29 de juny 2010

El viatge de sant Pau a Catalunya i la seva possible estada a Tarragona

Els primers estudis sobre la implantació i difusió del cristianisme a Catalunya se solien fonamentar en uns hipotètics viatges que els apòstols Jaume i Pau haurien fet a les nostres terres. Si bé de l’estada del primer no se’n té cap certesa, la del segon ha generat certa controvèrsia amb afirmacions i negacions. arran d’aquesta incertesa, la tradició va adornar la hipòtesi amb florides històries i les va dotar de situacions inventades i de personatges inexistents.
Les paraules que Pau va emetre als cristians romans en una de les seves cartes són el principal motiu de les especulacions. En aquest document, l’apòstol afirma que “sento des de fa molts anys un fort desig de venir a trobar-vos, cosa que penso fer quan vagi cap a Hispània... (1)” i, en el mateix sentit, més endavant diu que “passaré a visitar-vos tot anant cap a Hispània (2).
Antoni Pladevall explica, d’aquestes paraules, que deurien ser escrites a l’entorn de l’any 57 i “que molt poc més tard sant Pau fou empresonat a Palestina i després portat presoner i mantingut sota custòdia a Roma, i per tant no va poder fer aquell viatge inicial que tenia plantejat de temps”. Pladevall, però, segueix dient que “no obstant en la seva vida, entre l’any 63 i la seva mort , ocorreguda cinc o sis anys més tard, hi ha un buit en el qual podria haver vingut a Hispània i en concret a Tarragona”.
Finalment, afirma que “a Tarragona, la tradició de l’estada de sant Pau i de la seva deixebla santa Tecla no es documenta fins al final del segle XI, o sigui, mil anys després dels fets (3)”. Efectivament, com diuen Maria Ojuel i Joan Santacana, “molts investigadors creuen que l’apòstol va fer realitat aquest desig de visitar Hispània i algunes cartes, sobretot de sant Climent, sembla que ho confirmen” i continuen dient que “si el viatge va tenir lloc, encara que no n’ha deixat cap traça, és molt versemblant creure que Pau de Tars devia predicar el cristianisme a la ciutat de Tàrraco, aleshores capital de la província romana de la Hispània Citerior (4)”. L’hagiògraf Llorenç Riber apunta que, després de donar per certa la visita hispànica de Pau i el seu trajecte per mar, ningú sap on devia fer terra però aporta que “d’un vell altar dels segles X o XI, asservat en el seminari de Tarragona, se’n diu que fou edificat en el lloc precís on l’Apòstol posà, en desembarcar, primerament sos peus, sos bells peus que venien a evangelitzar la Bona Pau” i citant al R. P. Gams esmenta que “la seua estada aquí fou de devers un any” però reconeix que “aquesta afirmació no passa d’ésser conjectural (5)”.
Per la seva banda, mossèn Joan Bada (6) en tractar de les tradicions locals sobre la implantació del cristianisme a Catalunya esmenta els esforços que, en temps immediatament posteriors al Concili de Trento, es van fer per explicar uns orígens de les diòcesis que connectessin directament amb les mateixes missions apostòliques . Diu aquest historiador que “en el cas dels bisbats de Catalunya es donaren dues línies de tradició, els que atribuïen la primera predicació a l’apòstol Jaume i els que l’atribuïen a l’apòstol Pau” i assenyala que “sempre eren presentades com a tradicions centenàries o antiquíssimes”. De la tradició paulina, diu Bada, hi haurien els bisbats de Girona, Tortosa i, especialment, l’arquebisbat de Tarragona. De Tortosa s’esmentava com a primer prelat a Rufus “un dels setanta-dos deixebles de Jesús, designat per Pau” i
que, posteriorment es va identificar com a fill del Cirineu. Precisament, el jesuïta Pere de Ribadeneyra en el seu Flos sanctorum confirmava el viatge de sant Pau i ho fonamenta en aquest hipotètic Rufus: “... en Tortosa en España se celebra la fiesta de Sant Rufo, uno de los hijos de Simón Cirineo, el que ayudó à llevar la Cruz à Christo, y tienele aquella Ciudad por su Prelado, afirmando haverle traído San Pablo, quando vino à España... (7)”.
L’any 2008, la coincidència de la celebració de l’Any Jubilar de sant Fructuós de Tarragona, en escaure’s el 1750 aniversari del martiri dels sants Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, amb l’any Paulí va revifar l’interès sobre la possible visita de Pau a la ciutat catalana. És així com, amb ulls més crítics, els estudiosos van revisar el viatge de sant Pau.
En aquest context, mossèn Armand Puig, professor de Nou Testament i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, escrivia l’estudi analític amb un títol ben explícit: La certesa de l’estada de sant Pau a Tarragona. En aquest, manifesta obertament que la seva intenció era “la de mostrar que la missió de Pau a Hispània i, en concret, a la ciutat romana de Tàrraco és un fet històricament plausible”. Després de revisar la documentació existent que es refereix al fet, aportava la interessant idea que Pau no va ser a Tarragona, en primera instància. en viatge apostòlic sinó que hi va ser exiliat.
En les conclusions Puig resol que: “hi ha raons suficients per afirmar la plausibilitat i, fins i tot, l’alta probabilitat que hagi tingut lloc una missió de Pau a Tarragona, en condicions de gran dificultat provocades per la condició d’exiliat de l’apòstol. La sentència imperial a l’exili ha condicionat decisivament l´activitat missionera de Pau a la capital de la Tarraconensis, i ha comportat que la seva missió s’hagi diluït en la història (8)”.
La confirmació del viatge de Pau a les nostres terres no voldria dir, com va intentar certificar la historiografia del XVII i XVIII, que germinés una comunitat cristiana ni que, molt menys, representés l’arrelament de la nova fe. S’hauria d’esperar fins a la meitat del segle III per certificar-ne l’existència.

Imatges:
Superior.- Estàtua de sant Pau davant la façana de la basílica de Sant Pau Extramurs a Roma.
Centrals.- Interior de la basílica
Inferiors.- Imatges de la tomba de sant Pau certificada per evidències arqueològiques i acceptada pel mateix Vaticà a finals de 2006

Bibliografia:
1 Rm, 15, 23
2 Rm, 15, 28
3 Pladevall, Antoni. Història de l’Església a Catalunya. Barcelona, Claret, 2007, p. 7
4 Ojuel, M; Santacana, J. De pagans a cristians. Barcelona, Barcanova, 1993, p. 21
5 Riber, Llorenç. Els Sants de Catalunya. Barcelona: Ed. Catalana, 1919, vol I: els màrtirs, p. 35 - 36
6 Bada, Joan. Història del cristianisme a Catalunya. Vic: Eumo, 2005, p. 17 - 18
7 Ribadeneyra, Pere. Dins: Flos Sanctorum de las vidas de los santos. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, vol. 2, p. 284.
8 Puig, Armand. “La certesa de l’estada de sant Pau a Tarragona”. Dins: Temes d'avui: revista de teologia i qüestions actuals, Nº. 31, 2009 , pags. 26-47. Disponible en línia a: http://www.temesdavui.org/ca/revista/31/temes_de_portada/la_certesa_de_lestada_de_sant_pau_a_tarragona_a_puig

