9 de març 2010

Festivitat de Sant Pacià, bisbe i escriptor de la Barcelona romana

La figura de sant Pacià (±310 – ±390), segon bisbe documentat de la diòcesi de Barcelona, llueix amb força en el panorama de la Hispania cristiana del segle IV. La seva llarga vida, que va cobrir gairebé tota la centúria, va deixar testimonis de la seva vàlua com escriptor i com a defensor de les tesis més ortodoxes de la incipient doctrina cristiana. Josep Baucells, a la Gran Enciclopèdia Catalana, certifica la importància afirmant que “fou el prelat més famós de la Hispania romana pels seus escrits, en els quals es trasllueix una gran formació clàssica -amb esments de Virgili, Hesíode i Soló- i eclesiàstico-patrística beguda en la Bíblia, sant Pau, Tertul·lià i Cebrià, i un extraordinari zel pastoral” i resol que “són una font preciosa per al coneixement de la vida cristiana del segle IV (1)”. Josep Maria Aragonès, per la seva banda, recull del tractat De viris illustribus de sant Jeroni les úniques referències biogràfiques que han arribat a la nostra època: Pacià, bisbe de Barcelona, en la vessant dels Pirineus, home acurat en l’oratòria, famós per la seva vida i paraula; va morir en temps de Teodosi príncep, ja molt vell (2)”.
En la seva defensa dels valors morals cristians cal destacar,com ho va fer sant Jeroni, l’obra Cérvol dirigida a denunciar les pràctiques festives dels pagans barcelonins [Vegeu l’article d’aquest bloc
Quan Barcelona celebrava el Cap d’Any amb disfresses d’animals]. A més, en destaquen les cartes dirigides als novacians. Aquests, seguidors de Novacià (s. III), no reconeixien a l’Església la capacitat de perdonar i,especialment, no acceptaven la readmissió dels que havien renegat de la fe, en època de persecucions, per salvar la vida (3).
Joan Amades recull, al seu Costumari Català i en fer referència a sant Pacià, una narració fabulosa que situa en una temple pagà que hauria estat ubicat en el mateix lloc que l’actual església de sant Just i Pastor. Allà, segons el folklorista, estaria previst el sacrifici d’una donzella que, curiosament, l’endemà s’havia de casar amb el fill del cònsol de la ciutat. El jove casador, davant el terrible futur que li venia a la seva estimada, volia compensar la substitució de la víctima del sacrifici per una altra donzella i el pagament d’un bou a cadascun dels sacrificadors. Aquest canvi, i el possible guany, va fer dubtar a molts que s’enfrontaven als que no transigien amb allò que havia dictat la previsió. Aleshores, diu Amades, “va presentar-se un vell de llarga i blanca barba” que els va fer veure que no era just matar una donzella per compensar la satisfacció de la seva divinitat. Quan els pagans estaven a punt d’acusar de sacríleg al vell “va esclatar un tro terriblement fort que va fer desplomar el temple”. I conclou que “passat l’enrenou, el vell i la parella de promesos van trobar-se sols enmig d’una muntanya de runes del temple. Aquest vellet, que era sant Pacià, va beneir i va casar la jove parella, la qual va fer-se cristiana (4)”.


Les relíquies de sant Pacià
Sobre les runes del temple derruït en la llegenda explicada per Amades, segons el mateix autor, es va aixecar l’església de Santa Just i Pastor on va ser enterrat el bisbe barceloní. Ramon Sargatal apunta que el successos de sant Pacià, el bisbe Joan Dimes Lloris (1576 – 1598) va certificar com autèntiques les relíquies dipositades a l’esmentat edifici religiós (5) on, sota l’altar i capella dedicat al bisbe escriptor de Barcelona, hi ha una urna amb les suposades restes de sant Pacià o,precisament, hi consta la inscripció ‘sancti Patiani exuviae’.

Imatges:
Superior.-Diferents estampes de goigs dedicats a sant Pacià
Central.- Capella i altar de sant Pacià a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona. Foto Nora Vela
Inferior.- Relíquies de sant Pacià sota l’altar de sant Pacià de l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona. Foto Nora Vela

Bibliografia:
1 Baucells, Josep. “Pacià”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 515
2 Aragonès, Josep M. “Sant Pacià, bisbe de Barcelona”. Dins: Sant de Catalunya. Barcelona: Editorial Alta Full, 1989, p. 56
3 “Novacià”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 229
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 887 – 888
5 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 147