31 de març 2010

Dimecres Sant era dia de ‘beneir l’aigua’

De les tradicions de Setmana Santa que han desaparegut n’hi havia una de pròpia del Dimecres Sant: anar a beneir l’aigua. Explica el doctor Josep M. Gasol d’una tradició escampada, temps ençà, per diverses poblacions: “els feligresos de la Vila [Manlleu] van a beneir l’aigua a l’Església parroquial, la tarda de dimecres sant. És una cerimònia que hem vist realitzada en altres indrets, però a Manlleu té un colorit i unes característiques, essencials que la fan sobresortir del calendari de la costumística tradicional del poble”. Gasol explica la raó que li dóna una especial plasticitat: “més que més, és la mainada, al que sola o acompanyada de persones majors va al temple a ‘beneir el càntir’. Com impròpiament diu algú: ‘Se’ls sol confiar el millor càntir de casa’: càntirs de vidre o de terra cuita molt decorada, o se’n compra un de nou per aquesta ocasió. És com ritus l’omplir el càntir en passar per la Font de la Mare de Déu. I se’ls sol guarnir amb unes flors -generalment, violes i arç florit- posades en el broc (1)”. Per altra banda, Esteve Gaja, havia recollit la creença, gairebé superstició, que l’aigua beneïda tenia propietats especials. Explica que “un cop beneïda l’aigua és amorosament guardada fins al dissabte de Glòria en quin dia serveix per escampar-la pels racons de la casa a manera de benedicció implorada (2)”.

Bibliografia:
1 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc". Dins: Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
2 Gaja, Esteve. “Costums de Setmana Santa”. Dins: El Record. Manlleu, 1956 [s.p.]

29 de març 2010

La processó dels Dolors torna a omplir de silenci i ‘armats’ els carrers de Vic

La processó dels Dolors, també anomenada processó dels Armats o processó del Silenci, s’ha fet present a la ciutat de Vic. Com cada any, la Venerable Congregació dels Dolors ha reunit mig miler de penitents que, embolcallats per un nombrós públic, han desfilat pel casc antic vigatà complint la tradició del diumenge de Rams. Enguany, com en d’altres ocasions, aquesta tradicional processó ha comptat amb la participació dels bisbe de Vic, Romà Casanova.








Els ‘armats’, després de fer guàrdia davant el temple romà de la part alta de la ciutat, al punt de les 9 del vespre es es van personar a l’església dels Dolors. Només ells es permetien trencar el silenci amb el seu caminar. Allà els esperaven els congregants amb les imatges venerades del Crist Crucificat i de la ‘Dolorosa’.



Des d’aquest punt, al costat mateix de la catedral vigatana, van sortint pausadament i silenciosament els penitents, alguns d’ells descalços, amb els diferents improperis i altres elements recordatoris de la Passió. Els carrers del nucli antic vigatà es van omplir de públic que, amatent, va mantenir l’actitud callada i respectuosa.



La devoció vigatana a la Verge dels Dolors
La devoció a la Verge dels Dolors és molt antiga, a Vic. Eduard Junyent (1), en fer una síntesi de la devoció mariana de la capital osonenca, explicava que és “estesa des del segle XIII” i que es registra la seva entrada cap al 1400 en “un altar i benefici de la Transfixió de la Verge instituïts a la catedral”; des d'aleshores, s’interpreta que devia existir una imatge de la Mare dels Dolors amb Jesús a la seva falda. Així mateix afirma que “en la fixació d’aquesta devoció va contribuïr, en gran mesura, la construcció de l’església de la Pietat aixecada el 1455 al costat de l’església de Sant Sadurní”. Aquest temple va perdurar fins a mitjan segle XVII quan es va construir l’actual edificació on va prendre un gran protagonisme la veneració de les restes dels suposats màrtirs vigatans Llucià i Marcià. Aquest fet, però, en paraules del mateix Junyent, no va fer perdre seguiment popular a la devoció mariana ja que “va ser compensat, immediatament, en la instauració de la Congregació dels Dolors de Maria Santíssima, iniciada el 1697, en un senzill oratori en una dependència de l’Hospital i desenvolupada vigorosament en ser construïda l’església dels Dolors acabada el 1728”. Paral·lelament, diu el doctor vigatà i autor d’aquestes paraules, “el 1626, la imatge dels Dolors es venerava en un altar que se li va dedicar a l’església de Santa Clara ,i després, en el segle XVIII també va tenir altars a la de Sant Felip i en la de la Tercera Regla”.
La constitució de la Congregació dels Dolors ja havia estat precedida, segons Junyent, per un altra confraria que duia el nom de la ‘Verge de la Soledat’; aquesta s’havia creat el 1594 a l’església de la Mercè i s’encarregava de fer una processó el Divendres Sant i el dia de Pasqua. L’empenta de la Congregació dels Dolors, i de la processó –que encara perdura- organitzada per aquesta el Diumenge de Rams, va afavorir l’abolició de la dedicada a l’advocació mariana de la Soledat (2).
El 27 de gener de l’any passat, el bisbe de Vic, Romà Casanova, va acceptar la constitució de la ‘Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Vic’ com ‘associació de fidels’ tot acceptant la personalitat jurídica pública de caràcter eclesiàstic dins l’organització de la mateixa diòcesi (3). Amb aquesta aprovació es constatava de forma renovada l’important paper d’aquest col·lectiu pietós dins la història i l’actualitat de la religiositat popular vigatana.

L’església dels Dolors, a tocar de la catedral de Vic
Com ja s'ha esmentat, l’església dels Dolors és el punt de sortida i arribada de la processó del diumenge de Rams. El 1724 va substituir, com a centre de la devoció a la Mare de Déu dels Dolors, a una petita capella. Joaquim Salarich, però, afirma que no en sap l’origen d’aquesta primera ubicació de la devoció mariana i declarava que “sólo sabemos, que parecienzo mezquina á un devoto de la misma, canónigo de esta Catedral [de Vic], D. Estevan Ferrer, determinó, á principios del siglo pasado [segle XVIII per a Salarich], levantar la actual iglesia (4)”. Les obres van començar el 1724 amb projecte i realització de Josep Moretó i Soler (1677 – 1734) que les va acabar el 1728. En aquest edifici, diu Dolors M. Alemany, Moretó “va assajar la forma concèntrica d’una cúpula sobre creuer aplicada a una nau curta”. La façana, segueix comentant Alemany, “és plana decorada amb esgrafiats i l’ornamentació es concentra a la porta d’entrada” i afegeix que el retaule actual, reproducció del que va des destruït el 1936 és “mostra dels retaules que omplien les esglésies de Vic en aquella època (5)”. Aquest retaule i la imatge de la Verge dels Dolors que el sol presidir –que és conduïda pels carrers vigatans durant la processó- són obres de l'escultor Vicenç Real fetes el 1760 i la decoració pictòrica va anar a càrrec dels germans Sala i Josep Gallés, l'any 1887.
Salarich, des de la seva òptica pròpia de la centúria dinovena, expressa que és “un edificio serio y elegante, á pesar de ser de gusto churriqueresco, de proporciones regulares, y tiene buenos retablos (6)”.



Imatges i reportages audiovisuals pertanyen a la processó dels Dolors del 28 de març de 2010.

