13 de febr. 2010

Una relíquia curiosa: el ‘cristall de Sant Valentí’,

La devoció a sant Valentí ha estat tradicionalment molt intensa a terres de la comarca del Bages. No es tracta, però, del mateix sant homònim que ha esdevingut patró dels enamorats en àmbits internacionals sinó que es prové de la veneració del cos que l’any 951 va dur de Roma el noble Sal·la per a donar reconeixement a la fundació del monestir de sant Benet.
Una curiosa peça relacionada amb aquest sant és l’anomenat, precisament, “cristall” de Sant Valentí. Joan Amades explica l’origen llegendari d’aquest objecte: en una època de secada molt forta que un frare, que no semblava gaire entenimentat, va prometre acabar amb una relíquia. Així, es va apropar a Tolosa (França) on va robar les relíquies de sant Valentí. Els habitants del lloc el van empaitar fins a trobar que un riu barrava el pas al lladre; aleshores, les aigües es van obrir i el van deixar passar. Després d’aquest prodigi ja no el van seguir més. Camí enllà, cap al seu destí, el frare va passar pel Pont de Cabrianes on, al molí que hi havia, la molinera anava de part i estava a punt de morir. Aleshores, diu Amades, “el monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i cristal·lí (1)”. El monjo va ensenyar aquest cristall a la partera que va poder infantar degudament. “Aquell vidre –segueix dient el folklorista-, fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la reina havia d’infantar, l’havien portat al palau reial junt amb moltes d’altres relíquies”.
D’un fet d’aquest tipus, diu Valentí Girbau, es recorda en el cas de la reina espanyola Isabel II quan, l’any 1857, va infantar al seu fill que seria el futur Alfons XII (2). Aquest devia ser un costum ben arrelat ja que el periòdic Eco de la Montaña del darrer dia de 1863, editat a Vic, apareix la notícia que mossèn Blas Preciado, familiar del bisbe de Vic, havia anat a Madrid a dur el ‘cristall? Amb motiu d’un altre part d’Isabel II que es preveia en les setmanes següents. La notícia assenyala que “el cristal de S. Valentin se veneraba de muy antiguo en la iglesia de los monjes Benedictinos de S. Benito de Bages, habiendo sigo posesor de dicha preciosa alhaja el M. R. Padre Guerrich, último Abad del antigui é histórico monasterior de Bages, que entendemos la legó al Ilmo. Sr. Obispo de Vich en su testamento. Vino á esta ciudad tan venerada joya en l dia de la solemnisima fiesta de S. Miquel de los Santos del pasado aó [1862] llevada por dicho sacerdote, que la entregó, ignorando todavía a la sazon todo el aprecio que de ella se hacía por nuestras Soberanas (3)”. La relíquia devia fer el seu efecte ja que el 12 de febrer de 1864 va néixer l’infanta María Eulalia de Borbón amb una llarga vida: va viure 94 anys.
D’aquest cristall en parlen, també, diversos goigs dedicats al sant. Els més antics diuen:

“Aquell cristall miraglós
que formàreu de aigua pura
fins entre ls’ Reys assegura
quan ab Déu sou poderós;
puig per Ell ajudau Vos
á las donas en son part...”


I els de 1945 relaten:

“Si us reclama la partera
l’escolteu benignament
sia reina o molinera
té de vostre ajut esment.
El cristall és la senyal
d’estar vós atent allí”

Podeu veure una imatge antiga d’aquest miraculós cristall amb el següent enllaç del web santfruitosdebages.org.

Vull agrair la informació del periòdic Eco de la Montaña a Francesc Roma

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):
Superior.- Estampa de Mateu Avellaneda dels Goigs del gloriós sacerdot i màrtir sant Valentí patró dels venedors dels mercats de Terrassa, que es venera en l’església arxiprestal del Sant Esperit, bisbat de Barcelona. Terrassa, 1951
Central.- Capçalera del periòdic Eco de la Montaña editat a Vic
Inferior 1.- Goigs del gloriós bisbe i màrtir sant Valentí, patró del poble de Navarcles y de tot lo pla de Báges. Manresa: Imp. i Lit. de Ll. Roca [s.a.]
Inferior 2.- Detall dels anteriors on s’esmenta el ‘cristall’

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 782
2 Girbau, Valentí. Poble i parròquia: l'esglèsia de Navarcles el segle XVIII. Navarcles: Ajuntament de Navarcles, 2002, p. 27
3 Eco de la Montaña, periódico de ciencias, literatura y bellas artes, agricultura, industrial y comercio. Vic: Impremta de Soler hermanos, any 1, núm. 79, 31 de desembre de 1863, p. 1