10 de febr. 2010

El santuari de Lourdes de França i els quatre elements primordials

Hi ha la teoria, ben antiga per cert, que atribueix a quatre elements (aire, aigua, foc i terra) l’origen del món i de tot allò que hi existeix. Josep Martí indica que “aquesta teoria la trobem a Europa des dels primers plantejaments dels filòsofs presocràtics (1)” als quals se sumà Aristòtil que va afegir un cinquè element, l’èter. Des de la filosofia grega aquest postulat va impregnar diferents àmbits del coneixement humà fins que la ciència moderna va superar-lo (2). Un d’aquests espais, com no podia ser d’altra manera, és la religió (3).
Aquests quatre elements són presents amb força en la simbologia al voltant del santuari marià de Lourdes o Lorda i hi intervenen de manera conjunta i coincident. En forma i essència impulsen el missatge espiritual pel fet que el connecten amb les profunditats antropològiques de l’ésser humà.
Lourdes, ciutat coneguda com Lourdes, és situada a la Bigorra occitana i ha estat convertida en centre de peregrinació del món catòlic des de les acceptades aparicions de la Mare de Déu a Bernadeta Soubirous el 1858 (4). Els quatre elements entren en joc des del mateix moment d’aquestes aparicions que tant bé retrata Pep Coll al seu llibre Les senyoretes de Lourdes (5).
L’eix pel qual gira el cosmos de Lourdes és, sens dubte, la cova, la “gruta” de Masabièla. La cova, segons José Antonio Perez-Rioja al seu Diccionario de símbolos y mitos és “l’emblema del principi femení (6)” i té equivalència amb el mateix aparell sexual d’aquest gènere. Aquesta referència , tant de la “dama” apareguda com de la vident Bernadeta, no és gens gratuït. La cova, a més, connecta amb el primer dels “quatre elements”: la terra. Perez-Rioja vincula aquest element, gens contradictori amb la idea de cova ni amb la referència sexual, amb la “idea de la Terra com a mare engendradora” i, en la simbologia cristiana, posa en relació directa el símbol amb la institució eclesiàstica “que alimenta l’home amb la fe espiritual i l’abriga (7)”. I aquesta vinculació es fa més estreta quan la Mare de Déu, en l’aparició del 24 de febrer, va dir-li a Bernadeta: “Besa la terra en penitència per al pecadors (8)”.

Una vegada hi ha l’escenari posat, sorgeixen dos elements més, aparentment contradictoris, que estan contínuament en joc en tots i cadascun dels peregrinatges que van a Lorda: l’aigua i el foc.
L’aigua i Lourdes són indissociables; ho són des de la novena aparició, el 25 de febrer. Bernadeta va rebre l’encàrrec de veure aigua d’una font que va fer néixer amb les seves mateixes mans (9). És la font que cada dia genera litres i més litres d’aigua que els peregrins beuen i on els peregrins es banyen.
L’existència de les fonts sagrades és un fet molt present en cultures cèltiques. Hans Biedermann relaciona aquestes fonts “amb la mare terra distribuïdora de dons (10)” i hi situa la veneració d’esperits benèvol; en aquest sentit no es pot deixar de pensar amb la figura de les “blanquetes” que Pep Coll situa en l’escenari de Lourdes (11). L’aigua, a més, era considerada, antigament, com a símbol de la resurrecció i de la vida. Serveix per a rentar la brutícia física però també l’espiritual (12). No deixa de ser una forma ben explícita de retratar la funció que exerceixen els banys als quals se submergeixen, dia a dia, els peregrins de Lorda, malalts físics o espirituals.

I la flama de foc tremola al capdamunt dels ciris que porten mateixos peregrins, ja des dels primers que van anar a la cova; els dipositen, un al costat de l’altre, com expressió d’un desig o en acció de gràcies. El foc, diu Perez-Rioja, “era considerat pels antics com el més noble dels elements, el que més s’apropava a la divinitat i com una viva imatge del Sol (13) i li assigna la doble funció de purificar i de foragitar el mal.

Finalment, hi ha el darrer dels quatre elements: l’aire. Aquest és el que domina la resta ja que s’interpreta, com ja va dir el presocràtic Anaxímenes de Milet, que és el principi i essència de totes les coses (14). Per tant, l’aire representa, en el context de Lourdes, l’aparició mateixa de la Mare de Déu, la que provoca i convoca la resta d’elements. És curiós, a més, que Perez-Rioja li posa en correspondència el color blau, precisament aquell que és present a la cinta que subjectava el vestit blanc de la Verge.


