28 de febr. 2010

Entre curiosa i macabra: ‘història d’un Improperi’ (sèrie Setmana Santa 4)

'un article que Esteve Gaja va publicar a la revista El Record es recull aquest títol i el contingut que segueix. El text conté una narració, entre curiosa i macabra, sobre un ‘improperi’ que formava part del seguici de la processó de Sant Enterrament de la Setmana Santa manlleuenca. La seriositat de la publicació fa pensar que es tracta d’uns fets verídics i no imaginats per la ment de l’autor.
Gaja, després de descriure el sentit de la presencia dels ‘improperis’ en aquest tipus de celebracions [vegeu l’anterior article d’aquest bloc La Creu dels Improperis: un compendi de la Passió de Crist], passava a relatar l’origen d’un d’aquests elements el qual, diu, “ve revestit d’una trajectòria singular que l’envolta d’un especial relleu. Ens referim al crani o cap de mort que per significar o bé que Crist morí veritablement, o bé fou crucificat en el Calvari (car és sabut que calvari vol dir etimològicament pujol o turó de la calavera) com un improperi més ocupa un lloc en la processó del Dijous Sant”.
La narració en qüestió és la següent:


“Els fets de la nostra història comencen en 1888, any en què morí a Manlleu Na Maria Serra i Sala, vídua i mare de vuit fills els quals davant la pèrdua, per a servar-ne un record material volen guardar-ne el crani a casa seva. La cosa, però, no havia d’ésser fàcil car en demanar permís al Sr. Rector que s’esqueia ésser-ne el Rvnt. Mn. Tomàs Puigcarbó, aquest es diu incompetent per fer aital concessió recomanant als fills de Na Maria Serra que reprodueixin la petició davant el bisbe de Vic, Josep Morgades. Tampoc aquest otorga el permís per a llevar el crani de la difunta que ja fa mesos és enterrada i davant la doble fallida un dels fills, En Joan Anglada Serra, més conegut popularment pel sobrenom de l’Apagallums, s’arrisca a traslladar-se a Roma per a dur la petició fins als mateixos peus del Sant Pare. Què succeí allí? Exactament no ho sabem , encara que hom pot sospitar la sorpresa que causaria l’extranya petició del arriat manlleuenc i el cas és que en retornar a la Vila mostra l’alt permís per a fer-se amb el crani de la mare morta, i demés, el Sant Pare –segons explicà- l’afavorí amb la donació d’uns cordons de Sant Francesc i d’uns rosaris de gros tamany, cordons i rosaris que en la processó duen avui els acompanyants de l’improperi que historiem.
Després ja tot esdevingué planer. Una nit En Joan Anglada Serra anà al cementiri i seccionant el cadàver s’apoderà del cap de la morta. Feia llavors uns dos anys que havia estat enterrada i guardava encara cabells i restes de la cara. Lliurat al Dr. Guardiet i al metge Serra fou preparat en forma adient de tal faisó que encara avui [any 1953] es conserva en bon estat.
Aquí podríem donar per finida la història d’aquest improperi però potser no serà per demés afegir que la família de Na Maria Serra Sala feu una tradició de la conservació del crani el qual amorosament ha estat sempre guardat en el domicili seu. En sentir-se morir En Joan Anglada va demanar als seus fills que procuressin complir cada any la promesa que ell havia fet al Sant Pare de dur-lo en la processó del dijous sant o bé, que si no havien de cumplir-la, enterressin el crani junt amb ell. Fins ara en cap processó de Setmana Santa ha mancat la presència del crani de Na Maria Serra, dut, demés, sempre pels seus descendents. L’únic detall que ha experimentat canvi és la forma de dur-lo, car abans es portava damunt la mà, assenyalant-lo amb un dit a l’igual que es fa amb el plat de cendra, i avui es porta damunt un petit túmul o caixa
”.

I fins aquí arriba aquesta història de l’improperi que, de ben segur, era devia ser el més original i extravagant de tots els que transitaven pels carrers manlleuencs per Setmana Santa. Així devia ser fins l’any 1972, el darrer en ser celebrada la processó.

Imatges:
Superior.- Caplletra de l’article ‘Història d’un Improperi’ sorgida de la ploma, segurament, de Francesc d'A. Pujol
Inferior.- Processó del Sant Sepulcre el Dijous Sant a Manlleu al principi del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu


Bibliografia:
Gaja, Esteve. “Història d’un Improperi”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1943, [s.p.]

27 de febr. 2010

La Creu dels Improperis: un compendi de la Passió de Crist (sèrie Setmana Santa 3)

A les processons de Setmana Santa que encara se celebren, en el dia que assenyala la tradició de la població organitzadora, no hi pot mancar la “creu dels improperis”. Aquesta creu, símbol de símbols, esdevé en si mateixa un resum i una narració dels principals episodis de la Passió de Crist.
El significat del mot “improperis” és el d’”insult, retret que hom fa a algú (1)”. En el context del ritual cristià, concretament vinculat a la Setmana Santa i més específicament a la Passió de Crist, té diverses interpretacions. Per una banda, com diu Salvador Alsius, són uns “textos que formen part de la litúrgia de l’ofici del divendres sant i que són queixes que Jesucrist dirigeix al seu poble al qual havia omplert de beneficis (2)”. En el mateix sentit, Joan Soler explica que són “uns retrets de Déu al seu poble: ‘Poble meu, què t’he fet?. En què t’he contristat?. Respon-me!’ (3)”. Per altra banda, i simbòlicament, com afirma el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, són “cadascuna de les figures que representen objectes de la passió de Jesucrist i que solen posar-se en alguns crucifixos i en banderes de les processons de Setmana Santa (4). El manlleuenc Esteve Gaja, en tractar d’un dels ‘improperis’ de la seva ciutat (del qual se’n parlarà en quest bloc en una altra ocasió), considera que “considerats en general els improperis, no deuen tenir altre origen que la mateixa devoció popular. És a dir: que el desig d’excitar piadosament la imaginació popular dels fidels per a recordar els sofriments de Crist va fer-los aparèixer en la processó de Setmana Santa (5)”.
Aquests elements poden tenir una doble representació dins la processó. És habitual el fet de trobar-los reunits en una sola representació i formant part d’una creu: és l’anomenada, precisament, ‘Creu dels improperis’. Joan Soler vincula aquesta creu amb els trofeus dels antics romans i diu que “era un signe de victòria erigit pels vencedors: penjaven d’un arbre les despulles de l’enemic vençut (casc, cuirassa, escut, llança, espasa, túnica, calçat… fins i tot la testa” i conclou que “l’arbre trofeu era dut victoriosament en processons en honor dels vencedors (6)”. La creu, per tant, com diu el mateix autor, “mostra els ‘trofeus’ de la Passió: l’escala, la llança, el drap de la Verònica, la canya amb l’esponja xopa de fel i vinagre, el Sol i la Lluna, els assots, la túnica, els daus amb què se la jugaren , l’orella –que sant Pere tallà al soldat Malcus-, el gall que cantà tres vegades, el calze de la Passió, els tres Claus, la corona d’espines, el Martell i les tenalles, el llençol amb què fou embolicat el cos…(7)”.
Manuel Sanromà, en relatar la Setmana Santa de Tarragona, l’esmenta com a “creu dels penitents” i explica que “és el principal dels símbols dels penitents (8)” i que va acompanyada dels improperis duts individualment pels penitents que , d’aquesta manera, fan acció de gràcies o petició de favor. D’aquests, afirma, n’hi ha un total de 214. A la ciutat tarragonina, la seva presencia és comptada en la processó de Divendres Sant. A Manlleu, en canvi, encapçalava el Viacrucis de Diumenge de Rams; els ‘improperis’ duts particularment pels participants eren presents a la processó de Dijous Sant . A Vic, encara ara, tenen un lloc preeminent a la Processó dels Dolors, el mateix dia de Setmana Santa.


