16 de febr. 2010

Dimecres de Cendra: quan la Vella Quaresma pren el lloc al poca-solta Carnestoltes

El calendari popular i el litúrgic, acabat el Carnestoltes, s’endinsen a una època ben diferent a la viscuda en els darrers dies: la Quaresma.
El mateix nom de Quaresma explica allò que és. En paraules d’Aureli Capmany, “equival a Quarantena, i és en memòria dels quaranta dies de penitència i dejuni que Jesús passà al desert, segons ho certifica l’Evangeli de Sant Mateu: Et cum jejunaset quadraginta diebus et quadraginta noctibus (1)”. Al Tradicionari aquest fet s’explica de la següent manera: “La Quaresma consta, a Occident, de quatre dies i sis setmanes, quaranta-sis dies, els quals, descomptats els sis diumenges, en què no es dejuna, queden en quaranta dies de preparació en record dels quaranta dies que Jesús va passar dejunant al desert (2). En origen, però, la Quaresma era un espai de temps de preparació davant el baptisme que se celebrava en la vetlla pasqual i és a finals del segle IV que adopta la forma més o menys actual (3). I el seu nom prové del fet que comença en la Quadragèsima setmana abans de les celebracions de Setmana Santa.
L’inici de la Quaresma té lloc en un dia ambivalent: el Dimecres de Cendra. Mentre que per alguns assenyala la fi del Carnestoltes, amb l’enterrament de la ‘sardina’, per altres és el començament del període de dejuni i abstinència. El nom del dia li ve del fet que la litúrgia eclesiàstica manté el costum de la imposició de l creu al front amb les cendres de les restes de rams i palmes del Diumenge de rams de l’any anterior (4)”. En aquesta data s’obre , en paraules de Joan Soler, “una quarantena de tristesa i mortificació, de repressió dels instints, de sermons iniciant al penediment i a la conversió”. Aquesta nova d’actitud, actualment molt més laxa, es va accentuar en època de l’Antic règim i amb motiu de la Contrareforma (5). Popularment es coneixia per ser una època de ‘fer magre’ i limitar el consum de determinades menges. És clar que qui podia i havia adquirit la ‘butlla de la Santa Croada’ podia eximir-se d’alguna d’aquestes imposicions [vegeu l’article en aquest bloc:
El negoci del dejuni i l’abstinència: la Butlla de la Santa Croada]
Respecte els sermons que esmenta Soler, és curiós recollir allò que passava en el Manlleu de finals del segle XIX. Domènec Torrent i Garriga explica que era habitual que fos un sacerdot foraster l’encarregat dels sermons de Quaresma i esmenta que hi havia una particularitat que constava a l’Arxiu parroquial: per una concòrdia atorgada el 2 de setembre de 1648, signada entre els veïns de la població i el prior del convent dels dominicans de Tremp de qui depenia la comunitat religiosa que residia a Manlleu, els d’aquesta orde pagarien el predicador de Quaresma la quantitat de 5 lliures catalanes, que en l’època de l’historiador representaven 13,33 pessetes. Torrent comenta, amb certa sornegueria que “con cuya suma, sea dicho de paso, el buen predicador ya tenía para campárselas bien todo el resto del año (6)”.
Les restriccions pròpies de la Quaresma no s’adscrivien només a l’alimentació sinó que arribava a altres manifestacions, especialment lúdiques, de la vida quotidiana i festiva. La vestimenta i l’aspecte personal havia de ser de forma modesta i sense cap intenció d’exhibició pública; els balls i els espectacles públics queien del programa festiu i només es permetien les obres de caràcter sacre; tampoc es podien organitzar activitats familiars com casaments o batejos (7).
Actualment, diu el Tradicionari, “després de reformes successives que n’anaven reduint el rigor, el dejuni, que abans consistia en un àpat i mig al dia, ha quedat militat al Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, en commemoració de la mort de Crist” i afegeix que “Tanmateix, l’abstinència o prohibició de menjar carn regeix amb caràcter obligatori tots els divendres de Quaresma (8)”.


La Vella Quaresma
La representació gràfica de la Quaresma prenia forma i es personificava en l’anomenada ‘Vella Quaresma’. Joan Amades explica com “en moltes cases, especialment on hi havia mainada, acostumaven fer un ninot de paper que volia representar la Quaresma. Li donaven forma de dona, amb els braços estesos i les faldilles molt bombades, per tal que la part inferior tingués l’espai suficient per a haver-hi set peus, que simbolitzaven les set setmanes de duració de la Quaresma” i especifica que “aquesta figura solia fer-se amb la butlla de l’any anterior, ja caducada”. El folklorista continua dient que “cada diumenge, en tornar de missa, el cap de casa o la mare, davant de tota la mainada, amb una certa solemnitat familiar li tallava un peu, per significar que ja n’havien passat una altra setmana” i resol que “aquest ninot venia a ésser com un calendari casolà infantil de la Quaresma, que marcava les setmanes transcorregudes i les que encara faltaven per a acabar el període de dejuni i de privacions (9)”. Aureli Capmany afegeix que “arribada la Pasqua, i tallat l’últim peu, era despenjada del lloc on havia estat i llavors se la lligava al capdavall d’una canya de coeta, que escapava disparat, o es penjava d’un globus de paper, que desapareixia per l’espai; en canvi, altres vegades era enterrada o també se la cremava al mig del carrer, car el que es volia era que desaparegués, però com que a l’any següent es presentava una altra vegada, la tornaven a cremar (10)”.


Imatges:
Superior.- Vinyeta núm. 13 de ‘Auca de les funcions de Barcelona’. Barcelona: Imp. d’Ignacio Estivill [s.a.]
Central.- Impressió de la Butlla de la Santa Croada de 1959
Inferior.- Estampa de la Quaresma segons apareix al Costumari Català de Joan Amades (vol. 2, p. 542) i que és atribuïda a principi del segle XIX

Bibliografia:
1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona: Laia, 1982, p. 70. L’autor es refereix a la referència de Mt 4, 1-2
2 “La Quaresma: temps penitencial”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 179
3 Ídem
4 “Dimecres de cendra” [en línia] Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [consulta: 15 de febrer de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dimecres_de_cendra
5 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 612
6 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 196
7 Soler, Íbid.
8 “La Quaresma...”, Íbid, p. 180
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 538 i 539
10 Capmany, íbid, p. 70 i 71