17 d’abr. 2010

La Devocioteca es pren un període de descans

Després de vint-i-un mesos ininterromputs d’activitat aquest bloc estarà inactiu durant unes dies.
Tornarà aviat amb nous textos sobre religiositat popular.
Moltes gràcies a totes i a tots per seguir-lo.
Joan

10 d’abr. 2010

Ivorra celebra el mil·lenari del sant Dubte

El municipi d’Ivorra, a la comarca de la Segarra, comença a celebrar, aquest dissabte 10 d’abril el mil·lenari del miracle eucarístic que va tenir lloc al santuari de Santa Maria.
Jaume Sarri, que va ser rector de la parròquia de Sant Cugat d’Ivorra, explicava el fet prodigiós amb aquestes paraules: “Era l’any 1010. Celebrava la Santa Missa en la primera Capella de Santa Maria el Rector d’Ivorra, Mn. Bernat Oliver. Rere la consagració, el tempta un dubte: És possible que, sota aquestes aparences de pa i de vi, s’amagui el Cos i la Sang de nostre Senyor Jesucrist? És possible que les meves paraules tinguin la força de fer baixar del cel Jesucrist, fill de Maria, i posar-lo damunt aquest altar? Vet aquí que, seguidament, la Sang Preciosíssima que hi havia dins el Calze comença de brollar, emplena el Calze, sobreïx, es vessa damunt els corporals, les tovalles, regalimant fins a terra (1)”. Una altra versió diu que unes dones que filaven a fora de l’església van entrar-hi ràpidament i, amb les seves teles van eixugar el líquid que havia vessat del calze (2).
Aquest esdeveniment va cridat l’atenció del bisbe sant Ermengol d’Urgell que, en un viatge a Roma, va mostrar les restes al papa Sergi IV el qual, diu mossèn Sarri, “expedeix una butlla ‘al dilecte fill nostre Bernat Oliver, rector de les esglésies de la Benaventurada Verge Maria de Sant Cugat de les Ivorres’, explica la informació feta segons llei, declara ‘miraculós’ el fet, refereix les grans meravelles que Déu obra en aqueixa Capella... beneeix la Confraria fundada per Sant Ermengol, ratifica les ordinacions, curulla de gràcies i favors els seus confrares i els atorga les indulgències que solament poden guanyar-se visitant Roma (3)”.
Enguany, coincidint amb la commemoració del mil·lenari del Sant Dubte, Ivorra celebra un Any Jubilar que va de la festa de Pasqüetes de 2010 (11 d’abril) a la festa de Pasqüetes de 2011 (1 de maig). Tal com indica el web
1010 – 2010 Sant Dubte d’Ivorra dedicat a aquesta celebració, aquest dissabte 11 d'abril de 2010, a les 6 de la tarda, hi ha la missa d'obertura, presidida per Mons. Ladària, arquebisbe secretari de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe i que vcncelebraran els bisbes de Catalunya amb tots els sacerdots assitents. AIxí mateix, s’ofereix la possibilitat de visites programades durant tot el període.

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):
Superior.- Capçalera dels ‘Goigs de Nostra Senyora de Iborra i del Sant Dubte’. Tàrrega: Camps Calbet [s.a.]
Inferior.- Estampa que reprodueix el reliquiari del Sant Dubte que acompanya els ‘‘Goigs de Nostra Senyora de Iborra i del Sant Dubte’ Solsona: Gràfiques RS, 2000

Bibliografia:
1 Sarri, Jaume. El Sant Dubte de la parròquia d’Ivorra. Notes històriques. Barcelona: Ed. Balmes, 1955, p. 7
2 Manteca, Fermí “El Sant Dubte d’Ivorra: Mil anys” Dins: Full diocesà. Solsona / Vic. Vic : Mitjans de comunicació social del bisbat de Vic, any 103, num. 5.099, 11 de gener de 2009, p. 4 i 5. Disponible a:
http://www.bisbatvic.com/documents/full11.01.09.pdf
3 Sarri; Íbid, p. 8