Antologia de goigs dedicats a sant Miquel dels Sants, patró de Vic

25 de juny 2010

La dinastia catalanoaragonesa, l’única família reial medieval sense sants ni santes

Durant l’edat mitjana, especialment des del moment en què les beatificacions i canonitzacions passen a ser atribut exclusiu dels papes de Roma, les grans famílies o col•lectius socials procuren tenir un dels seus components que sigui nomenat sant o santa. Ho fan els grans monestirs, les ordes religioses, les grans ciutats i, evidentment, les dinasties regents. Malgrat aquesta afirmació, de les poques famílies que van ocupar tron a l’Europa medieval que no van comptar amb una persona canonitzada –ni tampoc cap beatificat o beatificada- entre els seus principals membres hi ha la catalanoaragonesa.
Un precedent, si es vol considerar d’aquesta manera, de monarques o familiars propers, es troba en la figura de sant Ermenegild (564 – 585). Fill del rei Leovigild i germà del, també rei Recared. Convertit al catolicisme es va rebel•là contra el seu pare, de religió arriana, al sud de la Península ibèrica. La Gran Enciclopèdia Catalana explica que va ser vençut i fet presoner i que “davant la seva negativa a abjurar la nova religió , fou exiliat a València i poc després tancat a la presó de Tarragona, on fou decapitat” i conclou que “a part la rebel•lió , censurada pels contemporanis, el papa Gregori el Gran , el considerà màrtir del catolicisme (1)”. El Martirologi romà indica la seva festa el 13 d’abril (2).
De segles posteriors ja hi ha més casos de reis sants, en aquest cas com a confessors. En plena edat mitjana, per esmentar alguns casos de monarquies geogràficament properes, es pot trobar Eduard d’Anglaterra (~1003 – 1066), canonitzat el 1161, Lluís IX de França (1214 – 1270), canonitzat el 1297, i Ferran III de Castella-Lleó (1199 – 1252), canonitzat el 1671.

Reis, beats i sants, sense reconeixement oficial
D’entre els comte-reis de la corona catalanoaragonesa només dos han obtingut una consideració pròxima a la beatificació o canonització: Ramon Berenguer IV el Sant i Jaume I el Conqueridor.
El comte Ramon Berenguer IV (1113 – 1162) es va merèixer el títol oficiós de ‘sant’; aquest adjectiu, com en molts d’altres dels comtes i comte-reis catalans, definia en certa mesura el seu caràcter i el record que va deixar de la seva del seu exercici però en cap cas va representar un títol oficial. Així ho afirmava l’hagiògraf Llorenç Riber: “Ramon Berenguer IV deixà, darrera seu, bona memòria, monjoiada de bèl•lics esplets i d’obres pies, Si per aquells fou digne successor dels patriarques savis, per aquesta meresqué el cognom de ‘El Sant’ (3)”. Miquel Coll i Alentor, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmentava que, després de morir al lloc piemontès de Borgo San Dalmazzo, “durant el trasllat hom cregué que s’havien produït fet miraculosos (4)”. Aquesta dada ja l’havia avançat Antoni Vicent Domènech a principi del segle XVII. En la seva obra Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, concretament a la segona part “en el qual se trata de los que no estan canonizados, y también de los Santos, que fueron religiosos, aunque algunos de ellos sean canonizados guardando en ello el orden conforme la antigüedad de su Religion” esmenta sobre Ramon Berenguer IV que “Ilustró Dios su muerte con muchos milagros, que obró por él con los cuales mostró al mundo lo mucho que le avian acontecido sus grandes limosnas, y su zelo grande en defender la fe”. I basant-se en escrits biogràfics del comte així com d’un martirologi que situa al mateix convent de Ripoll, on va ser enterrat, explica que “no solamente hizo muchos milagros en su muerte, sinó tambien por Italia, por la Provença, y por toso el camino entre tanto que llevavan su cuerpo al monasterior de Ripoll, donse se mando sepultar, y en el mesmo Ripoll ha hecho milagros, y los haze hasta nuestros tiempos segun dizen los moradores de aquel pueblo”. Domènech, però, no s’està de fer un retret: “Pero han sido tan descuydados los escriptores antiguos en escrivirlos, que quieren que sus maravillas las entendamos el dia del juyzio y no agora” I conclou, en una afirmació clau per aquest article, que “ a avido tambien otro descuydo muy grande de no aver ellos instado su canonización (5)”.
La commemoració del seu enterrament a Ripoll, recull l’esmentat Riber, constava en el martirologi del monestir de Santa Maria i que, fent referència a Pròsper de Bofarull, “el jorn d’aniversari del seu traspassament d’aquesta present vida a l’altra fou sempre celebrat en el monestir ripollenc amb una lúgubre fidelitat, com ho testimoniegen els llibres de fundacions antics i moderns” i afegeix que “en els jorns en que es feia processó claustral, la dita processó s’aturava davant del seu sepulcre, on era cantat un responsori i dita una oració especial pel bon repòs de la seua ànima (6)”. Així mateix, Riber va considerar adient d’incorporar-lo en la seva obra hagiogràfica degut al elogis que es feia de comte i fa constar que “famosa és i reproduïda per tot arreu aquesta complanta necrològica on se fa un tan acabat elogi de les virtuts que li meresqueren el cognom de ‘El Sant’, pel qual entrà en la nostra hagiografia” i que conté aquesta frase: “I, principalment, enjoia’t tu, Santa Mare Església de la molt gloriosa Verge Maria de Ripoll, el fill gloriós del qual i son benefactor i amador i fundador insigne, després d’extirpar els sarraïns i els infidels del camp de la fe catòlica, brilla avui, com el sol, en els rengles dels benaventurats (7)”.
La figura de Jaume I el Conqueridor (1208 – 1276)ha estat considerat, en algun moment, coma beat (segurament en el seva accepció que significa ‘molt religiós i pietós’), en especial per la seva intervenció en la fundació de l’orde de la Mercè. Jaume, el 1218 i juntament a dos sants oficials, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, va fundar l’orde mercedària dedicada a la redempció de captius a la zona sarraïna i les víctimes de la pirateria. Aquesta decisiva intervenció en el naixement de l’orde han merescut de Jaume I hagi estat considerat ‘fundador’ i, com a tal, un reconeixement especial. No consta, però, en cap santoral de l’orde a excepció d’un que es va elaborar a inicis del segle XX, pel P. Amerio Sancho, mercedari de Castilla. En el segle XVII es van fer diverses gestions per canonitzar-lo però alguns aspectes de la seva biografia ho van desaconsellar. Malgrat aquest fet, la imatge del comte-rei és present en diverses representacions artístiques presents en diferents edificis religiosos en relació a la fundació de l’orde.
Els motius d’aquesta mancança de sants, nomenats oficialment, molt probablement es troba en els enfrontaments directes entre la dinastia catalanoaragonesa i els ‘papes’; aquests darrers, en el seu paper monarques dels Estats Pontificis, van jugar amb una doble estratègia, política i espiritual, que no va afavorir els interessos catalans. Hi ha dos exemples ben evidents. Pere I (1117 – 1213), anomenat curiosament el ‘Catòlic’, es va veure implicat en la lluita contra la croada albigesa promoguda pel papa Innocenci III i portada a terme per tropes franceses per eliminar els adeptes al catarisme; el comte català, per preservar les possessions occitanes, va acollir en vassallatge els senyors de les terres nordpirinenques i els va defensar militarment fins a perdre al vida a la batalla de Muret. Més contundent va ser el protagonisme de Pere II el Gran (1240 – 1285) que, en l’ocupació de Sicília i d’altres del sud d’Itàlia, es va enfrontar al papa Martí IV i al seu aliat el príncep francès Carles d’Anjou. El pontífex va excomunicar Pere II que, en vida, no va ser readmès entre els fidels catòlics.

