31 de gen. 2010

La visita a Barcelona de sant Joan Bosco, el 1886, i la primera pedra simbòlica del temple del Tibidabo

Sant Joan Bosco (1815 – 1888), conegut en vida com a Dom Bosco, combinà la funció d’eclesiàstic i la de pedagog. L’any 1886, dos abans de morir, va visitar Barcelona i va participar en posar la primera pedra simbòlica del temple del Sagrat Cor del Tibidabo.
En la tasca educativa se li reconeix la fundació de la Societat de Sant Francesc de Sales, coneguda com els salesians, que va escampar pel món, concretament per Europa i l’Amèrica Llatina, la seva proposta educativa adreçada, especialment a la gent pobra (1). Aquesta congregació, justament, va tenir una presència destacada a Barcelona impulsada per la seva visita.
La visita barcelonina del futur sant, va tenir lloc en entre el 8 d’abril i el 6 de maig de 1886. Des de temps abans de la seva arribada ja s’esperava aquest religiós al qual la seva fama precedia. La Vanguardia, en una crònica dins la seva edició de tarda del 18 de març, esmentava: “Anuncia un colega que es esperado en Barcelona Dom Bosco, fundador de los Talleres Salesianos.... (2). Però no va ser fins tres setmanes després que Bosco arribava a la ciutat i l’esmentat diari se’n va fer ressò degudament tot i un to de certa sornegueria: “En el tren de las once y media de la mañana llegó ayer á esta capital el célebre Dom Bosco, autor de varios sainetes milagreros que han tenido desgraciado éxito (3)”. Aquesta referència als ‘sianetes’ correspon a un fet, al qual la mateix diari ja havia fet esment en el seu dia, en el qual era protagonista el mateix Bosco i el comte de Chambord (4)”.
En els seus dies d’estada a la ciutat comtal, Bosco va mantenir contactes amb personalitats eclesiàstiques –el 21 d’abril ho va fer, per exemple, amb el bisbe de Vic , Josep Morgades, que s’havia desplaçat expressament- i del món polític del país així com associacions de diferent tipus i va aprofitar per impulsar la seva obra salesiana a la ciutat.
La reunió que va tenir, almenys per efectes posteriors, una transcendència especial, va ser la del 5 de maig. La Vanguardia anunciava d’aquesta manera. “Esta mañana Dom Bosco visitará la iglesia de Nuestra Señora de las Mercedes (5)”. A la basílica de la Mercè va trobar-se amb un grup de barcelonins, encapçalats per l’aristòcrata i benefactora d’origen xilè Dorotea de Chopitea –que sembla que havia estat qui havia adreçat la invitació expressa a Bosco per visitar Barcelona-, que li van fer lliurament d’uns terrenys que havien adquirit al cim de la muntanya del Tibidabo per fer-hi un santuari dedicat al Sagrat Cor. La Viquipèdia explica la trobada de la següent manera: “La idea de construir un temple al cim de la muntanya del Tibidabo surt a finals del segle XIX davant dels rumors sobre la construcció d'un temple protestant i un hotel-casino, pel que una “Junta de Cavallers Catòlics” adquireix la propietat del terreny, cedint-lo el 1886 a Sant Joan Bosco, de visita llavors a Barcelona invitat per Dorotea de Chopitea, gran mecenes i promotora del projecte. Surt llavors la idea de fer un temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús, advocació de moda en aquell temps gràcies a l'impuls del papa Pius IX, i seguint la línia del temple construït a Roma pel propi Bosco (Sacro Cuore di Gesù), així com del famós Sacré-Cœur de París (6)”.
D'aquesta estada barcelonina de Bosco a Barcelona es conserva alguna
fotografia de gran valor testimonial.
L’endemà de la trobada que va representar l’apadrinament de la primera pedra simbòlica del temple del Tibidabo –que en aquell mateix any ja tindria edificada una petita ermita que actualment està integrada a la gran construcció-, Sant Joan Bosco es va acomiadar de Barcelona.