6 d’abr. 2010

Les festes celebrades amb motiu de la canonització de sant Joan B. de la Salle, fa 110 anys

L’any 1900, concretament el 24 de maig, el papa Lleó XIII va canonitzar Joan Baptista de la Salle; feia justament dotze anys que havia estat beatificat. Aquests dos fets, ocorreguts en les darreres dècades del segle XIX, evidencien el relleu que anava prenent la seva personalitat. Així passava paral·lelament a la difusió i obertura de nous centres dels Germans de les Escoles Cristianes que ell va fundar.
El seu compatrici Louis Réau n’explica que va ser “fundador de l’Institut dels Germans de la doctrina cristiana o dels cristians, nascut a Reims el 1654 i mort el 1719” i afegeix que “sobre tot ha realitzat una obra de pedagog i educador (1)”. En aquets aspecte, diu la Gran Enciclopèdia Catalana, “el seu sistema pedagògic, exposat en La conduite des écoles (1695), prescriví una pedagogia racional, amb l’eliminació d’elements tradicionals inútils i l’adopció de la llengua materna en comptes del llatí (2)”.
A Catalunya, l’institució educativa avui coneguda com La Salle, té 25 centres on s’imparteixen tots els nivells educatius, des del maternal fins a l’universitari. Un d’aquests centres, el segon en ser fundat al país, és a Manlleu. Com diu el seu espai web “Els Germans de La Salle, arribaven a Manlleu l’abril de 1880, atenent una sol·licitud de grups destacats de la societat civil manlleuenca, i sobretot per l’impuls de mossèn Pere Comas. L’objectiu d’aquesta demanda era la de millorar la situació de l’ensenyament a la població, i fer-ho amb una fundació d’ideari cristià que havia provat la seva eficàcia pedagògica des del segle XVII a França, quan Joan Baptista de La Salle va fundar les primeres escoles que aplicaven el seu nou mètode pedagògic (3)”.

Celebració especial amb motiu de la canonització
El centre manlleuenc va acollir, com ho devien fer els altres existents aleshores, la canonització del fundador amb gran alegria. El nomenament del nou sant l’havia dut a terme Lleó XIII a Roma el 24 maig però Manlleu va celebrar-ho durant els dies 13, 14 i 15 de juliol posteriors. Expliquen Esteve Gaja i Joan Castell que es va tracta d’un “tridu solemníssim al qual es va voler sumar l’Ilm. Dr. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic (4)”.
Aquest esdeveniment va merèixer ser retingut en una fotografia (imatge superior) on s’hi distingeixen la figura del bisbe Torras i Bages, amb mitra i davant l’altar, i entre el fums de la gran quantitat de ciris, la pintura al·lusiva al nou sant.

Imatges:
Superior.- Fotografia de les celebracions de canonització de sant Joan Baptista de la Salle, a l’església de Santa Maria de Manlleu, a mitjan juliol de 1900, editada en format postal [s.a]. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Central.- Anvers i revers d’una làmina francesa dedicada al sant amb una relíquia de segon classe amb data de 26 de gener de 1841 (col·lecció particular de l’autor)
Inferior.- Anvers i revers d’una targeta amb relíquia de tercera classe, editada el 1951, amb motiu dels tres-cents anys del naixement del sant (col·lecció particular de l’autor)


Bibliografia:
1 Réau, Lous. Iconografia del arte cristiano. Iconografia de los santos. Barcelona: Ed. del Serbal, t. 2, vol. 4, p.174
2 “La Salle, Jean-Baptiste de”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 13, p. 402
3 “La Salle, des de 1880, educant a Manlleu” [en línea]. La Salle. Manlleu [Disponible a:
http://www.manlleu.lasalle.cat/Internet/CAT/Escola/Historia] Consulta: 6 d’abril de 2010
4 Castell, Joan; Gaja, Esteve. El Colegio del Sagrado Corazón de Jesús de Manlleu. Manlleu: Asociación de Antiguos Alumnos: Gráficas Manlleu, 1957, p.58

