4 de febr. 2011

A 5 de febrer, Calaf celebra santa Calamanda

La vida de la patrona de Calaf (Anoia), sant Calamanda, està plena d’incerteses. Com sol passar en d’altres casos, fins i tot la mateixa existència es posa en dubte. Allò que ningú pot negar, però, és que els calafins li han mostrat devoció, almenys des del segle XV; i que en data del 5 de febrer li dediquen la seva festa major d’hivern o petita. La tradició més estesa relata com Calamanda, nascuda a la mateixa població de Calaf, concretament al lloc de Soler Lladrús, va patir martiri pel fet de ser cristiana. El moment, lloc i causant de la seva mort es discuteix entre diverses versions: la Gran Enciclopèdia Catalana situa els fets en el segle VIII (1), Bernat Ferrer ho fa a l’any 304 i diu que va ser degollada pels huns quan anava de Colònia a Roma en peregrinació juntament amb deu noies més (2) mentre que Ramon Sargatal diu que hauria estat morta pels sarraïns al segle VIII (3). Finalment, uns goigs populars diuen que va ser morta per ordre de Dacià (4), personatge llegendari que hauria viscut al voltant de l’any 300. Joan Amades, seguint la versió més estesa, tot i que ben poc fiable, diu que “fou una de les onze mil verges (5)”. Les ‘onze mil verges’ és un tema recurrent en el món hagiogràfic fantàstic. Louis Réau explica que “els ossos trobats a partir del 1106 en un antic cementiri de Colònia, batejat com ‘ager Ursulanus’, perquè allà es va trobar una inscripció de anomenava una ‘virgo Ursula’ morta als divuit anys d’edat, van donar certes aparences de versemblança als relats llegendaris que més tard van ser embellits pel beat Hermann Josep de Steinfeld i l’abadessa visionària Isabel de Schönau (6)”. D’aquestes narracions en va sorgir la llegenda recollida per Iacopo da Varazze (7) en què l’esmentada Ursula, filla del rei de Gran Bretanya, va fer una viatge fins a Roma, acompanyada per onze donzelles –que cadascuna anava acompanyada de mil verges- on s’havia de casar amb rei pagà que havia de convertir-se al cristianisme. De tornada de Roma, on s’havia realitzat el casament, i a les portes de Colònia els huns haurien donat mort a tot el seguici. Una de les acompanyants seria, d’acord ambla tradició més nostrada, la calafina Calamanda. Josep Baucells (8) fa referència al culte que les ‘Onze mil verges’ havien tingut a Catalunya. Esmenta que s’havia estès per diverses ciutats, com Vic, Cervera i Lleida i, especialment, a Barcelona. En aqueta darrera ciutat, el bisbe Arnau de Gurb va fer edificar una capella en el seu honor, el 1268, i que no és cap altra que l’actual de santa Llúcia adossada al claustre de la catedral. Així mateix esmenta com “la devoció augmentà a partir del 1330, quan arribà a Barcelona el cap de santa Agonilla, una d’aquestes verges; més tard arribaren els caps de les santes Digna, Benigna (1356) i Lefana (1417)”.No seria gens sorprenent que, com un més d’aquests caps d’alguna de les suposades Onze mil verges, arribés el de santa Calamanda i que anés a parar a Calaf. En aquesta població, el 1649, es va construir una cripta a l’església de sant Jaume per acollir, precisament, la relíquia. També és cert que, amb l’aprovació del papa Urbà VIII, la devoció a santa Calamanda va prendre força a la població de l’Anoia i, fins i tot es va crear una Confraria en el seu honor. Les relíquies, guardades en un bust reliquiari, eren invocades –com solia ser habitual en el nostre país amb les restes santes- contra la sequera.

Nota: Vull fer constar el meu agraïment a mossèn Joan Sanglas pel seu acolliment en la visita a l’església de Sant Jaume de Calaf

Bibliografia:
1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512
2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617
3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43
4 Vegeu l’entrada "Dacià"de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians...”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424
5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736
6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300
7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 - 681
8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390