14 d’ag. 2010

Sobre la llegenda del Serpent de Manlleu i l’exvot lliurat a la Mare de Déu

Conta la llegenda que, temps era temps, tota la població de Manlleu estava espaordida per un serpent molt gros, de llarga cabellera, que vivia en els terrenys situats enmig d’un pronunciat meandre del riu Ter anomenat la Devesa. El serpent, per major fastuositat de la història, posseïa un ric diamant que sempre duia al damunt; només el deixava quan anava a beure al mateix riu o –segons alguna versió- a un pou. Aleshores el dipositava amorosament a terra i feia la xarrupada d’aigua fresca. Aquesta circumstància va ser advertida per un eixerit manlleuenc que va veure l’oportunitat de fer-se propietari de la joia. Vet aquí, per tant, que un dia en què el serpent calmava la seva set, li va manllevar el seu tresor. L’animal, però, va veure, a la distància, aquesta usurpació i va iniciar persecució rere el lladre. Aquest, seguit per la fabulosa criatura, va passar pel pont sobre el riu i, a punt de perdre l’alè, va entrar a la primera casa que va trobar. El serpent, que ho va veure i dient-se ‘A Manlleu, cadascú lo seu’, es va disposar a recuperar el diamant començant a picar la porta amb la cua. Tanta força tenia que va estellar la post que tapava l’entrada. A dins, el pobre vailet, veient propera la finalització de la seva vida, va trobar un gros morter; en una acció desesperada va posar la pedra preciosa a terra i li va trabocar el morter al damunt. Delerós de recuperar allò que creia propi, el rèptil ofidi va enrotllar el seu llarg cos al voltant del recipient per trencar-lo. L’acció, però, va resultar infructuosa en el seu propòsit i, en canvi, els grans esforços el van baldar fins morir. Finalment, resol la llegenda, el noi agraït va lliurar la joia a la Mare de Déu per haver salvat la vida en tan arriscada missió.
Aquest relat fantàstic, que va perdurar entre la gent de Manlleu en forma d’una bonica cançó –que el mateix mossèn Cinto Verdaguer va transcriure- i algunes versions orals, ha estat treballat degudament per Toni Donada (1). I des de fa uns anys, cada 14 d’agost, tota la ciutat reviu amb una festassa la presència, certa o no certa, d’aquell monstre fabulós (
vegeu el web sobre aquesta manifestació festiva).
L’interès particular de la llegenda recau en el gest que el manlleuenc va fer en acabar la història. El lliurament del diamant del serpent a la Mare de Déu s’ha d’interpretar en forma d’exvot. El Diccionari català-valencià-balear, esmenta que exvot és un “do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge (2)”. En el cas que ens ocupa hi ha, però, diversitat d’opinions sobre quina imatge mariana va rebre el donatiu: algunes versions esmenten que va ser l’anomenada Mare de Déu de Gràcia que, en forma d’escultura de reminiscències gòtiques, era al temple parroquial de Santa Maria fins al 1936; d’altres diuen que va ser la imatge venerada dins el temple de la font, anomenada, de la Mare de Déu; finalment, també consta que podia haver estat la Mare de Déu Assumpta, patrona manlleuenca o la del Roser, ambdues venerades a l’església principal.
Domènec Torrent i Garriga, el 1893, apunta la primera de les propostes i afirma, de la Mare de Déu de Gràcia, que “antiguamente llevaba pendiente del cuello un rico brillante, regalo de una persona piadosa, á quien libró de una serpiente que la acosaba...(3). Aquest autor finalitza la seva referència dient que “cuando los franceses entraron en Manlleu, durante la guerra con Napoleón I, se llevaron aquells joya (3)”.
Sigui veritat o mentida, sigui una o altra imatge mariana, el cert és que del diamant res se’n sap de temps enllà.


Imatges:
Superior.- Imatge de la Mare de Déu de Gràcia venerada al temple parroquial de Manlleu fins al 1936. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Imatge de la Mare de Déu de la Font tal com era abans de la Guerra civil espanyola. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Donada, Toni. El Serpent de Manlleu: llegenda, cançó i festa. Manlleu: Associació per les Tradicions Populars Catalanes “El Serpent de Manlleu: Editorial Diac, 2009
2 “Exvot”. Alcover, Antoni M. Dins: Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Alcover, 1978, vol. 5, p. 683
3 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 178