Bibliografia:
1 Martí i Pèrez, Josep. “Els quatre elements” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, pàg. 7
2 “Elements clàssics” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elements_cl%C3%A0ssics [Consulta: 15 de juny de 2008].
3 És interessant de veure com la Universitat Oberta de Catalunya ha utilitzat la idea dels “quatre elements” com a fil conductor per al material de l’assignatura Antropologia de la religió: AAVV. Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002
4 Laurentin, René. Vida de Bernardita. Barcelona : Herder, 2007
5 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008
6 Pérez-Rioja, José Antonio. Diccionario de símbolos y mitos: las ciencias y las artes en su expresión figurada. Madrid: Tecnos, 1984, p. 149
7 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 400
8 Laurentin. Íbid, p. 71
9 Laurentin. Íbid, p. 71 – 72
10 Biedermann, Hans. Diccionario de símbolos. Barcelona : Paidós, 1993, p. 20
11 Coll juga amb la possibilitat que la visió de Bernadeta sigui una “blanqueta” o ésser mitològic propi de la cultura de la zona i que és concebuda com a pobladora de la cova de Masabièla.
12 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 48
13 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 216
14 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 52

Sobre el fet que santa Escolàstica, simbòlicament, va posar el peu a Vic

Santa Escolàstica, festejada el 10 de febrer, segons diu el Martirologi romà va ser la germana de sant Benet “la qual, consagrada des de la seva infància a Déu, va mantenir una perfecta unió espiritual amb el seu germà, a qui visitava una vegada l’any a Montecasino, a la regió italiana de Campània, per passar junts una jornada de santes converses u alabances a Déu (1)”. Va néixer, aproximadament, l’any 480, i va morir el 547.
Louis Réau comenta que el seu cos hauria estat transportat el segle VII, com el del seu germà, a l’abadia francesa de Fleury –nom que antigament tenia el monestir Saint-Benoit-sur-Loire i que aleshores va adoptar aquest nom; posteriorment, segon els mateix autor, les restes haurien anat a mans del bisbe de le Mans qui les hauria dipositat a l’església de Saint Pierre de la Court.(2). Aquest trajecte sembla més aviat una versió llegendària ja que l’any 1950, durant la reconstrucció de l’església de Montecassino dels efectes de la Segona guerra mundial, van ser-hi trobat els cossos dels dos germans (3). Si era certa la possessió del peu que Vic proclamava, de ben segur que el cos de la santa no devia estar sencer.
Es desconeix des d’on i per quin camí el peu dret de santa Escolàstica va arribar a Vic. La primera referència es troba el 1475 quan el vicari general del bisbe va proposar que se li augmentés el ritus pel fet mateix de posseir-ne la relíquia.
El 23 de març de 1556, el bisbe Aciscle Moya de Contreras (1554 – 1564), en visita pastoral a la catedral de Vic va anar a veure les relíquies guardades darrera l’altar major i consta que en una caixa hi havia la relíquia de santa Escolàstica; igualment donava compte el bisbe Pere Jaime (1587 – 1597) quan deixava constància d’haver vist una capsa de fusta que duia el nom de Pes sancte S. Escolastice virginis sororis sancti benedicti abatis (4).
A partir de 1634, segons explica Josep Gudiol, el capítol va decidir encarregar un reliquiari a un argenter per tal de dignificar degudament les restes. Els treballs van ser encomanats a l’argenter mossèn vigatà Salvador Serrarols que a mitjan 1633 ja estava enllestint una figura de santa Escolàstica on preveia un encaix per ubicar-hi les restes del peu. El 22 de març de 1634 va entrar aquest preciós treball d’orfebreria. Gudiol també esmenta que, en inventaris dels segles XVII i XVIII apareix aquesta imatge, però que va desaparèixer el 1810 durant la Guerra del francès. En ple segle XIX, les restres santes es van posar en un reliquiari de fusta daurada i de forma pedicular que va ser l’estoig on va restar fins a la Guerra civil espanyola de 1936; en aquesta època, acaba Gudiol, “el peu està faltat del dit gros presentant-se embolicat per un paper semitransparent” en una muntura en forma de sandàlia d’argent daurat (6). Després de la guerra es perdria relíquia, reliquiari i culte.

Imatge: Capçalera dels ‘Goigs de la gloriosa santa Escolástica verge, germana de sant Benet, lo peu de la qual se venera en la iglesia catedral de Vich, de qual bisbat és patrona, cula festa se celebra en lo dia 10 de febrero’. Barcelona: Estamperia de Lluís Tasso, 1872


Bibliografia:
1 Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007. p. 157
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano. Barcelona: Ed. del Serbal, 2002, tom 2, vol. 3, p. 455