12 d’oct. 2010

La Mare de Déu del Pilar és la patrona d’Espanya?

La pregunta del títol té una ràpida i contundent resposta: no. Tot i la generalització de la idea que, pel fet d’escaure’s la seva festa en un moment d’exaltació patriòtica del nacionalisme espanyol, la Mare de Déu del Pilar no és la patrona d’Espanya. En canvi, sí que ho és de la Hispanitat.
Amb el concepte d’Hispanitat, diu la Viquipèdia, es designa “la comunitat formada per tots els pobles i nacions que comparteixen la cultura i la llengua espanyola (1)”.
La que és pròpiament considerada patrona d’Espanya és la Immaculada Concepció, declarada en època de Carles III (1716-1788) i ratificada pel papa Climent XIII, el 1760.

La celebració de la festa de la Mare de Déu del Pilar i capelletes de carrer
Els records que general la festa de la Mare de Déu del Pilar difícilment es poden abstreure del règim dictatorial franquista i de la imposició d’una determinada idea de nacionalisme espanyol. Aquest fet era reforçat per la circumstància que aquesta advocació mariana, d’origen aragonès, era patrona de dos dels símbols de la presència de l’estat espanyol: la Guàrdia civil i el servei de Correus.
Més enllà de les festes gremials dels dos col•lectius, de catalanes amb el nom de Pilar o Maria Pilar n’hi ha hagut tota la vida i, des del punt de vista particular, també s’han recordat la seva patrona.
A Manlleu, per exemple, hi havia dues capelletes de carrer dedicades a aquesta advocació. La primera, en concordança amb l’esmentat anteriorment, era situada a la façana de la caserna de la Guàrdia civil del carrer Rusiñol. El 1975, el trasllat de la caserna va suposar que la fornícula quedés buida i la imatge passés a estar situada damunt d’un pilar, com semblava més escaient, davant mateix del nou edifici utilitzat per aquest institut armat. Des del 1997, la imatge ha estat situada a l’entrada de la caserna de Vic habilitada després de cruent atemptat d’ETA de 1991. La segona encara està situada al carrer que porta, precisament, el nom de Verge del Pilar. Està situada en la façana lateral d’un edifici que fa cantonada amb el carrer Verge del Pilar. Aquesta via es va projectar dins les actuacions urbanístiques previstes en la reconstrucció dels efectes de l’aiguat de 1940 i altres reformes del casc urbà dutes a terme els anys posteriors. Servia per unir el carrer de sant Domènec i el de sant Martí. Se li va posar el nom de la Verge del Pilar en consonància amb la religiositat de l’època. La imatge mariana es va adquirir en un dels tallers de sants d’Olot i va ser beneïda a l’església parroquial de Santa Maria, el 12 d’octubre de 1959, per, posteriorment, ser col•locada a la fornícula. Aleshores era un dels pocs carrers que duien el nom oficial d’una advocació mariana i no tenien la corresponent imatge; el nom popular, però, era el de carrer de l’apèndix ja que no tenia sortida per un dels seus extrems. Durant alguns anys per la festivitat de la Mare de Déu del Pilar se celebrava la festa del carrer: es portava la imatge a beneir a l’església parroquial, es ballaven sardanes i a la tarda es feia una xocolatada; també es deia el rosari al davant de la capelleta. A primers anys de la dècada de 1970 es va deixar de fer (2).
Igualment,m la Mare de Déu del Pilar és present a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà, edificada per vot de poble el 1854. L’aparició de la Mare de Déu al mateix sant Jaume abona aquesta relació física d’imatges.


Imatges:
Superior.- Imatge situada davant l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de Manlleu del carrer de la Cavalleria a mitjan dècada de 1970. Foto Carles Molist. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Central 1.- La mateixa imatge escultòrica exposada al Museu Industrial del Ter amb motiu de la mostra ‘Petits temples, capelletes de carrer’ que es va poder veure entre desembre de 2007 i maig de 2008.
Central 2.- Capelleta del carrer Verge del Pilar de Manlleu. Any 1999. Foto Facund Pérez
Inferior.- Imatge de la Mare de Déu del Pilar venerada a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà de Manlleu. Any 2005.