Santes i beates oficials relacionades amb la dinastia
Els únics casos de familiars de la dinastia catalanoaragonesa que han estat canonitzats o beatificats són del gènere femení. És especialment destacable la branca vinculada amb la nissaga regnant a Portugal. Ben prolífica en beates va ser la unió de Dolça de Barcelona, filla de Ramon Berenguer IV amb el rei Sanç I de Portugal. D’aquest matrimoni en va néixer tres religioses que van ser declarades beates: Sança (1180 – 1229) [festa: 11 d’abril], Teresa (1181 – 1250) [festa: 17 de juny] i Mafalda (~1190 - ~1256) [festa: 1 de maig] que va arribar a ser reina de Castella. Les primeres van ser beatificades per Climent XI el 13 de desembre de 1705 i la tercera per Pius VI el 27 de juny de 1793. Teresa consta com a santa en la versió actual del Martirologi romà (8).
A santa va arribar la filla de Pere II el Gran, Elisabet (1271 – 1336), que es va casar amb el rei Dionís de Portugal. La Gran Enciclopèdia Catalana, en glossar la seva figura diu que va ser coneguda com ‘A Reinha Santa’ i que “hom li tributà culte popular, que s’estengué el 1616 a la corona catalanoaragonesa (9)”. La canonització li va arribar el 1625 per Urbà VIII i la seva festa se celebra el 4 de juliol. La seva festa se celebra, actualment, el 4 de juliol tot i que antigament es feia el dia 8. D’aquesta darrera data, Joan Amades, en recull la tradició catalana per santa Elisabet. Malgrat constatar el seu origen i que durant la seva joventut va viure al palau reia de Barcelona, afirma que “aquesta santa, malgrat ésser catalana, conta amb escassa devoció a casa nostra”. Tot i aquesta afirmació, esmenta que “els nostres homes d’armes creien que santa Elisabet els protegia i que per això les armes catalanes sempre sortien vencedores i triomfants en totes les empreses guerreres”. Aquesta protecció va acabar arran de les deliberacions que van originar el Compromís de Casp. Diu el mateix folklorista que “els representats al consell de Casp invocaven de santa Elisabet l’ajut i la claredat; i ella sempre els aconsellà que escollissin el comte d’Urgell. En veure que la seva voluntat no era atesa, la santa i reina va retirar la seva protecció als catalans, i fou des d’aleshores que la sort de les armes catalanes va virar i que allò que fins aleshores havien estat glòries van tornar-se fracassos (10)”.
De la branca provençal, però amb regnat a Anglaterra per casament amb Enric III, en destaca Elionor de Provença (1223 - 1272) [festa: 22 de febrer] que havia estat besnéta d’Alfons I. Va ser canonitzada per Bonifaci VIII el 1297.




Bibliografia:
1 “Ermenegild”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 10, p. 78
2 Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007p. 253
3 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya: cicle comtal IV. Barcelona : Editorial Catalana, 1922, p. 45
4 Coll, Miquel; “Ramon Berenguer IV de Barcelona”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol 19, p. 101
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 387
6 Riber; Íbid, p. 46- 47. Fa referència l’obra Los Condes de Barcelona de Pròsper de Bofarull, vol. 2, p. 105.
7 Riber; ídem, p. 54
8 Martirologio; Íbid, p. 369
9 “Elisabet d’Aragó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol 9, p. 422
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1953, vol. 4, p. 471 - 472

23 de juny 2010

La Flama del Canigó ja escampa el foc pels Països Catalans

La Flama del Canigó, com és tradició, ha estat encesa aquesta albada al cim de la muntanya pirinenca i ja s'escampa pel territori de parla catalana. Un dels diversos circuits que la distribueix, concretament el que la porta al Parlament de Catalunya, ha fet parada a Manlleu aquest matí. Ha estat acollida pels membres de Tradifoc, l'Ajuntament de la ciutat i estudiants de l'IES Antoni Pous que li han dedicat la lectura de diferents poemes.

22 de juny 2010

La dinastia catalanoaragonesa, l’única família reial medieval sense sants ni santes

Durant l’edat mitjana, especialment des del moment en què les beatificacions i canonitzacions passen a ser atribut exclusiu dels papes de Roma, les grans famílies o col·lectius socials procuren tenir un dels seus components que sigui nomenat sant o santa. Ho fan els grans monestirs, les ordes religioses, les grans ciutats i, evidentment, les dinasties regents. Malgrat aquesta afirmació, de les poques famílies que van ocupar tron a l’Europa medieval que no van comptar amb una persona canonitzada –ni tampoc cap beatificat o beatificada- entre els seus principals membres hi ha la catalanoaragonesa.
Un precedent, si es vol considerar d’aquesta manera, de monarques o familiars propers, es troba en la figura de sant Ermenegild (564 – 585). Fill del rei Leovigild i germà del, també rei Recared. Convertit al catolicisme es va rebel·là contra el seu pare, de religió arriana, al sud de la Península ibèrica. La Gran Enciclopèdia Catalana explica que va ser vençut i fet presoner i que “davant la seva negativa a abjurar la nova religió , fou exiliat a València i poc després tancat a la presó de Tarragona, on fou decapitat” i conclou que “a part la rebel·lió , censurada pels contemporanis, el papa Gregori el Gran , el considerà màrtir del catolicisme (1)”. El Martirologi romà indica la seva festa el 13 d’abril (2).
De segles posteriors ja hi ha més casos de reis sants, en aquest cas com a confessors. En plena edat mitjana, per esmentar alguns casos de monarquies geogràficament properes, es pot trobar Eduard d’Anglaterra (~1003 – 1066), canonitzat el 1161, Lluís IX de França (1214 – 1270), canonitzat el 1297, i Ferran III de Castella-Lleó (1199 – 1252), canonitzat el 1671.