Bibliografia:
1 Junyent, Eduard. “Síntesis histórica de la devoción mariana en Vich”. Dins: Ausa, any 1954, vol. 1, núm. 10, p. 448 – 449
2 Junyent; Ídem
3 “Decret d’erecció de l’Associació de fidels ‘Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Vic’ i d’aprovació dels estatuts fundacionals”. Dins: Butlletí Oficial del Bisbat de Vic, num. 2.959, p. 8
4 Salarich, Joaquim. Vich, su história, sus monumentos, sus hijos y glorias. Vic: IMp. de Soler Hermanos, 1854, p. 248
5 Alemany, Dolors M. Vic: guia de la ciutat. Vic: Eumo editorial, p. 141

28 de març 2010

La benedicció de palmes i palmons el diumenge de Rams

El calendari litúrgic cristià prové, especialment en allò que afecta al cicle pasqual -ja sigui per davant o per darrera-, del calendari jueu. La Pasqua representava la celebració de l’arribada de la primavera. Una setmana abans, però, el cristianisme situa un esdeveniment singular: recorda el dia en què Jesús va entrar a Jerusalem, per celebrar la Pasqua que s’acostava, on va ser rebut per la població que brandava rams i palmes.
Els evangelis canònics no són gaire explícits en fer referència a aquest fet recordat. Més aviat fan referència a la col·locació, per part de la gent, de peces de roba o dels seus propis vestits al pas de Jesús. L’Evangeli de Mateu explica aquest fet dient que quan Jesús va entrar a la ciutat sobre un pollí “la majoria de la gent estengueren els seus mantells pel camí; d’altres tallaven branques dels arbres i encatifaven el camí (1)”. De manera semblant relata Marc (2) i també Lluc (3). Serà Joan qui esmenta que la gent, sabedora de la proximitat de Jesús “prengueren palmes de les palmeres i sortiren a rebre’l cridant: ‘Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d’Israel! (4)”. La tradició va fixar aquesta imatge de gent amb palmes donant plasticitat a la festa de, l'anomenat precisament, diumenge de Rams.
Joan Soler recorda que, en aquesta diada, “es beneeixen palmes i palmons, rams de llorer i d’olivera i seguidament té lloc la processó del Ram (5)”. És així, com l’acte de benedicció d’aquests elements naturals, tractats o no, constitueix l’eix central de la celebració. La benedicció és, segons Lluís M. Vericat la “pregària amb què l’Església implora la protecció de Déu sobre les persones. En sentit ascendent, oració en què es lloa a Déu o els sants. En sentit descendent, favor concedit per Déu o pels sants” i afegeix que “el gest de beneir es representa amb la imposició de mans o amb la mà dreta aixecada, amb l dit anular tocant el polze (6)”. De manera semblant defineix, l’acte de beneir, Salvador Alsius: “Signe que els ministres de l’Església adrecen en nom de Déu als fidels tot dibuixant amb la mà la forma d’una creu. Els qui la reben solen fer-ho senyant-se, és a dir, aplicant sobre ells mateixos el mateix senyal de la creu” però afegeix que “les benediccions s’apliquen també sobre les coses o objectes que adquireixen així una especial significació sacra, com succeeix amb les esglésies, les medalles, l’aigua beneita, etc. (7)”. I Joan Soler recorda com “tots els ritus litúrgics i paralitúrgics enclouen una gran quantitat de senyals de la creu beneint: pans rituals o beneïts, aigua beneita, salpàs, rams i palmes, imatges de sants, campanes, rosaris i medalles, acabats de casar, infants presentats al temple a la quarantena de néixer, parteres, bestiar, camps cases –de la primera pedra a la inauguració-, automòbils, vaixells... (8)”.
La forma de benedicció que ens ocupa, però, sol ser mitjançant l'aspersió d'aigua que prèviament ha estat beneïda.

La palma beneïda: un amulet protector
És així com el diumenge de Rams i a ulls dels fidels, les palmes, palmons i altres elements vegetals adquireixen unes propietats especials i esdevenen una mena d’amulets. Joan Soler, en aquest sentit, explica que “palmons i rams beneïts, a balcons i finestres, i creus de fulles de palma a les portes, llars de foc, a estables i corrals, deslliuren de bruixes i dimonis “ afegeix que “alo cap de l’any, , s’han de substituir pels nous, segons el refrany que diu que ‘l’herba nova treu la vella; es cremen, ja que, essent beneïts, no es poden maltractar ni llençar (9)”. I també especifica que “per les rogatives de pluja, aquests rams es deixaven clavats en els camps per prevenir de bruixes i calamarsades, i al capdamunt dels pallers” per concloure que “les cendres dels rams beneïts s’escampaven pels camps o es barrejaven amb les llavors en sembrar, com un ritus fecundador (10)”.


Imatges:
Superiors.- Benedicció de Rams davant l’església de Santa Maria de Manlleu. Any 2010
Central.- Processó de Rams, a Manlleu, els primers anys de la década de 1930. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Creus fetes amb fulles de palma clavades a la porta d’una masia


Bibliografia:
1 Mt 21, 8
2 Mc 11, 8
3 Lc 19, 36
4 Jn 12, 13
5 Soler, Joan. "Ram". Dins: Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 619
6 Vericat, Lluís M. “Benedicció” Dins: Diccionari de símbols cristians. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2008, p. 25
7 Alsius,Salvador. “Benedicció". Dins: Hem perdut l’Oremus. Barcelona: Ed. La Campana, 1998, p. 39
8 Soler. “Benedicció”. Ídem, p. 77
9 Soler. “Palma, palmó”; Ídem, p. 535
10 Soler. “Ram”; Ídem, p. 619

27 de març 2010

El Mercat del Ram de Vic, una fira al voltant de les palmes i els palmons

L’esdeveniment social per excel·lència en temps d’avantsala de Setmana Santa és, sens dubte, el Mercat del Ram de Vic. Tot i que ha esdevingut una fira multisectorial –especialment al voltant de l’ambit ramader i agroalimentari- i una veritable festa major -amb un programa ple d’activitats de diversa naturalesa-, encara es conserven trets del motiu original: la venda de palmes, palmons i rams d'olivera i llorer destinats a ser beneïts l’endemà, diumenge de Rams, davant les esglésies.

El mercat vigatà per excel·lència
L’existència d’un mercat a Vic arrenca dels primers temps de l’alta edat mitjana. Arcadi Garcia afirma que “podem dir que el mercat principal de Vic procedeix de l’època mateixa de la repoblació de la nostra comarca [Osona] pel comte Gruifed el Pilós, és a dir, del darrer quart del segle IX” i assenyala dos preceptes, l’un del rei Odó al bisbe vigatà Gotmar,m data del 24 de juny de l’any 889 i al testament del comte Guifré II on consta una peça de terra situada al mercat (1). Antoni Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana, explica que “s’ha celebrat sempre en dissabte, i al llarg del temps en prengueren especial importància alguns, com el que precedia l Quaresma, la Cinquagesma, Sant Joan o Nadal” però remarca que “el mercat del Ram es convertí en el més típic i principal (2)”.
En el Mercat del Ram es poden trobar objectes i productes de tota mena. El mateix Pladevall constata com “vers el 1930 hom li donà el caràcter modern de fira de maquinària agrícola, exposició selecta de bestiar i altres productes; decaigué en 1936-45 i reprengué després amb el caràcter de fira de mostres, sempre amb nous aspectes econòmics i amb manifestacions populars i folklòriques” i conclou assenyalant que “des del 1976 l’exposició comença el dissabte abans del del Ram i es clou el diumenge de Rams (abans s’estenia del dissabte de Ram al de Glòria)(3)”.
L’enciclopèdia Tradicionari s’encarrega, però, de manifestar que “els seus productes tradicionals són els palmons i les palmes, les branques d’olivera i els llorers florits, que s’exposen el dissabte de Rams, durant tot el matí, al Mercadal (4)”.