Imatges:
Superior.- Processó del Viacrucis de Manlleu, el Diumenge de Rams de 1935. Obtinguda de la revista El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1940, [s.p.]. L’original formava part de la col·lecció de Jacint Rifà
Inferior.- Creu dels improperis situada, permanentment, en una capelleta de Prats de Molló (Vallespir)

Bibliografia:
1 “Improperi”. Dins: Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 942
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 133
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 360
4 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Improperi”. Dins Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 6, p. 609.
5 Gaja, Esteve. “Història d’un Improperi”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1943, [s.p.]
6 Soler. Ídem
7 Soler. Ídem
8 “La Setmana Santa de Tarragona. Vocabulari de la Setmana Santa”. [en línia] Web personal de Manuel Sanromà. Manuel Sanromà [Consulta: 27 de febrer de 2010] Disponible a: http://www.tinet.cat/~msanroma/SetmanaSanta/vovabulari.html

25 de febr. 2010

Santa Paula Montal i Fornés: d’Arenys de Mar als altars

El 26 de febrer és la festivitat d'una santa catalana de darrera fornada: Paula Montal i Fornés.
Nascuda a Arenys de Mar (Maresme), el 1799, va compartir la seva vocació religiosa amb una missió vital dedicada a l’educació de les noies catalanes. El seu perfil respon a la voluntat d’algunes dones del nostre país –com ho havia fet Joaquima de Vedruna- que van veure com, a principi del segle XIX, l’educació dirigida a les noies era inexistent i que calia posar les bases per canviar aquesta realitat.
L’any 1829, desplaçada a Figueres, va fundar- juntament amb Agnès Busquets- la primera escola de noies. El 1842 va retornar a la seva vila natalícia per fundar una nova escola que proporcionés formació a les noies; fins aleshores només tenien l’oportunitat d’aprendre costura. Així, poc a poc, diverses matèries anaven conformant el programa educatiu que s’impartia.
Posteriorment, va fundar escoles a Sabadell, Igualada, El Vendrell, El Masnou i Olesa de Montserrat. A Sabadell, el 1846, neix la Congregació de les Filles de Maria Escolàpies que obté l’aprovació diocesana el 1851 i pontifícia, per Pius IX, el 1860.
A la mort de Paula Montal, la Congregació estava formada per 346 membres en 19 escoles escampades per la geografia espanyola. El 1992 ja eren 110 centres els que hi havia repartits pels continents d’Àsia, Amèrica i Europa
Va morir el 1889 a Olesa de Montserrat on reposen les seves restes.
El seu camí cap els altars es va iniciar el 1957. A finals de desembre de 1988 va sr declarada Venerable per Joan Pau II. Ell mateix la va beatificar el 18 d’abril de 1993 i la va canonitzar el 25 de novembre de 2001.

Imatges:
Superior.- Anvers i revers de medalla amb relíquia de santa Paula Montal
Inferior.- Goigs en Honor de la beata Paula Montal i Fornés (editats el 1993 amb motiu de la seva beatificació) Per gentils de
Bibliogoigs.

Fonts d'informació i si en voleu saber més:
“Paula Montal i Fornés” [en línia] Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [consulta: 24 de febrer de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paula_Montal_i_Forn%C3%A9s
“Paula Montal Fornés de San José de Calasanz (1799-1889)” [en línia] La Santa Sede. Ciutat del Vaticà [consulta: 24 de febrer de 2010] Disponible a: http://www.vatican.va/news_services/liturgy/saints/ns_lit_doc_20011125_montal-fornes-de-calasanz_sp.html (català i castellà)

23 de febr. 2010

La mort de Jesucrist escenificada: la 'Passió' manlleuenca (sèrie Setmana Santa 2)

De les tradicions vinculades amb les dates de Quaresma més properes a la Setmana Santa no es poden obviar, de cap manera, les representacions de la Passió. Diverses poblacions catalanes tenen associat el nom de la Passió: Olesa, Esparraguera o Cervera en són un exemple. Durant poc més d’una dècada, Manlleu es comptava entre aquestes.
Les representacions de la Passió, diu l’enciclopèdia Tradicionari, “tenen l’origen en representacions litúrgiques que es realitzaven a l’interior dels temples”. La distribució geogràfica s’estén per tot Europa però, diu, la mateixa font, “és en les terres de l’antiga Corona d’Aragó on constitueixen realment una forma molt pròpia de drama d’origen” i afegeix que “a Catalunya se’n troben de molt antigues, amb una continuïtat secular (1)”. Són les d’Olesa de Montserrat, de la qual es tenen notícies ja al segle XIV i documentació des del 1538, la de Cervera, des del segle XV i la d’Esparraguera, documentada des del 1588.
En el cas manlleuenc, el Dr. Josep M. Gasol recull, per a l‘origen de la Passió una altre hipòtesi . Esmenta que “cal considerar un precedent remot de la Passió manlleuenca, aquella processó de Setmana Santa durant la qual, segons els historiadors, eren escenificats determinats passatges de la vida dolorosa del Mestre (2)”. D’aquesta processó, el primer terç del segle XIX, en sortirien dues manifestacions: la processó del Sant Enterrament i les representacions de la Passió (3). Aquestes escenificacions,aleshores, es duien a terme al carrer anomenat Horta del Frare, en un estatge municipal que servia de teatre. Domènec Torrent i Garriga, el 1893, ja recull que, a aquesta via, “el público la llama calle de la Passió, por las repetidas funciones del drama sacro de este nombre que se dieron en el segundo tercio de este siglo [XIX] en el teatre que existia en ella” i afegeix que, el 1868, l’Ajuntament li va donar el nom de ‘carrer del Teatre’ sense que arrelés entre la població i li van retornar el nom original d’Horta del Frare (4). La força de la denominació popular recordant les representacions de les darreres hores de Crist ha fet que, encara ara i de forma ja oficial, sigui el nom de ‘carrer de la Passió’ el que s’hagi consolidat. Constata,igualment, la importància i reclam de la Passió d’aquella època el fet que amb els ingressos que es van fer de les diverses sessions, es va sufragar part de l’altar major de l’església de Santa Maria fet el 1846 (5).
Aquest primer teatre manlleuenc va ser destruït per la primera guerra carlina (1833-1839) tot i que posteriorment es va reconstruir. Seguiria fent el servei de local teatral fins a la tercera carlinada (1872 – 1876) quan va passar a ser cavallerissa i, posteriorment, parc de bombers (6).
La falta de teatre va fer que, durant un temps, la Passió deixés de ser representada. Sembla ser que el 1910 es va fer un intent de recuperar-la al teatre de la Joventut Catòlica però no va reeixir (6).
No seria fins a la meitat de la dècada de 1940, després dels anys més cruents de la postguerra, que l’entitat el Centre Catòlic Recreatiu, entitat hereva de la Joventut Catòlica, va endegar les representacions de la Passió. Josep Suriñach explica, en ser celebrat el centenari de l’entitat, aquest període amb les següents paraules: “A partir de l’estrena de la Passió s’inicià una altre etapa, la més florida que hem conegut, per tot el que teníem i pel que la mateixa Passió irradià” i continua dient que “quan la Passió estigué en el seu punt més alt, tant per la qualitat artística com pel nombre màxim de quadres que s’hi anaren afegint, necessitàrem 83 persones per a cobrir els papers grans i petits de l’obra, 41 suplents, 45 comparses, 12 tramoistes i 8 membres del cor que no sortien a escena, en total 189 persones sense comptar traspunts, equip de guardarropia, organitzadors del Patronat de la Passió, personal de l’orquestra i directors (7)”, Xavier Boada, que en una `poca posterior va fer el paper principal, el de Jesucrist, recull que “hi ha una colla de noms vinculats a aquest moment d’esplet artístic . Els diversos directors de la Passió: Antoni Tor (fins al 51), Pere Vilalta (del 52 al 56), Pere Marcé (del 567 al 58). A la direcció artística: Xavier Valls, Josep Codony i especialment el talent i enginy de Francesc Pujol”. Tot i aquesta bona dinàmica, la Passió va deixar de ser representada l’any 1960 i, com diu Suriñach “és que la Passió ja a partir de l’any 56 es feia cada any més difícil per falta d’assistència als assaig i també cada vegada més anava disminuint el personal (8)”.
Després d’un llarg parèntesi sense Passió, Manlleu va recuperar el drama sacre l’any 1988. La mateixa associació, sota el nom de Teatre Centre, va estrenar, de nou, les representacions de la Passió. En aquesta represa es van trobar actrius i actors que l’havien representada en el període anterior amb d’altres que, aleshores, encara no havien nascut. Aquesta Passió va durar cinc anys i, com diu Xavier Boada –l’actor que protagonitzava Jesucrist en aquesta època- “val a dir que els dos primers anys es poden considerar d’èxit, però els tres darrers es produeix una crisi notable d’espectadors. D’una banda, un cert arcaisme de l’espectacle que desinteressa el públic més jove, i de l’altra, un intent de modernització en la posada en escena que desinteressa l’espectador nostàlgic, porten a la conclusió que no cal insistir en aquest projecte (9).
Des d’aleshores, el 1992, Manlleu no ha disposat de la Passió damunt d’escena dels seus teatres.