2 d’abr. 2010

Supersticions i credulitat per Setmana Santa

La Setmana Santa és, evidentment, moment de gran expressió religiosa. La singularitat d’aquestes dates relacionades amb la Passió de Jesucrist adquiria, per a la societat d’anys enrere, unes propietats especials. Algunes de les tasques quotidianes, mentre se simbolitzava que Jesucrist era al ‘monument’ instal·lat a l’església, o aquells elements utilitzats només en aquestes diades, prenien un caire sobrenatural.
Un bon exemple d’aquest fet és l’aplec que en va fer Joan Amades al Costumari català (1) però també n’han fet referència altres autors i estudiosos de la religiositat popular.

Quan la higiene de la llar era prohibida
Esteve Gaja explicaca, el 1956, que “anys enrere –i encara dura- era cosa general creure que si mentres Crist és al sepulcre, o sia des de la tarda del dijous fins al dissabte de Glòria, es feia neteja de la casa, aquesta es veuria envaïda d’escarabats i cuques al llarg de l’any”; és així com “hom tenia cura de polir la casa el matí del Dijous Sant i procurar no escombrar fins a sentir el repicar de les campanes anunciant l’Al·leluia (2)”.
Aquest mateix autor havia recollit la creença, gairebé superstició, que l’aigua beneïda el Dimecres Sant tenia propietats especials. Explica que “un cop beneïda l’aigua és amorosament guardada fins al dissabte de Glòria en quin dia serveix per escampar-la pels racons de la casa a manera de benedicció implorada (3)”. D’una i altra creença en donava testimoni Angelina Abián quan recordava els seus anys d’infantesa: “També recordo la prohibició de la mare d’escombrar, després de l’enterrament, fins al dissabte a les 10 del matí. Llavors, un cop tot net i endreçat, escampàvem sengles raigs d’aigua beneïda pels racons (4)”.

Els ciris del ‘monument’
Els ciris que havien cremat davant el ‘monument’ era un dels elements que millor copsaven la credulitat. A la revista manlleuenca El Record de 1932, publicada anualment en aquestes diades, esmenta que “els ciris que havien cremat davant el monument i que, expressament, no es deixaven consumir, les famílies els guardaven per encendre’ls de nou en dies de tempesta i, especialment, durant l’agonia d’algun membre de la família, per tal d’implorar la misericòrdia divina (5)”. Precisament, uns versos de la composició ‘El ciri del Monument’ del poeta Joan Puntí i Collell, en la mateixa època, ho explicitaven:
...
A l’istiu, quan les cullites
siguin al madurament,
si un dia trona i llampega,
ve a rebatre’ns la tempesta,
i, amb xiulets d’esglai, el vent
flors i plantes, brins i roures
retorç furiosament;
bon punt toquin les campanes
i al finestral de ponent
cremi el llor beneït, dintre
la cambra més reverent,
davant de l’escaparata,
i amb llampecs al pensament,
començarem el rosari
agenollats, encenent,
flama de fe i esperança,
el ciri del Monument .
Quan de la meva agonia
arribi el darrer moment
i el meu feble esguard entelin
la febre i el llanguiment,
no em deixeu pas a les fosques,
amics que em veureu morent;
si la claror de la terra
em falla implacablement;
poseu-me a la mà llavores,
el ciri del Monument...
(6).

