21 de març 2010

L’antic costum de ‘despullar els altars’ (sèrie Setmana Santa 7)

La tradició litúrgica de Dijous Sant, després de la instal·lació dels ‘monuments’, procedia a una acció curiosa: el despullament dels altars. Quan la Sagrada Forma, l’hòstia consagrada, estava dipositada en el receptacle habilitat i adornat, l’oficiant de la missa procedia a treure tot ornament dels altars i deixar-los amb la pedra nua.
Mossèn Jaume Corbatera (1) relatava aquest ritual, que situava la matinada de Dijous Sant, a la revista manlleuenca El Record i la contextualitzava esmentant que “aquesta cerimònia tota ella amarada de santa unció, es desplega en mig d’un ambient ple de senzillesa”. La seva descripció era acurada: “Quan el el chor de clergues han acabat de salmejar les Vespres del dia, el celebrant, revestit d’alba i estola morada, assistit de ministres i acompanyat dels escolans va seguint els altars de l’Església, d’on són recullides les tovalles que cobrien la sagrada taula. I són retirades les sacres i tota ornamentació, quedant sols la Creu i els candeleros sense ciris”. I segueix dient que “entre tant es resa una Antífona i el Salm 21, tot ell un cant elegíac, síntesi de les angoixes i extremades humiliacions de Jesús”. Així, continua, “l’aspecte trist que ofereixen els altars sense cap ornament i l’Església així desmantelada, és per demés esgarrifós”. Cal tenir en compte que aquesta pràctica, avui desapareguda, es feia en uns temples amb diversos altars laterals, a més de l’altar major, que solien tenir el seu ús dins el calendari litúrgic.
L'edició de 1933 de la Guia del Cristià: devocionari popular de Catalunya indica, encara amb més deteniment, aquesta pràctica: “Posat Nostre Senyor al monument, l’Església ha sentit la seva viduesa, i , cobrint-se de dol, ha parat el seu cant. Els salm s de Vespres, resats sense inflexió de cap mena han presentat la figura de Jesús en mig de les amargures de la Passió i els dolors de la Mort. I ara el Sacerdot, amb els Ministres, puja a l’altar i plega les tovalles que l’ornaven i cobrien la sagrada taula, anunciant, amb aquest ritu llòbrec, la suspensió del Sacrifici. Tots els altars són despullats, i l’església presenta l’espectacle d’una nuesa i desolació supremes, que recorden la gran nuesa corporal i espiritual que el Salvador sofrí a la Creu i la desolació que invadí la terra a la seva mort”. I explica que “mentre es fa la cerimònia del despullament es diu el Salm XXI, que és un poema magnífic i colpidor, en el qual se sent la queixa de l’home del dolor, sofrint un abandó complet i l’aflicció profunda d’humiliaments que el fan assemblar a un cuc i no a un home., fet oprobi i rebuig de la gent, decandit del cos i agotat en l’esperit rodejat de tota tribulació”. I conclou dient que “el Sacerdot amb els MInistres despulla els altars, tot dient el Salm 21, amb aquesta Antífona: S’han repartit les meves vestidures, i han sortejat la meva túnica (2)”. Els Salm 21 és aquell que anunciava les paraules que Jesús, en els seus darrers moments de vida va expressar i que, curiosament, ningú va considerar, en l’establiment dels textos canònics, una heretgia: “Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?”
Joan Soler explica l’ acció de despullar els altars però la situa el Divendres Sant. Diu que, “un cop acabada la funció del ‘monument’, després de l’acció litúrgica del Divendres Sant, tots els altars eren desguarnits i restaven nus, sense tovalles; els fidels creien que figurava quan els saions van despullar Nostre Senyor en clavar-lo a la Creu (3)”.


Bibliografia:
1 Corbatera, Jaume. “Despullament d’altars”. Dins. El Record. Tipografia Manlleuenca: Manlleu, any XII, Setmana Santa de 1935, p. 19
2 Guia del Cristià: devocionari popular de Catalunya. Barcelona: Foment de Pietat, 1933, p. 665 - 666
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462