Imatges:
Superior.- Escena del Sant Sopar de les representacions de 1948 de la Passió de Manlleu. Foto Xavier Valls / Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Central.- Escena de l’entrada a Jerusalem en la Passió de 1957. Foto Xavier Valls / Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Logotip de la Passió manlleuenca en el darrer període


Bibliografia:
1 “Les Passions”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 186
2 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
3"Apunts històrics de La Passió de Manlleu”. Dins: “La Passió” de Manlleu. Manlleu: Graf. Manlleu, 1955 [s.p.]
4 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon, 1893, p. 152
5 “Apunts…”, Idem
5 Roca, Alexandre. Manlleu, episodis d’ahir. Manlleu: Ajuntament de Manlleu: Efadós, 2003, p. 224 – 225
6 “Apunts…”, Idem
7 Suriñach, Josep. “Activitats en els últims cinquanta anys”. Dins: Els cent anys del Centre 1877 – 1977. Manlleu: Centre Familiar, 1978, p. 54
8 Boada, Xavier. “El Centre: Fidel a les taules”. Dins: Pinzellades històriques, Manlleu 1945 – 1995. Manlleu : Parroquia de Santa Maria, 19, p. 103
9 Boada, Ídem, p. 104

22 de febr. 2010

Salvador Espriu i la crítica social mitjançant la descripció poètica d’una processó de Setmana Santa

La religiositat, objecte i matèria primera d’aquest bloc, també és present en l’obra de Salvador Espriu. En un dels seus darrers llibres, Setmana Santa (1971), utilitza les imatges del període del calendari litúrgic, que li serveix com a títol de l'obra, per transmetre els seus dubtes sobre l’existència humana.
Espriu utilitza la imatge d’una processó de Setmana Santa per transmetre, magistralment, diverses idees. Heinrich Bihler, especialista en ¡’obra del poeta, explica com des de la seva infantesa, “a Espriu el va acompanyar el patiment : malaltia, la mort de familiars i amics, la guerra civil i la dictadura franquista, la demència i degeneració moral del món sencer” i afirma que “tot això pot explicar-nos la seva intensa preocupació pel sentit de la vida i la seva expressió en la Passió de Crist i per la Setmana Santa”. Així, segueix dient el lingüista, ja podem suposar que aquests poemes no ofereixen al lector una evocació positiva i edificant d’aquesta festa religiosa”. Així, segons Bihler, Espriu “descriu un estat desolador de l’actitud religiosa i moral de l’home a la terra i del seu paper en el cosmos” i conclou que “el poeta busca, dubtós, angoixat, la veritat en el final del camí que no pot entreveure (1)”.
Així, el poema VIII, diu Carles Miralles “es deté en un motiu de crítica social (2)” i explicita els pecats de la falsedat , la hipocresia i el fariseisme que contenen algunes actituds humanes. I ho fa amb el mateix ritme d’uns tambors, els tocs dels quals, marquen el pas de la processó però també de la lectura del poema:

Posa l’amo
fred marxamo
a la meva
solitud
i en un sac
se m’emportava
per greixors
de multitud.
Cremen l’aire
blens de ciris:
ara ve
la processó,
quietud
arrenglerada
que segueix
tocs de tambor.
Rera taules
petitòries,
drenen dames
decandides,
proveïdes
de musells,
nafres, drames,
tòpics vicis,
furguen danys,
mancaments vells.
Bescanvien,
gens gasives,
sucs,salives,
de secrets,
mil històries
de barjaules
amb lascius
senyors distrets.
Quan se’n cansen,
pidolaven,
per l’amor
o mort de Déu,
degotissos
de xavalla,
mentre cauen
flocs de neu.


(Poema VIII de “Setmana Santa” . Dins: Espriu, Salvador. Antologia lírica. Madrid: Cátedra, 1978, p. 286 – 288)

Amb aquest text, la Devocioteca s'adhereix a l'homenatge blocaire a Salvador Espriu.

Notes:
1 Bihler, Heinrich. “Semana Santa (1971), de Salvador Espriu: anàlisis e intento de interpretación". Dins: Actas del Sexto Congreso Internacional de Hispanistas , 1980 , p. 107-110. Diponible en línia a: http://cvc.cervantes.es/obref/aih/pdf/06/aih_06_1_026.pdf
2 Miralles, Carles. “Salvador Espriu”. Dins: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1987, p. 426 - 427

21 de febr. 2010

La Devocioteca a 'El Periódico'

La sorpresa del dia, de la setmana i de l’any ha estat que El Periódico, pàgina 10, cita la Devocioteca. És en una article d’opinió de Josep Maria Fonalleras on es fa ressò del text escrit el passat dijous 18 de febrer amb el títol Les noves icones tenen forma de copa i no són el sant Greal. Ha estat una veritable sorpresa que un mitjà i autor de la categoria, difusió i solvència com El Periódico i Josep Maria Fonalleras recullin les modestes idees expressades en aquest bloc. Evidentment que no puc estar res més que agraït.


20 de febr. 2010

Quan els 'llambrots' treien el cap a l’església per Quaresma (sèrie Setmana Santa 1)

El guarniment de l’interior de les esglésies en Quaresma, més abans que no pas ara, adquiria el mateix to de d’introspecció, penediment i sensació de culpa que el període volia transmetre.
El Dr. Josep M. Gasol (1) explica que, a Manlleu, “els dies de les setmanes primera i segona de Passió, coincident amb el velament litúrgic de les Creus i imatges sagrades, hom veu col·locats a banda i banda del presbiteri del temple parroquial de Manlleu els llambrots o ganfarons de Setmana Santa”. Efectivament, el Diccionari Català-valencià-balear atribueix a la paraula ‘llambrot’ el significat de “Penons que el dissabte abans de la Setmana Santa es posen a cada costat de l'altar major, i que porten dibuixats els improperis de la Passió” i els atribueix a la població de Sallent (2). Gasol, per la seva banda, també indica que en el cas manlleuenc “es tracta d’un parell de penons pintats negres, on s’hi representen varis instruments i al·legories de la Passió: des de la Creu, l’INRI i la columna de la Flagel·lació, per exemple, el gall, el sol i la lluna, sense oblidar les fesomies de dos jueus que simulen fer escarni de Jesús pacient, traient la llengua”. Afirma el mateix autor que, “cabalment, són aquests dos lletjos personatges els que han donat popularitat els llambrots i han convertit el nom d’aqueixos estendards en símbol de ‘fer llengots’ en senyal de burla”.
Jon Puntí i Collell, que va ser mossèn i sabia de què parlava, el 1944 recordava aquests gonfanó de l’església parroquial manlleuenca que ell havia vist de jove i que van desaparèixer per la Guerra civil. I els denomina ‘llambrots’ d’acord als seus records: “la estrafolaria denominación de tales pendones parroquiales, expresión que en nuestra lengua materna (3) equivale a la repugnante ‘ganyota’, era motivada por las fachas antipáticas de aquellos malvados judios que, con exótica indumentaria y sacrílegas muecas, hacían mofa cruiel del manso Cordero inmaculado”. La impressió que els causava a les ments infantils els preparava per a una mena de joc, popular entre la mainada de diverses poblacions en altre temps i que avui tindríem qualificat com a bàrbara, que Puntí indica: “La desverguenza de aquellos causantes de los dolores acerbísimos de Jesús, encendía en nuestro pecho una santa ferocidad que, en Jueves y Viernes Santos, desbordaba con el ansia incontenible de matar jueus (4)”. Aquesta darrera, i poc políticament correcte. expressió de mòssèn Puntí es refereix a una distracció infantil que la Gran Enciclopèdia Catalana explica com "fer soroll els nois amb els xerrics-xerracs o pegar en terra amb branques de palmera o bastons (5)" figurant fer l'acció descrita per la desafortunada locució.
Aquelles banderes anteriors a la contesa bèl·lica serien recuperats pocs anys després i dibuixats per l’artista local Francesc d’A. Pujol. Evidentment, hi constaven, als dos extrems superiors, les dues cares estrafetes.
Aquesta representació pictòrica dels dos personatges ensenyant la llengua va deixar empremta entre la població manlleuenca, com ja ha indicat, Puntí i Collell. Aquesta, devia ser tanta que, tot i ser exposats en molts altres indrets, segons Gasol, “enlloc més, fora de Manlleu, hem sentit dir ‘fer llambrots’ d’aqueix gest ofensiu i de poca educació”. Així, afirma, ‘fer llambrots’ és una locució típicament manlleuenca, que té sens dubte origen en els ganfarons negres, del temps de Passió. L’esmentat Diccionari Català-valencià-balear ja atribueix a la paraula ‘llambrot’ el significat de “carusses, bavarotes” que, en cert moment, li devien atribuir a la Plana de Vic però més aviat sembla que era associat amb la posició dels llavis que de la llengua. Tot i això, segons l’expressió plàstica de les dues figures representades en l’estendard setmanasanter, l’expressió més idònia seria la de ‘fer llengota’. De la mateixa manera, Esteve Gaja, en recollir algunes de les expressions que qualifica de pròpiament manlleuenques, es fa ressò d’aquesta i les atribueix, també, als ganfarons en els quals, diu, “per expressar la mofa que els botxins feien a Crist sofrent, l’artista els figurà amb una cara que treia la llengua (6).