(Revisió del text publicat el 30 de gener de 2009)

Imatges:
Superior.- targeta amb relíquia del Joan Bosco després de la seva proclamació com a beat el 1929
Central.- targeta amb relíquia del Joan Bosco després de la seva proclamació com a sant el 1934

Inferior.- Goigs al Sagrat Cor venerat al cim del Tibidabo

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “Salesià, -ana”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 173
2 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido liberal de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, VI, núm. 128, dijous, 18 de març de 1886, p. 1
3 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido liberal de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, VI, núm. 164, divendres, 9 d’abril de 1886, p. 3
4 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido constitucional de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, III, núm. 346, dijous, 28 de juliol de 1883, p. 9
5 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido liberal de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, VI, núm. 205, divendres, 5 de maig de 1886 p. 4
6 “Temple Expiatori del Sagrat Cor” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 29 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Temple_Expiatori_del_Sagrat_Cor

29 de gen. 2010

La infructuosa recerca del cos de sant Pere Nolasc i les seves conseqüències literàries

Sant Pere Nolasc és un sant barceloní de primera magnitud. La seva visió, en la qual va aparèixer la Mare de Déu, va propiciar que, junt a sant Ramon de Penyafort i amb la complaença del rei Jaume I, fos fundada l’orde de la Mercè. Mort el 1249 a Barcelona, no va ser canonitzat fins al segle XVII pel papa Urbà VIII.
El cos de sant Pere Nolasc, tot i la seva rellevància, no és guardat a cap capella catedralícia ni a la mateixa basílica de la Mercè; la seva ubicació és ignorada des de fa segles tot i els intents que es van fer per localitzar-la. El 1672 ja es va fer un intent de trobar-lo en el claustre de la seu barcelonina i a la capella de santa Eulàlia. Més endavant, els mercedaris van cercar-lo al subsòl del l’església del seu convent (1)”.
Aquesta ànsia per trobar les restes del sant les explica Joan Amades al seu Costumari Català, dient que va ser enterrat al convent de la Mercè però que temps després “es va perdre la noció del punt on es trobava la fossa”. Vet aquí, però que “una vegada que van fer-se unes grans obres vora el punt on es creia que estava enterrat, els mercedaris i els dominics tingueren gran interès a trobar i emportar-se’n el cos sant cap al convent respectiu”. El folklorista explica que aleshores “un estol de germans de les dues comunitats van vigilar les obres de dia i de nit a fi de no perdre ocasió d’apoderar-se del cos del sant. Un capvespre, vers el moment en què els obrers que feien les obres anaven a plegar, els mercenaris que vigilaven el lloc es van adonar que prop del punt on treien terra s’endevinava un cos que devia ésser el que cercaven. Amb llurs traces i manyes van allunyar d’allí els treballadors i distragueren els rivals de comunitat i, en un moment favorable, van descolgar el cos i se’l van emportar; un cop a llur convent, van veure que, efectivament, era un cos sant”. Malauradament, com diu el mateix Amades “com que la sostracció no va ésser vista per ningú, quan van pregonar que havien trobat el cos de sant Pere Nolasc, llurs contraris van demanar-ne proves d’autenticitat, i com sigui que no les van poder presentar, van dir que era fals”. I resol que “un excés de zel dels germans que vigilaven va desvirtuar el valor de la troballa (2)”.
Posteriorment als primers intents es va repetir la dèria de la recerca i van derivar, en l’àmbit de la literatura, en un episodi que Antoni Comas defineix com “la polèmica religiosa més sonada de totes (3)”. Els fets van esdevenir la dècada de 1780.
Per una banda, l’any 1781, el mercedari fra Ramon Soler va tenir la visió meravellosa d’on es trobava el cos de sant Pere Nolasc i, per altra banda, una carta del jesuïta Jaume Pedralbes, que ell mateix havia expressat que no fos oberta fins després de la seva mort, indicava on calia cercar les relíquies; la defunció de Pedralbes va tenir lloc el 1787 i, l’any posterior, la lectura de la missiva.
Comas explica que les recerques del 1788, com les anteriors, no van donar el resultat desitjat i van fer que “ la gent de Barcelona tingué la impressió que era objecte d’una sinistra broma sagristanesca”. D’aquesta interpretació en van sorgir una sèrie de composicions, la majoria són ‘dècimes’, que van ser recollides i que el mateix Comas detalla. No deixaven de mofar-se d’una situació que, per la proximitat i durada de les obres, a alguns veïns les molestava i es reien descaradament de les diferents persones que havien intervingut, amb les seves revelacions o en la direcció dels treballs. L’historiador de la literatura afirma que “si no un esperit específicament antireligiós, si que aquestes composicions reflecteixen un esperit almenys escèptic, tenen un to voltarià i antijesuític” i planteja que “és potser la primera vegada que ens trobem davant un tema religiós tractat amb desimboltura i sense cap mena de respecte, i sorprèn de veure la insistència amb què els autors empren els termes ‘fanatisme’ i ‘fanàtic’, tot al·ludint a la dèria dels frares d’aixecar el terra per trobar el cos (4)”.
L’exemple més clar d’aquestes afirmacions apareixen en el text que Comas titula ‘sèrie A la revelació de fra Soler. Dècimes’, en les quals surt força malparat fra Soler i la seva indicació fabulosa (5):

