29 d’ag. 2010

Sant Ramon Nonat: la primera cesària feta a Catalunya

Sant Ramon Nonat és, entre els sants catalans, aquell que exemplifica millor una paradoxa ben pròpia dels integrants de l’esfera celestial: la combinació de la seva dubtosa existència històrica amb una incontestable devoció al llarg dels segles.
La biografia més estesa d’aquest sant tan nostrat indica que va néixer l’any 1204 a la vila del Portell (Segarra) i que era parent de la noble família dels Cardona. Joan Croisset explica que “sortí a la llum del món després de ser morta la seva mare, fent-li una incisió, i el van treure viu i sa contra l’esperança dels més hàbils metges, per a la qual cosa se li va donar el nom de ‘nonat’ o de ‘no nascut’ (1)”.
La intervenció miraculosa, inspirada –segons la tesi hagiogràfica- per Nostre Senyor, es va deure a l’espasa del senyor de Cardona. La casa on se suposa que va venir al món, en el fet extraordinari que es relata, va ser substituïda per una petita església. Aquest fet és remarcat per la inscripció que es llegeix a la llinda, sobre la porta d’accés, que diu: “Ací es nat Sant Ramon Nonat”.
Amb tan inspirada arribada al món, la seva vida només es podia dirigir cap a la religió. A l’edat de 21 anys va ingressar en l’orde, recentment fundada, de la Mercè. Des d’aquesta organització, ja ordenat sacerdot, va participar en diverses redempcions d’esclaus. D’aquestes gestes se’n recorden tres de remarcables: la primera, el 1224, esdevinguda a València on va alliberar 233 captius; la segona, a Argel, on va deslliurar de l’esclavatge a 140 captius; i la tercera, cinc anys després i a la mateixa ciutat, ajudant a 150 captius. També se n’expliquen d’altres així com es recorda el fet que el mateix sant va estar esclavitzat durant diversos mesos i va patir martiri amb un cadenat que li tancava la boca i li impedia escampar la fe cristiana (2). Les tres corones, col·locades a la palma que sempre l’acompanya en les representacions iconogràfiques, responen a aquestes tres redempcions i, -la pròpia palma- al fet que va viure martiri en vida mentre era esclau.
La fama de santedat de sant Ramon el va dur, segons algunes fonts, a ser nomenat cardenal. D’aquesta forma i amb aquesta vestimenta se’l sol presentar.
La mort li va arribar al castell dels vescomtes de Cardona quan feia camí cap a Roma des d’on havia estat reclamat pel papa Gregori IX. Allà, a punt d’expirar, va demanar que li donessin la comunió per darrera vegada. La tradició esmenta que, a causa de la tardança del sacerdot, va ser el mateix Jesucrist qui li va donar el viàtic. D’aquest fet es deu la presència indissociable de la figura de sant Ramon aixecant una custòdia.

Gran devoció i patronatge sobre els parts
L’orde mercedària, a la qual hauria dedicat la seva vida, va recordar el seu destacat integrant amb l’edificació d’un gran monestir. Construït entre els segles XVII i XVIII va esdevenir una referència arquitectònica i se li ha donat el sobrenom de l’Escorial de la Segarra. En aquest lloc, es pot veure i viure la gran devoció que popularment ha tingut sant Ramon. La gran col·lecció d’exvots o retaulons pintats, des del segle XVIII, i d’altres objectes oferts en agraïment és la extraordinària mostra de devoció que es podria comptar.
Sant Ramon, com es pot veure en aquests exvots, ha estat reclamat com a protector davant gran tipologia d’adversitats. Tot i això, el més conegut, degut al seu miraculós naixement, és el seu patronatge de les parteres. A ell s’encomanen, com recorda Louis Réau, les dones embarassades i, fins i tot, les llevadores que les assisteixen durant el part així com, també, és protector dels nadons (3).
Un exemple d’aquesta devoció es troba a la capelleta de l’Avinguda Diputació de Manlleu. Col·locada a primers de la dècada de 1950 ha estat sempre objecte de particular culte. Encara ara, algunes dones, una dotzena cada any, que es troben en el procés de l’embaràs o tenen alguna familiar o coneguda en aquest cas, s’encomanen al sant procurant que el llum de la fornícula estigui encès; per aquest motiu aporten un donatiu simbòlic preestablert (un euro cada sis dies) a la casa que té la capelleta (4).
La fama de sant Ramon, però, trenca fronteres i el seu patronatge és contemplat en molts d’altres indrets del món.

