10 de març 2010

Quart dimecres de Quaresma: dia de ‘Serrar la Vella’

El dur transcurs del període quaresmal, antigament marcat pel dejuni i l’abstinència, tenia un breu i puntual parèntesi el quart dimecres: era la jornada que la tradició assenyalava com la diada de serrar la Vella.
Amb aquest nom tan particular, diu Aureli Capmany, “està inspirat en el sentit litúrgic amb què l’Església informa el temps quaresmal. S’escau al bell mig de la Quaresma” i especifica que “tot ell és invitació a l’alegria i al consol, i sembla que, en certa manera, siguin sospeses l’austeritat i la tristor d’aquest temps de penitència”. És així que, com segueix Capmany, “no és estrany, doncs, que el poble a la seva manera, hagi volgut exterioritzar també la seva alegria, en arribar al mig de la Quaresma, deixant-la a la infantesa, que és la que s’encarrega de Serrar la Vella (1)”. Al web festes.org expliquen que es tracta d’un “costum que perviu a Catalunya (sobretot al Baix Llobregat, Vallès, Montseny i Plana de Vic) el quart dimecres de Quaresma, quan grups d’infants fan captes de diners a canvi de Serrar la Vella (la figura de la Quaresma) amb una serra, xerrac o grossa ganiveta. Aquesta figura és, als pobles catalans de pagès, no urbans, un tronc gros de fusta, mentre que a ciutat és una representació més treballada i antropomòrfica, pròxima a la imatge que s'utilitza per fer els calendaris quaresmals (2)”. Joan Amades, igualment, constat que és una tradició estesa “en diverses contrades catalanes que avui surti la mainada a fer un captiri per les cases de la població i les pagesies aïllades. Els nois es reuneixen en colles de vuit o deu; un porta un cistell, per posar-hi el que es reculli en espècies; un altre porta un tronc de fusta, bastó o canya, i un tercer, una serra, xerrac o grossa ganiveta, amb la qual es simula serrar la vella, símbol o objecte de la capta (3)”. En aquet cotext i amb aquestes eines, explica Capmany, “surten colles de quatre o més nois, de bon matí... A cada casa pregunten des del portal: -‘Voleu que fem serrar la Vella?’. Si diuen que sí, dos d’ells agafen la serra i posant-la al mig del boscall, comencen a fer veure que el serren (4)”. Mentre fan aquesta acció, canten alguna cançó, depenent de les variants territorials, que pot començar amb:


Serra la Vella,
la Vella, vella Serra!
Mestressa, porteu ous,
que demà serà dijous;
mestressa, porteu diners,
que la serra no pot més;
mestressa, porteu cansalada,
que la serra està embussada;
mestressa, porteu vi,
que la serra no pot seguir;
mestressa, porteu pa,
que la serra no pot parar
(5)”.

Aquest captiri i, posterior berenada amb totes les menges el recollides, recorda altres captiris fets per sant Nicolau, en ple desembre, en època de preparació cap a altres dates cabdals del calendari cristià: les de Nadal. Amades, però afirma que “qui sap si la nostra Serra vella pot tenir alguna relació amb la festa de l’Anna perenna que celebraven els romans el quinze de març, data molt acostada a la de la nostra. Aquesta deessa, segons tradició, va facilitar queviures i proveïments als plebeus quan es van retirar a la muntanya sagrada. Se la figuraven sota la forma de vella i per la seva festa es lliuraven a expansions de gran alegria i sobretot bevien molt, car tenien la creença que viurien tants anys com copes beguessin (6)”.

Bibliografia:
1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona: Laia, 1982, p. 72
2 “Serrar la Vella” [en línia] Festes.org. Rebombori Digital, 1999-2009 [Consulta: 8 de març de 2010] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=280
3 Amades,Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 649
4 Capmany, íbid, p. 72
5 Capmany, íbid, p.72 – 73
6 Amades, Íbid, p. 663