31 de maig 2011

Presentació del llibre ‘Amb cara i ulls’ de Víctor Pàmies a Barcelona

Aquest proper dimecres 1 de juny, es presenta a la seu nacional d’Òmnium Cultural de Barcelona el llibre Amb cara i ulls de Víctor Pàmies i Riudor.
Aquest company blocaire (
Raons que rimen i d’altres blocs), lingüista i expert en paremiologia, va emprendre l’edició d’aquest llibre, subtitulat ‘Diccionari de dites i refranys sobre l’ull’, mitjançant el crowdfunding. D’Aquesta estranya paraula, que es pot traduir conceptualment per micromecenatge, en diu la Viquipèdia que “descriu la cooperació, atenció i confiança col·lectiva de persones que treballen conjuntament i inverteixen diners en altres recursos junts, normalment per Internet, per donar suport als esforços iniciats per altra gent o organitzacions”.
Tot i que se sol dir allò de “músic pagat no fa bon so”, en Víctor ha executat el seu compromís amb tota fidelitat i amb un magnífic resultat. Així, a partir de les aportacions d’un bon nombre dels anomenats ‘mecenes’ ha recollit en un volum més de 700 parèmies que fan referència a l’ull, amb unes interessants explicacions de cadascuna quer la defineixen i contextualitzen.
Malauradament, no podré assistir a aquesta presentació però desitjo tota la sort del món per Víctor Pàmies i en aquesta nova aventura que emprèn. Espero que aquest llibre, com ell mateix ja té previst, sigui el primer d’una interessantíssima col·lecció sobre les dites sobre les diferents parts del cos humà.
Moltes felicitats!!!

22 de maig 2011

Nova capelleta de carrer dedicada a santa Rita

El fenomen arquitectònic i de devoció de les capelletes de carrer és ben viu. Des de fa aproximadament un any, Manlleu disposa d’un nou element d’aquest tipus. Es troba a l’avinguda Diputació, 38. En aquest cas és dedicat a santa Rita de Càssia, advocació que fins ara no estava representada a les façanes de la població.
Segons el veïnat, és un costum del propietari de l’edifici el fet d’ubicar una imatge dedicada a aquesta santa en els seus diferents immobles situats en diversos llocs de la comarca. Aquest cas representaria, per tant, un nou tipus d’intencionalitat a l’hora d’estudiar aquests exemples de religiositat popular. Els residents a l’edifici no tindrien, com ha estat generalment, una intervenció directa en la seva col·locació.
Santa Rita, que era italiana i duia el nom secular de Margarida Manzini (1381-1457), es va fer religiosa després d’un tempestuós matrimoni forçat i de tenir dos fills. Mort el marit, de forma violenta, i els fills, a causa de la pesta, va ingressar al convent de les agustinianes de Càssia. Allà va estar marcada per un estigma al seu front que apareix en les seves representacions iconogràfiques (1).
A casa nostra, santa Rita de Càssia és una figura venerada, més aviat, en temps moderns. La seva especialitat, prou genèrica i generosa, l’ha convertida en patrona dels impossibles. Aquesta fama li prové, com explica Joan Amades, de quan en el seu llit de mort i en ple gener, va demanar per darrer desig poder olorar una rosa i menjar figues. Totalment impensable per aquell moment de l’any, les seves germanes de convent van fer cas a Rita i es van trobar, al mateix hort cenobial, un roser florit i una figuera carregada de fruits (2).
La ciutat de Barcelona celebra la festa de santa Rita de forma esplèndida. Cada 22 de maig, la placeta que hi ha davant l’espaiosa església de Sant Agustí esdevé un mercat de parades flors, concretament roses, que tenen un objectiu comú: anar a parar als peus de la imatge de santa Rita, que es venera dins el temple. Una munió de gent, especialment dones, s’apropen amb un pomell a la mà o amb una espelma que oferiran a la santa. A les hores de missa es fa silenci i espera continguda. En el moment de la benedicció de les roses, les mans amb els ramells als dits s’alcen per amarar-los de l’aigua consagrada. Quan el pas és obert, amb pressa pietosa i amb delit devot, les flors van a peus de l’escultura que recorda la santa de Càssia. A mesura que passen les hores, el munt de roses es va fent més gran mentre que les espelmes i ciris, també en gran nombre, espurnegen al seu voltant.


