13 de febr. 2011

El santuari de Puig-agut s’omple de gom a gom

Aquesta tarda, el santuari de Puig-agut de Manlleu ha estat ple a vessar en la missa dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. Aquesta cerimònia, presidida pel bisbe de Vic, Romà Casanova, ha estat l’inici de les celebracions del 125 aniversari de la benedicció del temple expiatori; ha comptat, també, amb la participació de mossèn Jordi Vila, rector de la parròquia de Sant Pau de l’Erm a la qual és adscrit el santuari.
Entre els nombrosos presents també era present l’alcalde de Manlleu, Pere Prat, i el rector de San ta Maria i Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu, mossèn Joan Serrabassa.
El proper mes de junt, amb motiu del mes dedicat al Sagrat Cor, tindrà lloc l’acte central de celebració de l’aniversari que recorda que, el 18 de febrer de 1886, el bisbe Josep Morgades va beneir aquest temple edificat per iniciativa de Ramon Madiroles i Codina.

12 de febr. 2011

El santuari de Puig-agut enceta les celebracions del 125è aniversari de la benedicció

Aquest proper diumenge, 13 de febrer a les 5 de la tarda, se celebrarà la primera de les misses anuals del santuari de Puig-agut de Manlleu. Enguany, aquest ofici dedicat a la Mare de Déu de Lourdes -una de les tres advocacions titulars del temple-, adquireix un caràcter especial: per ser presidida per Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, i per ser el primer acte de commemoració dels 125 anys de la benedicció del temple esdevinguda el 18 de febrer de 1886.

El santuari Puig-agut, situat al nord i punt més alt del terme de Manlleu, i molt a prop de la confluència amb els termes municipals de Torelló i Santa Maria de Corcó-l’Esquirol, va néixer de la voluntat de Ramon Madiroles i Codina. Aquest, propietari dels terrenys i de la mil·lenària masia de Madiroles, va emprendre la construcció d’un edifici religiós dedicat al Sagrat Cor. En aquesta iniciativa va comptar amb la complicitat de la pagesia de l’entorn i dels ajuntaments veïns així com la col·laboració del bisbe de Vic, Josep Morgades, gran promotor de la devoció a aquesta advocació.

És un referent per als caminants que passegen, tan des de Manlleu com des de Torelló, per aquestes contrades. Cada dia, però especialment els caps de setmana, esdevé lloc de destí i de pas per innombrables persones que aprofiten les seves hores de lleure per exercir una pràctica tan saludable com caminar i anar en bicicleta. La majoria entren al santuari en un moment de recés, potser de pregària...

Les celebracions que s’enceten aquest mes de febrer, tindran continuïtat al llarg de l’any. Serà el juny, coincidint amb el mes dedicat al Sagrat Cor de Jesús, el moment en què adquiriran un major protagonisme.

Breu història del santuari de Puig-agut
Primers anys
El santuari de Puig-agut era un dels projectes de Ramon Madiroles amb els quals volia dotar la seva propietat de motius d’atracció a allò que avui diríem turisme cultural. La seva masia havia de passar a ser un hospedatge-balneari on residirien els visitants a una font d’aigües mineromedicinals que havia descobert uns anys abans. Igualment, pretenia construir una tretzena d’oratoris, recordant les promeses que Jesús havia fet a Marguerite Alacoque iniciant el culte al Sagrat Cor, que havien d’encerclar una reproducció facsímil de la Casa de Loreto. Aquests elements arquitectònics havien d’estar ben comunicats amb el seu entorn i el mateix Madiroles va promoure una via que mostrava un recorregut molt semblant al que, un segle després, realitza l’eix Vic-Olot.
El 29 de desembre de 1883 es posava la primera pedra del temple, amb la presència del bisbe Morgades; dos anys, un mes i vint dies després, -el 18 de febrer de 1886- el mateix prelat beneïa l’edifici ja enllestit. Era un dia plujós d’hivern però ningú del veïnat ni cap personalitat rellevant de la comarca es va voler perdre la inauguració de l’esvelta obra aixecada mitjançant els plànols de l’arquitecte August Font tot recordant la silueta de la basílica francesa de Lourdes.