Les palmes i els palmons són senyal de victòria
La palma és, en paraules de Joan Soler, el “símbol de victòria en combat, del martiri cristià –un àngel premia el màrtir amb la palma en el seu triomf celestial (5)”. D’aquesta simbologia, però especialment de la commemoració de l’entrada triomfal de Jesucrist a Jerusalem i de la rebuda que li va fer la gent tot alçant i removent branques d’olivera en senyal d’alegria, va esdevenir el costum d’utilitzar-les en a cerimònia del diumenge de Rams on són beneïdes. El mateix Soler explica que “el dia del Ram, els nois porten palmons –sovint ostentosament ‘pentinats’-; les noies, palmes adornades segons una artesania tradicional; també hi ha palmetes de solapa”. Les palmes i els palmons, segons el mateix autor, “han de ser tendres i blanc groguencs: mesos abans es desen en una estança fosca, es reguen i es fumen periòdicament cremant flor de sofre i lluquet” i afegeix que “palmes i palmons, com petits ‘maigs’, són guarnits amb penjolls de fruites –pomes, taronges... actualment confitades-, rosaris de sucre, figures simbòliques de la Passió i també populars –sols i llunes, estrelles, ninots, creus, galls, cargols, gossets, peixos, escales- fetes amb fulles de palma, de pa o galeta, caramels i garlandes lluents”.


(Continuarà...)

Imatges.- Escenes i racons del Mercat del Ram de Vic d’enguany

Bibliografia:
1 Garcia, Arcadi. “Orígens del mercat de Vich I”. Dins: Ausa. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, vol. 5, núm. 50, p. 130
2 Pladevall, Antoni. “Ram, mercat del”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 19, p. 86
3 Pladevall, Ídem
4 Diversos autors. “El Mercat del Ram de Vic. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. . Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 183
5 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 534 - 535

24 de març 2010

Sobre l’anomenat ‘ofici de tenebres’ o ‘fasos’ (sèrie Setmana Santa 8)

Els dies de Setmana Santa, fins a les reformes litúrgiques sorgides del concili Vaticà II, estaven plens de formes d’actuar i d’accions amb una clara missió pedagògica. Les mateixes processons que recorrien, i recorren, els carrers d’algunes poblacions eren, i són, representacions plàstiques i reproducció de les escenes relacionades amb la Passió de Jesucrist. Dins dels temples també hi havia d’altres activitats que pretenien reforçar els missatges ‘passioners’. Era així en el ‘despullament dels altars’ i en l'ofici de Tenebres o fasos.
En els que es consideren els tres darrers dies de Setmana Santa, Dimecres, Dijous i Divendres Sant, fins fa mig segle solien donar-se uns esdeveniments singulars: els anomenats ‘oficis de Tenebres’ o ‘fasos’. La Gran Enciclopèdia Catalana els situa abans de la reforma litúrgica de 1956 (1) i constata com són aquests dos noms, ‘Tenebres’ i ‘fasos’, amb els quals són coneguts i recordats. Se celebraven per les matines dels tres dies indicats però també en laudes.
Aquesta cerimònia prové, segons paraules de mossèn Jaume Corbatera, almenys del segle IX i afirma que “el ritu amb què la litúrgia celebra aquesta funció s’influencia intensament d’un to de severitat gran i es desplaça dintre una actuació tota trista i malenconiosa que contrasta totalment amb l’esplendor i solemnitat amb que celebra l’Església algunes diades de l’any eclesiàstic (2)”.
Eren dos els rituals que caracteritzaven aquests oficis i cadascun els ha aportat el seu nom. Per una banda, el de “tenebres”, era associat al caràcter propi de la funció, celebrada antigament a punt d’albada, i a un canelobre especial de quinze braços, anomenat ‘tenebrari’, que s’anava apagant; d’aquesta manera anava deixant el temple ,precisament, “en tenebres”. Per altra banda, el de ‘fasos’, relacionat amb les branques de palmera utilitzats, quan s’apagaven els ciris del canelobre esmentat, figurant la molt políticament incorrecte acció de ‘matar jueus’.
Joan Amades (3) explica la cerimònia dient que “a l’altar major es col·loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris”. El missatge d’aquesta forma de procedir, segons el folklorista, era que “l’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrere l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també, un darrere l’altre, el van anar abandonant”. Quan només resta el ciri blanc, que representa la Mare de Déu, després d’apagar els dos de les altres Maries, diu Amades, “s’amaga sota l’ara”. Llavors, “l’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús”.
Aureli Capmany, constata aquest fet de la següent manera: “En finalitzar cada salm, s’apaguen els sis de la credença de l’altar i resta solament encès el de la cúspide del Tenebrari, que s’amaga darrera l’Altar i reapareix en repetir-se l’Antífona ‘Traditor autem’. Aquesta cerimònia representa la traïció de Judes, l’extinció dels altres ciris la dispersió dels Apòstols i de les Maries en fer presoner a Jesús, per por que els jueus els detinguessin com a seguidors del Diví Mestre. El darrer ciri que resta encès recorda la Mare de Déu i tot el poble l’anomena la “Maria sola” (4)”.
Just en el moment de fer desaparèixer visualment aquest ciri blanc i en dir el quinzè salm, segueix recordant Joan Amades, “la mainada ‘feia els fasos’, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta, que durant tota la setmana els nois duien al damunt per picar portes. Les nenes i la mainada petita que encara no podia prendre part en l’esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs (5)”. Aquests xerracs són, en definició de la Gran Enciclopèdia Catalana, un “estri de fusta amb una llamineta o llengüeta flexible quer, en fer giravoltar la peça on va fixada, bat successivament les dents d’una roda dentada fixada a un eix que serveix també de mànec i produeix un seguit de sons secs i estridents (6)”.
Aquest fet, segons Capmany, tindria un origen històric en el temps que els cristians barcelonins haurien atacat el call jueu de la ciutat en moment de gran fervor i n record de la mort de Jesús (7). El simbolisme, però, és molt més ric en matisos. Amades en diu que simulava el desordre i confusió que es van apoderar del món després de la mort de Nostre Senyor però també diu que “el terrabastall produït per la mainada amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d’exterioritzar la seva joia i alegria”. I, finalment, també “es creu que amb aquest terrabastall hom vol confondre els mals esperits i fúries que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment de no poder-ne tenir cura Jesús per estar enterrat (8)”.
Després del repicar i del soroll emès pels estris utilitzats per la mainada es resol el darrer dels gestos simbòlics. Com diu Capmany, recordant la profunda plasticitat i significat dels objectes, “el ciri del cim del Tenebrari és Jesús Llum del món, i l’amagar-lo sota l’altar és en senyal de la mort del Redemptor; quan piquen els fasos, la remor es fa en record del terratrèmol que commogué el mont en morir Jesucrist, i la reaparició del ciri amagat és l’anunci de la seva resurrecció. Tot és adient a aquest simbolisme: l’abandó dels deixebles deixant sol a Jesús, la tenebra del Temple, la sepultura del Senyor, representacions solemnes de la vida dolorosa de Jesucrist des que fou pres a Getsemaní fins a la seva sepultura (9)”.

El nom de fasos
D’entre els aspectes simbòlics de l’Ofici de Tenebres cal fer un incís en la seva segons denominació: ‘fasos’. Aquesta paraula, associada directament amb el moment de fer soroll dins l’església, s’associa directament amb la branca de palmera, especialment,m en la part més gruixuda, que els infants deien servir per picar el terra del temple així com al mateix acte de picar. Etimològicament, el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll (10) destria de diverses interpretacions com la que relacionava el mot amb uns cants que serien interpretats per matines dels oficis de Setmana Santa o aquell que, segons Joan Soler, s’associa amb el terme phase, provinent de l’hebreu pesah, Pasqua (11). Finalment, diuen Alcover i Moll, “creiem més probable que fas vingui del llatí face ‘antorxa’, i per tant, fasos o fassos vindria de faces ‘antorxes’ o ‘ ciris’, i s’explicaria el nom per la circumstància de cantar-se els fassos davant el triangle de ciris que es van apagant a cada versicle; així doncs, el significat primitiu de fassos seria ‘cant o matines de les antorxes’.