Reis, beats i sants, sense reconeixement oficial
D’entre els comte-reis de la corona catalanoaragonesa només dos han obtingut una consideració pròxima a la beatificació o canonització: Ramon Berenguer IV el Sant i Jaume I el Conqueridor.
El comte Ramon Berenguer IV (1113 – 1162) es va merèixer el títol oficiós de ‘sant’; aquest adjectiu, com en molts d’altres dels comtes i comte-reis catalans, definia en certa mesura el seu caràcter i el record que va deixar de la seva del seu exercici però en cap cas va representar un títol oficial. Així ho afirmava l’hagiògraf Llorenç Riber: “Ramon Berenguer IV deixà, darrera seu, bona memòria, monjoiada de bèl·lics esplets i d’obres pies, Si per aquells fou digne successor dels patriarques savis, per aquesta meresqué el cognom de ‘El Sant’ (3)”. Miquel Coll i Alentor, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmentava que, després de morir al lloc piemontès de Borgo San Dalmazzo, “durant el trasllat hom cregué que s’havien produït fet miraculosos (4)”. Aquesta dada ja l’havia avançat Antoni Vicent Domènech a principi del segle XVII. En la seva obra Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, concretament a la segona part “en el qual se trata de los que no estan canonizados, y también de los Santos, que fueron religiosos, aunque algunos de ellos sean canonizados guardando en ello el orden conforme la antigüedad de su Religion” esmenta sobre Ramon Berenguer IV que “Ilustró Dios su muerte con muchos milagros, que obró por él con los cuales mostró al mundo lo mucho que le avian acontecido sus grandes limosnas, y su zelo grande en defender la fe”. I basant-se en escrits biogràfics del comte així com d’un martirologi que situa al mateix convent de Ripoll, on va ser enterrat, explica que “no solamente hizo muchos milagros en su muerte, sinó tambien por Italia, por la Provença, y por toso el camino entre tanto que llevavan su cuerpo al monasterior de Ripoll, donse se mando sepultar, y en el mesmo Ripoll ha hecho milagros, y los haze hasta nuestros tiempos segun dizen los moradores de aquel pueblo”. Domènech, però, no s’està de fer un retret: “Pero han sido tan descuydados los escriptores antiguos en escrivirlos, que quieren que sus maravillas las entendamos el dia del juyzio y no agora” I conclou, en una afirmació clau per aquest article, que “ a avido tambien otro descuydo muy grande de no aver ellos instado su canonización (5)”.
La commemoració del seu enterrament a Ripoll, recull l’esmentat Riber, constava en el martirologi del monestir de Santa Maria i que, fent referència a Pròsper de Bofarull, “el jorn d’aniversari del seu traspassament d’aquesta present vida a l’altra fou sempre celebrat en el monestir ripollenc amb una lúgubre fidelitat, com ho testimoniegen els llibres de fundacions antics i moderns” i afegeix que “en els jorns en que es feia processó claustral, la dita processó s’aturava davant del seu sepulcre, on era cantat un responsori i dita una oració especial pel bon repòs de la seua ànima (6)”. Així mateix, Riber va considerar adient d’incorporar-lo en la seva obra hagiogràfica degut al elogis que es feia de comte i fa constar que “famosa és i reproduïda per tot arreu aquesta complanta necrològica on se fa un tan acabat elogi de les virtuts que li meresqueren el cognom de ‘El Sant’, pel qual entrà en la nostra hagiografia” i que conté aquesta frase: “I, principalment, enjoia’t tu, Santa Mare Església de la molt gloriosa Verge Maria de Ripoll, el fill gloriós del qual i son benefactor i amador i fundador insigne, després d’extirpar els sarraïns i els infidels del camp de la fe catòlica, brilla avui, com el sol, en els rengles dels benaventurats (7)”.
La figura de Jaume I el Conqueridor (1208 – 1276)ha estat considerat, en algun moment, coma beat (segurament en el seva accepció que significa ‘molt religiós i pietós’), en especial per la seva intervenció en la fundació de l’orde de la Mercè. Jaume, el 1218 i juntament a dos sants oficials, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, va fundar l’orde mercedària dedicada a la redempció de captius a la zona sarraïna i les víctimes de la pirateria. Aquesta decisiva intervenció en el naixement de l’orde han merescut de Jaume I hagi estat considerat ‘fundador’ i, com a tal, un reconeixement especial. No consta, però, en cap santoral de l’orde a excepció d’un que es va elaborar a inicis del segle XX, pel P. Amerio Sancho, mercedari de Castilla. En el segle XVII es van fer diverses gestions per canonitzar-lo però alguns aspectes de la seva biografia ho van desaconsellar. Malgrat aquest fet, la imatge del comte-rei és present en diverses representacions artístiques presents en diferents edificis religiosos en relació a la fundació de l’orde.
Els motius d’aquesta mancança de sants, nomenats oficialment, molt probablement es troba en els enfrontaments directes entre la dinastia catalanoaragonesa i els ‘papes’; aquests darrers, en el seu paper monarques dels Estats Pontificis, van jugar amb una doble estratègia, política i espiritual, que no va afavorir els interessos catalans. Hi ha dos exemples ben evidents. Pere I (1117 – 1213), anomenat curiosament el ‘Catòlic’, es va veure implicat en la lluita contra la croada albigesa promoguda pel papa Innocenci III i portada a terme per tropes franceses per eliminar els adeptes al catarisme; el comte català, per preservar les possessions occitanes, va acollir en vassallatge els senyors de les terres nordpirinenques i els va defensar militarment fins a perdre al vida a la batalla de Muret. Més contundent va ser el protagonisme de Pere II el Gran (1240 – 1285) que, en l’ocupació de Sicília i d’altres del sud d’Itàlia, es va enfrontar al papa Martí IV i al seu aliat el príncep francès Carles d’Anjou. El pontífex va excomunicar Pere II que, en vida, no va ser readmès entre els fidels catòlics.

Santes i beates oficials relacionades amb la dinastia
Els únics casos de familiars de la dinastia catalanoaragonesa que han estat canonitzats o beatificats són del gènere femení. És especialment destacable la branca vinculada amb la nissaga regnant a Portugal. Ben prolífica en beates va ser la unió de Dolça de Barcelona, filla de Ramon Berenguer IV amb el rei Sanç I de Portugal. D’aquest matrimoni en va néixer tres religioses que van ser declarades beates: Sança (1180 – 1229) [festa: 11 d’abril], Teresa (1181 – 1250) [festa: 17 de juny] i Mafalda (~1190 - ~1256) [festa: 1 de maig] que va arribar a ser reina de Castella. Les primeres van ser beatificades per Climent XI el 13 de desembre de 1705 i la tercera per Pius VI el 27 de juny de 1793. Teresa consta com a santa en la versió actual del Martirologi romà (8).
A santa va arribar la filla de Pere II el Gran, Elisabet (1271 – 1336), que es va casar amb el rei Dionís de Portugal. La Gran Enciclopèdia Catalana, en glossar la seva figura diu que va ser coneguda com ‘A Reinha Santa’ i que “hom li tributà culte popular, que s’estengué el 1616 a la corona catalanoaragonesa (9)”. La canonització li va arribar el 1625 per Urbà VIII i la seva festa se celebra el 4 de juliol. La seva festa se celebra, actualment, el 4 de juliol tot i que antigament es feia el dia 8. D’aquesta darrera data, Joan Amades, en recull la tradició catalana per santa Elisabet. Malgrat constatar el seu origen i que durant la seva joventut va viure al palau reia de Barcelona, afirma que “aquesta santa, malgrat ésser catalana, conta amb escassa devoció a casa nostra”. Tot i aquesta afirmació, esmenta que “els nostres homes d’armes creien que santa Elisabet els protegia i que per això les armes catalanes sempre sortien vencedores i triomfants en totes les empreses guerreres”. Aquesta protecció va acabar arran de les deliberacions que van originar el Compromís de Casp. Diu el mateix folklorista que “els representats al consell de Casp invocaven de santa Elisabet l’ajut i la claredat; i ella sempre els aconsellà que escollissin el comte d’Urgell. En veure que la seva voluntat no era atesa, la santa i reina va retirar la seva protecció als catalans, i fou des d’aleshores que la sort de les armes catalanes va virar i que allò que fins aleshores havien estat glòries van tornar-se fracassos (10)”.
De la branca provençal, però amb regnat a Anglaterra per casament amb Enric III, en destaca Elionor de Provença (1223 - 1272) [festa: 22 de febrer] que havia estat besnéta d’Alfons I. Va ser canonitzada per Bonifaci VIII el 1297.