Notes:
1 “Hispanitat” [en línia] Viquipedia. Wikimedia Foundation. [consulta: 10 d’octubre de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hispanitat
2 Arimany i Juventeny, Joan. Devoció, festa i veïnat. Capelletes de carrer i de visita domiciliària a Manlleu. Vic: Manlleu: EUMO / Museu Industrial del Ter de Manlleu, 2009, p. 64 - 66

3 d’oct. 2010

Quan sant Francesc d'Assís va ressuscitar al bell mig de la Plana de Vic

La figura de sant Francesc d’Assís (1182 – 1226), en la seva dimensió històrica, va ser especialment coberta de fabuloses facultats i la seva vida va esdevenir objecte de meravellosos episodis dels quals ben poca certesa se’n té.
Els seus biògrafs coincideixen en atribuir, a sant Francesc, un viatge a terres hispàniques de pas cap a una, desitjada però no realitzada, evangelització del Marroc. Louis Réau diu que una malaltia el va fer desistir del seu propòsit (1). Josep M. Ballarín, Antoni Pladevall i Manuel Palou, a la Gran Enciclopèdia Catalana, indiquen que “Francesc visità Espanya a la fi del 1213 (data que alguns avancen al 1211) acompanyat de fra Bernardo da Quintavalle, quan desitjava anar al Marroc a predicar als moros; ací fou atacat per una malaltia i és tradició que s’hostatjà a l’hospital de sant Nicolau de Barcelona, prop la mar, on fou fundada després la primera casa religiosa franciscana” i afegeixen que, “les tradicions sobre la seva estada i predicació a Catalunya són comunes arreu del país i es localitzen el capelles i convents de Perpinyà, Vic, Santpedor, el Lledoner de Cervelló , Sant Joan Despí, Cervera, Lleida, etc. (2)”. D’una d’aquestes tradicions, ubicada al bel mig de la Plana de Vic, en subsisteix l’ermita coneguda com Sant Francesc-s’hi-moria.
La llegenda
Diu la llegenda, recollida per Xavier Roviró de la veu de Lluís Pujol, que “sant Francesc d’Assís va estar una temporada a Vic. Sembla que cada dia anava a fer oració pels camps i boscos on després s’hi va construir l’ermita. Durant aquesta estada es trobà molt malament i semblava que s’havia de morir. Però ell no deixava mai d’anar a resar. Trobant-se molt defallit passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure. Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa de pagès pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat. Com record d’aquesta feta pocs anys més tard es va construir l’ermita de Sant Francesc-s’hi-moria al mateix lloc on el sant resava (3)”.
Una altra versió, més elaborada, de la lletra de Josep M, Solà Sala (4), indica que, sant Francesc, en el seu pas pel territori proper a Vic “caminava lentament pels marges del Gurri. Darrera quedava la ciutat quieta, la de les muralles i els primers campanars. No es trobava bé. Macerat de dejunis i desenganxat de la terra en les ales de l’ascetisme, tenia els primera símptomes d’una malaltia que el faria tornar als seu Assís natal”. És així, continua la narració que “es sentí defallir. Com si les cames es neguessin a suportar el pes del ‘poverer-lo’. El suor es feia paradoxalment fred, el paisatge es tornava enlluernador. Trontollà fins un sàlzer. I, de cop, sota el sol del migdia, la nit del desmai. Unes passes més i Francesc caigué abatut, bocaterrosa, a la vora del senderol”. La narració segueix: “Un pagès, defensant-se del sol com Déu li donava a entendre, estava recollint palla i gra per aixecar garberes. I aquell camí sobre rostolls el portà prop del frare malalt. El pagès aplicà la seva ciència rudimentària sobre aquell pobre caigut a la vora del camí: sí, era viu, alenava. Tenia els llavis ressecs i el suor del front lluitava entre la calor del migdia xafogós i el fred de la lipotímia. Feu una correguda a una font propera, omplí el cantiró i remullà el front d’aquell hipotètic captaire. Francesc entreobrí els ulls...

-Voleu beure del cantiret, germà?
Francesc bevé.
-Germà pagès... D’on heu tret aquesta aigua tan bona?
- Bon home... Res d’especial. Aigua com totes. Brolla d’aquesta font que, si tombeu el cap, podreu veure ran del camí. Malauradament, la font raja poc. Passa anys sense no donar-ne ni una gota... En realitat no és una font, sinó el brollador d’un pou. Un pou sec i eixut com els vostres llavis....


Francesc tombà el cap i observà, ajagut encara, el cap en els braços del segador, aquell pou rural, aquella aigua salvadora que li tornà la vida quan ell es sentia morir. -Si aigua és del pou, el pou és de vida; que ja els meus amors l’haurien beneïda!”.
Afegeix l’autor que “al mas proper li quedà per sempre més el nom de Poudevida. I mai més no faltà aigua pels caminants . I en el lloc on Sant Francesc caigué abatut, en un assaig místic de la mort definitiva, s’hi aixecà una capella: la de ‘Sant Francesc s’hi moria’.
Joan Amades, al seu Costumari Català, ofereix una versió sensiblement diferent: “Sant Francesc va visitar la ciutat de Vic i d’allí se’n va anar a cap a Tona, i pel camí va tenir un esvaniment. La gent de tots aquells voltants va acudir-hi, temorosa d’un contratemps, i va portar-li llurs millors herbetes i medicines, però no va caldre res, puix que molt aviat el sant es va retornar” i afegeix que “en recordança, al punt on el sant va caure va aixecar-se una capelleta, la qual ha subsistir fins ara i s’anomena Sant Francesc s’hi moria (5)”. Cal remarcar que Amades cau en l’error de situar l’església just en direcció inversa d’on es troba.