Imatge: Tenebrari de Santa Maria de Manlleu, apareguda a la revista El Record de 1970

Bibliografia:
1 “Tenebra”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol 22, p. 241
2 Corbatera, Jaume. “Ofici de Tenebres”. Dins: El Record. Manlleu: Tip. Manlleuense, 1936 [s.p.]
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 749 – 750
4 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 72
5 Amades, Íbid, p. 750-751
6 “Xerrac”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 24, p. 372
7 Capmany, íbid, p. 94
8 Amades, Íbid, p. 751
9 Campany, Íbid, p. 96
10 Vegeu: “Fas”Dins: . Alcover, A. M.; Moll, F. de B. Diccionari català-valencià-balear . Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 5, p. 755 - 756.
11 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 278

21 de març 2010

L’antic costum de ‘despullar els altars’ (sèrie Setmana Santa 7)

La tradició litúrgica de Dijous Sant, després de la instal·lació dels ‘monuments’, procedia a una acció curiosa: el despullament dels altars. Quan la Sagrada Forma, l’hòstia consagrada, estava dipositada en el receptacle habilitat i adornat, l’oficiant de la missa procedia a treure tot ornament dels altars i deixar-los amb la pedra nua.
Mossèn Jaume Corbatera (1) relatava aquest ritual, que situava la matinada de Dijous Sant, a la revista manlleuenca El Record i la contextualitzava esmentant que “aquesta cerimònia tota ella amarada de santa unció, es desplega en mig d’un ambient ple de senzillesa”. La seva descripció era acurada: “Quan el el chor de clergues han acabat de salmejar les Vespres del dia, el celebrant, revestit d’alba i estola morada, assistit de ministres i acompanyat dels escolans va seguint els altars de l’Església, d’on són recullides les tovalles que cobrien la sagrada taula. I són retirades les sacres i tota ornamentació, quedant sols la Creu i els candeleros sense ciris”. I segueix dient que “entre tant es resa una Antífona i el Salm 21, tot ell un cant elegíac, síntesi de les angoixes i extremades humiliacions de Jesús”. Així, continua, “l’aspecte trist que ofereixen els altars sense cap ornament i l’Església així desmantelada, és per demés esgarrifós”. Cal tenir en compte que aquesta pràctica, avui desapareguda, es feia en uns temples amb diversos altars laterals, a més de l’altar major, que solien tenir el seu ús dins el calendari litúrgic.
L'edició de 1933 de la Guia del Cristià: devocionari popular de Catalunya indica, encara amb més deteniment, aquesta pràctica: “Posat Nostre Senyor al monument, l’Església ha sentit la seva viduesa, i , cobrint-se de dol, ha parat el seu cant. Els salm s de Vespres, resats sense inflexió de cap mena han presentat la figura de Jesús en mig de les amargures de la Passió i els dolors de la Mort. I ara el Sacerdot, amb els Ministres, puja a l’altar i plega les tovalles que l’ornaven i cobrien la sagrada taula, anunciant, amb aquest ritu llòbrec, la suspensió del Sacrifici. Tots els altars són despullats, i l’església presenta l’espectacle d’una nuesa i desolació supremes, que recorden la gran nuesa corporal i espiritual que el Salvador sofrí a la Creu i la desolació que invadí la terra a la seva mort”. I explica que “mentre es fa la cerimònia del despullament es diu el Salm XXI, que és un poema magnífic i colpidor, en el qual se sent la queixa de l’home del dolor, sofrint un abandó complet i l’aflicció profunda d’humiliaments que el fan assemblar a un cuc i no a un home., fet oprobi i rebuig de la gent, decandit del cos i agotat en l’esperit rodejat de tota tribulació”. I conclou dient que “el Sacerdot amb els MInistres despulla els altars, tot dient el Salm 21, amb aquesta Antífona: S’han repartit les meves vestidures, i han sortejat la meva túnica (2)”. Els Salm 21 és aquell que anunciava les paraules que Jesús, en els seus darrers moments de vida va expressar i que, curiosament, ningú va considerar, en l’establiment dels textos canònics, una heretgia: “Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?”
Joan Soler explica l’ acció de despullar els altars però la situa el Divendres Sant. Diu que, “un cop acabada la funció del ‘monument’, després de l’acció litúrgica del Divendres Sant, tots els altars eren desguarnits i restaven nus, sense tovalles; els fidels creien que figurava quan els saions van despullar Nostre Senyor en clavar-lo a la Creu (3)”.


Bibliografia:
1 Corbatera, Jaume. “Despullament d’altars”. Dins. El Record. Tipografia Manlleuenca: Manlleu, any XII, Setmana Santa de 1935, p. 19
2 Guia del Cristià: devocionari popular de Catalunya. Barcelona: Foment de Pietat, 1933, p. 665 - 666
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462