Joan Amades, al marge de la secció en què tracta aquest fenomen, va recollir de la pagesia ripollesa que “la gent que portaven ciris al monument feien un senyal que marcava el punt fins on volien que cremessin, puix que hi havia molt d’interès perquè en restés un bocí per tal de poder-lo fer cremar pels parts i per a conjurar les tempestats” i afegeix que, pel Vallès, “amb la cera que havia estat al monument i altra de nova barrejada amb llard dolç hom feia ‘ungüent de monja’, que servia per a guarir nafres i ferides (7)”.
De manera semblant, Aureli Capmany recordava la cera dels ciris cremats a les esglésies en els ‘oficis de Tenebres’ [vegeu l’article d’aquest bloc: Sobre l’anomenat ‘ofici de tenebres’ o ‘fasos’] que “era costum també recollir els regalims de cera dels cirials escampada per terra, que era repartida entre els fidels, que l’esperaven amb afany perquè alliberava dels llamps; i per això les dones se’n posaven a la trinxa o a les tavelles de les faldilles i els homes a les butxaques, però, sobretot a la barretina, per preservar així més de prop la clepsa (8)”.

A Barcelona, una ‘pedra que plorava’
A l’església de Sant Miquel, situada al costat de l’Ajuntament de Barcelona, enderrocada a final de la dècada de 1860 per l’ampliació de la plaça de Sant Jaume, era especialment visitada durant el costum de ‘visitar monuments’. Aquest temple, però, tenia un altre atractiu que el feia sobresortir i esdevenia reclam pels barcelonins: la ‘pedra que plorava’. El folklorista Amades explica que era un fragment de mosaic romà que, a ulls de la gent, suava aigua en les diades de Dijous i Divendres Sant. Aquest fet es devia a la circumstància que l’església estava per sota del nivell del carrer, molt humida i que generalment estava tancada. Aleshores, diu Amades, “el dia d’avui [Dijous Sant], per efecte de l’escalfor dels molts ciris del monument i del baf de la molta gentada que hi acudia, entre les pedretes que formaven el mosaic traspuaven gotetes de la humitat concentrada durant tot l’any” i, continuava dient, “la gent creia que eren llàgrimes” ja que es deia que “aquella pedra havia estat arrencada del Calvari, que havia vist el sacrifici de Nostre Senyor i que cada any, recordant-lo, plorava adolorida”. Així, “la gent recollia les gotetes amb volves de cotó fluix i les guardava curosament per tal de guarir-hi diferents mals, entre d’altres els mal d’ulls (9)”.

Els rellotges s’aturaven i les campanes no tocaven
Mentre Jesús era al ‘monument’, el temps semblava aturar-se. Les campanes de les esglésies no tocaven i els rellotges aturaven el seu funcionament i es posaven en marxa tot sols al toc de l’Al·leluia del Dissabte de Glòria. Aquest curiós procedir dels rellotges es donava antigament ja que, en un moment determinat, van deixar de fer-lo. Amades recull la narració que conta la següent història: “S’escaigué que un any un malalt molt greu havia de prendre remei cada dues hores, i com sigui que per no saber quina hora era els familiars no van poder-li donar la medicina amb la regularitat necessària, aquells es va morir”. Des d’aleshores, els rellotges no van parar voluntàriament però molta gent ho feia voluntàriament “per tal que el tic-tac no molestés la pau del Senyor en l’agonia i en els seus darrers instants (10)”.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 792 - 800
2 Gaja, Esteve. “Costums de Setmana Santa”. Dins: El Record. Manlleu, 1956 [s.p.]
3 Ídem
4 Abián, Angelina. “La nostra Setmana Santa”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, 1972 [s.p.]
5 El Record. Manlleu: Tip. Manlleuenca, 1932, p. 19
6 Fragment del poema El ciri del Monument publicat a la revista El Record. Manlleu: Tip. Manlleuenca, 1928, p. 5
7 Amades; íbid, p. 730
8 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 96
9 Amades; íbid, p. 745
10 Amades; íbid, p. 740 - 741

1 d’abr. 2010

Escenaris de la Passió, dos mil anys després

Moltes poblacions catalanes s’esforcen, any rere any, en recuperar de forma efímera i representativa els fets i escenaris de la Passió. Són en forma de representacions teatrals, processons i ‘viacrucis’. Allò que a vegades s’escapa de la memòria col·lectiva és que segueixen existint aquests llocs. És allà on, veritablement, Jesucrist, els apòstols, la Verge Maria, entre d’altres, van ser protagonistes de la història que es commemora anualment per Setmana Santa. Aquest article, especialment format d’imatges, ha estat possible a l’amable cessió del material fotogràfic de Nora Vela que, recentment, ha estat pelegrina a Terra Santa.

