14 de jul. 2010

Del 'rosari de l'aurora' i sobre com es va incorporar al llenguatge col·loquial

De les frases extretes de les manifestacions de religiositat que ha fet més fortuna –potser per la freqüència d’ús que se’n fa- hi ha la ‘acabar com el rosari de l'aurora’.
Aquesta forma pública de pietat s’havia dut a terme en dos moments diferents del calendari d’acord, molt possiblement a la celebració del Roser. El més antic era l’anomenat ‘Roser de maig’ que,m a partir de la batalla de Lepant, el 1571 –guanyada pels exercits cristians el 7 d’octubre per mediació, segons es creia, de la Mare de Déu del Roser- passant a ser celebrat a la tardor en el conegut per ‘Roser de tot lo món’.
Precisament, Valeri Serra i Boldú, en fer referència al segon diumenge de maig, diu que “és una de les singulars diades en que’s canta’l Rosari de l’Aurora pels carrers dels nostres pobles, i avans se cantava en tots” i explica que “avans de sortir lo Rosari, sortia l’Aurora, de modo que impropiament se’n diu lo Rosari de l’Aurora” i especifica que “l’Aurora és la desperta per al Rosari” i que, aleshores “los animosos confrares del Roser surten i van pels carrers parant-se en les cantonades i invitant al veïnat a engroixir la professó del Rosari”. Es cantaven cobles i altres composicions musicals i “quan surt lo Rosari, forma una vistosa comitiva que canta de cap a cap los Misteris, los Parenostres i la Lletania (1)”.
Joan Amades, per la seva banda, situa la tradició per l’octubre i indica que començava el primer diumenge del mes. El ritual, segons el folklorista començava a les tres del matí quan “les campanes convocaven els fidels al temple per integrar el seguici o processó, la qual seguia els carrers més importants de la parròquia, a les ciutats i a les viles, i els de la població, pels llogarrets”. La composició d’aquesta processó depenia del lloc però, segueix Amades, “generalment obrien la comitiva els escolanets, vestits amb cota vermella o verda i roquet, els quals escolanets duien grossos fanals.
Al darrera, el campaner, vestit amb capa negra i roquet, duia una creu. Al seu darrera, un grup d’homes, en dues rengleres; després, el capellà, precedint el tabernacle amb la Mare de Déu del Roser, conduït, aquest, per homes; darrera de la imatge, seguien les dones. Un cor mixt d’homes i dones cantava les primeres salves i santes, a les quals responien els altres concurrents amb el rés. Al final de cada glòria, el seguici es deturava. Un cor de noies cantava lloances a la Mare de Déu del Roser i a sant Domènec, i quan acabaven, el sacerdot que dirigia el rés feia una explicació del misteri del Roser. Un cop finit el rés del rosari, les noies cantaven unes salves i la lletania de la Mare de Déu. Generalment, hom procurava que la totalitat del rés durés tot el trajecte que feia la processó i que el rés de les salves coincidís amb la proximitat al temple, dins del qual solien entrar cantant”. El folklorista conclou dient que “no cal dir que aquestes línies generals oferien nombroses variants (2)”. Joan Soler, que també situa el fet els diumenges d’octubre i marca l’inici a les tres de la matinada (3).

Acabar com el Rosari de l’Aurora
Com es deia en un principi, el ‘rosari de l’Aurora’ s’ha incorporat en l’imaginari quotidià. ‘Acabar com el rosari de l’Aurora’, com diu Salvador Alsius, “és una frase molt popular amb la qual s’indica que alguna cosa té un final precipitat o desastrós (4)”. El seu origen cal cercar-lo en el moviment revolucionari de setembre de 1868 que va suposar l’exili d’Isabel II. Antoni Pladevall explica el motiu d’aquesta frase: “Un dels primers signes anticlericals de 1868 fou l’intent de desbaratar i d'impedir a Barcelona i a altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques batalles campals entre devots i agitadors (5)”.

D’altres dites relacionades amb el ‘rosari de l’Aurora' els podem llegir al bloc
Etimologies paremiològiques de Víctor Pàmies

Il•lustracions:
Cobles escrites per ser cantades durant el rés del ‘rosari de l’Aurora’ editats a Manresa (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Serra i Boldú, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 139 – 140
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1956, vol. 5, p. 533
3 Soler, Joan. “Rosari”. Dins: Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462
4 Alsius, Salvador. “Rosari”. Dins: Hem perdut l’Oremus. Barcelona: Ed. La Campana, p. 235
5 Pladevall, Antoni. “Rosari: 2 Rosari” de l’aurora”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol 19, p. 510