1 de febr. 2010

Quan la Candelera posa la balda

El calendari litúrgic i festiu cristià va substituir, i en alguns casos només modificar, els calendaris anteriors. Moltes de les celebracions que encara avui se celebren es deuen a les dates en què, antigament, es realitzaven rituals pagans. És així com la Candelera, el 2 de febrer, conté una raó eclesiàstica –que en els darrers temps ha anat perdent importància-, però també és el resultat de festivitats culturalment anteriors. I, amb tot els seus continguts propis, al nostre calendari posa la balda del cicle nadalenc i obre el cicle de Carnestoltes.

Significat de la Candelera
La litúrgia catòlica recorda, en aquesta data, la Festa de la Presentació del Senyor i de la Purificació; la primera es deu a l’espera dels quaranta dies que va caldre, d’acord amb la llei jueva, abans no es realitzés la presentació de Jesús al Temple de Jerusalem; la segona és refereix a la quarantena que havien d’esperar les parteres abans de ser considerades pures i lliures del pecat que suposava parir amb dolor. Joan Soler explica que “d’aquest ritu de ‘purificació’ de la Mare de Déu deriva el de l’anada a l’església de les parteres per ser purificades i presentar-hi el nadó; el període es va anar escurçant, com diu el mateix Soler, “ja que una mare no podia sortir de casa fins a haver complert aquest ritual, conegut com la ‘sortida de missa’ (1)”.
Aquestes dues raons, presentació i purificació, sembla que van decidir, oficialment que la Candelera s’escaigui, justament, quaranta dies després de Nadal. La seva institució es deu al papa Gelasi el 496 i va ser reafirmada per Sant Gregori el Magne, que va ocupar la màxima dignitat pontifica durant el segle VI (2). La connotacions del moment de l’any, però, són més profundes. Josefina Roma, en fer-hi referència, relata com “el simbolisme atapeït d’aquests dies apareix assenyalat per tres característiques que s’imbriquen les unes en les altres: primerament, l’obertura d’un temps còsmic de guiatge i relació amb els difunts; després, la cresta entre l’hivern i la primavera, que dóna lloc a les festes del Carnaval i que, entre d’altres, genera ritus de fecunditat; i finalment, com a tret típic del Carnaval, la inversió del poder i la seva crítica, que porta el protagonisme a un sector marginat de la societat (3)”.
Aquests tres elements tenien el seu màxim protagonisme en tres festes pròpies dels romans, celebrades el voltant del mes de febrer, i que la Candelera, precisament, va pretendre substituir. L'enciclopèdia Tradicionari (4) ens parla de les ‘Parentalia’ que “s’esqueien al començament de febrer i eren dedicades als difunts: la gent visitava els cementiris tot portant aliments, vi i candeles enceses a les tombes”; de les ‘Matronalia’, “dedicades a Juno, deessa dels parts”; i les ‘Lupercalia’ que “eren ritus pastorals de preservació dels ramats contra els llops i de fecundació del bestiar i de les dones”.
La presència de les candeles, de les qual aquesta data en va prendre el nom, prové d’aquestes festes romanes, com en el cas concret de les ‘Parentalia’. La presència de candeles es va conservar en les processons que, justament en el dia de la “purificació”, com diu Josefina Roma, van prendre una nova significació “la llum nova de Jesucrist (5)” o, segons Aureli Capmany, “la blancor de la cera simbolitzava el cos de Crist; el ble, l’ànima càndida i innocentíssima del bon Jesús, i la llum, la Divinitat (6)”. Així, aquestes candeles, degudament beneïdes, diu Joan Soler a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, “es guardaven per encendre-les en cas de tempestes, perill de mort, agonia i parts; i es posava cera de la candela beneïda a les creus per Sant Pere Màrtir, i a l’anus de les criatures, per guarir el restrenyiment (7)”.
Podeu aprofundir sobre la festa de la Candelera mitjançant el web de
festes.org.
Més enllà dels diversos significats, el 2 de febrer va suposar, en el calendari anyal i al costat de la significació religiosa, la frontissa entre dos cicles: el nadalenc i el carnestoltesc. Era el dia en què es desmuntaven els pessebres, que havien estat instal•lats en una altra festa assenyalada –la Puríssima- i el moment més avançat de l’any en què podia escaure’s Carnestoltes i com del qual, com ja s’ha esmentat en veu de Josefina Roma, la Candelera no n’és aliena.

(Extracte del text publicat l'1 de febrer de 2009)

Bibliografia:
1 “Candelera”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 111
2 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes, volum 3. Barcelona : Laia, 1982, p. 13
3 Roma, Josefina. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 149
4 Carrera, M; Cubillos, J; Orriols, X; Palomar, S; Soler, J. “La Candelera riu, la Candelera plora.”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 160
5 Roma, Josefina. Calendari... Íbid
6 Capmany, A. Calendari... Íbid, p. 14
7 Soler, J. Enciclopèdia... Íbid