18 de març 2010

18 de març: festa de l'hipotètic sant Feliu, diaca de sant Narcís de Girona

La construcció de vides de santes i sants que, en algun moment de la historia, s’han tingut com a certes té exemples de tot tipus. Un cas ben paradigmàtic és el del suposat sant gironí, de nom Feliu o Fèlix , diaca de sant Narcís. L’existència d’aquest hipotètic sant conté, a més, una interessant qüestió: la seva homonímia amb sant Feliu, anomenat l’Africà, el veritable màrtir gironí.
La ciutat de Girona era, en paraules del poeta Prudenci, “rica de sagrades relíquies” de les quals en destaca el nom de Feliu. Aquest, d’origen probablement africà, es festeja el primer d’agost i es considera com un fet versemblant que fos martiritzat a la ciutat catalana el 303. La seva figura, de gran veneració en època visigòtica, va ser eclipsada a partir de l’edat mitjana per un sant suposament vingut d’Alemanya: Narcís, que hauria estat bisbe gironí, estaria tothora acompanyat pel seu diaca Feliu.
Joaquim Pla, però, ja adverteix que “no hay que confundir este Santo Mártir con San Félix el Africano, martirizado también en Gerona un poco antes y titular de San Félix de Gerona (1)”. Aquesta curiosa circumstància, de l’existència de dos ‘Felius’, l’explica Josep M. Marquès quan diu que “l’edat mitjana necessitava jerarquitzar els sants de manera intuïtiva, i així, atesa la condició episcopal de Narcís, Feliu li fou subordinat com a diaca”. Segueix dient que “però romania el record d’un Feliu anterior a Narcís, i en certes narracions hom duplicà els Felius: l’un era el missioner africà anterior a Narcís, i l’altre el diaca d’aquest (2)”. Les hagiografies rigoroses, i que són les que cal tenir en compte, així com la versió actualitzada del Martirologi romà no es recorden ni de Narcís, per molt venerat, conservat i incorrupte que fos el seu suposat cos, ni del seu diaca i sí, en canvi, del Feliu provinent de les terres de Mauritània.
L’existència de sant Feliu diaca, com ja s’ha dit, no es pot separar de la vida de sant Narcís, el suposat bisbe de Girona per al qual devia exercir la seva funció eclesiàstica. Així, les versions que admeten la possibilitat que sant Narcís fos alemany també atribueixen aquest origen a sant Feliu; en canvi, la versió que suposa que el bisbe era gironí també li dóna aquest lloc de naixement al diaca. És el cas de Joaquim Pla que diu: “no se sabe de dónde era hijo el diácono Félix, aunque es probable fuera también de origen alemán, cómo se supone lo fué San Narciso (3). Ja ho deia Antoni Vicent Domènec (4) que constatava com “de donde aya sido natural este bienaventurado Santo no se sabe. Pero de creer es, que fue de la mesma patria, y tierra del glorioso Obispo San Narciso... Y como Sant Narciso sea natural Catalan, y de la ciudad de Gerona, como dize el breviario de Augusta (...) también lo devio ser el”.
La vida del diaca Feliu de Girona la donen per certa i la relaten els historiadors, o pseudohistoriadors, del segle XVII. El mateix Antoni Vicent Domènec a la seva ‘Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña’ de 1602 escriu un capítol dedicat a la ‘Vida del Bienaventurado San Felix, Martyr, de la ciudad de Gerona, y Diacono de Sant Narciso’ i clarifica que, tot allò que en diu, ‘he sacado de libros muy autenticos, y de diversos autores, como son el Martyrologio Romano, el Breviario de Gerona, el de Barcelona, S. Antonino en su Histo. En la vida de San Narciso, Cesar Baronio, en el comento sobre el Matyrologio, Marco Valsero en la vida de Santa Afra...’.
En allò en què tampoc es posen d’acord els autors que han cregut en la figura del diaca sant Feliu és en la data del seu martiri i mort. Antoni Vicent Domènec afirma que “fue su martyrio en diez y ocho de Março, año del Señor, dozientos noventa y siete”. Autors més moderns, com Joaquim Pla i Cargol ja apunten la data de l’any 307 (5). Mossèn Josep Mercader, per la seva banda, més prudent encara, afirma que “no se conocen con certeza histórica las fechas.... Per habida cuenta del tiempo de la rabiosa persecución de Diocleciano (303-304) y la época en que muy probablemente Sant Narciso vino de Alemania, no puede caber gran duda de que el martirio y la muerte del glorioso Mártir [i del seu diaca, evidentment] tuvo lugar en el curso del año 307 (6)”.
Respecte la data del martiri i, per tant, dia de celebració de la festivitat dels dos suposats sants també ofereixen un ball de referències. Si Antoni Vicent Domènec deia, clarament, que havia estat un 18 de març, l’esmentat Josep Mercader afirma que “en relación on el día preciso, la duda es mayor”. Basant-se en la tradició i en documents atribueix que els fets devien passar el 29 d’octubre però afegeix que “algunos tratadistas, sin embargo, ateniéndose al emplazamiento por el Martirologio Romano del martirio de Sant Narciso en el día 18 de marzo, y de la antiquísima tradición de la esta fecha, la consignan como probable des su martirio (7)”. Joquim Pla, així mateix, es basa en el martirologi de Galesini, en les edicions de Molano de 1568, per assenyalar el 18 de març (8).
En allò que, més o menys, els esmentats historiadors coincideixen és en les circumstàncies del martiri. Domènech diu que “estando pues San Narciso en Gerona celebrando missa en el altar donde esta agora su sagrado cuerpo, fue muerto a cuchilladas por los Gentiles, y con el nuestro bienaventurado San Felix, Diacono suyo (9)”. L’anomenat pseudo-Boades (10) diu que en el lloc on ara hi ha edificada l’església de Sant Feliu [dedicada a l’Africà, és clar], van entrar els soldats i “estant oferint lo Sant Sacrifici de la missa, ab rabia de diables varen entrar dintre de l’hort, e de la casa, e de la capella, e mataren al Sant mossenyer bisbe Narcís e a mossenyer Sanct Feliu diaca seu, qui lin stava ministrant.... (11). Josep Mercader descriu els fets amb més concreció però amb la mateixa escena que tindria lloc una cripta situada a l’antic cementiri cristià que hauria precedit l’església gironina de Sant Feliu. En aquesta cripta, on solien dir missa els cristians gironins, explica Josep Mercader que els van a trobar els infidels: “entra el bon buen Padre San Narciso con su diácono Félix, y cuando se disponía el Santo a celebrar la Santa Misa, irrumpen con diabólicos alaridos y blasfemias en el santo recinto, y abalazándose sobre él y arrebatándole del altar, le infirieron tres profundas heridas: una en el hombro, otra en la garganta y otra en el tobillo; degollaron bárbaramente al diácono y sembraron la muerte entre los allí congregados (12)”.
Les relíquies físiques de sant Feliu diaca no van tenir una devoció destacada (ben al contrari del cos del seu bisbe que va restar incorrupte fins a l’inici de la guerra civil espanyola). Aquest fet es podria explicar pel fet que, com es va encarregar d’explicar Antoni Vicent Domènec, Carlemany “se llevó el bienaventurado San Felix a su ciudad Real de París donde es tenido agora en grande veneración (13)”. Potser per aquesa raó, la de no tenir una presència tangible, els gironins van deixar de banda aquest hipotètic diaca fins al punt que alguns autors com el citat Mercader i d’altres afirmaven del seu record i culte “es lamentable que no gocen entre los fieles de la consideración a que se hizo acreedor con su fiel apostolado y glorioso martirio el santo diácono (14)”.
És clar que quan un sant, suposat màrtir o no, no ha existit ben poc resisteix qualsevol anàlisi crític. Sant Feliu diaca forma part, en qualsevol cas, de la rica i atractiva cosmologia hagiogràfica dels sants inventats o impossibles de la qual, Catalunya, és ben rica.


Imatge: Recreació, sobre una estampa de sant Llorenç, de la hipotètica figura del diaca gironí sant Feliu.

Bibliografia:
1 Pla i Cargol, Joaquin. Santos mártires de Gerona. Girona: Madrid: Dalmau, Carles , Pla, SA, 1955, p.51
2 Marquès, Josep M. Sant Feliu versus sant Narcís. Dins: Revista de Girona. Girona: Diputació de Girona, 2007, núm. 240, gener – febrero, p. 83
3 Pla; Íbid.
4 Domènech, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 66
5 Pla, Íbid, p. 46
6 Mercader i Bohigas, José. Vida e historia de San Narciso. Girona: Ariel, 1954, p. 104
7 Mercader, Idem
8 Pla, Íbid, p. 51
9 Domènec, Íbid
10 Així qualifica a fra Joan Gaspar Roig i Jalpí, autor de la falsificació feta sota la suposada autoria de Bernat Boades i escrita la segona meitat del segle XVII, Martir de Riquer a Història de la literatura Catalana. Esplugues de Llobregat: Ariel, 1964, volum 3, p. 654 – 658
11 Roig i Jalpí, Joan Gaspar. Libre dels feyts d’armes de Catalunya. Barcelona: Marián Aguiló, 1873, p. 41. Disponible en línea a: http://www.cervantesvirtual.com/FichaObra.html?Ref=14949
12 Mercader; Íbid, p. 103
13 Domènec; Íbid
14 Mercader, Íbid, p. 104

