20 d’abr. 2011

La Santa Faç o el ‘veritable’ rostre de Jesús

Les representacions iconogràfiques del major símbol dels cristians, la imatge de Jesucrist, ha comptat amb diverses formes. La més habitual sol ser la del Crist crucificat, en referència al darrer episodi de la seva vida terrenal, però n’hi ha d’altres que la tradició ha convertit en elements i objectes de devoció ben especial. A part del controvertit Sant Sudari de Torí o del d’Oviedo (relacionats amb l’enterrament de Jesús), la Mandylion d’Edessa i d’altres relacionades amb l’anomenada Santa Faç.
Tot i que els evangelis no esmenten el fet, durant el recorregut de Jesús carregat amb la creu cap al Calvari, una dona es va atansar al rostre ensangonat i suat de Nostre Senyor i el va eixugar amb el seu vel. Per un efecte miraculós, la imatge de la cara va quedar impresa a la tela. La dona, segons l’imaginari col·lectiu desenvolupat a l’edat mitjana, va ser anomenada Verònica. Aquest nom no sembla gens gratuït i se li ha atribuït l’origen en la idea de la Vera Icon, “Imatge veritable”. Malgrat la que el fet no devia succeir, aquest s’ha incorporat a la litúrgia cristiana en la sisena estació del Viacrucis.
A l’època medieval van multiplicar-se aquesta tipologia de relíquies i una d’aquestes, la que s’atribueix al suposat episodi de Verònica, va anar a parar a Sant Pere de Roma. Allà va començar a ser venerada en el marc de les representacions de la Passió i en forma de processó dins l’edifici. Durant el segle XIX, es van difondre una gran quantitat de suposades reproduccions de la “Vera Effigies Sacri Vultus Domini Nostri” (Veritable imatge del Sagrat Rostre de Nostre Senyor). Es van distribuir en diverses mides entre els pelegrins que s’apropaven a la basílica romana.
Als Països Catalans es venera una de d’aquestes imatges al monestir de la Santa Faç d’Alacant. A finals del segle XV s’hi va dur una icona pintada, suposadament, a partir del llenç de la Verònica.

Il·lustracions:
Superiors.-
Anvers de la ‘Vera Effigies Sacri Vultus Domini Nostri’
Inferior.- Document, servint d’autèntica, que certifica l’autenticitat de la reproducció de la Santa Faç conservada a Roma, situada al revers. 1887, en el novè any del papat de Lleó XIII.

