25 de juny 2010

La dinastia catalanoaragonesa, l’única família reial medieval sense sants ni santes

Durant l’edat mitjana, especialment des del moment en què les beatificacions i canonitzacions passen a ser atribut exclusiu dels papes de Roma, les grans famílies o col•lectius socials procuren tenir un dels seus components que sigui nomenat sant o santa. Ho fan els grans monestirs, les ordes religioses, les grans ciutats i, evidentment, les dinasties regents. Malgrat aquesta afirmació, de les poques famílies que van ocupar tron a l’Europa medieval que no van comptar amb una persona canonitzada –ni tampoc cap beatificat o beatificada- entre els seus principals membres hi ha la catalanoaragonesa.
Un precedent, si es vol considerar d’aquesta manera, de monarques o familiars propers, es troba en la figura de sant Ermenegild (564 – 585). Fill del rei Leovigild i germà del, també rei Recared. Convertit al catolicisme es va rebel•là contra el seu pare, de religió arriana, al sud de la Península ibèrica. La Gran Enciclopèdia Catalana explica que va ser vençut i fet presoner i que “davant la seva negativa a abjurar la nova religió , fou exiliat a València i poc després tancat a la presó de Tarragona, on fou decapitat” i conclou que “a part la rebel•lió , censurada pels contemporanis, el papa Gregori el Gran , el considerà màrtir del catolicisme (1)”. El Martirologi romà indica la seva festa el 13 d’abril (2).
De segles posteriors ja hi ha més casos de reis sants, en aquest cas com a confessors. En plena edat mitjana, per esmentar alguns casos de monarquies geogràficament properes, es pot trobar Eduard d’Anglaterra (~1003 – 1066), canonitzat el 1161, Lluís IX de França (1214 – 1270), canonitzat el 1297, i Ferran III de Castella-Lleó (1199 – 1252), canonitzat el 1671.