14 de març 2010

Les relíquies de santa Madrona i les seves translacions per Barcelona

Les relíquies de santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, van ser objecte de diverses translacions dins la ciutat barcelonina. La llegenda diu que el seu cos va arribar a la ciutat en un vaixell que, empès per una tramuntanada, no va poder fer port a Marsella; havia de ser lliurat, des de Roma, al rei de França. La santa va mostrar, amb una mena de tossuderia celestial, que desitjava anar parar a la capital catalana. Precisament, una versió de la vida de Madrona diu que havia estat barcelonina de naixement; la narració més generalitzada, però, la fa originària de Tessalònica (Grècia) i que l’any 300 va ser martiritzada a Roma.
Així, les seves relíquies van ser descarregades del vaixell en una platja de la falda de Montjuic i es van dipositar a la capella de Sant Fruitós. Segons recollia mossèn Jaume Armengol de veu de mossèn Esteve Monegal, aquest fet va esdevenir l’any 892 (1). Respecte aquesta capella, diu M. Lluïsa Ramons, “sembla que al llarg del segle XVI l’advocació de sant Fruitós fou canviada per la de santa Madrona, tot i que a la muntanya de Montjuïc ja hi havia una capella ermitana dedicada a aquesta santa des de 1403. Tanmateix, alguns autors indiquen que el canvi d’advocació esmentat es produí al segle XV, centúria dins la qual desaparegué definitivament aquesta capella (2)”. És molt possible que el canvi d’advocació apuntat es degués, precisament, a la presència de les relíquies de la santa. I del sostre d’aquest modest edifici, recorda Amades, “en penjaven molts vaixells oferts per la gent de mar com a exvots en agraïment d’haver-la salvada [per invocació de la santa] de mals trànsit (3)”.
D’aquest lloc inicial, les restes de santa Madrona inicien un continuat canvi d’emplaçament (4). Per estat ruïnós de la capella, sembla ser que l’any 1117, les relíquies van ser traslladades a l’església de Sant Pau del Camp on van restar fins al 1558. Aleshores va ser inaugurada, a Montjuïc mateix, una capelleta que li va ser dedicada i que, segons mossèn Jaume Armengol era “precisament en el lloc on, segons l tradició, hi havia hagut el casal nadiu de la santa (5)”. Aquesta petita construcció va ser ampliada, temps després, amb un convent de caputxins. Era tanta la devoció dels barcelonins per santa Madrona que la porta de la muralla per on sortia el camí cap a l’esmentada capella es va conèixer, des d’aleshores amb el nom de “porta de santa Madrona”.
Aquestes edificacions van ser destruïdes l’any 1713 durant la guerra de Successió i les restes de la santa es van guardar a la catedral fins al 1723; aleshores es van traslladar al convent dels caputxins dedicat, precisament, a santa Madrona i situat a la zona de la plaça Reial que Felip V va fer construir com a desgreuge per la destrucció del que hi havia a Montjuic.
La desamortització de 1835 va afectar aquesta construcció, que va donar pas a la plaça esmentada, i va ser desmantellat. És així com, per breu temps, les relíquies van estar a la parròquia de Sant Miquel, actualment desapareguda. Aquest edifici estava situat, segons Lluís Permanyer, de costat amb l’Ajuntament. L’esmentat autor diu que “por supuesto que en el capítulo de reliquias no faltaban piezas de cierta consideración, como por ejemplo el brazo de la copatrona de la ciudad, santa Madrona (6)”. L’església va desaparèixer amb l’empenta urbanística de remodelació de la ciutat que, també, es va endur la Ciutadella a final de la dècada de 1860.
Artur Llopis (7) recorda que “las relíquies van patir nous trasllats fins que els bisbe doctor Josep Maria de Urquinaona va fer construir un temple parroquial dedicat a la Santa, a la zona de Poble Sec, conegut amb el nom de ‘França Xica’ i que l’Ajuntament va cedir al nou temple les relíquies que guardava de la santa”. Després, per reformes d’aquesta darrera construcció, se’n va fer una de nova en el mateix Poble Sec inaugurada en els dies de l‘Exposició de 1888. “Poc després –recorda Llopis- l’Ajuntament va pagar una bella urna que acollir-hi, de manera digna, les relíquies de santa Madrona”. Aquesta construcció, que avui encara exerceix les funcions de parròquia és dels pocs testimonis vigents de l’antiga i forta devoció a la santa.
El 1909, per la Setmana Tràgica, l’església va ser cremada amb el seu ‘sant’ contingut.Aleshores, semblava que qualsevol record físic de la patrona barcelonina havia desaparegut. Un ciutadà, anomenat Evelí Bulbena, -diu Armengol- va aparèixer amb una petita relíquia que, des d’aquell moment, va passar a rebre l’atenció dels antics devots de la Santa; l’havia heretat dels seus pares a qui els havia entregat una devota protectora dels frares caputxins de Santa Madrona (8).
Mossèn Armengol conclou l’episodi de les translacions de les relíquies de santa Madrona amb un excel·lent resum: “És curiós saber que durant gairebé el miler d’anys que estigueren entre nosaltres les relíquies de la nostra santa, tingueren cura del seu culte, primer els Canonges Regulars de Sant Agustí (segles XI, XII); després, els monjos Benedictins (segles XIII, XIV i fins a l’any 1564); més tard, els P.P. Franciscans Menors (de l’any 1564 fins al 1576), i un temps després, els Caputxins (1576 al 1582). Succeïren als P.P. Caputxins els P.P. Servites (1582 fins al 1618), i a aquests últims, els frares Trinitaris Calçats (1618 – 1662), fins que de nou tornaren als frares Caputxins (1662 fins a 1713). Durant la Guerra de Successió i fins a la total construcció del convent de Santa Madrona pel rei Felip V (1713 a 1723), li donà culte el Capítol Catedral, fins que més tard, per tercera vegada, anà a càrrec dels frares Caputxins (1723 a 1835), i darrerament, dels sacerdots diocesans (1835 a 1909) (9)”. Tot un periple per la ciutat que tan la va venerar.


Imatges:
Superior.- Escultura de santa Madrona existent a la seva parròquia del Poble Sec.
Central 1.- ‘Portal de Santa Madrona’ a les antigues muralles de la ciutat a l’Avinguda Paral·lel tocant a l’edifici de Drassanes.
Central 2.- Campanar de l’església parroquial de Santa Madrona del Poble Sec
Inferior.- Plafó de ceràmica, de producció montserratina, dedicada a la santa que es troba a sagristia de la seva parròquia

Vull fer constar el meu agraïment a Nora Vela per la realització de les fotografies que acompanyen aquest text.

Bibliografia:
1 Armengol, Jaume. Els sants ciutadans de Barcelona. Barcelona: Dalmau i Jover, SA, 1949, p. 66
2 Ramos i Martínez, M. Lluïsa. “Sant Fruitós de Montjuïc”. Dins: Catalunya romànica: El Barcelonés, el Baix Llobregat. El Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, vol. 20,1992, p. 42
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, . Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 891
4 Llopis, Arturo. “Santa Madrona, protectora de la ciudad” Dins: La Vanguardia espanyola, 14 de març de 1965, p. 49
5 Armengol; Idem
6 Permanyer, Lluís.“No lograron salvar Sant Miquel” Dins: de La Vanguardia, secció Vivir en Barcelona, 19 d’octubre de 2003, p. 7
7 Llopis, Idem
8 Armengol, Íbid, p. 67
9 Armengol, Íbid, p. 68

10 de març 2010

Quart dimecres de Quaresma: dia de ‘Serrar la Vella’

El dur transcurs del període quaresmal, antigament marcat pel dejuni i l’abstinència, tenia un breu i puntual parèntesi el quart dimecres: era la jornada que la tradició assenyalava com la diada de serrar la Vella.
Amb aquest nom tan particular, diu Aureli Capmany, “està inspirat en el sentit litúrgic amb què l’Església informa el temps quaresmal. S’escau al bell mig de la Quaresma” i especifica que “tot ell és invitació a l’alegria i al consol, i sembla que, en certa manera, siguin sospeses l’austeritat i la tristor d’aquest temps de penitència”. És així que, com segueix Capmany, “no és estrany, doncs, que el poble a la seva manera, hagi volgut exterioritzar també la seva alegria, en arribar al mig de la Quaresma, deixant-la a la infantesa, que és la que s’encarrega de Serrar la Vella (1)”. Al web festes.org expliquen que es tracta d’un “costum que perviu a Catalunya (sobretot al Baix Llobregat, Vallès, Montseny i Plana de Vic) el quart dimecres de Quaresma, quan grups d’infants fan captes de diners a canvi de Serrar la Vella (la figura de la Quaresma) amb una serra, xerrac o grossa ganiveta. Aquesta figura és, als pobles catalans de pagès, no urbans, un tronc gros de fusta, mentre que a ciutat és una representació més treballada i antropomòrfica, pròxima a la imatge que s'utilitza per fer els calendaris quaresmals (2)”. Joan Amades, igualment, constat que és una tradició estesa “en diverses contrades catalanes que avui surti la mainada a fer un captiri per les cases de la població i les pagesies aïllades. Els nois es reuneixen en colles de vuit o deu; un porta un cistell, per posar-hi el que es reculli en espècies; un altre porta un tronc de fusta, bastó o canya, i un tercer, una serra, xerrac o grossa ganiveta, amb la qual es simula serrar la vella, símbol o objecte de la capta (3)”. En aquet cotext i amb aquestes eines, explica Capmany, “surten colles de quatre o més nois, de bon matí... A cada casa pregunten des del portal: -‘Voleu que fem serrar la Vella?’. Si diuen que sí, dos d’ells agafen la serra i posant-la al mig del boscall, comencen a fer veure que el serren (4)”. Mentre fan aquesta acció, canten alguna cançó, depenent de les variants territorials, que pot començar amb:


Serra la Vella,
la Vella, vella Serra!
Mestressa, porteu ous,
que demà serà dijous;
mestressa, porteu diners,
que la serra no pot més;
mestressa, porteu cansalada,
que la serra està embussada;
mestressa, porteu vi,
que la serra no pot seguir;
mestressa, porteu pa,
que la serra no pot parar
(5)”.

