20 de jul. 2010

Recordant la ‘missa dels 'segadors' celebrada a trenc d'alba

La mecanització de les tasques del camp és un fet relativament recent. Fins no fa moltes dècades encara era habitual veure una parella de bous estirant una arada rudimentària que era una evolució de la que ja utilitzaven els romans.
Quan el blat s’havia tornat daurat i el seu fruit havia esdevingut d’or, i no només des del punt de vista simbòlic, s’iniciava un període de gran activitat al camp: la sega i, després, el batre. El cicle agrícola del blat, explica Llorenç Ferrer, començava a la tardor amb la llaurada dels camps i arribava fins als mesos de juny o juliol, segons els llocs on calia recollir la producció dels mesos de feina i de mirar el cel esperant la pluja beneficiosa. Aleshores, segueix Ferrer, “calia segar al més de pressa possible i, per això es necessitava una gran quantitat de mà d’obra especialitzada que sovint la casa no tenia. I aquí s’incorporaven les colles de segadors (1)”. Els grups d’homes anaven treballant de forma itinerant a mesura que els camps estaven a punt de sega. Així, a mesura que avançada els mesos de juny i juliol, passaven de les terres baixes i es dirigien cap a muntanya resseguint les planes interiors. D’aquí que, diu el mateix autor fent-se ressò d’unes paraules de Pau Vila en les Visions geogràfiques de Catalunya, “pel juny la falç al puny” però observant que aquesta dita seria pròpia d’algunes zones però no d’altres.
La falç o el volant eren les eines, de diferent mida, que utilitzaven els segadors. En una mà utilitzaven aquestes eines amb destresa; l’altra era protegida amb un esclopet de fusta, com si fos un guant, amb el qual arreplegaven feixos de blat a punt de tallar.
Les colles de segadors, que feien estada als pobles convinguts, es posaven treballar a trenc d’alba (de l'anomenada hora del sol, és clar). A finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga esmenta que a Manlleu, en els dies festius del temps de sega, a les dues de la matinada se celebrava una missa per aquest col·lectiu. Un cop acabada la cerimònia religiosa, se solien dirigir a la plaça major on eren contractats pels propietaris dels camps que calia segar (2). En una Fulla dominical de 1946 (3) es comenta que “ens fan observar els qui van viure aquest costum que per ser contractat per treballar en les feines de sega era imprescindible haver assistit a aquesta missa” i afegeix que “l’animació i gran concurrència que hi havia a la plaça esmentada fins a les tres de la matinada –segons afirmen alguns testimonis oculars- era semblant a la d’un mercat ja que, fins i tot, s’instal·laven parades de falçs, botes de vi, pedres per escolar, etc”. A les tres en punt es feia silenci rigorós i es resava una “avemaria”. Després, es feien els grups i cadascun es dirigia, adreçat pel pagès cap al camp o camps que calia segar.


Imatge: L’esclopet, abans tan útil per a la sega, ara és recuperat com a motiu ornamental.

Bibliografia:
1 Ferrer, Llorenç. “El camp: El blat, el conreu bàsic de la trilogia mediterrània”. Dins: Tradicionari: el món del treball. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 2, p. 57-58
2 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 220, p. 178
3 “La missa dels segadors”. Dins: Hoja dominical. Manlleu: Parroquia de Santa Maria, 21 de juliol de 1946, núm. 818