18 de febr. 2010

Les noves icones tenen forma de copa i no són el sant Greal

A les dècades de 1940 i 1950, diverses imatges marianes van resseguir la geografia catalana per rebre els honors i la devoció de la gent. Aquell fet, emmarcat en el nacionalcatolicisme del règim franquista, va moure consciències més o menys devotes i també va permetre bellugar, de forma col·lectiva, una societat que la postguerra pretenia somorta. Seixanta anys després, les poblacions del país tornen ser visitades. La gent surt de casa i s'acosta al lloc precís on s'atura un autocar. Van a mostrar, no la seva veneració però gairebé, el seu respecte a uns nous símbols de gran significació per a la societat actual. Ara són sis copes l'objecte i el reclam. Són les noves icones que han substituït aquelles d’abans que tenien forma i entitat religiosa.
Xavier Fàbregas, en definir la icona de significació divina, la descriu dient que “encara que posseeix virtuts en ella mateixa, i la prova és que cal acudir-hi per tal de demanar-li la seva intervenció, representa un personatge al qual hom suposa existència espiritual (1)”. Salvant la distància conceptual , en parlar de les ‘sis copes’, es pot fer referència a moltes de les qualitats pròpies de la idea ‘icona’ i una mena de poder teúrgic que comparteixen i transmeten: per una banda són un símbols que transmet un sentiment: per als seguidors i seguidores de l’equip de futbol en qüestió, són l’expressió de victòria. La seva proximitat els i les abdueix cap a l’eufòria i incrementa la seva autoestima; per altra banda, són la materialització d’allò que es creu i sobre allò que s’ha cregut possible. Per tant, generen confiança: I, finalment, provoquen esperança de reviure aquestes emocions en el futur.
Tots aquests aspectes, que es podrien circumscriure en la psicologia individual però també col·lectiva, no s’allunyen gaire de les experiències viscudes davant una determinada icona religiosa a la qual, més que miracles, se’ls demana que emanin ‘vibracions’ positives, individuals i col·lectives, com les esmentades abans.
Així, en cada parada de la seva ruta per les comarques catalanes, les icones apleguen una munió de fidels seguidors que no dubten en admirar-les i prendre unes imatges de l’esdeveniment. És clar que, com ja va passar en plena edat mitjana amb les relíquies, la multiplicació també ha afectat a aquestes icones doncs es troben fent aquest itinerari i, a l’hora, al museu oficial del club.

Ho podeu veure a El 9 Nou.cat i a Osona.com.

Bibliografia:
1 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 110