Aquest captiri i, posterior berenada amb totes les menges el recollides, recorda altres captiris fets per sant Nicolau, en ple desembre, en època de preparació cap a altres dates cabdals del calendari cristià: les de Nadal. Amades, però afirma que “qui sap si la nostra Serra vella pot tenir alguna relació amb la festa de l’Anna perenna que celebraven els romans el quinze de març, data molt acostada a la de la nostra. Aquesta deessa, segons tradició, va facilitar queviures i proveïments als plebeus quan es van retirar a la muntanya sagrada. Se la figuraven sota la forma de vella i per la seva festa es lliuraven a expansions de gran alegria i sobretot bevien molt, car tenien la creença que viurien tants anys com copes beguessin (6)”.

Bibliografia:
1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona: Laia, 1982, p. 72
2 “Serrar la Vella” [en línia] Festes.org. Rebombori Digital, 1999-2009 [Consulta: 8 de març de 2010] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=280
3 Amades,Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 649
4 Capmany, íbid, p. 72
5 Capmany, íbid, p.72 – 73
6 Amades, Íbid, p. 663

9 de març 2010

Festivitat de Sant Pacià, bisbe i escriptor de la Barcelona romana

La figura de sant Pacià (±310 – ±390), segon bisbe documentat de la diòcesi de Barcelona, llueix amb força en el panorama de la Hispania cristiana del segle IV. La seva llarga vida, que va cobrir gairebé tota la centúria, va deixar testimonis de la seva vàlua com escriptor i com a defensor de les tesis més ortodoxes de la incipient doctrina cristiana. Josep Baucells, a la Gran Enciclopèdia Catalana, certifica la importància afirmant que “fou el prelat més famós de la Hispania romana pels seus escrits, en els quals es trasllueix una gran formació clàssica -amb esments de Virgili, Hesíode i Soló- i eclesiàstico-patrística beguda en la Bíblia, sant Pau, Tertul·lià i Cebrià, i un extraordinari zel pastoral” i resol que “són una font preciosa per al coneixement de la vida cristiana del segle IV (1)”. Josep Maria Aragonès, per la seva banda, recull del tractat De viris illustribus de sant Jeroni les úniques referències biogràfiques que han arribat a la nostra època: Pacià, bisbe de Barcelona, en la vessant dels Pirineus, home acurat en l’oratòria, famós per la seva vida i paraula; va morir en temps de Teodosi príncep, ja molt vell (2)”.
En la seva defensa dels valors morals cristians cal destacar,com ho va fer sant Jeroni, l’obra Cérvol dirigida a denunciar les pràctiques festives dels pagans barcelonins [Vegeu l’article d’aquest bloc
Quan Barcelona celebrava el Cap d’Any amb disfresses d’animals]. A més, en destaquen les cartes dirigides als novacians. Aquests, seguidors de Novacià (s. III), no reconeixien a l’Església la capacitat de perdonar i,especialment, no acceptaven la readmissió dels que havien renegat de la fe, en època de persecucions, per salvar la vida (3).
Joan Amades recull, al seu Costumari Català i en fer referència a sant Pacià, una narració fabulosa que situa en una temple pagà que hauria estat ubicat en el mateix lloc que l’actual església de sant Just i Pastor. Allà, segons el folklorista, estaria previst el sacrifici d’una donzella que, curiosament, l’endemà s’havia de casar amb el fill del cònsol de la ciutat. El jove casador, davant el terrible futur que li venia a la seva estimada, volia compensar la substitució de la víctima del sacrifici per una altra donzella i el pagament d’un bou a cadascun dels sacrificadors. Aquest canvi, i el possible guany, va fer dubtar a molts que s’enfrontaven als que no transigien amb allò que havia dictat la previsió. Aleshores, diu Amades, “va presentar-se un vell de llarga i blanca barba” que els va fer veure que no era just matar una donzella per compensar la satisfacció de la seva divinitat. Quan els pagans estaven a punt d’acusar de sacríleg al vell “va esclatar un tro terriblement fort que va fer desplomar el temple”. I conclou que “passat l’enrenou, el vell i la parella de promesos van trobar-se sols enmig d’una muntanya de runes del temple. Aquest vellet, que era sant Pacià, va beneir i va casar la jove parella, la qual va fer-se cristiana (4)”.


Les relíquies de sant Pacià
Sobre les runes del temple derruït en la llegenda explicada per Amades, segons el mateix autor, es va aixecar l’església de Santa Just i Pastor on va ser enterrat el bisbe barceloní. Ramon Sargatal apunta que el successos de sant Pacià, el bisbe Joan Dimes Lloris (1576 – 1598) va certificar com autèntiques les relíquies dipositades a l’esmentat edifici religiós (5) on, sota l’altar i capella dedicat al bisbe escriptor de Barcelona, hi ha una urna amb les suposades restes de sant Pacià o,precisament, hi consta la inscripció ‘sancti Patiani exuviae’.

Imatges:
Superior.-Diferents estampes de goigs dedicats a sant Pacià
Central.- Capella i altar de sant Pacià a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona. Foto Nora Vela
Inferior.- Relíquies de sant Pacià sota l’altar de sant Pacià de l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona. Foto Nora Vela

Bibliografia:
1 Baucells, Josep. “Pacià”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 515
2 Aragonès, Josep M. “Sant Pacià, bisbe de Barcelona”. Dins: Sant de Catalunya. Barcelona: Editorial Alta Full, 1989, p. 56
3 “Novacià”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 229
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 887 – 888
5 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 147

6 de març 2010

La tradició de visitar ‘monuments’ el Dijous i Divendres Sant (sèrie Setmana Santa 6)

La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. Salvador Vilarrasa, en descriure el sentiment de la població pagesa vers el monument fa constar que “la gent troba que el Monument és molt bonic i la llum de les inquietes flames de tants ciris que reflexen en l’urna i en el daurat de les ornamentacions els fa quedar embabiecats, principalment a la mainada (1)”.
Però si això passava en l’ambient rural on, a cada parròquia hi havia un sol monument, a les ciutats, en canvi, la manifestació popular prenia una altra volada. Alsius, després de fer la descripció del monument afegeix que “en les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies (2)”. Així, Joan Soler explica com “la gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta (3)”. I Amades constat que “el poble acudi en massa a visitar els monuments” i especifica que “en les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament. Si hom en visitava més, no eren obligades les cinc oracions (4)”.
El folklorista recorda que en el segon terç del segle XIX, a Barcelona es guarnien 47 monuments i 3 al municipi de Gràcies. Dels de Barcelona, concreta, “les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida, aquesta darrera, en parròquia de Sant Jaume (5)”. Afegeix, però, que “hi havia cases particulars que guarnien monuments grans” i que “era costum que el veïnat hi portés bonicoies i objectes de tema religiós, per tal que resultés més bonic. Solien portar-hi molts ciris perquè estigués ben il·luminat, i els visitants hi anaven a dir unes oracions. Hi solia haver una safata perquè els visitants hi dipositessin un òbol (6)”.
A Manlleu, l’any 1950, eren sis els monuments que es podien visitar: el de l’església parroquial de Santa Maria, el de la capella de l’Hospital de Sant Jaume, el de l’església de Sant Josep junt al col·legi de les Hermanes, el de l’església de la Preciosíssima Sang en el col·legi dels Hermanos, el de la capella de les Josefines i el de l’església rural de Sant Esteve de Vila-setrú (7)”.