Enfadat tot Barcelona
de tan llarga excavació,
tem que esta revelació
l’haurà feta alguna mona.
Si fra Soler no pregona
lo nou secret revelat,
quan en ànec figurat
li va eixir lo Esperit Sant...

Es lo cas que, estant posat
fra Soler en oració,
li va entrar per lo balcó
un ànec d’allí al costat.
A l’instant, tot espantat,
pensant ser lo Esperit Sant,
ab humilitat molt gran,
li suplicà per lo cos
de son fundador gloriós,
i l’ànec li féu: “clan, clan”.

Quan fra Soler va sentit
la veu de l’Esperit Sant,
digué ad sentiment gran:
-Senyor, no sé llatí;
no m’entenc de resumir,
pues só un pobre frare llec;
no em parleu en llatí ni grec,
parlau-me clar i català...

D’aquestes composicions, de les quals n’existeixen diversos exemples en català, castellà i llatí “degueren tenir molta difusió”, segons Comas, i ell mateix en proporciona diversos exemples.
La incertesa del lloc on devia descansar el sant barceloní devia afectar a la diada de la seva festa. Tot i que va morir la nit de Nadal de mitjan segle XIII, durant mol de temps la data en què era recordat, va ser el 29 de gener; posteriorment també es va celebrar el 31. En aquesta darrera data apareix al Costumari català d’Amades. Darrerament, segons el Martirologi romà, es festeja el 6 de maig.


(Dedicat a Galderich en agraïment per la seva visita manlleuenca)

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):

Superior.- Estampa dels ‘Goigs en llaor del gran pare i patriarca Sant Pere Nolasch, fundador del sagrat i militar orde de Ntra. Sra. De les Mercès, redempció de cautius. Qual festa celebra l’Esglesia en lo dia 31 de gener. Composts per un Estudiant de Teologia’. Barcelona: Estam. de Lluís Tasso, 1870
Central.- Estampa dels ‘Goigs en llaor de Sant Pere Nolasc, fundador de l’Orde de la Mercè Redemptora de Captius’[s.l.] [s.a.]
Inferior.- Estampa dels ‘Gozos al gloriosos San Pedro Nolasco , confesor y fundador de la religión de mercedarios. Su fiesta a 31 de enero’. Barcelona: Kiosco de la Iglesia de Santa Ana [s.a.]


Bibliografia:
1 Comas, Antoni. ”Les corones religioses i els cicles religiosos festius i satírics. Les excavacions per trobar el cos de sant Pere Nolasc”. Dins: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ed. Ariel, 1964, vol. 4, p. 614 - 615
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 611 i 612
3 Comas; Íbid, p. 614
4 Comas; Íbid, p. 615 – 616
5 Comas; Íbid, p. 619

