1 d’abr. 2010

Escenaris de la Passió, dos mil anys després

Moltes poblacions catalanes s’esforcen, any rere any, en recuperar de forma efímera i representativa els fets i escenaris de la Passió. Són en forma de representacions teatrals, processons i ‘viacrucis’. Allò que a vegades s’escapa de la memòria col·lectiva és que segueixen existint aquests llocs. És allà on, veritablement, Jesucrist, els apòstols, la Verge Maria, entre d’altres, van ser protagonistes de la història que es commemora anualment per Setmana Santa. Aquest article, especialment format d’imatges, ha estat possible a l’amable cessió del material fotogràfic de Nora Vela que, recentment, ha estat pelegrina a Terra Santa.

Els espais que van ser escenari dels fets de la Passió, fa prop de 2000 anys, han canviat. Alguns mantenen, segurament, els mateixos elements naturals –com l’Hort de les Oliveres; d’altre, però, el pas de segles d’activitat humana –amb el pas diferents religions que hi ha deixat empremta- posen molt difícil fer-se la idea. Allò que, malauradament, dos mil·lennis d’història no han modificat és que es tracta d’una zona en conflicte, conflicte humà en uns llocs lliurats a la divinitat.

Vesprada de Dijous Sant*
A dos quarts de set: Començament de la Cena
A les vuit: Judes surt del Cenacle
A les nou: Jesús entra a l’Hort de les Oliveres
A les onze: Arriba Judes i Jesús és pres


L’hort de Getsemaní, fa dos mil anys, situat a les afores de Jerusalem sota mateix del mont de les Oliveres. En aquest lloc es van reunir Jesús i els apòstols després del Sant Sopar i, allà, després d’una moments d’introspecció i de flaquesa en la qual, diu Salvador Alsius, “indica que Jesús, que a la seva naturalesa divina hi unia la humana, estava aclaparat pel turment que l’esperava (1)”. Posteriorment, un grup de soldats, encapçalats per Judes Iscariot el van fer pres.
L’antiguitat d’algunes de les oliveres que encara mantenen els seus recargolats troncs aferrats a la terra permeten suposar que haurien estat espectadores innocents dels fets esmenats.
La Basílica de l’Agonia, coneguda també com a Basílica de Totes les Nacions, és un temple catòlic situat al Mont de les Oliveres a Jerusalem, prop dels jardins de Getsemaní. La seva situació és especial ja que s’interpreta que envolta la porció de roca on es diu que Jesús va pregar abans de la nit del seu arrest.
El temple va ser edificat a la dècada de 1920 amb aportacions de diferents pobles o nacions (d’aquí el seu nom). És d’estil neobizantí i va ser edificada sobre els fonaments de dos temples anteriors, una basílica bizantina del segle IV, destruïda per un terratrèmol l'any 746 i una capella croada del segle XII, abandonada el 1345.

Divendres
A mitja nit: Jesús és entrat a casa d’Anàs per a ésser interrogat
A les dues: Jesús compareix davant Caifàs, estant-s’hi fins a les quatre
De les quatre a punta de dia: Jesús és deixat a les mans d’una vila soldadesca que l’aclapara amb injúries i cops
A les sis: Jesús torna a comparèixer davant el Sanedrí
De dos quarts de set a les set: Judes es penja
A les set: Jesús compareix davant Pilat
A les vuit: Jesús compareix davant Herodes
A les deu: Jesús torna a comparèixer davant Pilat
A dos quarts d’onze: Jesús és assotat


Concebuda com una forma de causar patiment físic i de mofa Jesús va ser coronat amb un cercle format per branques d’arbust. La Corona d’Espines, i més concretament, les espines d’aquesta van esdevenir una de les relíquies relacionades amb Jesús més preuades. La tradició atribueix la seva localització, en el segle IV, a Santa Elena juntament amb la Veracreu. D’allà, una part important de la corona va passar a Constatinoble i, posteriorment, l’any 1239 a París. A França va ser especialment venerada; en temps de la Revolució, el 1793, va ser partida, per major protecció, en tres trossos.
De Santes Espines, sorgides suposadament d’aquesta creu guardada gelosament al país veí, se’n van repartir per tota la cristiandat. A Catalunya hi havia diverses esglésies que es distingien per posseir-ne: dues a la parroquial de Santpedor, una a l’església del Pi de Barcelona, a la seu de Manresa, al santuari de Montserrat (2).