Els espais que van ser escenari dels fets de la Passió, fa prop de 2000 anys, han canviat. Alguns mantenen, segurament, els mateixos elements naturals –com l’Hort de les Oliveres; d’altre, però, el pas de segles d’activitat humana –amb el pas diferents religions que hi ha deixat empremta- posen molt difícil fer-se la idea. Allò que, malauradament, dos mil·lennis d’història no han modificat és que es tracta d’una zona en conflicte, conflicte humà en uns llocs lliurats a la divinitat.

Vesprada de Dijous Sant*
A dos quarts de set: Començament de la Cena
A les vuit: Judes surt del Cenacle
A les nou: Jesús entra a l’Hort de les Oliveres
A les onze: Arriba Judes i Jesús és pres


L’hort de Getsemaní, fa dos mil anys, situat a les afores de Jerusalem sota mateix del mont de les Oliveres. En aquest lloc es van reunir Jesús i els apòstols després del Sant Sopar i, allà, després d’una moments d’introspecció i de flaquesa en la qual, diu Salvador Alsius, “indica que Jesús, que a la seva naturalesa divina hi unia la humana, estava aclaparat pel turment que l’esperava (1)”. Posteriorment, un grup de soldats, encapçalats per Judes Iscariot el van fer pres.
L’antiguitat d’algunes de les oliveres que encara mantenen els seus recargolats troncs aferrats a la terra permeten suposar que haurien estat espectadores innocents dels fets esmenats.
La Basílica de l’Agonia, coneguda també com a Basílica de Totes les Nacions, és un temple catòlic situat al Mont de les Oliveres a Jerusalem, prop dels jardins de Getsemaní. La seva situació és especial ja que s’interpreta que envolta la porció de roca on es diu que Jesús va pregar abans de la nit del seu arrest.
El temple va ser edificat a la dècada de 1920 amb aportacions de diferents pobles o nacions (d’aquí el seu nom). És d’estil neobizantí i va ser edificada sobre els fonaments de dos temples anteriors, una basílica bizantina del segle IV, destruïda per un terratrèmol l'any 746 i una capella croada del segle XII, abandonada el 1345.

Divendres
A mitja nit: Jesús és entrat a casa d’Anàs per a ésser interrogat
A les dues: Jesús compareix davant Caifàs, estant-s’hi fins a les quatre
De les quatre a punta de dia: Jesús és deixat a les mans d’una vila soldadesca que l’aclapara amb injúries i cops
A les sis: Jesús torna a comparèixer davant el Sanedrí
De dos quarts de set a les set: Judes es penja
A les set: Jesús compareix davant Pilat
A les vuit: Jesús compareix davant Herodes
A les deu: Jesús torna a comparèixer davant Pilat
A dos quarts d’onze: Jesús és assotat


Concebuda com una forma de causar patiment físic i de mofa Jesús va ser coronat amb un cercle format per branques d’arbust. La Corona d’Espines, i més concretament, les espines d’aquesta van esdevenir una de les relíquies relacionades amb Jesús més preuades. La tradició atribueix la seva localització, en el segle IV, a Santa Elena juntament amb la Veracreu. D’allà, una part important de la corona va passar a Constatinoble i, posteriorment, l’any 1239 a París. A França va ser especialment venerada; en temps de la Revolució, el 1793, va ser partida, per major protecció, en tres trossos.
De Santes Espines, sorgides suposadament d’aquesta creu guardada gelosament al país veí, se’n van repartir per tota la cristiandat. A Catalunya hi havia diverses esglésies que es distingien per posseir-ne: dues a la parroquial de Santpedor, una a l’església del Pi de Barcelona, a la seu de Manresa, al santuari de Montserrat (2).