Imatge: Un dels llambrots pintats per Francesc d’A. Pujol, tal com consta a la revista El Record de 1944. S’hi poden veure als dos extrems superiors les dues cares que van generar l’al·locució “llambrot”

Bibliografia:
1 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B “Llambrot”. Dins: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 6, p. 881.
3 Mossèn Puntí utilitza aquest eufemisme per no haver d’esmentar la llengua catalana
4 Puntí i Collell, Joan. “Los Llambrots”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1944, [s.p.]
5 "Jueu-eva". Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 13, p. 285
6 Gaja, Esteve. “Veus manlleuenques”. Dins: Manlleu-publicació, IV època, any V, núm 155, p. 5

18 de febr. 2010

Les noves icones tenen forma de copa i no són el sant Greal

A les dècades de 1940 i 1950, diverses imatges marianes van resseguir la geografia catalana per rebre els honors i la devoció de la gent. Aquell fet, emmarcat en el nacionalcatolicisme del règim franquista, va moure consciències més o menys devotes i també va permetre bellugar, de forma col·lectiva, una societat que la postguerra pretenia somorta. Seixanta anys després, les poblacions del país tornen ser visitades. La gent surt de casa i s'acosta al lloc precís on s'atura un autocar. Van a mostrar, no la seva veneració però gairebé, el seu respecte a uns nous símbols de gran significació per a la societat actual. Ara són sis copes l'objecte i el reclam. Són les noves icones que han substituït aquelles d’abans que tenien forma i entitat religiosa.
Xavier Fàbregas, en definir la icona de significació divina, la descriu dient que “encara que posseeix virtuts en ella mateixa, i la prova és que cal acudir-hi per tal de demanar-li la seva intervenció, representa un personatge al qual hom suposa existència espiritual (1)”. Salvant la distància conceptual , en parlar de les ‘sis copes’, es pot fer referència a moltes de les qualitats pròpies de la idea ‘icona’ i una mena de poder teúrgic que comparteixen i transmeten: per una banda són un símbols que transmet un sentiment: per als seguidors i seguidores de l’equip de futbol en qüestió, són l’expressió de victòria. La seva proximitat els i les abdueix cap a l’eufòria i incrementa la seva autoestima; per altra banda, són la materialització d’allò que es creu i sobre allò que s’ha cregut possible. Per tant, generen confiança: I, finalment, provoquen esperança de reviure aquestes emocions en el futur.
Tots aquests aspectes, que es podrien circumscriure en la psicologia individual però també col·lectiva, no s’allunyen gaire de les experiències viscudes davant una determinada icona religiosa a la qual, més que miracles, se’ls demana que emanin ‘vibracions’ positives, individuals i col·lectives, com les esmentades abans.
Així, en cada parada de la seva ruta per les comarques catalanes, les icones apleguen una munió de fidels seguidors que no dubten en admirar-les i prendre unes imatges de l’esdeveniment. És clar que, com ja va passar en plena edat mitjana amb les relíquies, la multiplicació també ha afectat a aquestes icones doncs es troben fent aquest itinerari i, a l’hora, al museu oficial del club.

Ho podeu veure a El 9 Nou.cat i a Osona.com.

Bibliografia:
1 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 110

16 de febr. 2010

Dimecres de Cendra: quan la Vella Quaresma pren el lloc al poca-solta Carnestoltes

El calendari popular i el litúrgic, acabat el Carnestoltes, s’endinsen a una època ben diferent a la viscuda en els darrers dies: la Quaresma.
El mateix nom de Quaresma explica allò que és. En paraules d’Aureli Capmany, “equival a Quarantena, i és en memòria dels quaranta dies de penitència i dejuni que Jesús passà al desert, segons ho certifica l’Evangeli de Sant Mateu: Et cum jejunaset quadraginta diebus et quadraginta noctibus (1)”. Al Tradicionari aquest fet s’explica de la següent manera: “La Quaresma consta, a Occident, de quatre dies i sis setmanes, quaranta-sis dies, els quals, descomptats els sis diumenges, en què no es dejuna, queden en quaranta dies de preparació en record dels quaranta dies que Jesús va passar dejunant al desert (2). En origen, però, la Quaresma era un espai de temps de preparació davant el baptisme que se celebrava en la vetlla pasqual i és a finals del segle IV que adopta la forma més o menys actual (3). I el seu nom prové del fet que comença en la Quadragèsima setmana abans de les celebracions de Setmana Santa.
L’inici de la Quaresma té lloc en un dia ambivalent: el Dimecres de Cendra. Mentre que per alguns assenyala la fi del Carnestoltes, amb l’enterrament de la ‘sardina’, per altres és el començament del període de dejuni i abstinència. El nom del dia li ve del fet que la litúrgia eclesiàstica manté el costum de la imposició de l creu al front amb les cendres de les restes de rams i palmes del Diumenge de rams de l’any anterior (4)”. En aquesta data s’obre , en paraules de Joan Soler, “una quarantena de tristesa i mortificació, de repressió dels instints, de sermons iniciant al penediment i a la conversió”. Aquesta nova d’actitud, actualment molt més laxa, es va accentuar en època de l’Antic règim i amb motiu de la Contrareforma (5). Popularment es coneixia per ser una època de ‘fer magre’ i limitar el consum de determinades menges. És clar que qui podia i havia adquirit la ‘butlla de la Santa Croada’ podia eximir-se d’alguna d’aquestes imposicions [vegeu l’article en aquest bloc:
El negoci del dejuni i l’abstinència: la Butlla de la Santa Croada]
Respecte els sermons que esmenta Soler, és curiós recollir allò que passava en el Manlleu de finals del segle XIX. Domènec Torrent i Garriga explica que era habitual que fos un sacerdot foraster l’encarregat dels sermons de Quaresma i esmenta que hi havia una particularitat que constava a l’Arxiu parroquial: per una concòrdia atorgada el 2 de setembre de 1648, signada entre els veïns de la població i el prior del convent dels dominicans de Tremp de qui depenia la comunitat religiosa que residia a Manlleu, els d’aquesta orde pagarien el predicador de Quaresma la quantitat de 5 lliures catalanes, que en l’època de l’historiador representaven 13,33 pessetes. Torrent comenta, amb certa sornegueria que “con cuya suma, sea dicho de paso, el buen predicador ya tenía para campárselas bien todo el resto del año (6)”.
Les restriccions pròpies de la Quaresma no s’adscrivien només a l’alimentació sinó que arribava a altres manifestacions, especialment lúdiques, de la vida quotidiana i festiva. La vestimenta i l’aspecte personal havia de ser de forma modesta i sense cap intenció d’exhibició pública; els balls i els espectacles públics queien del programa festiu i només es permetien les obres de caràcter sacre; tampoc es podien organitzar activitats familiars com casaments o batejos (7).
Actualment, diu el Tradicionari, “després de reformes successives que n’anaven reduint el rigor, el dejuni, que abans consistia en un àpat i mig al dia, ha quedat militat al Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, en commemoració de la mort de Crist” i afegeix que “Tanmateix, l’abstinència o prohibició de menjar carn regeix amb caràcter obligatori tots els divendres de Quaresma (8)”.


