S. Saturnini intus quam... recondita sunt et conservantur corpora martirio combusta, et polvorizata gloriosorum SS. MM. Luciani et Marciani... Cum itaque dicta capella que propter terremotus maximos qui in dicta civitate et locis circumvicinis viguerunt, et caxia ubi corpora dictorum Martirum conservantur maxima indigeant reparatione, fueritque insuper pro augmentatione ipsius capelle quoddam pulcrum opus noviter inceptum... (11)“, és a dir, que la l’església de Sant Sadurní “que a causa de quedar pròxima del terratrèmol més gran que es va sentir en l’esmentada ciutat [Vic] i en els llocs del voltant i la caixa on els cossos es conserven dels esmentats màrtirs” van necessitar d’una reparació important i va ser, a més a més, iniciada una nova obra per restaurar i engrandir la capella. Per una banda, aquestes reformes de l’església de Sant Sadurní coincidirien en les primeres actuacions que l’acabarien convertint en la Pietat, suposant primer una ampliació de l’antiga; per altra banda, l’urna de les relíquies dels Sants Màrtirs seria la d’alabastre estrenada el segle anterior.
També es van deixar sentir els efectes a Tona on va ser necessària la reparació de l’església de Santa Maria del Barri (12).
El 25 de maig de 1448 va tenir lloc el darrer dels terratrèmols de certa importància d’aquest període. L’epicentre es va situar, en aquesta ocasió, a la comarca del Vallès i els seus efectes van provocar l’ensorrament de la volta de l’església i de part del monestir de Santa Maria de l’Estany (13).

Voldria mostrar el meu condol per les víctimes dels terratrèmols de Llorca
(Múrcia) i la solidaritat vers els seus familiars, així com per tots els afectats per aquest fenòmen naturals esdevinguts arreu del món.

Bibliografia:
1 Olivera, C. [et al.]. Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya, 2006
2 Íbid, p. 70
3 Íbid, p. 120
4 Íbid, p. 267, docs. 71, 73 i 74,
5 Íbid, p. 272, doc. 88
6 Ripoll i Vilamajor, Jaume. Documentos que pueden servir para ilustrar la historia de los temblores de tierra acaecidos en Catalunya á principios y mitag del siglo quince, de cuyo azote ó se vió enteramente libre ó esperimentó ligeros daños la ciudad de Vich por la intercesión de su hijo y patrono S. Justo confesor. Vic: Imp. Ignasi Valls, 1829, p. 4
7 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, vol. I, p. 298
8 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu : Jaimes, 1976, p. 77
9 Olivera, C. Els terratrèmols... p. 135 i ss.
10 Ripoll, J.. Documentos... 1829, p. 5
11 Ripoll, J. Íbid. És recollit per Olivera, C. íbid, p. 180
12 Olivera, Íbid, p. 178
13 Pladevall, Antori. “L’Estany. Santa Maria de l’Estany”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1984, vol. 2 (El Bages), p. 214