5 de març 2010

Els ‘monuments’ de Setmana Santa (sèrie Setmana Santa 5)

De les manifestacions plàstiques associades a Setmana Santa, més practicada anys enrere, cal destacar els anomenats monuments.La procedència del mot monument, com indica Joan Soler, “en llatí, momentum, significa record, ‘monument commemoratiu”, però també sepultura (1)” i Joan Amades, directament, afirma que “el mot monument, en català, equival a tomba o sepulcre (2)”. Així es va atribuir aquesta denominació, diu Salvador Alsius, a”l’altar que es guarneix especialment i on es guarda el Santíssim el Dijous Sant (3)”. L’esmentat Soler especifica que és un “sagrari ostensiblement adornat on es reserva l’eucaristia consagrada el Dijous Sant per a la comunió del Divendres Sant (4)”. Al seu torn, Antoni Pladevall (5), a la Gran Enciclopèdia Catalana, en dóna una versió més precisa: “altar especial, amb un sagrari o tabernacle, que hom disposa a les esglésies, per a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant”.
Pladevall, afegeix a la seva descripció anterior que “abans de la reforma de la Setmana Santa, tenia un caràcter extern més solemne (amb una certa relació amb el sepulcre de Crist”. D’aquesta relació directe, Soler comenta que “la devoció popular el tenia com l’urna on era dipositat Jesús, com si hi fos enterrat, bé que el monument es guarneix el Dijous Sant, abans, doncs, de la commemoració de la seva mort”. Aquesta atribució era intensificada pel fet que, com diu el mateix autor, “s’hi afegien petits sepulcres o taüts amb tapa de vidre i tires de cartró daurat, amb imatges de Jesús jacent a dins, els quals hom posava enmig dels maigs (6)”.
L’ornamentació dels ‘monuments’ solia ser ben carregada. Amades, però, diu que “el monument, antigament, consistia en un ornament simple aplicat a l’altar damunt del qual hi havia el sagrari que contenia les dues formes consagrades, emprades per a la celebració dels dos dies sants (7)”. De la descripció que fa Pladevall se n’extreu que “acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia”. Respecte aquests ciris esmentats, especifica, “cada masia i família hi portava el seu ciri, que cremava fins a la meitat i era guardat per encendre en les tempestes i en les agonies dels malalts (8)”. Alsius, per la seva banda, afirma que “sol ornar-se amb flors i també amb palmons i palmes que han estat beneïts el diumenge de Rams (9)” . I Soler descriu que “es guarneix amb palmes i palmons, espigues, maigs, flors i ciris (10)”. Salvador Vilarrasa, en tractar de la vida a pagès del Ripollès a primers de segle XX, explica com “el qui té el càrrec d’Obrer de l’Església té l’obligació d’arreglar el Monument i cuidar d’encendre els ciris que hi porten vigilant que cremin bé, però que no passi del senyal que hi ha posat (...) A la tarda del mateix dia [Dijous Sant], l’Obrer s’està a l’església per encendre, apagar i canviar els ciris, fins al vespre que els apaga tots menys un que el posa al mig de l’església, gros, que duri tota la nit perquè Santíssim no quedi sense llum”. Vilarrasa afegeix que “en algunes cases hi porten maig tan ben arreglat com saben. El maig és l’adorno més típic del Monument. Consisteix en sembrar en una olla o test, amb la deguda anticipació perquè en son dia tinguin com a cosa d’un pam, llevors de blat, blat de moro o altres granes, fent-les créixer a les fosques i així agafen un color groc com de palma. El test es cobreix amb roba i cintes i entre les plantes s’hi posen fils daurats o platejats. A vegades damunt la planta s’hi munta una mena de baldaquí fet amb canyes cobertes de cotó fluix amb cintes en espiral i penjant i penjant de la cúpula reliquiaris, medalles i altres objectes”. Aquest autor també esmenta que “aquest maig és el més típic, però se’n fan també d’altres més senzills: per exemple una argelaga emblanquinada ficada dins un test, guarnida amb floretes i fils lluents; i molts altres segons l’inventiva de llurs autors (11)”.


Imatge: Monument de Setmana Santa a l’oratori de la masia del Rosell de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana, terme municipal de Gurb, anys 1940 1941. Foto J. Claveres. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 461
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 744
3 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
4 Soler, Ídem
5 Pladevall, Antoni. “Monument”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana . GBarcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, vol 15, p. 409
6 Soler, Íbid, p. 462
7 Amades, Ídem
8 Pladevall, Ídem
9 Alsius, Ídem
10 Soler, Íbid, p. 461
11 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 - 137