(Text publicat a: Full dominical. Parròquies Manlleu, núm. 4100, 22 de maig de 2011)

Il·lustracions:
Superior.- Capelleta dedicada a santa Rita situada a l’avinguda Diputació de Manlleu. Joan Arimany
Inferior.- Altar de Santa Rita de l’església de Sant Agustí del Raval de Barcelona. Joan Arimany

Bibliografia:
1 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p.142 - 143
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l ‘any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p. 655

12 de maig 2011

Quan la terra va tremolar a Catalunya: els terratrèmols de l’època medieval

Les terres pirinenques catalanes van partir, a la baixa edat mitjana, un període d’intensos moviments sísmics. Aquests fenòmens (1) es van deixar sentir, per primera vegada el 3 de març de 1373 amb una sèrie de moviments que van tenir l’epicentre a la Ribagorça; aquest cas devia afectar, en certa mesura a Vic i rodalies ja que va caldre restaurar el castell de Gurb que, entre d’altres afectacions, havia estat perjudicat per aquest terratrèmol (2). Posteriorment, entre els mesos de març i juny de 1427 es van repetir els episodis de terratrèmols; d’aquests, van ser especialment intensos els del 19 de març, amb epicentre a la zona d’Amer i Osor, el del 22 i 23 d’abril, que va provocar les primeres víctimes humanes, i el del 15 de maig, amb epicentre als voltants de la ciutat d’Olot que va quedar afectada greument. Segons Olivera, Redondo, Lambert, Riera i Roca, “l’impacte social d’aquest terratrèmol va ser gran perquè hi va haver víctimes a causa del sisme” i afegeixen que “la documentació que s’ha conservat de Vic indica que la gent es troba molt espantada (3). Aleshores, els propis consellers de la ciutat de Vic consideraven que es tractava dels efectes de l’ira de Déu provocada pels pecats de la gent i que calia mitigar-la (4). Es van repetir diversos moviments durant el mes de juny sense que hi hagués cap desperfecte d’importància tal com manifestaven els consellers de la ciutat en el sentit que “per sort la ciutat de Vic i les terres d’Osona no han patit enderrocs i no han perdut las collita gràcies a la intercessió de la Verge i dels sants màrtirs Llucià i Marcià (5)”.
La percepció que les terres osonenques van estar lliures dels pitjors efectes del desastre és indicada per historiadors del segle XIX i XX. El mateix canonge Jaume Ripoll, després de recollir diversos documents amb referències a les afectacions a diferents punts de la geografia territorial catalana, afirma: “Ninguno de estos Escritores habla palabra de temblores de tierra ocurridos en la diócesis de Vich siendo ciertísimo que los hubo (6)”. Igualment, Fortià Solà, en descriure les repercussions dels terratrèmols d’aquella època també constata la poca incidència ocorreguda en terres del nord d’Osona i assegura que “de Torelló no n’he vist ni una referència que amb els terratrèmols hagi de lligar-se” però indica que “no obstant, em guardaria prou d’afirmar que el nostre terme es veu lliure del cataclisme que tot arreument ho capola” i afegeix que del Collsacabra es té notícia de masies enderrocades així com de les greus conseqüències a l’ermita de Santa Maria de Cabrera i el de Sant Bartomeu de Cubildases (7). Indirectament, les esglésies de la Plana de Vic, van ser-ne afectades quan, per ajudar a la reparació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, aquest va poder disposar d’algunes rendes de la canònica agustiniana de Manlleu; aquest fet va ajudar a empobrir aquesta petita comunitat (8).
El moviment sísmic que es va sentir amb major força a Vic va ser el del 2 de febrer de 1428 amb rèpliques de menor intensitat fins al mes d’agost d’aquell any. Aquest terratrèmol va tenir l’epicentre a la vall de Camprodon; és on es van sentir els majors efectes conjuntament amb Sant Joan de les Abadesses, la vall de Ribes i la vall de Bianya (9). El canonge Ripoll assenyala que desperfectes a l’església de Sant Sadurní i a l’urna dels Sants Màrtirs van ser les úniques incidències de les quals es té notícia, que considerava més aviat menors, i especifica, amb aquestes paraules, que “no habiendo sufrido menoscabo alguno ni la iglesia catedral, poco apartada de la de S. Saturnino, ni la misma torre de la catedral que todavia subsiste, ni otra alguna de las capillas antiguas que aún subsisten no lejos de esta ciudad (10)”. Malgrat això, la documentació de l’època esmenta que “cum in civitate Vicen. In partita vocata de Montechateno quedam fuerit et sit edificata capella sub invocatione S. Saturnini intus quam... recondita sunt et conservantur corpora martirio combusta, et polvorizata gloriosorum SS. MM. Luciani et Marciani... Cum itaque dicta capella que propter terremotus maximos qui in dicta civitate et locis circumvicinis viguerunt, et caxia ubi corpora dictorum Martirum conservantur maxima indigeant reparatione, fueritque insuper pro augmentatione ipsius capelle quoddam pulcrum opus noviter inceptum... (11)“, és a dir, que la l’església de Sant Sadurní “que a causa de quedar pròxima del terratrèmol més gran que es va sentir en l’esmentada ciutat [Vic] i en els llocs del voltant i la caixa on els cossos es conserven dels esmentats màrtirs” van necessitar d’una reparació important i va ser, a més a més, iniciada una nova obra per restaurar i engrandir la capella. Per una banda, aquestes reformes de l’església de Sant Sadurní coincidirien en les primeres actuacions que l’acabarien convertint en la Pietat, suposant primer una ampliació de l’antiga; per altra banda, l’urna de les relíquies dels Sants Màrtirs seria la d’alabastre estrenada el segle anterior.
També es van deixar sentir els efectes a Tona on va ser necessària la reparació de l’església de Santa Maria del Barri (12).
El 25 de maig de 1448 va tenir lloc el darrer dels terratrèmols de certa importància d’aquest període. L’epicentre es va situar, en aquesta ocasió, a la comarca del Vallès i els seus efectes van provocar l’ensorrament de la volta de l’església i de part del monestir de Santa Maria de l’Estany (13).