El 1888, com a portaveu de les iniciatives de Madirolas, va aparèixer el primer número d’El Far de Puig-agut, primera publicació periòdica editada a Manlleu i que encara perdura.
A primers de l’any següent, es van beneir les dues capelles interiors del santuari, la dedicada a la Mare de Déu de Lourdes i la dedicada a sant Josep. I a finals de 1889 s’acabava el cimbori que coronava l’edifici.
Entre 1895, el santuari es va anar dotant d’elements artístics i d’ús litúrgic com una campana elaborada pels Tallers Barberí d’Olot i la construcció i posterior benedicció dels altars interiors.
Després d’enllestir les principals obres del temple, es va procedir a la millora exterior amb l’aixecament de dos grans pilars davant mateix de la façana principal que havien de ser la base de les estàtues del bisbe Morgades (única que es va col·locar) i la del papa Lleó XIII (que mai es va posar).
Ramon Madiroles va morir l’any 1927. Va ser enterrat dins mateix del santuari. El seu llegat va ser mantingut per un grup de persones que formaven, i encara formen, la pabordia de Puig-agut.
En les primeres setmanes del cop d’estat de 1936, l’interior del temple de Puig-agut va ser destruït. Un grup de sis o set homes i dones es van apropar en cotxe al temple, en van extreure les imatges i altres béns mobles i els van cremar al davant mateix. D’aquest episodi es van perdre, a més de les imatges escultòriques i de les construccions interiors, els elements d’ús litúrgic, i la campana elaborada pels Tallers Barberí d’Olot, entre d’altres.

La reconstrucció
A partir de 1946, la iniciativa popular va promoure la reconstrucció del santuari. El 1947, la caiguda d’un llamp va destruir el cimbori i va evidenciar la necessitat d’obres per salvar l’estructura del temple. En aquella època Lluís Masoliver estava al capdavant del grup de pabordes.
Després de mesos de feines, realitzades a les aportacions econòmiques voluntàries i particulars, l’any 1949, es van entronitzar de nou les imatges escultòriques del Sagrat Cor i de la Verge de Lourdes, de nova fabricació, a dos dels tres altars del santuari. En solemne processó van ser conduïdes enmig d’una gran gentada des del temple parroquial de Santa Maria de Manlleu. L’any 1964 era retornada la imatge de sant Josep.

L’any 1970, després de dues dècades amb un cimbori provisional, va ser-ne col·locat un de nou, d’aram.
En aquests anys, Puig-agut era destí de nombrosos romiatges provinents de diferents llocs de Catalunya.
Lluís Masoliver va morir el 1983 i va assumir el càrrec d’administrador del temple Xavier Valls que formava part de la pabordia des de 1948.
L’any 1986, en la celebració del centenari, es van beneir les tres creus de terme situades al punt precís de confluència de les parròquies de Manlleu, Sant Feliu de Torelló i Sant Martí Sescorts.
L’any 1990 es va construir els dos pedrons que hi ha al camí que porta al santuari des de Manlleu. Entre 1991 i 1992 es va realitzar l’arranjament de l’entorn de l’edifici amb ornamentació a cura de Pere Vila i altres col·laboradors.
L’any 1999 s’inaugurava el rellotge carilló que, amb el seu so, acompanya les diferents hores del dia.
El 2005 van ser substituïts els bancs de fusta de l‘interior del temple i en els dos anys següents s’estrenen un padró al costat de Casa de l’Hora, en el camí des de Torelló, i una taula d’orientació a uns 50 metres del temple.
La darrera de les intervencions de caràcter estètic ha estat aquest passat any 2010. Ha estat pintada de tota la façana exterior i la cúpula superior dotant l’edifici d’una gran visibilitat respecte l’entorn.
Totes aquestes millores han estat assolides gràcies als donatius i aportacions voluntàries de fidels i institucions.
Actualment se segueix editant El Far de Puig-agut, primera publicació periòdica manlleuenca, que té, també una versió digital a:
http://elfardepuig-agut.blogspot.com/.

