6 de març 2010

La tradició de visitar ‘monuments’ el Dijous i Divendres Sant (sèrie Setmana Santa 6)

La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. Salvador Vilarrasa, en descriure el sentiment de la població pagesa vers el monument fa constar que “la gent troba que el Monument és molt bonic i la llum de les inquietes flames de tants ciris que reflexen en l’urna i en el daurat de les ornamentacions els fa quedar embabiecats, principalment a la mainada (1)”.
Però si això passava en l’ambient rural on, a cada parròquia hi havia un sol monument, a les ciutats, en canvi, la manifestació popular prenia una altra volada. Alsius, després de fer la descripció del monument afegeix que “en les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies (2)”. Així, Joan Soler explica com “la gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta (3)”. I Amades constat que “el poble acudi en massa a visitar els monuments” i especifica que “en les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament. Si hom en visitava més, no eren obligades les cinc oracions (4)”.
El folklorista recorda que en el segon terç del segle XIX, a Barcelona es guarnien 47 monuments i 3 al municipi de Gràcies. Dels de Barcelona, concreta, “les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida, aquesta darrera, en parròquia de Sant Jaume (5)”. Afegeix, però, que “hi havia cases particulars que guarnien monuments grans” i que “era costum que el veïnat hi portés bonicoies i objectes de tema religiós, per tal que resultés més bonic. Solien portar-hi molts ciris perquè estigués ben il·luminat, i els visitants hi anaven a dir unes oracions. Hi solia haver una safata perquè els visitants hi dipositessin un òbol (6)”.
A Manlleu, l’any 1950, eren sis els monuments que es podien visitar: el de l’església parroquial de Santa Maria, el de la capella de l’Hospital de Sant Jaume, el de l’església de Sant Josep junt al col·legi de les Hermanes, el de l’església de la Preciosíssima Sang en el col·legi dels Hermanos, el de la capella de les Josefines i el de l’església rural de Sant Esteve de Vila-setrú (7)”.

Imatge: Sortida del Sant Sepulcre a la processó del Dijous Sant a Manlleu a la primera dècada del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 - 137
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 746
5 Amades, Íbid, p. 746
6 Amades, Íbid, p. 745
7 Prat, Josep. “Visita a nuestros monumentos”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1950, [s.p.]