Voldria mostrar el meu condol per les víctimes dels terratrèmols de Llorca
(Múrcia) i la solidaritat vers els seus familiars, així com per tots els afectats per aquest fenòmen naturals esdevinguts arreu del món.

Bibliografia:
1 Olivera, C. [et al.]. Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya, 2006
2 Íbid, p. 70
3 Íbid, p. 120
4 Íbid, p. 267, docs. 71, 73 i 74,
5 Íbid, p. 272, doc. 88
6 Ripoll i Vilamajor, Jaume. Documentos que pueden servir para ilustrar la historia de los temblores de tierra acaecidos en Catalunya á principios y mitag del siglo quince, de cuyo azote ó se vió enteramente libre ó esperimentó ligeros daños la ciudad de Vich por la intercesión de su hijo y patrono S. Justo confesor. Vic: Imp. Ignasi Valls, 1829, p. 4
7 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, vol. I, p. 298
8 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu : Jaimes, 1976, p. 77
9 Olivera, C. Els terratrèmols... p. 135 i ss.
10 Ripoll, J.. Documentos... 1829, p. 5
11 Ripoll, J. Íbid. És recollit per Olivera, C. íbid, p. 180
12 Olivera, Íbid, p. 178
13 Pladevall, Antori. “L’Estany. Santa Maria de l’Estany”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1984, vol. 2 (El Bages), p. 214

1 de maig 2011

Cloenda del mil·lenari del sant Dubte d’Ivorra

Aquest diumenge 1 de maig, -Diumenge de Pasqüetes- es clou el mil·lenari d’Ivorra que, durant tot un any, ha commemorat el miracle eucarístic que hi va tenir lloc el 1010 i que és més conegut com el Sant Dubte.
Jaume Sarri, que va ser rector de la parròquia de Sant Cugat d’Ivorra, explicava el fet prodigiós amb aquestes paraules: “Era l’any 1010. Celebrava la Santa Missa en la primera Capella de Santa Maria el Rector d’Ivorra, Mn. Bernat Oliver. Rere la consagració, el tempta un dubte: És possible que, sota aquestes aparences de pa i de vi, s’amagui el Cos i la Sang de nostre Senyor Jesucrist? És possible que les meves paraules tinguin la força de fer baixar del cel Jesucrist, fill de Maria, i posar-lo damunt aquest altar? Vet aquí que, seguidament, la Sang Preciosíssima que hi havia dins el Calze comença de brollar, emplena el Calze, sobreïx, es vessa damunt els corporals, les tovalles, regalimant fins a terra (1)”. Una altra versió diu que unes dones que filaven a fora de l’església van entrar-hi ràpidament i, amb les seves teles van eixugar el líquid que havia vessat del calze (2).Aquest esdeveniment va cridar l’atenció del bisbe sant Ermengol d’Urgell que, en un viatge a Roma, va mostrar les restes al papa Sergi IV. Aquest, diu mossèn Sarri, “expedeix una butlla ‘al dilecte fill nostre Bernat Oliver, rector de les esglésies de la Benaventurada Verge Maria de Sant Cugat de les Ivorres’, explica la informació feta segons llei, declara ‘miraculós’ el fet, refereix les grans meravelles que Déu obra en aqueixa Capella... beneeix la Confraria fundada per Sant Ermengol, ratifica les ordinacions, curulla de gràcies i favors els seus confrares i els atorga les indulgències que solament poden guanyar-se visitant Roma (3)”.

Bibliografia:
1 Sarri, Jaume. El Sant Dubte de la parròquia d’Ivorra. Notes històriques. Barcelona: Ed. Balmes, 1955, p. 7


2 Manteca, Fermí “El Sant Dubte d’Ivorra: Mil anys” Dins: Full diocesà. Solsona / Vic. Vic : Mitjans de comunicació social del bisbat de Vic, any 103, num. 5.099, 11 de gener de 2009, p. 4 i 5. Disponible a: http://www.bisbatvic.com/documents/full11.01.09.pdf

3 Sarri; Íbid, p. 8