A les onze: Jesús és presentat al poble: “Ecce Hommo”

L’expressió llatina Ecce Homo equival a ‘Aquí teniu l’home’ que recull l’evangeli de Sant Joan (3) i que reprodueixen les paraules pronunciades pel governador Pilat després del judici contra Jesús. Lluís M. Vericat diu que és “l’emblema de la passió de Jesús (4) i la Gran Enciclopèdia Catalana en tracta la seva versió artística que, amb aquesta expressió, presenta el moment en què Pilat presenta Jesús al poble amb aquestes paraules(5).

A dos quarts de dotze: Jesús és condemnat a mort
Des de dos quarts de dotze: Jesús és conduït al calvari


L’autèntic camí, el veritable ‘viacrucis’, és el recorregut que Jesús va fer des de l’hort de Getsemaní fins al Calvari. Actualment la Via Dolorosa és un tram d’un carrer del vell Jerusalem que la tradició assumeix com el veritable itinerari fet per Jesús. Hi ha marcades nou de les estacions en què es va assenyalar aquesta trajecte (la resta estan en l’església del Sant Sepulcre).
En totes les esglésies del nostre país, en els carrers d’algunes poblacions, i a l’entorn d’alguns santuaris, hi ha indicat un camí, que segueix les catorze estacions. Sol ser seguit, especialment, els dies de Setmana Santa i recorda els episodis viscuts per Jesús en anar al Calvari.

A migdia: Jesús és clavat a la Creu

El turó anomenat Calvari o Gòlgota “lloc de la calavera” és el lloc on, prop de Jerusalem, Jesús va ser crucificat pels romans. Joan Soler explica com “per als cristians té connotacions de centre del món i de muntanya còsmica, lloc de comunicació mística entre el Cel i la Terra” i afegeix que “s’hi dreça l’arbre de la creu, l’arbre còsmic, amb el fruit –Jesús- que redimeix del pecat de l’arbre del Paradís (6)”. El punt on es creu que estava clavada la creu damunt del turó és indicat i venerat. El rètol en grec que veuràs cita l'evangeli de sant Marc en grec, on diu "i el van portar al lloc anomenat Gòlgota...i cap a l'hora tertia el van crucificar".