Reis, beats i sants, sense reconeixement oficial
D’entre els comte-reis de la corona catalanoaragonesa només dos han obtingut una consideració pròxima a la beatificació o canonització: Ramon Berenguer IV el Sant i Jaume I el Conqueridor.
El comte Ramon Berenguer IV (1113 – 1162) es va merèixer el títol oficiós de ‘sant’; aquest adjectiu, com en molts d’altres dels comtes i comte-reis catalans, definia en certa mesura el seu caràcter i el record que va deixar de la seva del seu exercici però en cap cas va representar un títol oficial. Així ho afirmava l’hagiògraf Llorenç Riber: “Ramon Berenguer IV deixà, darrera seu, bona memòria, monjoiada de bèl•lics esplets i d’obres pies, Si per aquells fou digne successor dels patriarques savis, per aquesta meresqué el cognom de ‘El Sant’ (3)”. Miquel Coll i Alentor, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmentava que, després de morir al lloc piemontès de Borgo San Dalmazzo, “durant el trasllat hom cregué que s’havien produït fet miraculosos (4)”. Aquesta dada ja l’havia avançat Antoni Vicent Domènech a principi del segle XVII. En la seva obra Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, concretament a la segona part “en el qual se trata de los que no estan canonizados, y también de los Santos, que fueron religiosos, aunque algunos de ellos sean canonizados guardando en ello el orden conforme la antigüedad de su Religion” esmenta sobre Ramon Berenguer IV que “Ilustró Dios su muerte con muchos milagros, que obró por él con los cuales mostró al mundo lo mucho que le avian acontecido sus grandes limosnas, y su zelo grande en defender la fe”. I basant-se en escrits biogràfics del comte així com d’un martirologi que situa al mateix convent de Ripoll, on va ser enterrat, explica que “no solamente hizo muchos milagros en su muerte, sinó tambien por Italia, por la Provença, y por toso el camino entre tanto que llevavan su cuerpo al monasterior de Ripoll, donse se mando sepultar, y en el mesmo Ripoll ha hecho milagros, y los haze hasta nuestros tiempos segun dizen los moradores de aquel pueblo”. Domènech, però, no s’està de fer un retret: “Pero han sido tan descuydados los escriptores antiguos en escrivirlos, que quieren que sus maravillas las entendamos el dia del juyzio y no agora” I conclou, en una afirmació clau per aquest article, que “ a avido tambien otro descuydo muy grande de no aver ellos instado su canonización (5)”.
La commemoració del seu enterrament a Ripoll, recull l’esmentat Riber, constava en el martirologi del monestir de Santa Maria i que, fent referència a Pròsper de Bofarull, “el jorn d’aniversari del seu traspassament d’aquesta present vida a l’altra fou sempre celebrat en el monestir ripollenc amb una lúgubre fidelitat, com ho testimoniegen els llibres de fundacions antics i moderns” i afegeix que “en els jorns en que es feia processó claustral, la dita processó s’aturava davant del seu sepulcre, on era cantat un responsori i dita una oració especial pel bon repòs de la seua ànima (6)”. Així mateix, Riber va considerar adient d’incorporar-lo en la seva obra hagiogràfica degut al elogis que es feia de comte i fa constar que “famosa és i reproduïda per tot arreu aquesta complanta necrològica on se fa un tan acabat elogi de les virtuts que li meresqueren el cognom de ‘El Sant’, pel qual entrà en la nostra hagiografia” i que conté aquesta frase: “I, principalment, enjoia’t tu, Santa Mare Església de la molt gloriosa Verge Maria de Ripoll, el fill gloriós del qual i son benefactor i amador i fundador insigne, després d’extirpar els sarraïns i els infidels del camp de la fe catòlica, brilla avui, com el sol, en els rengles dels benaventurats (7)”.
La figura de Jaume I el Conqueridor (1208 – 1276)ha estat considerat, en algun moment, coma beat (segurament en el seva accepció que significa ‘molt religiós i pietós’), en especial per la seva intervenció en la fundació de l’orde de la Mercè. Jaume, el 1218 i juntament a dos sants oficials, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, va fundar l’orde mercedària dedicada a la redempció de captius a la zona sarraïna i les víctimes de la pirateria. Aquesta decisiva intervenció en el naixement de l’orde han merescut de Jaume I hagi estat considerat ‘fundador’ i, com a tal, un reconeixement especial. No consta, però, en cap santoral de l’orde a excepció d’un que es va elaborar a inicis del segle XX, pel P. Amerio Sancho, mercedari de Castilla. En el segle XVII es van fer diverses gestions per canonitzar-lo però alguns aspectes de la seva biografia ho van desaconsellar. Malgrat aquest fet, la imatge del comte-rei és present en diverses representacions artístiques presents en diferents edificis religiosos en relació a la fundació de l’orde.
Els motius d’aquesta mancança de sants, nomenats oficialment, molt probablement es troba en els enfrontaments directes entre la dinastia catalanoaragonesa i els ‘papes’; aquests darrers, en el seu paper monarques dels Estats Pontificis, van jugar amb una doble estratègia, política i espiritual, que no va afavorir els interessos catalans. Hi ha dos exemples ben evidents. Pere I (1117 – 1213), anomenat curiosament el ‘Catòlic’, es va veure implicat en la lluita contra la croada albigesa promoguda pel papa Innocenci III i portada a terme per tropes franceses per eliminar els adeptes al catarisme; el comte català, per preservar les possessions occitanes, va acollir en vassallatge els senyors de les terres nordpirinenques i els va defensar militarment fins a perdre al vida a la batalla de Muret. Més contundent va ser el protagonisme de Pere II el Gran (1240 – 1285) que, en l’ocupació de Sicília i d’altres del sud d’Itàlia, es va enfrontar al papa Martí IV i al seu aliat el príncep francès Carles d’Anjou. El pontífex va excomunicar Pere II que, en vida, no va ser readmès entre els fidels catòlics.