Imatge: Sortida del Sant Sepulcre a la processó del Dijous Sant a Manlleu a la primera dècada del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 - 137
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 746
5 Amades, Íbid, p. 746
6 Amades, Íbid, p. 745
7 Prat, Josep. “Visita a nuestros monumentos”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1950, [s.p.]

5 de març 2010

Els ‘monuments’ de Setmana Santa (sèrie Setmana Santa 5)

De les manifestacions plàstiques associades a Setmana Santa, més practicada anys enrere, cal destacar els anomenats monuments.La procedència del mot monument, com indica Joan Soler, “en llatí, momentum, significa record, ‘monument commemoratiu”, però també sepultura (1)” i Joan Amades, directament, afirma que “el mot monument, en català, equival a tomba o sepulcre (2)”. Així es va atribuir aquesta denominació, diu Salvador Alsius, a”l’altar que es guarneix especialment i on es guarda el Santíssim el Dijous Sant (3)”. L’esmentat Soler especifica que és un “sagrari ostensiblement adornat on es reserva l’eucaristia consagrada el Dijous Sant per a la comunió del Divendres Sant (4)”. Al seu torn, Antoni Pladevall (5), a la Gran Enciclopèdia Catalana, en dóna una versió més precisa: “altar especial, amb un sagrari o tabernacle, que hom disposa a les esglésies, per a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant”.
Pladevall, afegeix a la seva descripció anterior que “abans de la reforma de la Setmana Santa, tenia un caràcter extern més solemne (amb una certa relació amb el sepulcre de Crist”. D’aquesta relació directe, Soler comenta que “la devoció popular el tenia com l’urna on era dipositat Jesús, com si hi fos enterrat, bé que el monument es guarneix el Dijous Sant, abans, doncs, de la commemoració de la seva mort”. Aquesta atribució era intensificada pel fet que, com diu el mateix autor, “s’hi afegien petits sepulcres o taüts amb tapa de vidre i tires de cartró daurat, amb imatges de Jesús jacent a dins, els quals hom posava enmig dels maigs (6)”.
L’ornamentació dels ‘monuments’ solia ser ben carregada. Amades, però, diu que “el monument, antigament, consistia en un ornament simple aplicat a l’altar damunt del qual hi havia el sagrari que contenia les dues formes consagrades, emprades per a la celebració dels dos dies sants (7)”. De la descripció que fa Pladevall se n’extreu que “acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia”. Respecte aquests ciris esmentats, especifica, “cada masia i família hi portava el seu ciri, que cremava fins a la meitat i era guardat per encendre en les tempestes i en les agonies dels malalts (8)”. Alsius, per la seva banda, afirma que “sol ornar-se amb flors i també amb palmons i palmes que han estat beneïts el diumenge de Rams (9)” . I Soler descriu que “es guarneix amb palmes i palmons, espigues, maigs, flors i ciris (10)”. Salvador Vilarrasa, en tractar de la vida a pagès del Ripollès a primers de segle XX, explica com “el qui té el càrrec d’Obrer de l’Església té l’obligació d’arreglar el Monument i cuidar d’encendre els ciris que hi porten vigilant que cremin bé, però que no passi del senyal que hi ha posat (...) A la tarda del mateix dia [Dijous Sant], l’Obrer s’està a l’església per encendre, apagar i canviar els ciris, fins al vespre que els apaga tots menys un que el posa al mig de l’església, gros, que duri tota la nit perquè Santíssim no quedi sense llum”. Vilarrasa afegeix que “en algunes cases hi porten maig tan ben arreglat com saben. El maig és l’adorno més típic del Monument. Consisteix en sembrar en una olla o test, amb la deguda anticipació perquè en son dia tinguin com a cosa d’un pam, llevors de blat, blat de moro o altres granes, fent-les créixer a les fosques i així agafen un color groc com de palma. El test es cobreix amb roba i cintes i entre les plantes s’hi posen fils daurats o platejats. A vegades damunt la planta s’hi munta una mena de baldaquí fet amb canyes cobertes de cotó fluix amb cintes en espiral i penjant i penjant de la cúpula reliquiaris, medalles i altres objectes”. Aquest autor també esmenta que “aquest maig és el més típic, però se’n fan també d’altres més senzills: per exemple una argelaga emblanquinada ficada dins un test, guarnida amb floretes i fils lluents; i molts altres segons l’inventiva de llurs autors (11)”.


Imatge: Monument de Setmana Santa a l’oratori de la masia del Rosell de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana, terme municipal de Gurb, anys 1940 1941. Foto J. Claveres. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 461
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 744
3 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
4 Soler, Ídem
5 Pladevall, Antoni. “Monument”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana . GBarcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, vol 15, p. 409
6 Soler, Íbid, p. 462
7 Amades, Ídem
8 Pladevall, Ídem
9 Alsius, Ídem
10 Soler, Íbid, p. 461
11 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 - 137

3 de març 2010

Diada de sant Eteri o Esteri, suposat primer bisbe de Barcelona

El 4 de març es commemora la festa de sant Eteri. Aquest, se suposa, va ser el primer bisbe de Barcelona. La tradició forma part del costum, que es va prendre en temps posteriors al concili de Trento, de crear uns orígens de cada bisbat català entroncats amb els mateixos apòstols.
Joan Bada explica que després de la reforma tridentina, en la qual va quedar enfortida la figura del Papa de Roma en detriment del pes dels bisbes. Segons Bada “els bisbes catòlics buscaren d’entroncar el seu ministeri amb el ministeri apostòlic” i afegeix que “fruit d’aquesta voluntat fou que a partir de la segona meitat del segle XVII la majoria de bisbes començaren a fer constar en els informes preceptius, que des de la implantació de la reforma tridentina havien de presentar personalment o a través d’un procurador a Roma, referències sobre els orígens apostòlics del propis bisbats”. I així, Josep Domènec Costa i Borràs, que va presidir la diòcesi entre 1850 i 1857, diu Bada, “feia referència al primer bisbe de la ciutat,Esteri, designat per Jaume l’any 40 i mort durant la persecució de Neró (1)”. Efectivament, la Viquipèdia explica que “Eteri hauria estat deixeble de Sant Jaume el Major, amb qui hauria arribat a Barcino cap a l'any 37. Abans de marxar a predicar per la resta d'Hispània, sant Jaume el va nomenar cap de la comunitat cristiana de la ciutat” i afegeix que ”Eteri hauria instal·lat la seu a l'indret on l'apòstol havia predicat, l'actual lloc on és l'Església dels Sants Just i Pastor (2)”. Joan Amades, donant crèdit a l’existència d’aquest sant, relata com “en temps de l’emperador romà Neró la persecució contra els cristians fou intensíssima, tant, que els bisbes de les principals ciutats ibèriques convingueren celebrar una magna reunió per tal de cercar remei al flagell que aplanava el cristianisme”. Aquesta trobada, segons el folklorista, va tenir lloc a Peñíscola i hi van assistir imaginaris bisbes de ciutats diverses de la Península Ibèrica. L’esdeveniment va acabar malament per a tots ja que, com diu Amades, “foren sorpresos per les tropes imperials romanes, que els van degollar a tots i van llançar llurs cossos als lleons (3)”.
Valeri Serra i Boldú (4) va recollir una estrofa d’uns goigs dedicats a aquest sant imaginat que deia:

De Barcelona Pastor,
per Sant Jaume consagrat;
Etèri, màrtir sagrat,
deu-nos amparo i favor


Imatge: Vista parcial de la façana de l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona on suposa la llegenda que es va establir la primera catedral de la ciutat (Nora Vela).


Bibliografia:
1 Bada, Joan. Història del cristianisme a Catalunya. Lleida: Vic: Pagès Editors: Eumo Editorial, 2005, p. 17 – 18
2 “Eteri de Barcelona” [en línia] Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 2 de març de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eteri_de_Barcelona
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 874 - 875
4 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 75