20 de febr. 2010

Quan els 'llambrots' treien el cap a l’església per Quaresma (sèrie Setmana Santa 1)

El guarniment de l’interior de les esglésies en Quaresma, més abans que no pas ara, adquiria el mateix to de d’introspecció, penediment i sensació de culpa que el període volia transmetre.
El Dr. Josep M. Gasol (1) explica que, a Manlleu, “els dies de les setmanes primera i segona de Passió, coincident amb el velament litúrgic de les Creus i imatges sagrades, hom veu col·locats a banda i banda del presbiteri del temple parroquial de Manlleu els llambrots o ganfarons de Setmana Santa”. Efectivament, el Diccionari Català-valencià-balear atribueix a la paraula ‘llambrot’ el significat de “Penons que el dissabte abans de la Setmana Santa es posen a cada costat de l'altar major, i que porten dibuixats els improperis de la Passió” i els atribueix a la població de Sallent (2). Gasol, per la seva banda, també indica que en el cas manlleuenc “es tracta d’un parell de penons pintats negres, on s’hi representen varis instruments i al·legories de la Passió: des de la Creu, l’INRI i la columna de la Flagel·lació, per exemple, el gall, el sol i la lluna, sense oblidar les fesomies de dos jueus que simulen fer escarni de Jesús pacient, traient la llengua”. Afirma el mateix autor que, “cabalment, són aquests dos lletjos personatges els que han donat popularitat els llambrots i han convertit el nom d’aqueixos estendards en símbol de ‘fer llengots’ en senyal de burla”.
Jon Puntí i Collell, que va ser mossèn i sabia de què parlava, el 1944 recordava aquests gonfanó de l’església parroquial manlleuenca que ell havia vist de jove i que van desaparèixer per la Guerra civil. I els denomina ‘llambrots’ d’acord als seus records: “la estrafolaria denominación de tales pendones parroquiales, expresión que en nuestra lengua materna (3) equivale a la repugnante ‘ganyota’, era motivada por las fachas antipáticas de aquellos malvados judios que, con exótica indumentaria y sacrílegas muecas, hacían mofa cruiel del manso Cordero inmaculado”. La impressió que els causava a les ments infantils els preparava per a una mena de joc, popular entre la mainada de diverses poblacions en altre temps i que avui tindríem qualificat com a bàrbara, que Puntí indica: “La desverguenza de aquellos causantes de los dolores acerbísimos de Jesús, encendía en nuestro pecho una santa ferocidad que, en Jueves y Viernes Santos, desbordaba con el ansia incontenible de matar jueus (4)”. Aquesta darrera, i poc políticament correcte. expressió de mòssèn Puntí es refereix a una distracció infantil que la Gran Enciclopèdia Catalana explica com "fer soroll els nois amb els xerrics-xerracs o pegar en terra amb branques de palmera o bastons (5)" figurant fer l'acció descrita per la desafortunada locució.
Aquelles banderes anteriors a la contesa bèl·lica serien recuperats pocs anys després i dibuixats per l’artista local Francesc d’A. Pujol. Evidentment, hi constaven, als dos extrems superiors, les dues cares estrafetes.
Aquesta representació pictòrica dels dos personatges ensenyant la llengua va deixar empremta entre la població manlleuenca, com ja ha indicat, Puntí i Collell. Aquesta, devia ser tanta que, tot i ser exposats en molts altres indrets, segons Gasol, “enlloc més, fora de Manlleu, hem sentit dir ‘fer llambrots’ d’aqueix gest ofensiu i de poca educació”. Així, afirma, ‘fer llambrots’ és una locució típicament manlleuenca, que té sens dubte origen en els ganfarons negres, del temps de Passió. L’esmentat Diccionari Català-valencià-balear ja atribueix a la paraula ‘llambrot’ el significat de “carusses, bavarotes” que, en cert moment, li devien atribuir a la Plana de Vic però més aviat sembla que era associat amb la posició dels llavis que de la llengua. Tot i això, segons l’expressió plàstica de les dues figures representades en l’estendard setmanasanter, l’expressió més idònia seria la de ‘fer llengota’. De la mateixa manera, Esteve Gaja, en recollir algunes de les expressions que qualifica de pròpiament manlleuenques, es fa ressò d’aquesta i les atribueix, també, als ganfarons en els quals, diu, “per expressar la mofa que els botxins feien a Crist sofrent, l’artista els figurà amb una cara que treia la llengua (6).


Imatge: Un dels llambrots pintats per Francesc d’A. Pujol, tal com consta a la revista El Record de 1944. S’hi poden veure als dos extrems superiors les dues cares que van generar l’al·locució “llambrot”

Bibliografia:
1 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B “Llambrot”. Dins: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 6, p. 881.
3 Mossèn Puntí utilitza aquest eufemisme per no haver d’esmentar la llengua catalana
4 Puntí i Collell, Joan. “Los Llambrots”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1944, [s.p.]
5 "Jueu-eva". Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 13, p. 285
6 Gaja, Esteve. “Veus manlleuenques”. Dins: Manlleu-publicació, IV època, any V, núm 155, p. 5

2 comentaris:

Daniel ha dit...

buenas tardes mi catalan no es bueno,pido disculpas por no escribirlo.
Hace ya tiempo ojeando un diccionario catalan encontre la palabra llambrot y tenia la definicion de labio grueso
lo que quiero saber es si el primer significado es ese ya que veo que hay mas de uno
Att:Daniel Gomez
Adeu

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Hola Daniel,
Ante todo, muchas gracias por leer este blog. En el tema de las definiciones solo puedo decierte que, actualmente, se considera 'llambrot' en relación a los labios como tu comentas. En Manlleu se relacionaba con la acción de sacar i meter la lengua repetidas veces en acto de insulto a otra persona (anunque en verdad tendria que ser 'llengot'). Como se relaciona en el artículo, se debia a unas caras pintadas en unas banderolas que se colocaban en la iglesia en Semana Santa.