8 de juny 2010

L’antiga patrona de Manlleu, coneguda per Nostra Senyora de Gràcia

Durant moltes centúries, l’església de Santa Maria de Manlleu era presidida per una escultura mariana medieval. Era una de les joies artístiques de la parròquia i des de meitat del segle XIX era coneguda per Nostra Senyora de Gràcia. El 1936 es va perdre amb tot el contingut del temple barroc.
Domènec Torrent i Garriga, a finals del segle XIX, va fer l’única descripció que ens ha arribat de la marededéu: “La imatge mesura com cosa d'un metre d'alçada, és de fusta, i està asseguda en un bell tron. Amb la mà dreta sosté un ram de flors, i amb l'altra al Nen Jesús, que està de peu sobre el genoll esquerra de la seva Mare. El mantell de la Verge està cordat sobre el pit, el Nen porta una túnica sense cenyidor, i amb la seva maneta esquerra té agafat un colom. No pot ser més graciosa i interessant la figura del Nen. Si bé la imatge de la Verge té trets molt marcats d'estil bizantí, però, en conjunt s'assembla més al de la transició, com fabricada en l'època en que es va començar a introduir el gòtic (1)". Tot i que sigui difícil de concretar, sembla que és força aproximada aquesta datació.
La imatge de la Verge conservava el posat hieràtic propi del romànic. El Nen Jesús adoptava, però, una inusual posició alçada damunt el genoll esquerre de la seva mare; el seu braç dret estava recolzat sobre l’espatlla de la figura femenina, mostrant un lleu contacte que insinuava tendresa i vincle físic més propi de l’estil gòtic. A la mà dreta, l’infant subjectava un ocell que, segons Torrent, es tractava d’un colom. Més aviat podria tractar-se d’una cadernera ja que, aquest ocell, segons Lluís M. Vericat, simbolitza que Jesús ha nascut per morir. Segons la tradició, una cadernera va auxiliar Crist, penjat a la Creu, traient-li les espines del front (2).
Aquesta escultura devia presidir l’altar major, com pertocava a una església dedicada a l’advocació de Santa Maria, fins a la reforma barroca. Pel mateix Torrent i Garriga se sap que quan es va decorar l’altar, el 1846, es va considerar més propi i, segurament, adient per la magnificència del retaule una representació més vistosa i en concordança amb el dogma de l’Assumpció de Maria. En aquell moment, diu l’esmentat autor, “es va col·locar l'antiga en un dels costats de l'altar dels sants Màrtirs, canviant-se-li el nom de Santa Maria de Manlleu pel de Nostra Senyora de Gràcia. Constata que, en una visita del bisbe de Vic, aquest va considerar que s’havia posat en un lloc poc considerat i aleshores va ser quan se li va construir la fornícula de l’altar del Sant Crist. Destaca, també, que posteriorment se la va pintar de nou i se li va “construir un ric tron d’estil gòtic pur, disseny del fill de la vila, Dr. Jaume Dachs (3)”.
El desplaçament físic, des de l’altar major a un de lateral, va fer que a final del segle XIX disminuís la fama de la imatge. Precisament, Torrent apuntava que, “malauradament, ha minvat molt la devoció que li tenien els nostres avantpassats, a causa, sens dubte, a la ignorància de la seva història i al lloc poc digne que ha ocupat i ocupa en l'actual església (4)”. Per aquest motiu i per afavorir-ne la veneració, l’any 1886, va compondre uns Goigs de Ntra. Sra. de Gràcia que’s venera en la Iglesia Parroquial de la Fidelíssima Vila de Manlleu que van ser impresos a la Impremta Anglada de Vic.
Amb la mateixa intenció, va redactar una llegenda relacionada amb la imatge de Nostra Senyora de Gràcia, en què explicava el fet que l’infant estigués dempeus, i que situava al 1326: el prior de la canònica agustiniana de Manlleu, Bernat Benet, estava a punt de morir. Era persona estimada pels manlleuencs i molt devota de la Mare de Déu i el seu darrer desig va ser poder veure la imatge venerada al temple. Li van portar i la van situar en una taula que, per la seva poca alçada i pel fet que el prior estava estirat al llit, només permetia veure la cara de la Verge. El monjo va manifestar el seu desconsol per no distingir al Nen Jesús i que si pels seus pecats no era mereixedor d’admirar-lo. A l’instant, en reconeixement per la bondat del moribund, el Nen es va posar dret damunt el genoll de la seva mare (5).
L’escultura va desaparèixer a l’inici de la Guerra Civil. La seva memòria, però, perdura en la inspiració de l’artista Ramon Pujol i en la seva obra de l’actual imatge de la Mare de Déu de Gràcia venerada a la seva parròquia manlleuenca.


Imatges:
Superior.- Fotografia Nostra Senyora Gràcia.- Imatge de Nostra Senyora de Gràcia. Fotografia de Lluís Coll publicada al llibre commemoratiu del número 1000 de Full dominical, 1949.
Inferior.- Estampa goigs de 1886.- Estampa de l’edició dels goigs de 1886 editats per l’Impremta Anglada de Vic representant la imatge mariana al seu soli de reminiscències gòtiques

Bibliografia:
1 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 178
2 Vericat, Lluís M. Diccionari de símbols cristians. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 29
3 Torrent; Íbid, p. 179
4 Torrent,; ídem,p. 176
5 Torrent, Domènec. Las leyendas de mi pueblo. Vic : Viuda de R. Anglada, 1902, p. 112 - 116