Bibliografia:
1 “Ermenegild”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 10, p. 78
2 Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007p. 253
3 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya: cicle comtal IV. Barcelona : Editorial Catalana, 1922, p. 45
4 Coll, Miquel; “Ramon Berenguer IV de Barcelona”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol 19, p. 101
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 387
6 Riber; Íbid, p. 46- 47. Fa referència l’obra Los Condes de Barcelona de Pròsper de Bofarull, vol. 2, p. 105.
7 Riber; ídem, p. 54
8 Martirologio; Íbid, p. 369
9 “Elisabet d’Aragó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol 9, p. 422
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1953, vol. 4, p. 471 - 472

18 de juny 2010

Sobre el transvestisme de santa Marina, antigament venerada a la Mercè de Barcelona

L’antic convent barceloní de la Mercè es vanagloriava de posseir el cos de santa Marina. Aquestes relíquies havien estat un obsequi, segons esmenta Antoni Vicent Domènech, de la reina Margarita (Margarida de Prades, ~1387/88-1429), segona esposa de Martí I (1).
La Llegenda Àuria (2) recull la biografia de Marina explicant que era filla única i que, el seu pare, la va vestir d’home per ingressar en un monestir. Amb el nom de fra Marí va esdevenir un referent en mostres de caritat i obediència. Quan va morir, el seu pare, li va demanar que continués amb l’engany. Durant un temps es va mostrar com a model d’obediència i caritat dins la comunitat. Les dificultats li van esclatar quan la filla del propietari d’una fonda, que havia quedat prenyada d’un soldat, va acusar fra Marí / Marina d’haver-la violada i ser el pare de la criatura. L’abat, en saber de l’acusació, va expulsar el monjo del monestir. Durant tres anys, l’acusat/da va restar a la porta del cenobi subsistint amb els donatius que li feien.
Quan va néixer la criatura, l’avi va dur-lo al monestir per tal que es fessin responsables de la seva manutenció. Els monjos, que havien vist l’abnegada actitud de fra Marí durant aquell temps que estava desterrat, van demanar que l’abat li encarregués el nen. Durant dos anys, es va ocupar abnegadament la seva funció.
Passat aquest temps, i davant l seva entrega, fra Marí va ser readmès a la comunitat amb el compromís d’assumir les feines més brutes i llastimoses.
Després d’uns anys, fra Marí va morir. En preparar el seu cos per a la sepultura van descobrir que era una dona i que, d’aquesta manera, l’acusació que havia marcat la seva vida era totalment falsa. Va ser enterrada, enmig de mostres de penediment, al mateix monestir.
El Costumari català (3), com sol ser habitual en les tradicions recollides per Joan Amades, fa santa Marina filla de Barcelona i adapta la vida a un escenari proper. N’explica que, degut a la seva bellesa, era sovint calumniada. Per llevar-se aquesta angoixosa situació “va passar-se set anys al peu de l’església de Santa Maria pregant pels pobres pecadors, sense moure-se’n ni de nit ni de dia, ni en temps bo ni en temps dolent” i segueix la narració dient que “passat aquest espai de temps, i per tal que no li tornés passar una semblant cosa, va vestir-se d’home, es va fer dir Marí i es féu monjo del convent de la Mercè, on va viure molts anys sense que ningú conegués el seu sexe”. No fou fins després de la seva mort que un àngel va descobrir al prior la veritat.
La tipologia de mostra de castedat i d’acusació injusta és present, com esmenta Loius Réau, a les vides de santa Eugènia, santa Eufrosina i santa Pelàgia i afirma que el tema de la ‘verge monjo’ és “un tòpic de l’hagiografia: és el que s’anomena ‘monaco partenia’”. El mateix autor, explica que “el culte de santa Marina és provat a Grècia, on reemplaça Artemisa, deessa de la castedat, i entre els maronites i els armenis el van dur a Venècia (4)”. De la relació entre la corona catalano-aragonesa i la república medieval veneciana hauria arribat el cos de santa Marina, o part d’aquest, a la ciutat de Barcelona on va ser dipositat i venerat a l’antic convent de la Mercè.


Il·lustració:
Superior.- Estampa dels ‘Goigs de la gloriosa S. Marina verge, y martyr la que se venera en sa propia capella. Tarragona: Miquel Puigrubí [s.d.] (per gentilesa de
Bibliogoigs).
Inferior.- Exvot grec dedicat a santa Marina (facilitat per Galderich de & piscolabis librorum a qui agraeixo l'aportació)

Bibliografia:
1 Domènech, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona: Imp. De Gaspar Garrich, 1630, p. 119
2 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada. Madrid: Alianza Editorial, 1982, vol. 1, p. 331 – 332
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p. 898
4 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Iconografia de los santos. Barcelona: Ed. del Serbal, t. 2, vol. 4, p.341 – 342

14 de juny 2010

Addenda a ‘Una curiosa creu que serveix d’amulet’

La creu que apareix en l’enigmàtic volum Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clae de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, etc no és, en absolut, un cas oblidat. Un disseny similar, adient per ser dut en una medalla, esdevé objecte fàcilment transportable en una cadena penjada al coll. Al seu anvers (o revers), com ja es relaciona en l’esmentat volum, apareix la figura de sant Benet. La presència de les mateixes lletres, sigles de veritables conjurs i en semblant disposició, evidencien una indubtable relació entre els dos símbols.
Podeu llegir-ne més dades a la
Viquipèdia (en castellà).

Vegeu, també, l’article d’aquest bloc ‘
Una curiosa creu que serveix d’amulet ol·laboració de Montserrat R. en aquesta descoberta d'aquesta medalla i especialment a Josep Capdevila del Col·lectiu Obaga per l'obsequi del volum que ha donat motiu als dos textos.

