2 d’abr. 2010

Supersticions i credulitat per Setmana Santa

La Setmana Santa és, evidentment, moment de gran expressió religiosa. La singularitat d’aquestes dates relacionades amb la Passió de Jesucrist adquiria, per a la societat d’anys enrere, unes propietats especials. Algunes de les tasques quotidianes, mentre se simbolitzava que Jesucrist era al ‘monument’ instal·lat a l’església, o aquells elements utilitzats només en aquestes diades, prenien un caire sobrenatural.
Un bon exemple d’aquest fet és l’aplec que en va fer Joan Amades al Costumari català (1) però també n’han fet referència altres autors i estudiosos de la religiositat popular.

Quan la higiene de la llar era prohibida
Esteve Gaja explicaca, el 1956, que “anys enrere –i encara dura- era cosa general creure que si mentres Crist és al sepulcre, o sia des de la tarda del dijous fins al dissabte de Glòria, es feia neteja de la casa, aquesta es veuria envaïda d’escarabats i cuques al llarg de l’any”; és així com “hom tenia cura de polir la casa el matí del Dijous Sant i procurar no escombrar fins a sentir el repicar de les campanes anunciant l’Al·leluia (2)”.
Aquest mateix autor havia recollit la creença, gairebé superstició, que l’aigua beneïda el Dimecres Sant tenia propietats especials. Explica que “un cop beneïda l’aigua és amorosament guardada fins al dissabte de Glòria en quin dia serveix per escampar-la pels racons de la casa a manera de benedicció implorada (3)”. D’una i altra creença en donava testimoni Angelina Abián quan recordava els seus anys d’infantesa: “També recordo la prohibició de la mare d’escombrar, després de l’enterrament, fins al dissabte a les 10 del matí. Llavors, un cop tot net i endreçat, escampàvem sengles raigs d’aigua beneïda pels racons (4)”.

Els ciris del ‘monument’
Els ciris que havien cremat davant el ‘monument’ era un dels elements que millor copsaven la credulitat. A la revista manlleuenca El Record de 1932, publicada anualment en aquestes diades, esmenta que “els ciris que havien cremat davant el monument i que, expressament, no es deixaven consumir, les famílies els guardaven per encendre’ls de nou en dies de tempesta i, especialment, durant l’agonia d’algun membre de la família, per tal d’implorar la misericòrdia divina (5)”. Precisament, uns versos de la composició ‘El ciri del Monument’ del poeta Joan Puntí i Collell, en la mateixa època, ho explicitaven:
...
A l’istiu, quan les cullites
siguin al madurament,
si un dia trona i llampega,
ve a rebatre’ns la tempesta,
i, amb xiulets d’esglai, el vent
flors i plantes, brins i roures
retorç furiosament;
bon punt toquin les campanes
i al finestral de ponent
cremi el llor beneït, dintre
la cambra més reverent,
davant de l’escaparata,
i amb llampecs al pensament,
començarem el rosari
agenollats, encenent,
flama de fe i esperança,
el ciri del Monument .
Quan de la meva agonia
arribi el darrer moment
i el meu feble esguard entelin
la febre i el llanguiment,
no em deixeu pas a les fosques,
amics que em veureu morent;
si la claror de la terra
em falla implacablement;
poseu-me a la mà llavores,
el ciri del Monument...
(6).

Joan Amades, al marge de la secció en què tracta aquest fenomen, va recollir de la pagesia ripollesa que “la gent que portaven ciris al monument feien un senyal que marcava el punt fins on volien que cremessin, puix que hi havia molt d’interès perquè en restés un bocí per tal de poder-lo fer cremar pels parts i per a conjurar les tempestats” i afegeix que, pel Vallès, “amb la cera que havia estat al monument i altra de nova barrejada amb llard dolç hom feia ‘ungüent de monja’, que servia per a guarir nafres i ferides (7)”.
De manera semblant, Aureli Capmany recordava la cera dels ciris cremats a les esglésies en els ‘oficis de Tenebres’ [vegeu l’article d’aquest bloc: Sobre l’anomenat ‘ofici de tenebres’ o ‘fasos’] que “era costum també recollir els regalims de cera dels cirials escampada per terra, que era repartida entre els fidels, que l’esperaven amb afany perquè alliberava dels llamps; i per això les dones se’n posaven a la trinxa o a les tavelles de les faldilles i els homes a les butxaques, però, sobretot a la barretina, per preservar així més de prop la clepsa (8)”.

A Barcelona, una ‘pedra que plorava’
A l’església de Sant Miquel, situada al costat de l’Ajuntament de Barcelona, enderrocada a final de la dècada de 1860 per l’ampliació de la plaça de Sant Jaume, era especialment visitada durant el costum de ‘visitar monuments’. Aquest temple, però, tenia un altre atractiu que el feia sobresortir i esdevenia reclam pels barcelonins: la ‘pedra que plorava’. El folklorista Amades explica que era un fragment de mosaic romà que, a ulls de la gent, suava aigua en les diades de Dijous i Divendres Sant. Aquest fet es devia a la circumstància que l’església estava per sota del nivell del carrer, molt humida i que generalment estava tancada. Aleshores, diu Amades, “el dia d’avui [Dijous Sant], per efecte de l’escalfor dels molts ciris del monument i del baf de la molta gentada que hi acudia, entre les pedretes que formaven el mosaic traspuaven gotetes de la humitat concentrada durant tot l’any” i, continuava dient, “la gent creia que eren llàgrimes” ja que es deia que “aquella pedra havia estat arrencada del Calvari, que havia vist el sacrifici de Nostre Senyor i que cada any, recordant-lo, plorava adolorida”. Així, “la gent recollia les gotetes amb volves de cotó fluix i les guardava curosament per tal de guarir-hi diferents mals, entre d’altres els mal d’ulls (9)”.

Els rellotges s’aturaven i les campanes no tocaven
Mentre Jesús era al ‘monument’, el temps semblava aturar-se. Les campanes de les esglésies no tocaven i els rellotges aturaven el seu funcionament i es posaven en marxa tot sols al toc de l’Al·leluia del Dissabte de Glòria. Aquest curiós procedir dels rellotges es donava antigament ja que, en un moment determinat, van deixar de fer-lo. Amades recull la narració que conta la següent història: “S’escaigué que un any un malalt molt greu havia de prendre remei cada dues hores, i com sigui que per no saber quina hora era els familiars no van poder-li donar la medicina amb la regularitat necessària, aquells es va morir”. Des d’aleshores, els rellotges no van parar voluntàriament però molta gent ho feia voluntàriament “per tal que el tic-tac no molestés la pau del Senyor en l’agonia i en els seus darrers instants (10)”.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 792 - 800
2 Gaja, Esteve. “Costums de Setmana Santa”. Dins: El Record. Manlleu, 1956 [s.p.]
3 Ídem
4 Abián, Angelina. “La nostra Setmana Santa”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, 1972 [s.p.]
5 El Record. Manlleu: Tip. Manlleuenca, 1932, p. 19
6 Fragment del poema El ciri del Monument publicat a la revista El Record. Manlleu: Tip. Manlleuenca, 1928, p. 5
7 Amades; íbid, p. 730
8 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 96
9 Amades; íbid, p. 745
10 Amades; íbid, p. 740 - 741