25 de jul. 2010

Significat de la nova condició de ‘basílica’ per al temple de la Sagrada Família de Barcelona

La propera vinguda de Benet XVI a Barcelona comportarà, entre d’altres aspectes propis de tan destacada visita, la designació del Temple Expiatori de la Sagrada com a basílica. Aquesta categoria, que popularment ja s’associava a la magna obra de Gaudí, no podia ser oficialment reconeguda sense la deguda consagració. El papa, després d’aquest acte litúrgic carregat de simbolisme per els edificis de culte catòlic, permetrà reconèixer la nova designació.
El caràcter de basílica dins l’imaginari de la religió catòlica prové dels edificis propis del món de l’antiga Roma. La Gran Enciclopèdia Catalana, per veu d’Anscari M. Mundó i Pere Freixes, esmenta que la basílica és una “església que, per la seva forma , recorda la basílica romana (1)”. Així, Enric Llobregat detalla que la basílica era un “construcció pública d’època romana, composta per una gran sala rectangular, dividida en naus per files de columnes, que pot tenir un absis en un extrem o en tots dos” i afegeix que “d’origen dubtós, a l’època clàssica servia coma a centre de reunió, tribunals, llotja, etc (2)”.
Jesús Álvarez diu que les basíliques van ser l’evolució dels primers recintes on es reunien les comunitats cristianes dels primers segles i que van substituir a les cases particulars com a espai de culte. Les anomenades Domus Dei i, més endavant, Domus Ecclessiae ja eren edificis habilitats expressament per a la litúrgia. Alvarez afirma que “després de la pau constantiniana, amb la influència massiva de noves conversions, aquestes petites Domus Dei ja no eren suficients per acollir als fidels (3)”. Mundó i Freixes, per la seva banda, expliquen que “la basílica cristiana és de planta rectangular,i el seu interior presenta dues o quatre files de columnes que la divideixen en tres naus o cinc naus, la central de les quals és més gran i més elevada que les laterals, per tal de resoldre el problema de la il·luminació interna (4)”.

El nom i categoria de basílica
Álvarez recorda que “etimològicament, la paraula basílica prové de l’expressió grega stoa basiliké, que significa aula regia o imperial “ i afegeix que “des del segle IV, l’església, en quant a lloc de reunió de l’assemblea cristiana, va començar a anomenar-se basílica” per concloure que “l’ús d’aquesta paraula es va anar restringint per designar els edificis de culte més esplèndids (5)”. Així, també, constaten Mundó i Freixes, que “el nom de basílica, amb vacil·lacions, fou aplicat encara durant l’edat mitjana a molts edificis de planta ben diversa; però fou substituït pels d’església i de catedral (aquests per a les seus episcopals, mots que prevalen actualment) (6)”. Tot i aquesta darrera afirmació, és usual que les catedrals tinguin la denominació de ‘catedral-basílica’, per establir la seva importància, i que ha de ser ratificada pel mateix papa. Lleó XIII va reconèixer el títol de basílica per a la catedral de Vic el 1893, moment en què es va utilitzar alguns símbols propis d’aquesta condició com el el tintinacle (7) i el pavelló (8).
La categoria de basílica, però, no només la porten les catedrals sinó que també altres temples rellevants per la seva significació. A Catalunya la ostenten esglésies com les de Montserrat, la Mercè de Barcelona, la seu de Manresa, entra d’altres. I a partir del proper mes de novembre també serà considerada basílica el temple de la Sagrada Família de Barcelona. De fet, però, aquestes són basíliques considerades ‘menors’. Les ‘majors’ estan totes a Roma i són: Sant Pere del Vaticà, Sant Pau Extramurs, Santa Maria la Major i Sant Joan del Laterà.