La Vella Quaresma
La representació gràfica de la Quaresma prenia forma i es personificava en l’anomenada ‘Vella Quaresma’. Joan Amades explica com “en moltes cases, especialment on hi havia mainada, acostumaven fer un ninot de paper que volia representar la Quaresma. Li donaven forma de dona, amb els braços estesos i les faldilles molt bombades, per tal que la part inferior tingués l’espai suficient per a haver-hi set peus, que simbolitzaven les set setmanes de duració de la Quaresma” i especifica que “aquesta figura solia fer-se amb la butlla de l’any anterior, ja caducada”. El folklorista continua dient que “cada diumenge, en tornar de missa, el cap de casa o la mare, davant de tota la mainada, amb una certa solemnitat familiar li tallava un peu, per significar que ja n’havien passat una altra setmana” i resol que “aquest ninot venia a ésser com un calendari casolà infantil de la Quaresma, que marcava les setmanes transcorregudes i les que encara faltaven per a acabar el període de dejuni i de privacions (9)”. Aureli Capmany afegeix que “arribada la Pasqua, i tallat l’últim peu, era despenjada del lloc on havia estat i llavors se la lligava al capdavall d’una canya de coeta, que escapava disparat, o es penjava d’un globus de paper, que desapareixia per l’espai; en canvi, altres vegades era enterrada o també se la cremava al mig del carrer, car el que es volia era que desaparegués, però com que a l’any següent es presentava una altra vegada, la tornaven a cremar (10)”.


Imatges:
Superior.- Vinyeta núm. 13 de ‘Auca de les funcions de Barcelona’. Barcelona: Imp. d’Ignacio Estivill [s.a.]
Central.- Impressió de la Butlla de la Santa Croada de 1959
Inferior.- Estampa de la Quaresma segons apareix al Costumari Català de Joan Amades (vol. 2, p. 542) i que és atribuïda a principi del segle XIX

Bibliografia:
1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona: Laia, 1982, p. 70. L’autor es refereix a la referència de Mt 4, 1-2
2 “La Quaresma: temps penitencial”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 179
3 Ídem
4 “Dimecres de cendra” [en línia] Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [consulta: 15 de febrer de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dimecres_de_cendra
5 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 612
6 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 196
7 Soler, Íbid.
8 “La Quaresma...”, Íbid, p. 180
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 538 i 539
10 Capmany, íbid, p. 70 i 71

14 de febr. 2010

Imatges de la 33a trobada de l’Hospitalitat de Lurdes d’Osona a Manlleu

Aquest diumenge, 14 de febrer de 2010, es va celebrat la 33a Trobada Comarcal de la delegació osonenca de l’Hospitalitat de Lurdes a Manlleu. Diverses activitats van omplir una diada plena d’emotivitat.

A les 12 del migdia va tenir lloc la celebració de la missa a l’església de Santa Maria plena de gom a gom. A partir de les dues de la tarda, al pavelló municipal, els prop de 450 persones assistents van participar en un dinar. A la sobretaula, totes i tots van gaudir de diferents actuacions artístiques amb la intervenció del conegut saxofonista Pep Poblet, el cantautor Joan Usart i el rapsode humorístic Antoni Anglada.L’organització de l’esdeveniment va anar a càrrec de la mateixa Hospitalitat i va comptar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manlleu.

Podeu veure unes imatges de la diada:











13 de febr. 2010

Una relíquia curiosa: el ‘cristall de Sant Valentí’,

La devoció a sant Valentí ha estat tradicionalment molt intensa a terres de la comarca del Bages. No es tracta, però, del mateix sant homònim que ha esdevingut patró dels enamorats en àmbits internacionals sinó que es prové de la veneració del cos que l’any 951 va dur de Roma el noble Sal·la per a donar reconeixement a la fundació del monestir de sant Benet.
Una curiosa peça relacionada amb aquest sant és l’anomenat, precisament, “cristall” de Sant Valentí. Joan Amades explica l’origen llegendari d’aquest objecte: en una època de secada molt forta que un frare, que no semblava gaire entenimentat, va prometre acabar amb una relíquia. Així, es va apropar a Tolosa (França) on va robar les relíquies de sant Valentí. Els habitants del lloc el van empaitar fins a trobar que un riu barrava el pas al lladre; aleshores, les aigües es van obrir i el van deixar passar. Després d’aquest prodigi ja no el van seguir més. Camí enllà, cap al seu destí, el frare va passar pel Pont de Cabrianes on, al molí que hi havia, la molinera anava de part i estava a punt de morir. Aleshores, diu Amades, “el monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i cristal·lí (1)”. El monjo va ensenyar aquest cristall a la partera que va poder infantar degudament. “Aquell vidre –segueix dient el folklorista-, fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la reina havia d’infantar, l’havien portat al palau reial junt amb moltes d’altres relíquies”.
D’un fet d’aquest tipus, diu Valentí Girbau, es recorda en el cas de la reina espanyola Isabel II quan, l’any 1857, va infantar al seu fill que seria el futur Alfons XII (2). Aquest devia ser un costum ben arrelat ja que el periòdic Eco de la Montaña del darrer dia de 1863, editat a Vic, apareix la notícia que mossèn Blas Preciado, familiar del bisbe de Vic, havia anat a Madrid a dur el ‘cristall? Amb motiu d’un altre part d’Isabel II que es preveia en les setmanes següents. La notícia assenyala que “el cristal de S. Valentin se veneraba de muy antiguo en la iglesia de los monjes Benedictinos de S. Benito de Bages, habiendo sigo posesor de dicha preciosa alhaja el M. R. Padre Guerrich, último Abad del antigui é histórico monasterior de Bages, que entendemos la legó al Ilmo. Sr. Obispo de Vich en su testamento. Vino á esta ciudad tan venerada joya en l dia de la solemnisima fiesta de S. Miquel de los Santos del pasado aó [1862] llevada por dicho sacerdote, que la entregó, ignorando todavía a la sazon todo el aprecio que de ella se hacía por nuestras Soberanas (3)”. La relíquia devia fer el seu efecte ja que el 12 de febrer de 1864 va néixer l’infanta María Eulalia de Borbón amb una llarga vida: va viure 94 anys.
D’aquest cristall en parlen, també, diversos goigs dedicats al sant. Els més antics diuen:

“Aquell cristall miraglós
que formàreu de aigua pura
fins entre ls’ Reys assegura
quan ab Déu sou poderós;
puig per Ell ajudau Vos
á las donas en son part...”


I els de 1945 relaten:

“Si us reclama la partera
l’escolteu benignament
sia reina o molinera
té de vostre ajut esment.
El cristall és la senyal
d’estar vós atent allí”

Podeu veure una imatge antiga d’aquest miraculós cristall amb el següent enllaç del web santfruitosdebages.org.

Vull agrair la informació del periòdic Eco de la Montaña a Francesc Roma

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):
Superior.- Estampa de Mateu Avellaneda dels Goigs del gloriós sacerdot i màrtir sant Valentí patró dels venedors dels mercats de Terrassa, que es venera en l’església arxiprestal del Sant Esperit, bisbat de Barcelona. Terrassa, 1951
Central.- Capçalera del periòdic Eco de la Montaña editat a Vic
Inferior 1.- Goigs del gloriós bisbe i màrtir sant Valentí, patró del poble de Navarcles y de tot lo pla de Báges. Manresa: Imp. i Lit. de Ll. Roca [s.a.]
Inferior 2.- Detall dels anteriors on s’esmenta el ‘cristall’

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 782
2 Girbau, Valentí. Poble i parròquia: l'esglèsia de Navarcles el segle XVIII. Navarcles: Ajuntament de Navarcles, 2002, p. 27
3 Eco de la Montaña, periódico de ciencias, literatura y bellas artes, agricultura, industrial y comercio. Vic: Impremta de Soler hermanos, any 1, núm. 79, 31 de desembre de 1863, p. 1

