25 de jul. 2010

Significat de la nova condició de ‘basílica’ per al temple de la Sagrada Família de Barcelona

La propera vinguda de Benet XVI a Barcelona comportarà, entre d’altres aspectes propis de tan destacada visita, la designació del Temple Expiatori de la Sagrada com a basílica. Aquesta categoria, que popularment ja s’associava a la magna obra de Gaudí, no podia ser oficialment reconeguda sense la deguda consagració. El papa, després d’aquest acte litúrgic carregat de simbolisme per els edificis de culte catòlic, permetrà reconèixer la nova designació.
El caràcter de basílica dins l’imaginari de la religió catòlica prové dels edificis propis del món de l’antiga Roma. La Gran Enciclopèdia Catalana, per veu d’Anscari M. Mundó i Pere Freixes, esmenta que la basílica és una “església que, per la seva forma , recorda la basílica romana (1)”. Així, Enric Llobregat detalla que la basílica era un “construcció pública d’època romana, composta per una gran sala rectangular, dividida en naus per files de columnes, que pot tenir un absis en un extrem o en tots dos” i afegeix que “d’origen dubtós, a l’època clàssica servia coma a centre de reunió, tribunals, llotja, etc (2)”.
Jesús Álvarez diu que les basíliques van ser l’evolució dels primers recintes on es reunien les comunitats cristianes dels primers segles i que van substituir a les cases particulars com a espai de culte. Les anomenades Domus Dei i, més endavant, Domus Ecclessiae ja eren edificis habilitats expressament per a la litúrgia. Alvarez afirma que “després de la pau constantiniana, amb la influència massiva de noves conversions, aquestes petites Domus Dei ja no eren suficients per acollir als fidels (3)”. Mundó i Freixes, per la seva banda, expliquen que “la basílica cristiana és de planta rectangular,i el seu interior presenta dues o quatre files de columnes que la divideixen en tres naus o cinc naus, la central de les quals és més gran i més elevada que les laterals, per tal de resoldre el problema de la il·luminació interna (4)”.

El nom i categoria de basílica
Álvarez recorda que “etimològicament, la paraula basílica prové de l’expressió grega stoa basiliké, que significa aula regia o imperial “ i afegeix que “des del segle IV, l’església, en quant a lloc de reunió de l’assemblea cristiana, va començar a anomenar-se basílica” per concloure que “l’ús d’aquesta paraula es va anar restringint per designar els edificis de culte més esplèndids (5)”. Així, també, constaten Mundó i Freixes, que “el nom de basílica, amb vacil·lacions, fou aplicat encara durant l’edat mitjana a molts edificis de planta ben diversa; però fou substituït pels d’església i de catedral (aquests per a les seus episcopals, mots que prevalen actualment) (6)”. Tot i aquesta darrera afirmació, és usual que les catedrals tinguin la denominació de ‘catedral-basílica’, per establir la seva importància, i que ha de ser ratificada pel mateix papa. Lleó XIII va reconèixer el títol de basílica per a la catedral de Vic el 1893, moment en què es va utilitzar alguns símbols propis d’aquesta condició com el el tintinacle (7) i el pavelló (8).
La categoria de basílica, però, no només la porten les catedrals sinó que també altres temples rellevants per la seva significació. A Catalunya la ostenten esglésies com les de Montserrat, la Mercè de Barcelona, la seu de Manresa, entra d’altres. I a partir del proper mes de novembre també serà considerada basílica el temple de la Sagrada Família de Barcelona. De fet, però, aquestes són basíliques considerades ‘menors’. Les ‘majors’ estan totes a Roma i són: Sant Pere del Vaticà, Sant Pau Extramurs, Santa Maria la Major i Sant Joan del Laterà.














Imatges:
Superior.- Al·legoria del temple de la Sagrada Família de Barcelona, aviat basílica
Central.- Símbols (tintinacle i pavelló) de la catedral basílica de Vic a cada costat del retaule gòtic de Sant Pere
Inferiors.- Les quatre basíliques majors de la Cristiandat

Bibliografia:
1 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. “Basílica”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 4, p. 292
2 Llobregat, Enric. “Basílica”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 4, p. 292
3 Álvarez, Jesús. Arqueologia cristiana. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 2005, p. 56
4 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. Íbid
5 Álvarez, íbid.
6 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. Íbid
7 “Tintinacle”: Emblema de les basíliques consistent en una campana col·locada al capdamunt d’un pal i que hom sol portar a les processons. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, vol. 22, p. 351
8 “Pavelló”: Conjunt de peces de tela penjades d’un punt central, a manera de tenda o dosser, destinat a cobrir un llit, un altar, etc. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 17, p. 331

2 comentaris:

Galderich ha dit...

Bona puntualització.

Per cert, Santa Maria del Mar no s'anomena basílica? O només és una nomenclatura popular?

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Hola Galderich,
Tens tota la raó. A la ciutat de Barcelona, segons consta en el web de l’arquebisbat són basíliques Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, Sants Just i Pastor, Sant Josep Oriol, Sagrat Cor del Tibidabo i l’esmentada Mare de Déu de la Mercè.
En defensa pròpia només puc dir que, curant-me en salut, vaig fer constar un ‘entre d’altres’. Proablement, a Catalunya n'hi ha d'altres a part de les catedrals. Fins i tot s'ha considerat basílica a Santa Maria de Ripoll que, de fet, respon al criteri arquitectònic propi d'una basílica.
Gràcies per la teva aportació.