Santes i beates oficials relacionades amb la dinastia
Els únics casos de familiars de la dinastia catalanoaragonesa que han estat canonitzats o beatificats són del gènere femení. És especialment destacable la branca vinculada amb la nissaga regnant a Portugal. Ben prolífica en beates va ser la unió de Dolça de Barcelona, filla de Ramon Berenguer IV amb el rei Sanç I de Portugal. D’aquest matrimoni en va néixer tres religioses que van ser declarades beates: Sança (1180 – 1229) [festa: 11 d’abril], Teresa (1181 – 1250) [festa: 17 de juny] i Mafalda (~1190 - ~1256) [festa: 1 de maig] que va arribar a ser reina de Castella. Les primeres van ser beatificades per Climent XI el 13 de desembre de 1705 i la tercera per Pius VI el 27 de juny de 1793. Teresa consta com a santa en la versió actual del Martirologi romà (8).
A santa va arribar la filla de Pere II el Gran, Elisabet (1271 – 1336), que es va casar amb el rei Dionís de Portugal. La Gran Enciclopèdia Catalana, en glossar la seva figura diu que va ser coneguda com ‘A Reinha Santa’ i que “hom li tributà culte popular, que s’estengué el 1616 a la corona catalanoaragonesa (9)”. La canonització li va arribar el 1625 per Urbà VIII i la seva festa se celebra el 4 de juliol. La seva festa se celebra, actualment, el 4 de juliol tot i que antigament es feia el dia 8. D’aquesta darrera data, Joan Amades, en recull la tradició catalana per santa Elisabet. Malgrat constatar el seu origen i que durant la seva joventut va viure al palau reia de Barcelona, afirma que “aquesta santa, malgrat ésser catalana, conta amb escassa devoció a casa nostra”. Tot i aquesta afirmació, esmenta que “els nostres homes d’armes creien que santa Elisabet els protegia i que per això les armes catalanes sempre sortien vencedores i triomfants en totes les empreses guerreres”. Aquesta protecció va acabar arran de les deliberacions que van originar el Compromís de Casp. Diu el mateix folklorista que “els representats al consell de Casp invocaven de santa Elisabet l’ajut i la claredat; i ella sempre els aconsellà que escollissin el comte d’Urgell. En veure que la seva voluntat no era atesa, la santa i reina va retirar la seva protecció als catalans, i fou des d’aleshores que la sort de les armes catalanes va virar i que allò que fins aleshores havien estat glòries van tornar-se fracassos (10)”.
De la branca provençal, però amb regnat a Anglaterra per casament amb Enric III, en destaca Elionor de Provença (1223 - 1272) [festa: 22 de febrer] que havia estat besnéta d’Alfons I. Va ser canonitzada per Bonifaci VIII el 1297.




Bibliografia:
1 “Ermenegild”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 10, p. 78
2 Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007p. 253
3 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya: cicle comtal IV. Barcelona : Editorial Catalana, 1922, p. 45
4 Coll, Miquel; “Ramon Berenguer IV de Barcelona”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol 19, p. 101
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 387
6 Riber; Íbid, p. 46- 47. Fa referència l’obra Los Condes de Barcelona de Pròsper de Bofarull, vol. 2, p. 105.
7 Riber; ídem, p. 54
8 Martirologio; Íbid, p. 369
9 “Elisabet d’Aragó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol 9, p. 422
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1953, vol. 4, p. 471 - 472

4 comentaris:

Júlia ha dit...

He sentit explicar també que va ser 'santificat popularment' durant anys el príncep de Viana.

Jesús ha dit...

Els mercedaris, que sembla que tenen "màniga ampla" amb els seus membres, també veneren com a beats dos fills de Jaume I: Sanç d'Aragó, mercedari i bisbe de Toledo, màrtir, i Sança d'Aragó, morta a Vallbona de les Monges. A més, de la branca mallorquina, Sança, filla de Jaume II de Mallorca i esposa de Robert de Nàpols, i la seva mare Esclarmonda de Foix, retirada a un convent d'Amer.

I, pel que sembla, Constança d'Aragó, la senyora de Pere el Gran, era venerada com a beata. No sé jo si molt oficialment, però va tenir culte, diuen els llibres antics. Potser el culte va desaparèixer després, quan al segle XVI es van configurar els santorals i martirologis oficials.

En qualsevol lloc, però, es fan més sants que aquí: casos com aquests, el Berenguer o d'altres, haguessin estat canonitzats a diòcesis alemanyes o italianes; un cas com el d'Oliba, abat i bisbe, és flagrant.

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Hola Júlia i Jesús,
Moltes gràcies per les vostres importants aportacions. Estava segur que m'oblidaria de noms. La dificultat en constatar l'atribució 'santa' i 'beata' quan no és oficial fa difícil treballar el tema.
La darrer reflexió que fas, Jesús, és el punt clau.

Sr Sol ha dit...

Es la dinastía Aragonesa, ara es clar dieu-li com vulgueu, pero sento dir-vos que es la dinastia Aragonesa. Monta sort manipulant historia