12 de febr. 2010

Santa Eulàlia es vesteix de festa per la seva diada

La diada de santa Eulàlia és una de les poques dates en què es pot admirar el magnífic sepulcre gòtic de la santa que hi ha a la catedral de Barcelona. La cripta de la seu, que la majoria de l’any esdevé un habitacle fosc i allunyat dels fidels adquireix, aquest dia, l’esplendor que li van donar els seus creadors.
Una cripta, en l’àmbit arquitectònic, és concebuda com una cova; així van ser les primeres en l’època de l’enterrament dels primers cristians en les catacumbes (1). En alguns casos, aquells en què la persona enterrada tenia una significació especial, damunt del seu lloc d’enterrament s’edificava una església.
Els exemples més ressenyables són la basílica de sant Pere del Vaticà, edificada damunt del primer papa, i la de sant Pau extramurs, sobre la tomba de l’apòstol dels gentils. Així, simbòlicament, i en disseny arquitectònic mil·limètric, es procurava que l’altar major de l’església estigués en la mateixa vertical que el lloc que guardava el major tresor del temple: les restes del màrtir.
L’existència de criptes va ser especialment utilitzada en l’arquitectura romànica. En el cas de Barcelona, però, la cripta que s’obre sota el presbiteri , en paraules de Josep Bracons i M. Rosa Terés, “constitueix una altra particularitat arquitectònica de la seu barcelonina, ja que les criptes són elements inhabituals en l’arquitectura gòtica” i afegeixen que “sembla clar que la seva presencia obeeix a la voluntat de reproduir dins la catedral gòtics la mateixa organització cultual de las catedral romànica (2)”.
La cripta barcelonina està pensada de forma expressa i ben calculada per a la finalitat que la va fer crear: acollir les restes de santa Eulàlia. Aquesta suposada màrtir local [us recomano llegir dos anteriors articles d’aquest bloc:
És santa Eulàlia de Barcelona un doblament de santa Eulàlia de Mèrida? I Santa Eulàlia o la veritable construcció del mite] reposa en el sarcòfag que esdevé l’element central d’aquest espai. El seu interès és evident. Josep Bracons el defineix com “una de les obres cabdals de l’escultura gòtic a Catalunya” i el seu interès el reforça quan manifesta que “si la catedral gòtica és un dels símbols majors de la ciutat, el sepulcre de Santa Eulàlia, al cor de la mateixa catedral, actua com a potenciador del culte a la santa barcelonina i també de la formació de consciència cívica” per concloure que “en aquest sentit, transcendeix la seva estricta funció de sepulcre reliquier i esdevé un veritable monument, obra admirable, orgull de la ciutat (3)”. Aquesta darrera definició s’adscriu perfectament en la idea que transmet Martí Gelabertó quan manifesta el paper de les relíquies i el seu trasllat al centre de les ciutats com a consolidació del poder del bisbat damunt el territoris, especialment els rurals, del voltant i quan afirma que “la translació de relíquies a l’interior de la ciutat constitueix una funció política de primer ordre de la qual els principals beneficiaris són les classes privilegiades” i afegeix que “durant l’edat mitjana la cerimònia de rebuda de relíquies dins dels murs de la ciutat esdevé un element de reforçament del poder del bisbe de la diòcesi, ara convertit en agent monopolitzador del cos sant que rep (4)”.
En aquestes paraules de Gelabertó són fàcilment identificables les escenes esdevingudes al voltant de les suposades relíquies de santa Eulàlia en els episodis de l’any 877, protagonitzades pel bisbe Frodoí, i de l’any 1339 en què es va inaugurar l cripta. Ambdós moment sestan escenificats, mitjançant alts relleus, en el mateix sarcòfag de la santa. Aquest, alçat amb columnes, fa la mateixa funció d’un retaule, en paraules de Josep Bracons, "per la seva situació darrera l’altar (5)".
La visita a santa Eulàlia, o almenys a la construcció simbòlica que més la identifica, és un esdeveniment que cap barceloní ni barcelonina hauria de passar per alt. La representativitat de la patrona, tot i que actualment passada en segon pla pel protagonisme de la festamajonera Mare de Déu de la Mercè, recull l’essència de molts segles d’història de la ciutat que no s’han d’oblidar.


Imatges:
Superior i inferiors.- Cripta i sepulcre de santa Eulàlia per la seva festivitat de l'any 2010 (S'agraeix la col·laboració de Nora Vela).
Central.- Sepulcre i altar de l'església de Sant Pau extramurs de Roma. Octubre de 2009

Bibliografia:
1 Plaza, Lorenzo de la (coord.). Diccionario visual de términos arquitectónicos. Madrid : Cátedra, 2008, 170
2 Bracons, Josep; Terés, M. Rosa. “La catedral de Barcelona”. Dins: L’art gòtic a Catalunya: arquitectura 1: catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 280
3 Bracons, Josep. “Lupo di Francesco a Barcelona: el sepulcre de Santa Eulàlia i el seu context artístic”. Dins: L’art gòtic a Catalunya: escultura 1: la configuració de l’estil. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 118
4 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Lleida: Milenio, 2005, p. 179 i 180
5 Bracons; Íbid

11 de febr. 2010

Vic celebra el ‘Dijous llarder’ o ‘Dijous gras’

Per Dijous llarder,
botifarra menjaré...
Aquesta afirmació que, a vegades, anava acompanyada d’una simple melodia, se solia escoltar profusament el dijous anterior al Dimecres de cendra. Aquesta diada ha estat i és coneguda amb el nom de Dijous gras o Dijous llarder.

Significació del Dijous llarder o gras
Antigament, quan s’acostava la Quaresma i el temps de dejuni i abstinència promogut per l’Església, era moment de deixar lliures els instints més bàsics i abandonar-se a un dels set pecats capitals, el de la gola. La disbauxa golafre ja començava, segons diu Joan Amades, el quart dijous abans del Diumenge de Carnestoltes; era el que anomena “dijous dels amics”. En aquest dia “els amics que es trobaven es copejaven afectuosament l’esquena i es convidaven a beure els uns als altres (1)”. El dijous següent, anomenats “dels compares” en el qual els que havien estat padrins durant l’any anterior “obsequiaven llur companya de padrinatge amb un present que variava segons la posició dels dos padrins” i afegeix que “sembla que antigament els presents entre compares i comares eren precisament de carn de porc que feia poc que havien mort (2)”. El dijous posterior era el “de les comares” en què “les copadrines corresponien als presents rebuts amb altres de menys categoria (3)”.
Així s’arribava al Dijous anterior al Diumenge de Carnestoltes o, el que és el mateix, anterior a Dimecres de Cendra. Joan Soler diu que “era dedicat a afartar-se de menges greixoses i abundants i a beure vi a dojo: cassoles i escudelles comunitàries de brou gras, amb cansalades, botifarres, espinada, garró, peus de porc i altres greixums, per carn d’olla (4)”. Valeri Serra, en tractar de les terres d’Urgell, diu que en aquest dia “la gent menuda, en unes poblacions més que en d’altres, solen sortir en aquest dia a berenar per les eres a menjar-se truites amb botifarra”. Aquest folklorista explica, amb deteniment, un costum d’aquelles terres però que creia estès a tot el país, com era el dinar de Dijous gras: “menjar entrant de cassola” i especifica que el plat estava format per “pota, aurella i morro de porc, llangonissa i butifarra blanca, tot guisat amb ous debatuts, a demunt dels quals, quan estàn presos, s’hi tira sucre i un pessic de canyella i’s fa coure posant foc a demunt per a que formi crosta” i afegeix que per postres “sol menjar-se coquetes de llardons o macarrons, fets amb residuus de sagí (5)”. Vaja, tota una ‘bomba’ de calories...


La plaça Major de Vic és el centre de la celebració
La ciutat osonenca festeja, en la seva 7a edició el Dijous Llarder de forma pública i organitzada per l’
Institut Municipal de Promoció i Economia de Vic (ImpeVic). No es pot oblidar que la capital osonencs és, també, la capital de l’embotit i que les seves llonganisses tenen una merescuda fama. El plat forta de la celebració sol ser la rostida de diversos porcs, la vigília, i la producció de les diferents menges que se n’extreuen.
El programa per aquest dia, a més, està ple d’activitats que tenen com a punt central una carpa instal·lada a la mateixa plaça.