SANTUARI DE PUIG-AGUT
Primer acte commemoratiu del 125 aniversari de la seva benedicció
Diumenge 13 de febrer 2011, a les 5 de la tarda
CELEBRACIÓ DE LA SANTA MISSA
Amb especial dedicació a la Mare de Déu de Lurdes
Presidirà la celebració el Bisbe de Vic
Mons. Romà Casanova

Mitja hora abans, rés del Sant Rosari

4 de febr. 2011

A 5 de febrer, Calaf celebra santa Calamanda

La vida de la patrona de Calaf (Anoia), sant Calamanda, està plena d’incerteses. Com sol passar en d’altres casos, fins i tot la mateixa existència es posa en dubte. Allò que ningú pot negar, però, és que els calafins li han mostrat devoció, almenys des del segle XV; i que en data del 5 de febrer li dediquen la seva festa major d’hivern o petita. La tradició més estesa relata com Calamanda, nascuda a la mateixa població de Calaf, concretament al lloc de Soler Lladrús, va patir martiri pel fet de ser cristiana. El moment, lloc i causant de la seva mort es discuteix entre diverses versions: la Gran Enciclopèdia Catalana situa els fets en el segle VIII (1), Bernat Ferrer ho fa a l’any 304 i diu que va ser degollada pels huns quan anava de Colònia a Roma en peregrinació juntament amb deu noies més (2) mentre que Ramon Sargatal diu que hauria estat morta pels sarraïns al segle VIII (3). Finalment, uns goigs populars diuen que va ser morta per ordre de Dacià (4), personatge llegendari que hauria viscut al voltant de l’any 300. Joan Amades, seguint la versió més estesa, tot i que ben poc fiable, diu que “fou una de les onze mil verges (5)”. Les ‘onze mil verges’ és un tema recurrent en el món hagiogràfic fantàstic. Louis Réau explica que “els ossos trobats a partir del 1106 en un antic cementiri de Colònia, batejat com ‘ager Ursulanus’, perquè allà es va trobar una inscripció de anomenava una ‘virgo Ursula’ morta als divuit anys d’edat, van donar certes aparences de versemblança als relats llegendaris que més tard van ser embellits pel beat Hermann Josep de Steinfeld i l’abadessa visionària Isabel de Schönau (6)”. D’aquestes narracions en va sorgir la llegenda recollida per Iacopo da Varazze (7) en què l’esmentada Ursula, filla del rei de Gran Bretanya, va fer una viatge fins a Roma, acompanyada per onze donzelles –que cadascuna anava acompanyada de mil verges- on s’havia de casar amb rei pagà que havia de convertir-se al cristianisme. De tornada de Roma, on s’havia realitzat el casament, i a les portes de Colònia els huns haurien donat mort a tot el seguici. Una de les acompanyants seria, d’acord ambla tradició més nostrada, la calafina Calamanda. Josep Baucells (8) fa referència al culte que les ‘Onze mil verges’ havien tingut a Catalunya. Esmenta que s’havia estès per diverses ciutats, com Vic, Cervera i Lleida i, especialment, a Barcelona. En aqueta darrera ciutat, el bisbe Arnau de Gurb va fer edificar una capella en el seu honor, el 1268, i que no és cap altra que l’actual de santa Llúcia adossada al claustre de la catedral. Així mateix esmenta com “la devoció augmentà a partir del 1330, quan arribà a Barcelona el cap de santa Agonilla, una d’aquestes verges; més tard arribaren els caps de les santes Digna, Benigna (1356) i Lefana (1417)”.No seria gens sorprenent que, com un més d’aquests caps d’alguna de les suposades Onze mil verges, arribés el de santa Calamanda i que anés a parar a Calaf. En aquesta població, el 1649, es va construir una cripta a l’església de sant Jaume per acollir, precisament, la relíquia. També és cert que, amb l’aprovació del papa Urbà VIII, la devoció a santa Calamanda va prendre força a la població de l’Anoia i, fins i tot es va crear una Confraria en el seu honor. Les relíquies, guardades en un bust reliquiari, eren invocades –com solia ser habitual en el nostre país amb les restes santes- contra la sequera.

Nota: Vull fer constar el meu agraïment a mossèn Joan Sanglas pel seu acolliment en la visita a l’església de Sant Jaume de Calaf

Bibliografia:
1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512
2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617
3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43
4 Vegeu l’entrada "Dacià"de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians...”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424
5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736
6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300
7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 - 681
8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390