Imatges:
Superior.- Al·legoria del temple de la Sagrada Família de Barcelona, aviat basílica
Central.- Símbols (tintinacle i pavelló) de la catedral basílica de Vic a cada costat del retaule gòtic de Sant Pere
Inferiors.- Les quatre basíliques majors de la Cristiandat

Bibliografia:
1 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. “Basílica”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 4, p. 292
2 Llobregat, Enric. “Basílica”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 4, p. 292
3 Álvarez, Jesús. Arqueologia cristiana. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 2005, p. 56
4 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. Íbid
5 Álvarez, íbid.
6 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. Íbid
7 “Tintinacle”: Emblema de les basíliques consistent en una campana col·locada al capdamunt d’un pal i que hom sol portar a les processons. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, vol. 22, p. 351
8 “Pavelló”: Conjunt de peces de tela penjades d’un punt central, a manera de tenda o dosser, destinat a cobrir un llit, un altar, etc. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 17, p. 331

20 de jul. 2010

Recordant la ‘missa dels 'segadors' celebrada a trenc d'alba

La mecanització de les tasques del camp és un fet relativament recent. Fins no fa moltes dècades encara era habitual veure una parella de bous estirant una arada rudimentària que era una evolució de la que ja utilitzaven els romans.
Quan el blat s’havia tornat daurat i el seu fruit havia esdevingut d’or, i no només des del punt de vista simbòlic, s’iniciava un període de gran activitat al camp: la sega i, després, el batre. El cicle agrícola del blat, explica Llorenç Ferrer, començava a la tardor amb la llaurada dels camps i arribava fins als mesos de juny o juliol, segons els llocs on calia recollir la producció dels mesos de feina i de mirar el cel esperant la pluja beneficiosa. Aleshores, segueix Ferrer, “calia segar al més de pressa possible i, per això es necessitava una gran quantitat de mà d’obra especialitzada que sovint la casa no tenia. I aquí s’incorporaven les colles de segadors (1)”. Els grups d’homes anaven treballant de forma itinerant a mesura que els camps estaven a punt de sega. Així, a mesura que avançada els mesos de juny i juliol, passaven de les terres baixes i es dirigien cap a muntanya resseguint les planes interiors. D’aquí que, diu el mateix autor fent-se ressò d’unes paraules de Pau Vila en les Visions geogràfiques de Catalunya, “pel juny la falç al puny” però observant que aquesta dita seria pròpia d’algunes zones però no d’altres.
La falç o el volant eren les eines, de diferent mida, que utilitzaven els segadors. En una mà utilitzaven aquestes eines amb destresa; l’altra era protegida amb un esclopet de fusta, com si fos un guant, amb el qual arreplegaven feixos de blat a punt de tallar.
Les colles de segadors, que feien estada als pobles convinguts, es posaven treballar a trenc d’alba (de l'anomenada hora del sol, és clar). A finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga esmenta que a Manlleu, en els dies festius del temps de sega, a les dues de la matinada se celebrava una missa per aquest col·lectiu. Un cop acabada la cerimònia religiosa, se solien dirigir a la plaça major on eren contractats pels propietaris dels camps que calia segar (2). En una Fulla dominical de 1946 (3) es comenta que “ens fan observar els qui van viure aquest costum que per ser contractat per treballar en les feines de sega era imprescindible haver assistit a aquesta missa” i afegeix que “l’animació i gran concurrència que hi havia a la plaça esmentada fins a les tres de la matinada –segons afirmen alguns testimonis oculars- era semblant a la d’un mercat ja que, fins i tot, s’instal·laven parades de falçs, botes de vi, pedres per escolar, etc”. A les tres en punt es feia silenci rigorós i es resava una “avemaria”. Després, es feien els grups i cadascun es dirigia, adreçat pel pagès cap al camp o camps que calia segar.


Imatge: L’esclopet, abans tan útil per a la sega, ara és recuperat com a motiu ornamental.

Bibliografia:
1 Ferrer, Llorenç. “El camp: El blat, el conreu bàsic de la trilogia mediterrània”. Dins: Tradicionari: el món del treball. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 2, p. 57-58
2 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 220, p. 178
3 “La missa dels segadors”. Dins: Hoja dominical. Manlleu: Parroquia de Santa Maria, 21 de juliol de 1946, núm. 818

