18 de juny 2010

Sobre el transvestisme de santa Marina, antigament venerada a la Mercè de Barcelona

L’antic convent barceloní de la Mercè es vanagloriava de posseir el cos de santa Marina. Aquestes relíquies havien estat un obsequi, segons esmenta Antoni Vicent Domènech, de la reina Margarita (Margarida de Prades, ~1387/88-1429), segona esposa de Martí I (1).
La Llegenda Àuria (2) recull la biografia de Marina explicant que era filla única i que, el seu pare, la va vestir d’home per ingressar en un monestir. Amb el nom de fra Marí va esdevenir un referent en mostres de caritat i obediència. Quan va morir, el seu pare, li va demanar que continués amb l’engany. Durant un temps es va mostrar com a model d’obediència i caritat dins la comunitat. Les dificultats li van esclatar quan la filla del propietari d’una fonda, que havia quedat prenyada d’un soldat, va acusar fra Marí / Marina d’haver-la violada i ser el pare de la criatura. L’abat, en saber de l’acusació, va expulsar el monjo del monestir. Durant tres anys, l’acusat/da va restar a la porta del cenobi subsistint amb els donatius que li feien.
Quan va néixer la criatura, l’avi va dur-lo al monestir per tal que es fessin responsables de la seva manutenció. Els monjos, que havien vist l’abnegada actitud de fra Marí durant aquell temps que estava desterrat, van demanar que l’abat li encarregués el nen. Durant dos anys, es va ocupar abnegadament la seva funció.
Passat aquest temps, i davant l seva entrega, fra Marí va ser readmès a la comunitat amb el compromís d’assumir les feines més brutes i llastimoses.
Després d’uns anys, fra Marí va morir. En preparar el seu cos per a la sepultura van descobrir que era una dona i que, d’aquesta manera, l’acusació que havia marcat la seva vida era totalment falsa. Va ser enterrada, enmig de mostres de penediment, al mateix monestir.
El Costumari català (3), com sol ser habitual en les tradicions recollides per Joan Amades, fa santa Marina filla de Barcelona i adapta la vida a un escenari proper. N’explica que, degut a la seva bellesa, era sovint calumniada. Per llevar-se aquesta angoixosa situació “va passar-se set anys al peu de l’església de Santa Maria pregant pels pobres pecadors, sense moure-se’n ni de nit ni de dia, ni en temps bo ni en temps dolent” i segueix la narració dient que “passat aquest espai de temps, i per tal que no li tornés passar una semblant cosa, va vestir-se d’home, es va fer dir Marí i es féu monjo del convent de la Mercè, on va viure molts anys sense que ningú conegués el seu sexe”. No fou fins després de la seva mort que un àngel va descobrir al prior la veritat.
La tipologia de mostra de castedat i d’acusació injusta és present, com esmenta Loius Réau, a les vides de santa Eugènia, santa Eufrosina i santa Pelàgia i afirma que el tema de la ‘verge monjo’ és “un tòpic de l’hagiografia: és el que s’anomena ‘monaco partenia’”. El mateix autor, explica que “el culte de santa Marina és provat a Grècia, on reemplaça Artemisa, deessa de la castedat, i entre els maronites i els armenis el van dur a Venècia (4)”. De la relació entre la corona catalano-aragonesa i la república medieval veneciana hauria arribat el cos de santa Marina, o part d’aquest, a la ciutat de Barcelona on va ser dipositat i venerat a l’antic convent de la Mercè.


Il·lustració:
Superior.- Estampa dels ‘Goigs de la gloriosa S. Marina verge, y martyr la que se venera en sa propia capella. Tarragona: Miquel Puigrubí [s.d.] (per gentilesa de
Bibliogoigs).
Inferior.- Exvot grec dedicat a santa Marina (facilitat per Galderich de & piscolabis librorum a qui agraeixo l'aportació)

Bibliografia:
1 Domènech, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona: Imp. De Gaspar Garrich, 1630, p. 119
2 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada. Madrid: Alianza Editorial, 1982, vol. 1, p. 331 – 332
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p. 898
4 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Iconografia de los santos. Barcelona: Ed. del Serbal, t. 2, vol. 4, p.341 – 342