Imatge:
Superior.- Vinyeta núm. 7 de ‘Auca de les funcions de Barcelona’. Barcelona: Imp. d’Ignacio Estivill [s.a.]
Inferiors.- Celebració del ‘Dijous gras’ o ‘llarder’ a Vic. Preparatius de l’edició de 2010.


Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 453
2 Amades; Íbid
3 Amades; Íbid
4 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 211
5 Serra i Boldú, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 61

10 de febr. 2010

El santuari de Lourdes de França i els quatre elements primordials

Hi ha la teoria, ben antiga per cert, que atribueix a quatre elements (aire, aigua, foc i terra) l’origen del món i de tot allò que hi existeix. Josep Martí indica que “aquesta teoria la trobem a Europa des dels primers plantejaments dels filòsofs presocràtics (1)” als quals se sumà Aristòtil que va afegir un cinquè element, l’èter. Des de la filosofia grega aquest postulat va impregnar diferents àmbits del coneixement humà fins que la ciència moderna va superar-lo (2). Un d’aquests espais, com no podia ser d’altra manera, és la religió (3).
Aquests quatre elements són presents amb força en la simbologia al voltant del santuari marià de Lourdes o Lorda i hi intervenen de manera conjunta i coincident. En forma i essència impulsen el missatge espiritual pel fet que el connecten amb les profunditats antropològiques de l’ésser humà.
Lourdes, ciutat coneguda com Lourdes, és situada a la Bigorra occitana i ha estat convertida en centre de peregrinació del món catòlic des de les acceptades aparicions de la Mare de Déu a Bernadeta Soubirous el 1858 (4). Els quatre elements entren en joc des del mateix moment d’aquestes aparicions que tant bé retrata Pep Coll al seu llibre Les senyoretes de Lourdes (5).
L’eix pel qual gira el cosmos de Lourdes és, sens dubte, la cova, la “gruta” de Masabièla. La cova, segons José Antonio Perez-Rioja al seu Diccionario de símbolos y mitos és “l’emblema del principi femení (6)” i té equivalència amb el mateix aparell sexual d’aquest gènere. Aquesta referència , tant de la “dama” apareguda com de la vident Bernadeta, no és gens gratuït. La cova, a més, connecta amb el primer dels “quatre elements”: la terra. Perez-Rioja vincula aquest element, gens contradictori amb la idea de cova ni amb la referència sexual, amb la “idea de la Terra com a mare engendradora” i, en la simbologia cristiana, posa en relació directa el símbol amb la institució eclesiàstica “que alimenta l’home amb la fe espiritual i l’abriga (7)”. I aquesta vinculació es fa més estreta quan la Mare de Déu, en l’aparició del 24 de febrer, va dir-li a Bernadeta: “Besa la terra en penitència per al pecadors (8)”.

Una vegada hi ha l’escenari posat, sorgeixen dos elements més, aparentment contradictoris, que estan contínuament en joc en tots i cadascun dels peregrinatges que van a Lorda: l’aigua i el foc.
L’aigua i Lourdes són indissociables; ho són des de la novena aparició, el 25 de febrer. Bernadeta va rebre l’encàrrec de veure aigua d’una font que va fer néixer amb les seves mateixes mans (9). És la font que cada dia genera litres i més litres d’aigua que els peregrins beuen i on els peregrins es banyen.
L’existència de les fonts sagrades és un fet molt present en cultures cèltiques. Hans Biedermann relaciona aquestes fonts “amb la mare terra distribuïdora de dons (10)” i hi situa la veneració d’esperits benèvol; en aquest sentit no es pot deixar de pensar amb la figura de les “blanquetes” que Pep Coll situa en l’escenari de Lourdes (11). L’aigua, a més, era considerada, antigament, com a símbol de la resurrecció i de la vida. Serveix per a rentar la brutícia física però també l’espiritual (12). No deixa de ser una forma ben explícita de retratar la funció que exerceixen els banys als quals se submergeixen, dia a dia, els peregrins de Lorda, malalts físics o espirituals.

I la flama de foc tremola al capdamunt dels ciris que porten mateixos peregrins, ja des dels primers que van anar a la cova; els dipositen, un al costat de l’altre, com expressió d’un desig o en acció de gràcies. El foc, diu Perez-Rioja, “era considerat pels antics com el més noble dels elements, el que més s’apropava a la divinitat i com una viva imatge del Sol (13) i li assigna la doble funció de purificar i de foragitar el mal.

Finalment, hi ha el darrer dels quatre elements: l’aire. Aquest és el que domina la resta ja que s’interpreta, com ja va dir el presocràtic Anaxímenes de Milet, que és el principi i essència de totes les coses (14). Per tant, l’aire representa, en el context de Lourdes, l’aparició mateixa de la Mare de Déu, la que provoca i convoca la resta d’elements. És curiós, a més, que Perez-Rioja li posa en correspondència el color blau, precisament aquell que és present a la cinta que subjectava el vestit blanc de la Verge.


Bibliografia:
1 Martí i Pèrez, Josep. “Els quatre elements” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, pàg. 7
2 “Elements clàssics” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elements_cl%C3%A0ssics [Consulta: 15 de juny de 2008].
3 És interessant de veure com la Universitat Oberta de Catalunya ha utilitzat la idea dels “quatre elements” com a fil conductor per al material de l’assignatura Antropologia de la religió: AAVV. Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002
4 Laurentin, René. Vida de Bernardita. Barcelona : Herder, 2007
5 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008
6 Pérez-Rioja, José Antonio. Diccionario de símbolos y mitos: las ciencias y las artes en su expresión figurada. Madrid: Tecnos, 1984, p. 149
7 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 400
8 Laurentin. Íbid, p. 71
9 Laurentin. Íbid, p. 71 – 72
10 Biedermann, Hans. Diccionario de símbolos. Barcelona : Paidós, 1993, p. 20
11 Coll juga amb la possibilitat que la visió de Bernadeta sigui una “blanqueta” o ésser mitològic propi de la cultura de la zona i que és concebuda com a pobladora de la cova de Masabièla.
12 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 48
13 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 216
14 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 52

Sobre el fet que santa Escolàstica, simbòlicament, va posar el peu a Vic

Santa Escolàstica, festejada el 10 de febrer, segons diu el Martirologi romà va ser la germana de sant Benet “la qual, consagrada des de la seva infància a Déu, va mantenir una perfecta unió espiritual amb el seu germà, a qui visitava una vegada l’any a Montecasino, a la regió italiana de Campània, per passar junts una jornada de santes converses u alabances a Déu (1)”. Va néixer, aproximadament, l’any 480, i va morir el 547.
Louis Réau comenta que el seu cos hauria estat transportat el segle VII, com el del seu germà, a l’abadia francesa de Fleury –nom que antigament tenia el monestir Saint-Benoit-sur-Loire i que aleshores va adoptar aquest nom; posteriorment, segon els mateix autor, les restes haurien anat a mans del bisbe de le Mans qui les hauria dipositat a l’església de Saint Pierre de la Court.(2). Aquest trajecte sembla més aviat una versió llegendària ja que l’any 1950, durant la reconstrucció de l’església de Montecassino dels efectes de la Segona guerra mundial, van ser-hi trobat els cossos dels dos germans (3). Si era certa la possessió del peu que Vic proclamava, de ben segur que el cos de la santa no devia estar sencer.
Es desconeix des d’on i per quin camí el peu dret de santa Escolàstica va arribar a Vic. La primera referència es troba el 1475 quan el vicari general del bisbe va proposar que se li augmentés el ritus pel fet mateix de posseir-ne la relíquia.
El 23 de març de 1556, el bisbe Aciscle Moya de Contreras (1554 – 1564), en visita pastoral a la catedral de Vic va anar a veure les relíquies guardades darrera l’altar major i consta que en una caixa hi havia la relíquia de santa Escolàstica; igualment donava compte el bisbe Pere Jaime (1587 – 1597) quan deixava constància d’haver vist una capsa de fusta que duia el nom de Pes sancte S. Escolastice virginis sororis sancti benedicti abatis (4).
A partir de 1634, segons explica Josep Gudiol, el capítol va decidir encarregar un reliquiari a un argenter per tal de dignificar degudament les restes. Els treballs van ser encomanats a l’argenter mossèn vigatà Salvador Serrarols que a mitjan 1633 ja estava enllestint una figura de santa Escolàstica on preveia un encaix per ubicar-hi les restes del peu. El 22 de març de 1634 va entrar aquest preciós treball d’orfebreria. Gudiol també esmenta que, en inventaris dels segles XVII i XVIII apareix aquesta imatge, però que va desaparèixer el 1810 durant la Guerra del francès. En ple segle XIX, les restres santes es van posar en un reliquiari de fusta daurada i de forma pedicular que va ser l’estoig on va restar fins a la Guerra civil espanyola de 1936; en aquesta època, acaba Gudiol, “el peu està faltat del dit gros presentant-se embolicat per un paper semitransparent” en una muntura en forma de sandàlia d’argent daurat (6). Després de la guerra es perdria relíquia, reliquiari i culte.