Un personatge històricament discutible
Tot i la versemblança de l’existència de sant Ramon, de la fortalesa de la seva tradició i, especialment, de la incontestable devoció que se li ha mostrat, sembla que es podria tractar d’un de tants sants sorgits de la imaginació popular. Antoni Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana, afirma que sant Ramon Nonat és un personatge d’historicitat dubtosa” i afegeix que “possiblement es tracta d’un desdoblament de Ramon de Penyafort, que intervingué tan directament a la fundació de l’orde mercedari, a la vida del qual s’haurien afegit notícies de l’actuació d’un antic mercedari de nom Ramon de Blanes (5)”.

La primera cesària feta a Catalunya
De la biografia de sant Ramon, com ja s’ha esmentat, en destaquen les fabuloses circumstàncies del seu naixement. Es pot dir que, en cas de ser cert aquest fet, hauria estat la primera cesària realitzada a Catalunya. De fet, però, aquesta intervenció quirúrgica deu el nom a Juli Cèsar. Segons el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll el mot cesària prové del llatí caesarêu i per haver-se fet “aqueixa operació a la mare de Juli Cèsar quan aquest havia de néixer (6)”. Es pot ben dir que si Juli Cèsar no hagués passat davant, d’aquesta intervenció, potser ara, en diríem una ‘ramonada’.

Imatges:
Superior 1.- Imatge de sant Ramon que presideix l’església del Portell situada al lloc on suposadament va néixer
Superior 2.- Façana de l’església
Central.- Vitrall del monestir de Sant Ramon representant Jesucrist donant el viàtic al Sant
Inferior 1.- Diversos exvots, retaulons pintats, dels segles XVII i XVIII de la magnífica col·lecció que hi ha al monestir de Sant Ramon
Inferior 2.- Capelleta de carrer de l’Avinguda Diputació de Manlleu
Inferior 3.- Targeta amb relíquies (de tercera classe) de sant Ramon Nonat del monestir mercedari de Berea d’ Ohio, Estats Units d’Amèrica (col·lecció de l’autor)

Bibliografia:
1 Croisset, Joan. Año cristiano. Madrid: Vídua de Rodríguez, 1886, vol. iV, p. 1306.
2 Devesa, Joan. “Sant Ramon Nonat: el personatge i els fulgors de la seva santedat”. Dins: Sant Ramon i el seu santuari. Guissona: Imp. Barnola, 1993, p. 25-28
3 Réau, Lous. Iconografia del arte cristiano. Iconografia de los santos. Barcelona: Ed. del Serbal, 2002,t. 2, vol. 5, p.121
4 Arimany, Joan. Devoció, festa i veïnat. Vic/Manlleu: Eumop:Museu Industrial del Ter, 2009, p. 98-99
5 Pladevall, Antoni. “Ramon Nonat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 19, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, p. 103
6 Alcover, A, M,; Moll, F de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Alcover, 1979, vol. 3, p. 136