A les onze: Jesús és presentat al poble: “Ecce Hommo”

L’expressió llatina Ecce Homo equival a ‘Aquí teniu l’home’ que recull l’evangeli de Sant Joan (3) i que reprodueixen les paraules pronunciades pel governador Pilat després del judici contra Jesús. Lluís M. Vericat diu que és “l’emblema de la passió de Jesús (4) i la Gran Enciclopèdia Catalana en tracta la seva versió artística que, amb aquesta expressió, presenta el moment en què Pilat presenta Jesús al poble amb aquestes paraules(5).

A dos quarts de dotze: Jesús és condemnat a mort
Des de dos quarts de dotze: Jesús és conduït al calvari


L’autèntic camí, el veritable ‘viacrucis’, és el recorregut que Jesús va fer des de l’hort de Getsemaní fins al Calvari. Actualment la Via Dolorosa és un tram d’un carrer del vell Jerusalem que la tradició assumeix com el veritable itinerari fet per Jesús. Hi ha marcades nou de les estacions en què es va assenyalar aquesta trajecte (la resta estan en l’església del Sant Sepulcre).
En totes les esglésies del nostre país, en els carrers d’algunes poblacions, i a l’entorn d’alguns santuaris, hi ha indicat un camí, que segueix les catorze estacions. Sol ser seguit, especialment, els dies de Setmana Santa i recorda els episodis viscuts per Jesús en anar al Calvari.

A migdia: Jesús és clavat a la Creu

El turó anomenat Calvari o Gòlgota “lloc de la calavera” és el lloc on, prop de Jerusalem, Jesús va ser crucificat pels romans. Joan Soler explica com “per als cristians té connotacions de centre del món i de muntanya còsmica, lloc de comunicació mística entre el Cel i la Terra” i afegeix que “s’hi dreça l’arbre de la creu, l’arbre còsmic, amb el fruit –Jesús- que redimeix del pecat de l’arbre del Paradís (6)”. El punt on es creu que estava clavada la creu damunt del turó és indicat i venerat. El rètol en grec que veuràs cita l'evangeli de sant Marc en grec, on diu "i el van portar al lloc anomenat Gòlgota...i cap a l'hora tertia el van crucificar".