14 de jul. 2010

Del 'rosari de l'aurora' i sobre com es va incorporar al llenguatge col·loquial

De les frases extretes de les manifestacions de religiositat que ha fet més fortuna –potser per la freqüència d’ús que se’n fa- hi ha la ‘acabar com el rosari de l'aurora’.
Aquesta forma pública de pietat s’havia dut a terme en dos moments diferents del calendari d’acord, molt possiblement a la celebració del Roser. El més antic era l’anomenat ‘Roser de maig’ que,m a partir de la batalla de Lepant, el 1571 –guanyada pels exercits cristians el 7 d’octubre per mediació, segons es creia, de la Mare de Déu del Roser- passant a ser celebrat a la tardor en el conegut per ‘Roser de tot lo món’.
Precisament, Valeri Serra i Boldú, en fer referència al segon diumenge de maig, diu que “és una de les singulars diades en que’s canta’l Rosari de l’Aurora pels carrers dels nostres pobles, i avans se cantava en tots” i explica que “avans de sortir lo Rosari, sortia l’Aurora, de modo que impropiament se’n diu lo Rosari de l’Aurora” i especifica que “l’Aurora és la desperta per al Rosari” i que, aleshores “los animosos confrares del Roser surten i van pels carrers parant-se en les cantonades i invitant al veïnat a engroixir la professó del Rosari”. Es cantaven cobles i altres composicions musicals i “quan surt lo Rosari, forma una vistosa comitiva que canta de cap a cap los Misteris, los Parenostres i la Lletania (1)”.
Joan Amades, per la seva banda, situa la tradició per l’octubre i indica que començava el primer diumenge del mes. El ritual, segons el folklorista començava a les tres del matí quan “les campanes convocaven els fidels al temple per integrar el seguici o processó, la qual seguia els carrers més importants de la parròquia, a les ciutats i a les viles, i els de la població, pels llogarrets”. La composició d’aquesta processó depenia del lloc però, segueix Amades, “generalment obrien la comitiva els escolanets, vestits amb cota vermella o verda i roquet, els quals escolanets duien grossos fanals.
Al darrera, el campaner, vestit amb capa negra i roquet, duia una creu. Al seu darrera, un grup d’homes, en dues rengleres; després, el capellà, precedint el tabernacle amb la Mare de Déu del Roser, conduït, aquest, per homes; darrera de la imatge, seguien les dones. Un cor mixt d’homes i dones cantava les primeres salves i santes, a les quals responien els altres concurrents amb el rés. Al final de cada glòria, el seguici es deturava. Un cor de noies cantava lloances a la Mare de Déu del Roser i a sant Domènec, i quan acabaven, el sacerdot que dirigia el rés feia una explicació del misteri del Roser. Un cop finit el rés del rosari, les noies cantaven unes salves i la lletania de la Mare de Déu. Generalment, hom procurava que la totalitat del rés durés tot el trajecte que feia la processó i que el rés de les salves coincidís amb la proximitat al temple, dins del qual solien entrar cantant”. El folklorista conclou dient que “no cal dir que aquestes línies generals oferien nombroses variants (2)”. Joan Soler, que també situa el fet els diumenges d’octubre i marca l’inici a les tres de la matinada (3).

Acabar com el Rosari de l’Aurora
Com es deia en un principi, el ‘rosari de l’Aurora’ s’ha incorporat en l’imaginari quotidià. ‘Acabar com el rosari de l’Aurora’, com diu Salvador Alsius, “és una frase molt popular amb la qual s’indica que alguna cosa té un final precipitat o desastrós (4)”. El seu origen cal cercar-lo en el moviment revolucionari de setembre de 1868 que va suposar l’exili d’Isabel II. Antoni Pladevall explica el motiu d’aquesta frase: “Un dels primers signes anticlericals de 1868 fou l’intent de desbaratar i d'impedir a Barcelona i a altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques batalles campals entre devots i agitadors (5)”.

D’altres dites relacionades amb el ‘rosari de l’Aurora' els podem llegir al bloc
Etimologies paremiològiques de Víctor Pàmies

Il•lustracions:
Cobles escrites per ser cantades durant el rés del ‘rosari de l’Aurora’ editats a Manresa (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Serra i Boldú, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 139 – 140
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1956, vol. 5, p. 533
3 Soler, Joan. “Rosari”. Dins: Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462
4 Alsius, Salvador. “Rosari”. Dins: Hem perdut l’Oremus. Barcelona: Ed. La Campana, p. 235
5 Pladevall, Antoni. “Rosari: 2 Rosari” de l’aurora”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol 19, p. 510