Cim del Gòlgota on, se suposa, van clavar la Creu


Reliquiari del ‘lignum crucis’ venerat a Jerusalem

Segons la tradició, com en el cas de la Corona d’Espines,va ser la mare de l’emperador Constantí I, el Gran, Helena (Bitínia ~255 – Nicomèdia ~330), qui va localitzar la Creu amb la qual va ser mort Jesús. La seva acció més rellevant, sempre segons la historiografia més pietosa, la va fer quan, ja gran, va emprendre la recerca de la Creu. Aleshores, va viatjar fins a Jerusalem on, segons Iacopo da Varazze (7), es va reunir amb els jueus més savis del país. En un primer moment, els jueus no van donar resposta. Un d’ells, que s’anomenava Judes, coneixedor per herència dels seus avantpassats del lloc on es trobava la creu va respondre-li després de ser amenaçat de mort. Li va indicar un lloc, al cim del Gòlgota o puig del Calvari on s’havia edificat un temple de Venus. Helena va fer destruir l’edifici i, amb el terreny descobert, el jueu va cavar fins a trobar tres creus, la de Jesucrist i la dels dos lladres. L’emperadriu les va exposar en lloc públic esperant algun senyal diví que li permetés identificar la del Fill de Déu. Poc després, va passar per aquell allà seguici fúnebre amb el cos d’un jove mort. El van agafar i el van posar, successivament, sobre cada creu fins que, després de posar-lo en la tercera, aquest va ressuscitar. L’autor explica que una part de la Creu es va enviar a Constantí i que l’altra part es va deixar a Jerusalem convenientment guardat en un estoig de plata.Al marge de la tradició, Josep Manuel Udina i Sebastià Janeras però, expliquen que “a mitjan segle IV, l’església de Jerusalem tenia consciència de posseir la creu de Crist, la qual era exposada a la veneració pública el Divendres Sant” i afegeixen que aquesta tradició seria anterior a la llegenda del viatge d’Helena i la ‘invenció’ de la Creu. Diuen que “el 614, amb la destrucció de Jerusalem, els perses l’arrabassaren. Recuperada que l’emperador Heracle el 630, fou tornada a Jerusalem el 21 de març de l’any 631, un Divendres Sant (8).
La presència simbòlica –suposadament més real del que veritablement ho era- de la Creu original en la qual va morir Jesucrist, en cada parròquia, es feia mitjançant la Veracreu. La Veracreu o Vera Creu és la relíquia, una o diverses estelles, que s’atribueix que pertanyen a la mateixa creu en què va morir Jesús. Normalment, diu Antoni Pladevall a la Gran Enciclopèdia Catalana, consistent “en dues estelles formant creu, muntada fins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o d’altres metalls (9)”. N’hi havia a moltes parròquies i, evidentment, no podien ser de cap manera part de la Creu original. Van escampar-se, especialment, en temps de les croades i dels romiatges de peregrins a Roma i a Terra Santa. Les principals facultats que, en general, se’ls atribueix és la capacitat de vèncer les tempestes i altres calamitats caigudes del cel. Algunes ‘veracreus’ van fer-se famoses. És el cas de la de Besalú (la Garrotxa), venerada al monestir de Santa Maria. Se suposa que la va dur el comte Bernat de Tallaferro des de Roma l’any 1017 i que la va regalar als monjos del centre monàstic el seu fill Guillem. La llegenda, però, feia que hagués estat un regal del papa sant Damas a la seva suposada vila nadiua, Argelaguer. Francesc de Monsalvatge, que recull aquesta tradició però la refusa, conta que la relíquia es va venerar, fins a l’any 1687, a l’alta major “en una urna que había al lado del evangelio, en cuyo año y á 3 de Mayo, en virtud de una concordia entre el Cabildo de la Colegiata y los Jurados de Besalú, se trasladó para que estuviese más recóndita y con más veneración á la sacristia de dicha iglésia, en cuyo lugar se veneró hasta que fué trasladada á la parroquial iglesia de San Vicente (10)”, fet que va tenir lloc durant el segle XIX. Manuel Galimany esmenta que “en l’acte d’una visita pastoral, que l’any 1581 realitzà el bisbe Benet de Toco, es parla ja d’una confraria sota la invocació de la Santa Creu, a Santa Maria de Besalú (11)”. En aquest sentit, Monsalvatge assenyala que el papa Climent XI, en una butlla del 15 de maig de 1710, va concedir tres indulgències a la confraria esmentada (12).Una altra Veracreu que va tenir molt de renom va ser la de Sant Pere de Rodes (l’Alt Empordà). S’associa amb la versió llegendària del monestir i el viatge que feien per mar tres clergues que fugien de Roma, atacada pels perses, l’any 610. Arribats al Cap de Creus, on hi havia un temple dedicat a Venus, una tempesta no els va deixar passar fins que no va ser canviat el nom del lloc pel de cap de Creus on van fundar el monestir (13). Aquesta relíquia, segons Pladevall, “va ser causa dels jubileus sants del monestir, cada any que la festa de la Santa Creu de maig coincidia en divendres (14)”.Especialment coneguda és, també, la de Cervera (la Segarra) que porta el nom de Sant Misteri i que cada any és celebrat el 6 de febrer.Altres relíquies de la Veracreu eren venerades en moltes parròquies escampades per tot el territori de parla catalana, com el cas de Santa Pau a la Garrotxa, on es venera des de 1391.

De dos quarts a la una: Jesús promet el cel al Bon Lladre

De la referència que els evangelis fan als dos lladres, el bo i el dolent, Joan Soler esmenta que són “Dimes i Gestes, a dreta i esquerra de la creu de Jesús, el primer penedint-se a darrera hora i rebent el perdó i la promesa de salvació, al contrari del de l’esquerra (15)”.