Cim del Gòlgota on, se suposa, van clavar la Creu


Reliquiari del ‘lignum crucis’ venerat a Jerusalem

Segons la tradició, com en el cas de la Corona d’Espines,va ser la mare de l’emperador Constantí I, el Gran, Helena (Bitínia ~255 – Nicomèdia ~330), qui va localitzar la Creu amb la qual va ser mort Jesús. La seva acció més rellevant, sempre segons la historiografia més pietosa, la va fer quan, ja gran, va emprendre la recerca de la Creu. Aleshores, va viatjar fins a Jerusalem on, segons Iacopo da Varazze (7), es va reunir amb els jueus més savis del país. En un primer moment, els jueus no van donar resposta. Un d’ells, que s’anomenava Judes, coneixedor per herència dels seus avantpassats del lloc on es trobava la creu va respondre-li després de ser amenaçat de mort. Li va indicar un lloc, al cim del Gòlgota o puig del Calvari on s’havia edificat un temple de Venus. Helena va fer destruir l’edifici i, amb el terreny descobert, el jueu va cavar fins a trobar tres creus, la de Jesucrist i la dels dos lladres. L’emperadriu les va exposar en lloc públic esperant algun senyal diví que li permetés identificar la del Fill de Déu. Poc després, va passar per aquell allà seguici fúnebre amb el cos d’un jove mort. El van agafar i el van posar, successivament, sobre cada creu fins que, després de posar-lo en la tercera, aquest va ressuscitar. L’autor explica que una part de la Creu es va enviar a Constantí i que l’altra part es va deixar a Jerusalem convenientment guardat en un estoig de plata.Al marge de la tradició, Josep Manuel Udina i Sebastià Janeras però, expliquen que “a mitjan segle IV, l’església de Jerusalem tenia consciència de posseir la creu de Crist, la qual era exposada a la veneració pública el Divendres Sant” i afegeixen que aquesta tradició seria anterior a la llegenda del viatge d’Helena i la ‘invenció’ de la Creu. Diuen que “el 614, amb la destrucció de Jerusalem, els perses l’arrabassaren. Recuperada que l’emperador Heracle el 630, fou tornada a Jerusalem el 21 de març de l’any 631, un Divendres Sant (8).
La presència simbòlica –suposadament més real del que veritablement ho era- de la Creu original en la qual va morir Jesucrist, en cada parròquia, es feia mitjançant la Veracreu. La Veracreu o Vera Creu és la relíquia, una o diverses estelles, que s’atribueix que pertanyen a la mateixa creu en què va morir Jesús. Normalment, diu Antoni Pladevall a la Gran Enciclopèdia Catalana, consistent “en dues estelles formant creu, muntada fins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o d’altres metalls (9)”. N’hi havia a moltes parròquies i, evidentment, no podien ser de cap manera part de la Creu original. Van escampar-se, especialment, en temps de les croades i dels romiatges de peregrins a Roma i a Terra Santa. Les principals facultats que, en general, se’ls atribueix és la capacitat de vèncer les tempestes i altres calamitats caigudes del cel. Algunes ‘veracreus’ van fer-se famoses. És el cas de la de Besalú (la Garrotxa), venerada al monestir de Santa Maria. Se suposa que la va dur el comte Bernat de Tallaferro des de Roma l’any 1017 i que la va regalar als monjos del centre monàstic el seu fill Guillem. La llegenda, però, feia que hagués estat un regal del papa sant Damas a la seva suposada vila nadiua, Argelaguer. Francesc de Monsalvatge, que recull aquesta tradició però la refusa, conta que la relíquia es va venerar, fins a l’any 1687, a l’alta major “en una urna que había al lado del evangelio, en cuyo año y á 3 de Mayo, en virtud de una concordia entre el Cabildo de la Colegiata y los Jurados de Besalú, se trasladó para que estuviese más recóndita y con más veneración á la sacristia de dicha iglésia, en cuyo lugar se veneró hasta que fué trasladada á la parroquial iglesia de San Vicente (10)”, fet que va tenir lloc durant el segle XIX. Manuel Galimany esmenta que “en l’acte d’una visita pastoral, que l’any 1581 realitzà el bisbe Benet de Toco, es parla ja d’una confraria sota la invocació de la Santa Creu, a Santa Maria de Besalú (11)”. En aquest sentit, Monsalvatge assenyala que el papa Climent XI, en una butlla del 15 de maig de 1710, va concedir tres indulgències a la confraria esmentada (12).Una altra Veracreu que va tenir molt de renom va ser la de Sant Pere de Rodes (l’Alt Empordà). S’associa amb la versió llegendària del monestir i el viatge que feien per mar tres clergues que fugien de Roma, atacada pels perses, l’any 610. Arribats al Cap de Creus, on hi havia un temple dedicat a Venus, una tempesta no els va deixar passar fins que no va ser canviat el nom del lloc pel de cap de Creus on van fundar el monestir (13). Aquesta relíquia, segons Pladevall, “va ser causa dels jubileus sants del monestir, cada any que la festa de la Santa Creu de maig coincidia en divendres (14)”.Especialment coneguda és, també, la de Cervera (la Segarra) que porta el nom de Sant Misteri i que cada any és celebrat el 6 de febrer.Altres relíquies de la Veracreu eren venerades en moltes parròquies escampades per tot el territori de parla catalana, com el cas de Santa Pau a la Garrotxa, on es venera des de 1391.

De dos quarts a la una: Jesús promet el cel al Bon Lladre

De la referència que els evangelis fan als dos lladres, el bo i el dolent, Joan Soler esmenta que són “Dimes i Gestes, a dreta i esquerra de la creu de Jesús, el primer penedint-se a darrera hora i rebent el perdó i la promesa de salvació, al contrari del de l’esquerra (15)”.