4 de jul. 2010

La 'creu de sant Zacaries': un altre símbol miraculós

El recursos contra les epidèmies cícliques, que malmetien la societat en segles passats, eren tan diversos com poc efectius. Alguns d’aquests, estretament lligats amb la religiositat, ratllaven –per no dir que s’hi trobaven inclosos- la credulitat.
L’anomenada Creu de sant Zacaries és un dels símbols que, situats en llocs estratègics de les vivendes, presumptament protegia contra la pesta. Aquesta és del tipus de creu patriarcal o de Lorena i té dos travessers. Lluís Maria Vericat la defineix com el “símbol de l’església catòlica romana” i especifica que “el travesser superior representa el rètol que es clava a la creu de Jesús (1)”. En aquest rètol hi constarien els mots Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, que es tradueix com: "Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus" i que se sol posar amb l’acrònim INRI.
Les propietats d’aquesta creu va sorgir a partir de la suposada protecció que va concedir als delegats eclesiàstics reunits al Concili de Trento el 1546. D’aquestes creus se’n feien impressions per a la devoció popular. Era venerada a Cervera i a Igualada, com esmenta Francesc Ribas en una comunicació del IV Congrés de la Medicina Catalana celebrat a Poblet el 1985, on s’haurien fet impressions a càrrec de la Congregació de Maria Santíssima de la Bona Mort de Cervera i per la congregació igualadina de Nostra Senyora de la Consolació (2). També se’n van editar a Reus. Curiosament, una edició conté l’error de situar l’origen de la devoció el 1516. Sembla més probable que, pel fet que es relaciona directament amb el Concili de Trento, la data correcta és la de 1546; aleshores feia justament un any que se celebrava. En qualsevol cas, l’edició de la ‘creu’ devia ser un recurs dins la impressió de fulls solts a la qual s’atribuirien capacitats miraculoses.
Aquest creu apareix relacionada amb el santuari de la Fontsanta del municipi de Jafre o Jafre de Ter (Baix Empordà). En una recent publicació (3) es reprodueix aquest símbol amb el peu de “Creu que un 'pelegrí celestial' va deixar al poble de Jafre" i . El llibre Jardín de María (4) del frare dominicà editat per primera vegada el 1657 –del qual només he pogut consultar la reedició de 1949 i, per tant, no puc certificar que hi consta l’esmentada reproducció de la creu- explica com el novembre de 1460, un pagès de la zona de nom Miquel Castelló, va ser visitat per un pelegrí. Aquest li va demanar quantes creus hi havia en les cruïlles dels camins que duien a Jafre. Castelló li va respondre que només una. Llavors, el desconegut li va demanar que posés una creu –segons sembla la de sant Zacaries- en tot allò seu, en les cruïlles dels camins i en la font que hi havia a prop i que aquesta seria virtuosa. Com a prova de la veritat de les seves paraules va anunciar que, aviat, moriria un nen. I així va ser. Més endavant, com a testimoni del fet, a la font hi van edificar una capella dedicada a Nostra Senyora de Gràcia.
Els fets que relata Camós –que data amb precisió-, en cas d’estar relacionats amb la ‘creu de sant Zacaries, haurien esdevingut gairebé un segle abans de l’inici del Concili de Trento. Per aquets motiu, no es pot assegurar que la relació, realment, hagués existit malgrat que fos recollida per Camós.


Il·lustracions: Edicions de la Creu de sant Zacaries: Saludable remedio contra la peste. Reus: Lib. De j. b. Vidal Arrabal [s.d.] / Saludable devoción contra la peste. [s.l.]: Lib. de la Inm. Concepción

Agraeixo a Nora Vela la informació sobre aquesta creu que ha fet possible aquest text.

Bibliografia:
1 Vericat, Lluís M. “Benedicció” Dins: Diccionari de símbols cristians. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2008, p. 43
2 Ribas, Francesc. Origen d’algunes advocacions locals catalanes contra la pesta. Gimbernat: revista catalana d'història de la medicina i de la ciència, any, 1985 Vol.: 4, Disponible en línia a: http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/43224/53833
3 Il·lustració que apareix a: Rodríguez, Àngel; Vila, Pep. "Creu que un `'pelegrí celestial' va deixar al poble de Jafre", en Narcís de Camós, Jardín de Maria plantado en el Principado de Catalunya (Girona, 1772. Edició facsímil dels capítols del bisbat de Girona) Girona: Diputació de Girona, 2008, p.19
4 Camós, Narcís. Camós, Narcís. Jardín de María, plantado en el Principado de Catalunya. Barcelona: Orbis, 1949 (reedició de l’obra publicada a Barcelona el 1657 i reimpresa a Gerona el 1772), p. 176