A la una: Jesús parla a Maria i a Sant Joan
Una estona abans de les tres: Jesús parla a son Pare celestial
Uns quants minuts després: Jesús diu: “Tinc set!”
Quasi immediatament després: Jesús diu: “Tot és consumat”
Moments després de les tres: Jesús crida amb una veu ressonant: “En les vostres mans encomanen el meu esperit” i mor
Vespre: Jesús és baixat de la Creu i és dipositat al Sepulcre


Salvador Alsius explica que amb el nom de Sant Sepulcre és coneguda la tomba on van enterrar Jesús i que es tractava d’un sepulcre excavat a la roca que Josep d’Arimatea i Nicodem van segellar amb una gran roca. El mateix autor afirma que “la tomba on va reposar el cos de Jesucrist és objecte d’una veneració especial i va donar nom a l’orde religiós del Sant Sepulcre, integrat per croats que anaven a defensar els llocs sants” i afegeix que “a tocar de l’indret on es pensa que hi havia la tomba de Jesús (i exactament a sobre del lloc on la tradició diu que es va trobar la veracreu), l’emperador Constantí hi va fer alçar una immensa basílica que ha estat reconstruïda i modificada en diferents ocasions (16)”. Aquesta és la que actualment es pot visitar.

Façana de l’església del Sant Sepulcre

Vista superior de la petita entrada a la sala del Sant Sepulcre

Petit altar sobre la llosa del sant sepulcre, un lloc molt reduït i sagrat. La tela que cobreix l’altar porta brodades unes lletres en or i diuen, en grec, "Crist reposa".

Reliquiari que es mostra a una recambra petita al costat del petit altar anterior. Te uns 40 cms de costat. és una petita columna que coberta per un vidre que deixa veure la pedra del sepulcre 'in situ i autèntica'.

Dissabte
Soledat de Maria. Unes piadoses dones: Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé, preparen aromes per a ungir el cos de Jesús en el Sepulcre.

Diumenge de Pasqua
Entre la primera aurora i l’eixida del sol es verifica meravellosament la Resurrecció de Jesús, Les santes dones visiten el sepulcre. Pere i Joan hi corren apressadament. Aparicions de Jesús a Maria Magdalena, als deixebles camí d’Emmaús, als apòstols reunits en el Cenacle.

Vull agrair a Nora Vela la imprescindible aportació de les imatges de Terra Santa sense les quals aquest article no hauria tingut sentit.

* Horari aproximat segons: Guia del Cristià: devocionari popular de Catalunya. Barcelona: Foment de Pietat, 1933, p. 662 - 663

Bibliografia:
1 Alsius,Salvador. “Gersemaní" dins: Hem perdut l’Oremus. Barcelona: Ed. La Campana, 1998, p. 122
2 Vila, Antón. Notícia histórica de las dos Santa Espinas de la Corona de Jesucrist que’s veneran en la iglesia parroquial de la Vila de Sampedor. Barcelona: Tip. Católica, 1894, p. 18 - 24
3 Jn 19,5
4 Vericat, Lluís M. “Ecce Homo” Dins: Diccionari de símbols cristians. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2008, p. 53
5 “Eccehomo”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 9, p. 331
6 Soler, Joan. “Calvari”. Dins: Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 105
7 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada. Madrid: Alianza Editorial, 1982, vol. 1, cap. LXVIII, p.287 – 294
+8 Udina, J. M; Janeras, S. “creu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 321
9 Pladevall, A. “Veracreu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 24. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 19
10 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, vol. 2, p. 91 – 92
11 Galimany, Manuel “ Santa Maria de Besalú”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, vol. 4, p. 173
12 Monsalvatge, Íbid, p. 9313 Badia, Joan. Monestir de Sant Pere de Rodes, guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial, 1993, p. 28
14 Pladevall, Íbid.
15 Soler. “Lladre”, ídem, p. 382
16 Alsius,”Sant Sepulcre”; íbid p. 249

1 comentari:

Zerosetze ha dit...

Joan, mai un reportatge gràfic havia anat tan ben acompanyat per un text explicatiu tan documentat i motivador. Especialment interessant tot l’estudi sobre la Vera Creu i els seus fragments: també alguns goigs li estan dedicats amb poesies populars molt sentides.