14 d’ag. 2010

Sobre la llegenda del Serpent de Manlleu i l’exvot lliurat a la Mare de Déu

Conta la llegenda que, temps era temps, tota la població de Manlleu estava espaordida per un serpent molt gros, de llarga cabellera, que vivia en els terrenys situats enmig d’un pronunciat meandre del riu Ter anomenat la Devesa. El serpent, per major fastuositat de la història, posseïa un ric diamant que sempre duia al damunt; només el deixava quan anava a beure al mateix riu o –segons alguna versió- a un pou. Aleshores el dipositava amorosament a terra i feia la xarrupada d’aigua fresca. Aquesta circumstància va ser advertida per un eixerit manlleuenc que va veure l’oportunitat de fer-se propietari de la joia. Vet aquí, per tant, que un dia en què el serpent calmava la seva set, li va manllevar el seu tresor. L’animal, però, va veure, a la distància, aquesta usurpació i va iniciar persecució rere el lladre. Aquest, seguit per la fabulosa criatura, va passar pel pont sobre el riu i, a punt de perdre l’alè, va entrar a la primera casa que va trobar. El serpent, que ho va veure i dient-se ‘A Manlleu, cadascú lo seu’, es va disposar a recuperar el diamant començant a picar la porta amb la cua. Tanta força tenia que va estellar la post que tapava l’entrada. A dins, el pobre vailet, veient propera la finalització de la seva vida, va trobar un gros morter; en una acció desesperada va posar la pedra preciosa a terra i li va trabocar el morter al damunt. Delerós de recuperar allò que creia propi, el rèptil ofidi va enrotllar el seu llarg cos al voltant del recipient per trencar-lo. L’acció, però, va resultar infructuosa en el seu propòsit i, en canvi, els grans esforços el van baldar fins morir. Finalment, resol la llegenda, el noi agraït va lliurar la joia a la Mare de Déu per haver salvat la vida en tan arriscada missió.
Aquest relat fantàstic, que va perdurar entre la gent de Manlleu en forma d’una bonica cançó –que el mateix mossèn Cinto Verdaguer va transcriure- i algunes versions orals, ha estat treballat degudament per Toni Donada (1). I des de fa uns anys, cada 14 d’agost, tota la ciutat reviu amb una festassa la presència, certa o no certa, d’aquell monstre fabulós (
vegeu el web sobre aquesta manifestació festiva).
L’interès particular de la llegenda recau en el gest que el manlleuenc va fer en acabar la història. El lliurament del diamant del serpent a la Mare de Déu s’ha d’interpretar en forma d’exvot. El Diccionari català-valencià-balear, esmenta que exvot és un “do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge (2)”. En el cas que ens ocupa hi ha, però, diversitat d’opinions sobre quina imatge mariana va rebre el donatiu: algunes versions esmenten que va ser l’anomenada Mare de Déu de Gràcia que, en forma d’escultura de reminiscències gòtiques, era al temple parroquial de Santa Maria fins al 1936; d’altres diuen que va ser la imatge venerada dins el temple de la font, anomenada, de la Mare de Déu; finalment, també consta que podia haver estat la Mare de Déu Assumpta, patrona manlleuenca o la del Roser, ambdues venerades a l’església principal.
Domènec Torrent i Garriga, el 1893, apunta la primera de les propostes i afirma, de la Mare de Déu de Gràcia, que “antiguamente llevaba pendiente del cuello un rico brillante, regalo de una persona piadosa, á quien libró de una serpiente que la acosaba...(3). Aquest autor finalitza la seva referència dient que “cuando los franceses entraron en Manlleu, durante la guerra con Napoleón I, se llevaron aquells joya (3)”.
Sigui veritat o mentida, sigui una o altra imatge mariana, el cert és que del diamant res se’n sap de temps enllà.


Imatges:
Superior.- Imatge de la Mare de Déu de Gràcia venerada al temple parroquial de Manlleu fins al 1936. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Imatge de la Mare de Déu de la Font tal com era abans de la Guerra civil espanyola. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Donada, Toni. El Serpent de Manlleu: llegenda, cançó i festa. Manlleu: Associació per les Tradicions Populars Catalanes “El Serpent de Manlleu: Editorial Diac, 2009
2 “Exvot”. Alcover, Antoni M. Dins: Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Alcover, 1978, vol. 5, p. 683
3 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 178

4 d’ag. 2010

Mare de Déu de les Neus i la sorprenent nevada d'agost

Trobareu el contingut al nou web Dulia (cliqueu):