Imatge: Capçalera dels ‘Goigs de la gloriosa santa Escolástica verge, germana de sant Benet, lo peu de la qual se venera en la iglesia catedral de Vich, de qual bisbat és patrona, cula festa se celebra en lo dia 10 de febrero’. Barcelona: Estamperia de Lluís Tasso, 1872


Bibliografia:
1 Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007. p. 157
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano. Barcelona: Ed. del Serbal, 2002, tom 2, vol. 3, p. 455

9 de febr. 2010

Santa Apol·lònia, les dents i el mal de queixal

Ningú ha escapat, al llarg de la seva vida, de sofrir de mal de queixal. Aquest dolorós patiment, ara tractat eficaçment per la medicina odontològica, esdevenia un suplici de gran magnitud en èpoques pretèrites. Per aquets motiu era tan venerada santa Apol·lònia, advocada contra aquest martiri físic de la natura i protectora de l’ofici de dentista.
La relació de la Santa amb tot allò que fa referència al dentat prové de les mateixes actes del seu martiri d’abnegada cristiana. Les Cartes de sant Dionís alexandrí sobre la persecució de Deci on s’esmenta que “també van prendre, llavors, l’admirable verge, que ja era anciana, Apol·lònia, a qui, trencant totes les dents a cops, li van destrossar les galtes (1)”. La vida de la santa va acabar quan, ella mateixa, es va llençar a una foguera que els seus botxins havien encès.
Aquesta narració, va ser reproduïda i carregada de nous i recargolats turments per Iacopo da Varazze a la seva Llegenda àuria esmentant que “li van trencar les dents amb satànica crueltat (2)”. Posteriorment, els hagiògrafs i especialment els artistes van afegir, a l’escena típica de la iconografia en referència a santa Apol·lònia, unes tenalles amb la qual, suposadament, li arrencaven les dents. És una reproducció, del martiri de santa Àgata, a qui també se li va aplicar aquest instrument com a mitjà de tortura
La tradició hagiogràfica catalana, per veu de Joan Amades, explica una historia que avui no es dubtaria en qualificar de violència de gènere. Amades assigna origen barceloní a la santa i esmenta que “ era casada amb un home molt geniüt, cantellut i furiós, que sempre rondinava, mai no estava content de res del que ella feia, molt sovint li pegava durament”. Cansada d’aquesta miserable vida, explica el folklorista, la dona va fer-se monja dominica. Vet aquí que, passat un cert temps, un capvespre se li va aparèixer Nostre Senyor amb una gran creu al coll que, amb treballs, podia arrossegar. Després de tres dies de tenir aquella visió, Apol·lònia va gosar oferir la seva ajuda. Jesús, però, li va contestar:


-Apol·lònia, Apol·lònia: com vols ajudar-me a portar la meva creu si no pots dur la teva?

Amb aquest missatge, amb cert tuf de misogínia, Apol·lònia va comprendre que havia d'assumir estoicament el patiment que li havia tocat i tornar a casa seva. Allà, segueix Amades, “el seu marit, quan la veié, sense dir-li paraula li ventà un parell de bufetades tan fortes que li féu saltar tots els queixals i totes les dents de la boca (3)”.
De totes aquestes narracions, més o menys fantàstiques i, fins i tot, políticament incorrectes han atribuït a santa Apol·lònia la protecció contra un veritable turment que totes i tots hem patit alguna vegada: el mal de queixal.

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):
Superior.- Miniatura del segle XVI utilitzada amb finalitats publicitàries de medicaments odontològics
Inferior.- Estampa dels ‘Goigs en lloança de santa Apol·lonia , verge i màrtir, fervorosament invocada contra el mal de queixal’ [s.l.]: 1973. Es pot veure cop la santa mostra les tenalles amb una dent entre el seu punt de tall


Bibliografia:
1 Ruiz Bueno, Daniel (ed.). “Los mártires de Alejandria en la persecución de Decio”. Dins: Actas de los mártires. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 2003, p. 602
2 Vorágine, Santiago de la. La leyenda dorada. Madrid: Ed. Alianza, vol 1, 1982, p. 278 - 279
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 744 - 745

8 de febr. 2010

Sant Joan de Mata o com vèncer la gravetat

Com si fossin els superherois del passat, alguns sants tenien la possibilitat de vèncer la gravetat [vegeu l’article d’aquest bloc Sant Josep Oriol: per sobre les lleis de la física]. Un d’aquests casos, segons la tradició, va ser sant Joan de Mata.
Aquest Sant, d’origen francès, ha estat acollit en adopció dins el santoral català. Així, Joan Amades, diu que era fill del castell de Mataplana (el Ripollès) i de la família del mític comte Arnau (1). Molt possiblement, aquesta atribució es degui al fet que, al costat mateix de les runes de l’esmentat castell , del quan era capella, la petita església romànica de Sant Joan de Mataplana (2). La similitud del nom, eliminant les dues síl·labes finals (-plana) van fer que hi arrelés la devoció a sant Joan de Mata. De tota manera, l’autèntic sant Joan de Mata, fundador de l'Orde de la Santíssima Trinitat per a la Redempció de Captius, va néixer a la Provença francesa tot i que el seu pare era un senyor català (3). Amb aquesta doble pàtria juguen els goigs que es reprodueixen amb aquest text.
Amades explica de sant Joan de Mata que “va voltar el món amb gran facilitat, puix que, segons conta la tradició, tenia la virtut de volar sense ales i anava a terres de moreria a redimir captius, i quan els sarraïns volien atacar-lo alçava el vol, com un ocell, i se’ls escapava (4)”.

Imatges:
Superior.- Vista de les runes del castell de Mapaplana amb l’ermita de Sant Joan al costat
Inferior.- “Goigs en llaor de Sant Joan de Mata, confessor i fundador de l’orde de la SS. Trinitat Redempció de catius, fill dels nobilissims barons de Mataplana. Al qual, en lo santuari de Montgrony, venera com fill la parròquia de Gombreny. Bisbat de Vic. Y se li han erigit altars en altres llochs de la comarca” [s.l.]: [s.a.].

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 742
2 “Sant Joan de Mataplana”. Dins: Catalunya romànica: el Ripollès. Barcelona: Fund. Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 127 - 128
3 “Sant Joan de Mata” [en línia] Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 7 de febrer de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_de_Mata


6 de febr. 2010

Sant Romuald i l’afany per la possessió de les seves relíquies

En tal data com avui, 7 de febrer, diu el calendari tradicional que és sant Romuald. Aquest, segons Louis Réau, va néixer a la ciutat italiana de Ravenna el 952 i als vint anys va ingressar al convent benedictí de Sant Apol·linar in Classe (1). Va arribar a ser-ne abat però va renunciar per fer-se ermità prop de Sant Miquel de Cuixà on va estar de pas.
Precisament, Joan Amades, en tractar la figura de sant Romuald, explica que “la gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració molt fortes per sant Romuald, i temia que un bell dia no se n’anés del monestir per a sempre més i amb la seva absència perdessin la seva font de gràcia i el seu do d’inacabable virtut”. Per vèncer el seu temor, segueix Amades, “decidiren matar-lo, per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví”. La iniciativa no va tenir bon resultat ja que “la conjura va arribar a oïda del sant, que decidí fugir una nit i d’amagat, a fi d’evitar que l’assassinessin per excés d’estimació (2)”. De fet, la seva biografia acaba a Val di Castro, Fabiano, el 1027.


Imatge: Estampa dels ‘Gozos en alabanza de San Romualdo Abad, fundador del órden de los camaldulenses’ (per gentilesa de Bibliogoigs).

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 742
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano. Barcelona: Ed. del Serbal, 2002, tom 2 vol. 5, p. 145