A la una: Jesús parla a Maria i a Sant Joan
Una estona abans de les tres: Jesús parla a son Pare celestial
Uns quants minuts després: Jesús diu: “Tinc set!”
Quasi immediatament després: Jesús diu: “Tot és consumat”
Moments després de les tres: Jesús crida amb una veu ressonant: “En les vostres mans encomanen el meu esperit” i mor
Vespre: Jesús és baixat de la Creu i és dipositat al Sepulcre


Salvador Alsius explica que amb el nom de Sant Sepulcre és coneguda la tomba on van enterrar Jesús i que es tractava d’un sepulcre excavat a la roca que Josep d’Arimatea i Nicodem van segellar amb una gran roca. El mateix autor afirma que “la tomba on va reposar el cos de Jesucrist és objecte d’una veneració especial i va donar nom a l’orde religiós del Sant Sepulcre, integrat per croats que anaven a defensar els llocs sants” i afegeix que “a tocar de l’indret on es pensa que hi havia la tomba de Jesús (i exactament a sobre del lloc on la tradició diu que es va trobar la veracreu), l’emperador Constantí hi va fer alçar una immensa basílica que ha estat reconstruïda i modificada en diferents ocasions (16)”. Aquesta és la que actualment es pot visitar.

Façana de l’església del Sant Sepulcre

Vista superior de la petita entrada a la sala del Sant Sepulcre

Petit altar sobre la llosa del sant sepulcre, un lloc molt reduït i sagrat. La tela que cobreix l’altar porta brodades unes lletres en or i diuen, en grec, "Crist reposa".

Reliquiari que es mostra a una recambra petita al costat del petit altar anterior. Te uns 40 cms de costat. és una petita columna que coberta per un vidre que deixa veure la pedra del sepulcre 'in situ i autèntica'.

Dissabte
Soledat de Maria. Unes piadoses dones: Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé, preparen aromes per a ungir el cos de Jesús en el Sepulcre.

Diumenge de Pasqua
Entre la primera aurora i l’eixida del sol es verifica meravellosament la Resurrecció de Jesús, Les santes dones visiten el sepulcre. Pere i Joan hi corren apressadament. Aparicions de Jesús a Maria Magdalena, als deixebles camí d’Emmaús, als apòstols reunits en el Cenacle.

Vull agrair a Nora Vela la imprescindible aportació de les imatges de Terra Santa sense les quals aquest article no hauria tingut sentit.

* Horari aproximat segons: Guia del Cristià: devocionari popular de Catalunya. Barcelona: Foment de Pietat, 1933, p. 662 - 663

Bibliografia:
1 Alsius,Salvador. “Gersemaní" dins: Hem perdut l’Oremus. Barcelona: Ed. La Campana, 1998, p. 122
2 Vila, Antón. Notícia histórica de las dos Santa Espinas de la Corona de Jesucrist que’s veneran en la iglesia parroquial de la Vila de Sampedor. Barcelona: Tip. Católica, 1894, p. 18 - 24
3 Jn 19,5
4 Vericat, Lluís M. “Ecce Homo” Dins: Diccionari de símbols cristians. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2008, p. 53
5 “Eccehomo”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 9, p. 331
6 Soler, Joan. “Calvari”. Dins: Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 105
7 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada. Madrid: Alianza Editorial, 1982, vol. 1, cap. LXVIII, p.287 – 294
+8 Udina, J. M; Janeras, S. “creu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 321
9 Pladevall, A. “Veracreu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 24. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 19
10 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, vol. 2, p. 91 – 92
11 Galimany, Manuel “ Santa Maria de Besalú”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, vol. 4, p. 173
12 Monsalvatge, Íbid, p. 9313 Badia, Joan. Monestir de Sant Pere de Rodes, guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial, 1993, p. 28
14 Pladevall, Íbid.
15 Soler. “Lladre”, ídem, p. 382
16 Alsius,”Sant Sepulcre”; íbid p. 249