12 de juny 2010

La devoció catalana a les Santes Espines

Les relíquies més preuades, al llarg de la història, han estat les relacionades, directament, amb Jesucrist. Durant l’edat mitjana, especialment a l’època de les croades, es van escampar per tota la cristiandat les més diverses –i sorprenents- restes que, suposadament, pertanyien als diferents episodis de la vida de Nostre Senyor. D’aquestes, en destaquen les espines de la corona que va suportar durant la Passió.
La tradició manté que la corona amb la qual es va infligir martiri a Jesús constava de, ni més ni menys, setanta-dues espines. Es creu que, poc després del davallament de la creu, alguns fidels van recuperar i resguardar els elements relacionats amb l’escena que havien contemplat; la versió més estesa atribueix la troballa de la Corona a santa Elena juntament amb la Veracreu. Aquest fet hauria tingut lloc l’any 326 quan, segons la mateixa font, la santa –mare de l’emperador Constantí, n’hauria dut una part important de la Corona a Constantinoble. En aquesta ciutat l’haurien venerat fins al 1239 en què l’emperador Balduí II n’hauria fet obsequi al rei Lluís IX de França per la seva col·laboració en alguna de les guerres territorials del moment. Traslladada am tots els honors a París, l’objecte sagrat va ser venerada amb gran pietat i, fins i tot, se li va consagrar el 1248, expressament, una capella: la Sainte Chapelle.

Les Santes Espines a Catalunya
Des de la ciutat francesa es van escampar, per tota la cristiandat, un bon nombre de les espines que formaven part de la relíquia. En diferents moments de l’edat mitjana i segles posterior, haurien arribat a diferents esglésies catalanes on serien rebudes i conservades amb devoció. A la llista d’aquests temples honorats hi ha la Seu, la capella reial i l’església del Pi de Barcelona, la Seu de Manresa, el monestir de Montserrat i les parròquies de Tàrrega i Santpedor entre d’altres. Cadascuna va embellir la sacre possessió amb fabuloses llegendes i en va mantenir el culte durant segles amb confraries i administracions exclusives.
La presència d’una Santa Espina venerada a la capella reial de Santa Àgata s’atribueix a la donació feta per Martí l’Humà el 1408. De semblant origen haurien sorgit les dues Santes Espines dipositades a l’església barcelonina de Santa Maria del Pi.


La ciutat de Tàrrega celebra la seva Festa major, a mitjan mes de maig, dedicant-la a la Mare de Déu de l’Alba i a la les Santes Espines. Aquestes relíquies hi van arribar en data no precisada; ja hi eren, però, el 1551. Es tracta de dues espines, una de 8 centímetres i l’altre de 6. La tradició, molt possiblement sorgida durant el segle XVIII, explica que un àngel vestit de pelegrí les va dipositar a l’altar major de l’església parroquial de Santa Maria. La devoció dels fidels de la ciutat va desenvolupar-se especialment en els segles XVII i XVIII amb la fundació d’una confraria que en promocionava el culte.
D’aquestes relíquies, Valeri Serra i Boldú, relata que “quan en casos de temporal se tem un trastorn, en mig del tocar a temps, que a Tàrrega es imponent i majestuós per la riquesa de campanes del seu cloquer, se sent un toc especial que avisa al poble la exhibició de les Santes Espines a la porta de la iglesia, per a conjurar l’amenaçadora broma. Pel modo de tocar, tots los targarins saben desde quina de les tres portes de la parroquial se surt a practicar la cerimònia, que es aquella per quin indret ve la broma (1)”.
A Santpedor també hi havia dues Santes Espines. La tradició local, mantinguda especialment per unes antigues cobles, diu que van ser dutes des de Roma per dos pelegrins, un home i una dona, que la imaginació popular va convertir en àngels. No se sap amb certesa en quin moment devia passar aquest fet ni des de quan hi són presents aquestes dues relíquies però hi ha constància que ja s’ho trobaven a principi de segle XVI. La mediació d’aquestes Espines va permetre a les santpedorenques i als santpedorencs superar els estralls provocats per les epidèmies de 1651 i 1653 i per aquest motiu van dedicar-les-hi un vot solemne festejat periòdicament. Actualment, el segon diumenge de juny se celebra la festa major recordant l’antiga festa a les Santes Espines.
La cobles esmenten que, per verificar l’autenticitat de les relíquies, aquestes van ser passades per la prova de ‘foc’. Aquesta pràctica, utilitzada en diverses ocasions durant l’edat mitjana, interpretava que les restes sagrades eren invulnerables a la flama. S’interpretava que l voluntat divina les protegia i, així, certificava la seva legitimitat.


Nota:
1 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 144



Bibliografia general:
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya...segle XVII. Barcelona: L'Arxiu, 1924
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Barcelona Tip. Católica, 1925
Berga, Ramon; Maymó, Francesc. Notes històriquessobre les Santes Espines de Tàrrega. Tip. De Santa Maria de Poblet: Tàrrega, 1965
Vila, Antón. Noticia histórica de las dos Santas Espinas de la Corona de Jesucrist que’s veneran en la iglesia parroquial de la vila de Sampedor. Barcelona: Tip. Católica, 1894

Goigs de la presentació:
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya...segle XVII. Barcelona: L'Arxiu, 1924, p. 44
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Barcelona Tip. Católica, 1925, p. 17
Berga, Ramon; Maymó, Francesc. Notes històriques sobre les Santes Espines de Tàrrega. Tip. de Santa Maria de Poblet: Tàrrega, 1965, lam. XIII i XIV
Col·leccions particulars de Nora Vela i Joan Arimany

11 de juny 2010

El ‘pa de Sant Antoni’, un bocí d’antiga beneficència

Dins la societat de temps pretèrits, quan l’Estat del benestar no era res més que una entelèquia, diverses fórmules emmarcades en la beneficència intentaven cobrir les mancances bàsiques dels col·lectius més necessitats. Una d’aquestes iniciatives era l’anomenat ‘pa de Sant Antoni’.
Joan Amades afirma, sense marge al dubte, que sant Antoni de Pàdua “era indubtablement el sant més venerat a casa nostra i el que gaudia d’un culte popular més intens (1)”. Moltes llegendes i fets fabulosos embelleixen la biografia d’aquest franciscà (Lisboa, 1190 – Pàdua, 1231). Dins la biografia que fa Joan Bada dins la Gran Enciclopèdia Catalana fa constar que al voltant de la figura del sant hi havia diverses formes de devoció entre els quals “l’anomenat pa dels pobres, que consistia en una almoina de pa en record d’un miracle (2)”. Aquest fet miraculós va esdevenir en un moment de fam generalitzada en la qual, el sant, va repartir tot el pa del convent on residia entre els pobres que demanaven almoina. El frare encarregat de la fleca, en veure els cistells buits, va cercar Antoni i el reprendre per la seva acció. El sant el va enviar a mirar, de nou, les paneres que, meravellosament, tornaven a estar plenes fins dalt. Louis Réau, per la seva banda, explica que “la devoció del pa de sant Antoni és d’origen relativament recent (3)”. De tota manera, es va establir en diverses zones la recaptació de donatius per elaborar que posteriorment servirien per l’elaboració de pa que es distribuiria entre la gent necessitada.
Amb aquesta finalitat haurien circulat algunes capelletes de visita domiciliària amb una representació al·lusiva a la tradició.
En alguns llocs, on hi ha una devoció especial a l’altre sant Antoni, l’abat o ‘del porquet’, es pot haver transvasat la tradició cap a dates de gener. Aquest és el cas de Manlleu on l’associació de Tonis reparteix pa al finalitzar la missa dedicada al seu patró.


Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p. 863
2 Bada, Joan. “Antoni de Pàdua”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 2, p. 446
3 Réau, Lous. Iconografia del arte cristiano. Iconografia de los santos. Barcelona: Ed. del Serbal, t. 2, vol. 3, p.126

8 de juny 2010

L’antiga patrona de Manlleu, coneguda per Nostra Senyora de Gràcia

Durant moltes centúries, l’església de Santa Maria de Manlleu era presidida per una escultura mariana medieval. Era una de les joies artístiques de la parròquia i des de meitat del segle XIX era coneguda per Nostra Senyora de Gràcia. El 1936 es va perdre amb tot el contingut del temple barroc.
Domènec Torrent i Garriga, a finals del segle XIX, va fer l’única descripció que ens ha arribat de la marededéu: “La imatge mesura com cosa d'un metre d'alçada, és de fusta, i està asseguda en un bell tron. Amb la mà dreta sosté un ram de flors, i amb l'altra al Nen Jesús, que està de peu sobre el genoll esquerra de la seva Mare. El mantell de la Verge està cordat sobre el pit, el Nen porta una túnica sense cenyidor, i amb la seva maneta esquerra té agafat un colom. No pot ser més graciosa i interessant la figura del Nen. Si bé la imatge de la Verge té trets molt marcats d'estil bizantí, però, en conjunt s'assembla més al de la transició, com fabricada en l'època en que es va començar a introduir el gòtic (1)". Tot i que sigui difícil de concretar, sembla que és força aproximada aquesta datació.
La imatge de la Verge conservava el posat hieràtic propi del romànic. El Nen Jesús adoptava, però, una inusual posició alçada damunt el genoll esquerre de la seva mare; el seu braç dret estava recolzat sobre l’espatlla de la figura femenina, mostrant un lleu contacte que insinuava tendresa i vincle físic més propi de l’estil gòtic. A la mà dreta, l’infant subjectava un ocell que, segons Torrent, es tractava d’un colom. Més aviat podria tractar-se d’una cadernera ja que, aquest ocell, segons Lluís M. Vericat, simbolitza que Jesús ha nascut per morir. Segons la tradició, una cadernera va auxiliar Crist, penjat a la Creu, traient-li les espines del front (2).
Aquesta escultura devia presidir l’altar major, com pertocava a una església dedicada a l’advocació de Santa Maria, fins a la reforma barroca. Pel mateix Torrent i Garriga se sap que quan es va decorar l’altar, el 1846, es va considerar més propi i, segurament, adient per la magnificència del retaule una representació més vistosa i en concordança amb el dogma de l’Assumpció de Maria. En aquell moment, diu l’esmentat autor, “es va col·locar l'antiga en un dels costats de l'altar dels sants Màrtirs, canviant-se-li el nom de Santa Maria de Manlleu pel de Nostra Senyora de Gràcia. Constata que, en una visita del bisbe de Vic, aquest va considerar que s’havia posat en un lloc poc considerat i aleshores va ser quan se li va construir la fornícula de l’altar del Sant Crist. Destaca, també, que posteriorment se la va pintar de nou i se li va “construir un ric tron d’estil gòtic pur, disseny del fill de la vila, Dr. Jaume Dachs (3)”.
El desplaçament físic, des de l’altar major a un de lateral, va fer que a final del segle XIX disminuís la fama de la imatge. Precisament, Torrent apuntava que, “malauradament, ha minvat molt la devoció que li tenien els nostres avantpassats, a causa, sens dubte, a la ignorància de la seva història i al lloc poc digne que ha ocupat i ocupa en l'actual església (4)”. Per aquest motiu i per afavorir-ne la veneració, l’any 1886, va compondre uns Goigs de Ntra. Sra. de Gràcia que’s venera en la Iglesia Parroquial de la Fidelíssima Vila de Manlleu que van ser impresos a la Impremta Anglada de Vic.
Amb la mateixa intenció, va redactar una llegenda relacionada amb la imatge de Nostra Senyora de Gràcia, en què explicava el fet que l’infant estigués dempeus, i que situava al 1326: el prior de la canònica agustiniana de Manlleu, Bernat Benet, estava a punt de morir. Era persona estimada pels manlleuencs i molt devota de la Mare de Déu i el seu darrer desig va ser poder veure la imatge venerada al temple. Li van portar i la van situar en una taula que, per la seva poca alçada i pel fet que el prior estava estirat al llit, només permetia veure la cara de la Verge. El monjo va manifestar el seu desconsol per no distingir al Nen Jesús i que si pels seus pecats no era mereixedor d’admirar-lo. A l’instant, en reconeixement per la bondat del moribund, el Nen es va posar dret damunt el genoll de la seva mare (5).
L’escultura va desaparèixer a l’inici de la Guerra Civil. La seva memòria, però, perdura en la inspiració de l’artista Ramon Pujol i en la seva obra de l’actual imatge de la Mare de Déu de Gràcia venerada a la seva parròquia manlleuenca.


Imatges:
Superior.- Fotografia Nostra Senyora Gràcia.- Imatge de Nostra Senyora de Gràcia. Fotografia de Lluís Coll publicada al llibre commemoratiu del número 1000 de Full dominical, 1949.
Inferior.- Estampa goigs de 1886.- Estampa de l’edició dels goigs de 1886 editats per l’Impremta Anglada de Vic representant la imatge mariana al seu soli de reminiscències gòtiques

Bibliografia:
1 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 178
2 Vericat, Lluís M. Diccionari de símbols cristians. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 29
3 Torrent; Íbid, p. 179
4 Torrent,; ídem,p. 176
5 Torrent, Domènec. Las leyendas de mi pueblo. Vic : Viuda de R. Anglada, 1902, p. 112 - 116

5 de juny 2010

Una curiosa creu que serveix d’amulet

Hi ha una curiosa edició bibliogràfica feta a Roma, en data no precisada, que es troba entre el devocionari i el llibre de sortilegis. Conté veritables exemples que es mouen per la línea, moltes vegades ben fina, que separa la religió i la superstició.
Porta el títol de Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clae de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, etc. Ofereix, per donar un exemple, la il·lustració d’una creu que, segons el text que l’acompanya, és tota una meravella pels seus efectes benefactors. Sembla està relacionada amb la figura de sant Benet.
Les propietats de la Creu són diverses i destacables: “contra la pesta, especial preservadora i antídot contra el verí, treu els dimonis del cos i de qualsevol lloc, ho hi ha tristesa ni mala sombra a l’habitació on és posada, regna pau i alegria; és contra tot malefici diabòlic i encanteris. Socorre en el part. És remei de la gota serena. És medicina dels altres mals. És arma poderosa contra la temptació, particularment la que va contra la puresa. Deslliura el bestiar de les malalties. Finalment, destrueix les maquinacions de l’enemic comú i dóna, als afligits i temptats, consol, fortalesa y alleujament en la vida i en la mort”.
Segons segueix l’esmentat volum, la creu s’ha de dur sobre la persona mateixa o es pot situar en forma de quadre o en les portes de les habitacions o de qualsevol altra llocs de la casa; es pot posar en la part adolorida en cas de malaltia i besant-la, també, es guanyen moltes indulgències. Segueix explicant el llibret que “en totes les ocasions en què s’ha de fer ús de l’esmentada Creu, es resen cinc Glòria Patri a la Passió de Jesucrist, i tres Avemaries i un Parenostre a sant Benet”.
La simbologia de la creu també mereix atenció especial. Les quatre lletres que hi ha als angles de la creu (C,S,P,B) volen dir: Crux Sancti Patris Benedicti; o sigui: "Creu del Sant Pare Benet". Les cinc lletres de la cara perpendicular (C,S,S,M,L) signifiquen Crux Sacra Mihi Lux: "la Creu sigui santa per a la meva llum". Les altres lletres en posició horitzontal (N, D, S, M, D) diuen Non Draco Sit Mihi Dux: "No sigui el drac (o dimoni) el meu guia". Finalment, les lletres situades en el pal vertical (V, R, S, N, S, M, V, S, M, Q, L, I, V, B) són Vade in Retro Satana Numquam Suade Mihi Vana Sunt Mala Quae LIbas Ipsa Venena Bobas: "Vés enrere, Satanàs, tu mai podràs persuadir-me amb la vanitat. Són dolententes les coses que tu escampes. Ah!, beu dels mateixos verins".