14 d’abr. 2011

Quan Manlleu saludava l’adveniment de la República


Durant un breu període de temps, vuit anys a tot estirar, Manlleu va commemorar públicament l’adveniment de la República amb manifestacions populars. Era un dels primers casos en què, al calendari festiu local s’incorporava una celebració periòdica de caràcter cívic, no religiós.
El 14 d’abril de 1931, fa justament 80 anys, Manlleu va saludar efusivament, la resta del país, la instauració de la II República. Expliquen les cròniques periodístiques locals (1) que el dimarts dia 14 “al volt del migdia es copsen noves d’un possible ministerial. A les dues de la tarda, sabem que a Barcelona s’ha proclamat la República Catalana dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques”. El periodista segueix dient que “l’afany de noves fa córrer la gent a telèfons i els aparells de ràdio són posats en joc. A mitja tarda es van confirmant les noves de la caiguda del règim monàrquic. Un grup d’elements republicans es presenta a la Casa de la Vila, amb crits de Visca la República (...) És improvisada ràpidament una bandera republicana i al costat de la catalana són onejades victorioses al balcó de la casa de la vila”. De moment, les celebracions populars es feien esperar, ningú devia saber com actuar: “es respira un aire de frisances. Vells i joves somriuen al nom de República. Tothom demana detalls. Tothom espera aclariments. Els regidors recentment elegits pel sufragi popular es reuneixen a casa la Vila, i junt amb una munió de poble s’acorda reconèixer la República de Catalunya dintre de la nova República Federal Espanyola”.
A partir d’aquí, la societat manlleuenca es va començar a organitzar: “es convoca el poble per a que assisteixi a una manifestació de simpatia al nou règim, que sortirà de casa la Vila a les 9 de la vetlla, presidida pel nou consistori i regidors vells de tendències republicanes. Així és. Als acords d’una orquestra de Torelló, que interpretà la Santa Espina i la Marsellesa, desfilà la comitiva. Amb davant En Lluís Pou i Solà (2), obria la marxa portant una grandiosa bandera Republicana; seguien altres i altres. La catalana i republicana en dolça confusió onejaven al vent recollint visques i saluts entusiastes. Sense cap incident es corregueren els principals carrers”.
Un dels nous escenaris de la celebració va ser la plaça Fra Bernadí, la plaça major. Allà, de forma més oficial, es va instal·lar una improvisada tribuna des d’on es van fer parlaments de benvinguda al règim republicà i d’exaltació nacionals. Posteriorment es van ballar sardanes. Acaba el text amb una constatació dient que “ni un mot de desordre, Ni una lleu imprudència, Ni un inici de provocació de frases molestoses. Tot es feu amb un ordre podem dir correcte”.
L’endemà, dia 15, es va declarar festa laboral i es va formar una assistida manifestació molt participada: “Quantes persones hi anaven? –es pregunta el cronista-.”Fa de mal dir. Tot els cens de Manlleu. Una allau humana que ordenadament, amb el somriure al rostre i la confiança al cor escampava per nostres places i carrers l’optimisme d’uns jorns amarats de santa llibertat”.
El 14 d’abril va quedar incorporat al calendari festius manlleuenc com una data festiva. L’any 1932, segons la premsa, “moltes colles sortiren a fora per passar el dia, d’altres en canvi dançaren matí, tarda i vespre la nostra dança immortal, patrocinades per l’Ajuntament; al matí i organitzat pels socialistes, tingué lloc un mítin amb interrupcions de part del públic. A la nit el colós del ‘escena N’Enric Borràs al teatre Edisón, representà magistralment el drama de Calderón: “El alcalde de Zalamea”. Èxit d’interpretació (3)”.
De la festa de l’any següent, s’explica que “dalt del Campanar voleiaren la bandera republicana i l’ensenya catalana igual que en alguns balcons i finestres. A càrrec de l’Ajuntament es tocaren audicions de sardanes a la Plaça Bernadí (4)”.
El 1934, es va seguir recordant, tal com s’anunciava: “Amb motiu de complir-se el tercer aniversari de la República, hi hauran 3 audicions de sardanes a la Plaça de Bernadí patrocinades per l’Ajuntament. Ademés els teatres i cinemes funcionara (5)”. Igualment es va fer el 1935: “Diumenge passat festa de la República la Cobla ‘Unió Choral Manlleuenca’ amenitzà unes tandes de Sardanes, sufragades per l’Ajuntament a la Plaça Fra Bernadí. Hem de felicitar efusivament a tots els joves executants i en particular el mestre Joan Martínez per l’encertada execució que demostra un remarcable avenç fruit de l’esforç constant que despleguen al redós de la culta entitat ‘Unió Choral’ (6)”.
De 1936, quan el país ja estava en plena efervescència prebèl·lica, no es conserva cap referència. Aquell any, la festa es va escaure just després de Setmana Santa i, el 14 d’abril a la tarda al teatre de la Unió Choral Manlleuenca es va fer ball per l’Orquestrina Follets Musicals (7)”.
Igualment, no es té cap constància que la festa de la República se celebrés els dos anys següents, ja en plena Guerra Civil. De tota manera, el somni va acabar el 4 de febrer de 1939 quan les tropes franquistes van entrar a la població.



Il·lustracions: Imatges de les celebracions dedicades a l’adveniment de la República a Manlleu. Foto Rafart. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu


Notes:
1 A. C. i C. “Els principals esdeveniments d’aquests dies”. Dins: Manlleu: publicació quinzenal. Núm. 61, 25 d’abril de 1931, p. 5-6
2 Lluís Pou i Solà (Manlleu, 1901-1975) va ser un manlleuenc significat en la dècada de 1920 i 1930. Amb Josep Ausió, l’octubre de 1924 i en el marc d’una Santa Missió, van ser acusats –quan la dictadura de Primo de Rivera duia un any d’existència- de despenjar unes banderes espanyoles del carrer de Vendrell. Van ser detinguts, jutjats i condemnats. Abans de complir sentència, van fugir del país i Solà va participar en els preparatius dels anomenats Fets de Molló encapçalats per Francesc Macià. El 20 d’abril de 1930, un cop amnistiats, van retornar a Manlleu amb on van ser rebuts com herois.
3 “Informació”. Dins: Manlleu: publicació quinzenal. Núm. 94, 25 d’abril de 1932, p. 7
4 “Informació”. Dins: Manlleu: publicació quinzenal. Núm. 145, 15 d’abril de 1933, p. 7
5 “Informació”. Dins: Manlleu: publicació quinzenal. Núm. 196, 13 d’abril de 1934, p. 6
6 “Informació”. Dins: Manlleu: publicació quinzenal. Núm. 248, 18 d’abril de 1935, p. 6
7 El Ter quinzenal d’esquerra. Núm. 21, 11d’abril de 1936, p. 7