L’ermita
Efectivament, com recull la llegenda, en municipi de Vic però en terme parroquial de Calldetenes, ara gairebé encerclada per naus industrials i fàbriques de diversa tipologia, resta dreta l’ermita de Sant Francesc-s’hi-moria.
L’historiador Joaquim Salarich, a mitjan segle XIX, en tractat de l’església indicava “cuando no el gusto de visitar una capilla antigua compensarà al curioso que saliendo por lam isma puerta dirija sus pasos á la de este nombre, el placer de admirar un bello y escelente cuadro, de un pintor de Vich, Colomer, cuyo argumento está enlazado con la fundación de la capilla”. El quadre devia representar l’episodi que relata la llegenda a la qual també fa una breu referència l’autor. Així mateix, Salarich fa una afirmació arriscada quan diu que l’església “tiene además la particularidad de ser de las poquisimas dedicada á un santo, durante su vida, pues lo fué en 1225, habiendo acaecido la muerte de S. Francisco en 1226 (6)”.
La Gran Enciclopèdia Catalana en diu que “el seu nom, estrafet modernament” respon a l’antiga denominació de Sant Francesc Salmunia per trobar-se prop del mas Almunia; es coneix des de 1244 i ha patit diverses reformes, la darrera de les quals el 1946 (7).

Goigs i poesies
Existeixen uns goigs dedicats a la llegenda i església que s’ha comentat anteriorment. Els més antics, segons nota del Patronat d’Estudis Ausonencs porten lletra de mossèn Francesc Maronde, beneficiat de l’església de la pietat de Vic.
Van ser editats a Sant Hipòlit de Voltregà i per l’Impremta Anglada de Vic, en aquest darrer cas l’any 1882. Es van imprimir amb motiu del setè aniversari del naixement de Sant Francesc d’Assís. L’estampa reproduïa el quadre que Salarich, com s’ha esmentat més amunt, destacava com una peça admirable i que presidia l’altar major de l’església. Posteriorment, el 1977, els Amics dels Goigs de Vic van promoure una nova edició, en aquest cas, feta a l’Impremta Balmesiana de la capital osonenca. i que podeu veure per gentilesa de Bibliogoigs.
L’església de Sant Francesc és punt d’una de les rutes literàries promogudes per diversos col•lectius i entitats que recorden la figura i l’obra del poeta Jacint Verdaguer, mossèn Cinto. Precisament, el poeta de Folgueroles va dedicar una composició a l’església i a la llegenda de sant Francesc. Ell mateix va llegir-la el 8 d’octubre de 1869 al seus companys d’esbart i, posteriorment, va ser premiat als Jocs Florals de 1874 (8). Els primers versos diuen:
“La Plana de Vic
diu que en trau florida
des que sant Francesc
l’amor hi predica
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria”.

I més endavant, després de fer referència al defalliment del sant, explica:
“A on caigué el Sant
ara hi ha una ermita,
la de Sant Francesc,
Francesc s’hi moria.
De tantes que en té
n’és la més antiga.
Un àngel d’amor
hi canta i refila,
de l’ermita al pou
al pou de la vida:
n’és àngel de nit,
rossinyol de dia;
quan canta més dolç
(pagesos ho diuen)
n’és la veu del Sant
que encara hi sospira”.

Imatges.-
Superior.- Ermita de Sant Francesc-s’hi-moria a l’actualitat.
Central.- Reproducció dels ‘Goigs en alabansa del gloriós Sant Francesc de Assís que s’ cantan en la ermita nomenada vulgarment de Sant Francesc s’hi moria en lo terme de Vich’. Facsímil editat pel Patronat d’Estudis Osonencs l’any 1982 i imprès a la Impremta Planàs de Sant Hipòlit de Voltregà.
Inferior.- Monòlit davant l’ermita on hi ha gravats uns versos que li va dedicar mossèn Cinto Verdaguer

Notes:
1 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ed. del Serbal, 1997, t. 2, vol. 3, p. 545
2 Ballarín, J. M; Pladevall, A.; Palou, M. “Francesc d’Assís”. Dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vo. 11, p. 327
3 Roviró, Xavier. 100 llegendes de la Plana de Vic. Sant Vicenç de Castellet; Farell, 2000, p. 105
4 Solà, Josep M. Llegendes d’Osona. Vic: Ausona 1992 (edició en fulls solts)
5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001, p. 451
6 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vic: Imp. Soler Hermanos, 1854, p. 280-281
7 “Sant Francesc-s’hi-moria”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vo. 20, p. 319
8 Jacint Verdaguer i la Plana de Vic. Antologia. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1997, p. 112-115 (edició a cura de Maria Mercè Miró i Vilà)