Bibliografia: Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sin número de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exrcismos, etc. Roma: Imprenta de S. Salviani, [s.d].. p. 46 - 49

Agraeixo l'aportació d'aquest volum a Josep Capdevila de Col·lectiu Obaga

1 de juny 2010

Les catedrals catalanes celebren el seu aniversari en la festa de la seva dedicació

Al marge del calendari de festes i altres solemnitats, que celebra tota l’església catalana, hi ha aquelles activitats que tenen una relació territorial particular. Un exemple d’aquest fet és la ‘Festa de la dedicació’ que festegen totes les catedrals catalanes.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana aquesta celebració és la “festa litúrgica commemorativa de la consagració d’un temple” i afegeix, com anotació històrica, que “en el judaisme (temple de Jerusalem), era celebrada amb gran solemnitat durant vuit dies, costum que passà també al cristianisme” i conclou que “la dedicació que les principals esglésies (patriarcals, episcopals, etc) ha estat sempre celebrada per tota la demarcació jurisdiccional corresponent (1)”. I és que si hi ha un esdeveniment que adquireixi rellevància en la construcció d’una nova catedral o, en el seu cas, una reforma molt important és el de la seva consagració. Amb aquesta acció, que pren un gran relleu en el cristianisme, l’espai que comprèn la catedral com edifici s’encomana a Déu i passa a ser, com es diu popularment, la ‘Casa del Senyor’. En termes més prosaics es pot dir que passa de ser una construcció profana a una de sagrada.
En el calendari litúrgic d’enguany, les festes de la ‘dedicació’ de les diferents catedrals catalanes –tot i que en algun cas passi a ser festejades el cap de setmana o diumenge més proper- són les següents:

Sant Feliu de Llobregat, 26 de maig
El 26 de maig de 1946 es va consagrar l’església de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat després de la reconstrucció de l’edifici enderrocat el 1936. L’acte va anar a càrrec del bisbe de Barcelona Gregori Modrego. Va passar a ser considerada catedral a partir de la creació del bisbat, el 15 de juny de 2004, per Joan Pau II.

Lleida, 28 de maig
La catedral Nova o Seu Nova de Lleida, sota l’advocació de l’Assumpció de la Mare de Déu , va ser consagrada el 27 de maig de 1781 pel bisbe Juan Antonio Sánchez Ferragudo.

Tortosa, 8 de juny
La Catedral de Tortosa, sota l'advocació de Santa Maria, va ser consagrada per primera vegada el 1441 però se’n celebra la dedicació de 1597, un cop va estar acabada.
Tarragona, 4 de juliol
L’arquebisbe Joan d'Aragó i d'Anjou, fill de Jaume II, va consagrar la catedral de Santa Maria de Tarragona el mes de juny de 1331.

Vic, 17 de setembre
El 31 d’agost de 1038 va tenir lloc la consagració de la catedral de Vic després de la reconstrucció promoguda pel bisbe Oliba que substituïa l’anterior, consagrada el 16 de gener de l’any 890. La catedral actual, dedicada a de Sant Pere, commemora la consagració realitzada el 15 de setembre del 1803 pel bisbe Francesc de Veyan i Mola.

Girona, 21 de setembre
Santa Maria de Girona celebra la dedicació que va tenir lloc l’any 1038 pel bisbe Pere Roger.

Urgell, 23 d’octubre
La primera consagració de la catedral de Santa Maria d’Urgell va tenir lloc l’1 de novembre de l’any 819. Les importants reformes iniciades pel bisbe sant Ermengol, i acabades pel seu successor, va comportar una segona consagració el 23 d’octubre de 1040.

Solsona, 10 de novembre
Santa Maria de Solsona va ser consagrada el 10 de novembre de 1163, segles abans que fos declarada centre de bisbat. Va anar a càrrec de Bernat, bisbe d’Urgell. L’església ja havia estat consagrada, abans, dues vegades: el 977 i el 1070.

Barcelona, 18 de novembre
La catedral barcelonina, dedicada a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, rememora la consagració l’any 1058 per Riambau, arquebisbe de Narbona, i Guislabert, bisbe de Barcelona.

Terrassa, 10 de desembre
La Basílica del Sant Esperit va obtenir la dignitat de catedral de Terrassa el 15 de juny de 2004 quan Joan Pau II va crear el bisbat – recuperant la dignitat que ja havia tingut en època visigòtica- amb aquesta ciutat com a centre. El bisbe de Barcelona Gregori Modrego Casaus va consagrar l'església del Sant Esperit el 10 de desembre de 1950. Aquesta església, que durant molts segles va ser simple parròquia, ja havia estat consagrada l’ 1 de febrer de 1621.


Imatges:
Superiors.- Façana de les catedrals de Girona i Vic
Centrals.- Campanar romànic, conegut amb el nom de ‘Torre de Carlemany’ a la catedral de Girona i interior de la catedral de Vic.
Inferior.- Anotació de les festivitats celebrades el mes d’agost al bisbat de Vic. Cal tenir en compte que, aleshores, encara es commemorava la consagració de 1038. Extret de: Muñoz, Emmanuel, A. Constitutiones Synodales Dioc. Vicen. Vic: Tip. De Pere Morera, 1748, p. 16
Les fotografies de la catedral de Girona han estat proporcionades per Nora Vela a qui vull agrair l’aportació


Nota:
1 “Dedicació”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 488


Bibliografia general:
Autors diversos. Catalunya romànica. Barcelona: Fund. Enciclopèdia Catalana, 1984- 1999 (27 volums)

Recursos en línia:
Arquebisbat de Barcelona:
http://www.arqbcn.org
Bisbat de Sant Feliu de Llobregat: http://www.bisbatsantfeliu.org
Bisbat de Girona: http://www.bisbatgirona.cat
Bisbat de Solsona:
http://www.bisbatsolsona.com
Bisbat de Lleida: http://www.bisbatlleida.org
Bisbat de Terrassa: http://www.bisbatdeterrassa.org
Bisbat de Tortosa: http://www.bisbattortosa.org
Bisbat d´Urgell: http://www.bisbaturgell.org
Bisbat de Vic: http://www.bisbatvic.com