26 de gen. 2010

De Paules i d'onomàstica femenina

La moda influeix en tots els aspectes de la vida. Agradi o no aquesta afirmació, s’hi estigui més o menys d’acord, el concepte moda –i no només el significat estrictament vinculat a la roba i el vestir- és una teranyina de la qual costa desprendre’s. Això passa amb el santoral i, especialment, amb l’onomàstica.
En data del 26 de gener se celebra la festa de santa Paula. És curiós com Joan Amades, en fer referència a aquesta diada diu textualment: “En temps dels nostres avis, sobretot entre els veïns de Ribera [de Barcelona], rebutjaven de posar aquest nom a llurs filles, perquè trobaven que feia marmanyera i pagesa (1)”. Cal constatar que “marmanyera” és, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, “la persona que revèn la verdura, la fruita, els ous, etc, que porten els pagesos de fora (2).
És curiós que, a mi, em passava exactament el mateix. La meva àvia –la iaia- es deia Paula i sempre m’havia sonat a nom de persona gran i envellida.
La paradoxa, però, prové de les darreres dades estadístiques. Segons l’Idescat, l’any 2007, Paula era el tercer nom femení més posat a Catalunya (amb 949 nenes), només superat –també una bona sorpresa, per Júlia/Julia i per Lucía (3).
Ja m’imagino la cara dels veïns de Ribera, si fa no fa com m’ha quedat la meva, en veure aquestes dades. Naturalment el nom no fa la cosa i en allò relacionat als gustos, en aquest cs en onomàstica -tan en la femenina com en la masculina-, no hi ha cap veritat absoluta. Es pot dir, però, que sembla que tornen noms tradicionals que, durant unes quantes dècades, han estat ben abandonats. Potser per aquest abandonament tan rotund, ara són noms que es presenten, fins i tot, com a novetat. Benvinguts, o ben retornats, siguin.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 603
2 “Marmanyer –a”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 14, p. 415
3 “Els 100 noms més freqüents. Per rànquing de nenes. 2007” [en línea] Institut d'Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya [Consulta: 25 de gener de 2010]Disponible a:

http://www.idescat.cat/onomas/Onomas?TC=222&VP=1&VA=2007&VS=6&VOK=Confirmar

23 de gen. 2010

Primer acte de beatificació, a Catalunya, des del segle XII

Els mitjans de comunicació d’abast nacional han proporcionat la notícia”devocional” del dia: a Mataró, s’ha realitzat la primera beatificació en terres catalanes des del segle XII. Ha estat la beatificació de Josep Samsó i Elias (Castellbisbal, 1887- Mataró, 1936).
L’acte ha estat presidit pel cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, qui ha manifestat que seguiran més celebracions com aquesta que, fins i tot, es tractarà de beatificacions de laics.
D’aquesta manera, i per ordre del mateix papa Benet XVI, es recupera l’antiga tradició del nomenament de beats a la mateixa diòcesi on van viure i es deixa la cerimònia de canonització, la proclamació de sants, per a Roma.
Podeu veure la informació a La Vanguardia i a El Periódico.

22 de gen. 2010

Els Tonis de Manlleu han suspès la festa d'aquest cap de setmana

Degut a un lamentable accident de trànsit en el qual va morir una manlleuenca molt vinculada a l’organització de la Festa dels Tonis de Manlleu, i del que també en van sortir ferits de més o menys gravetat els altres tres ocupants del vehicle –també vinculats amb les l’anomenat gremi de Tonis- l’Associació de Sant Antoni Abat – Tonis de Manlleu ha decidit suspendre les activitats previstes per aquest cap de setmana. Entre els actes suspesos hi ha el passant dels Tres Tombs i el tradicional ball del Ciri.

20 de gen. 2010

Els Tonis de Manlleu estaven de festa

L’Associació de Sant Antoni Abat. Tonis de Manlleu torna a estar de festa. Aquesta entitat conté, entre els seus objectius, el de la “realització d'activitats culturals i de lleure per donar a conèixer les tradicions i les arrels de la pagesia i conservar la cultura i el Passant dels Tres Tombs”. Efectivament, a finals del segle XIX, que es tingui constància documental, ja se celebrava a Manlleu, al voltant de la festivitat de sant Antoni Abat, una festa organitzada pel gremi de traginers i taverners. Actualment, més d’un segle després, aquest col·lectiu s’ha transformat en un grup molt nombrós de manlleuencs, la família dels quals havia tingut, en algun moment, relació amb la pagesia i la ramaderia que manté viva la devoció i la celebració dirigida al Sant del ‘porquet’.
Enguany, el dens programa d’activitats va començar amb el tradicional pregó que va tenir lloc el divendres 15 de gener. En aquesta ocasió va anar a càrrec del periodista manlleuenc, televisiu i radiofònic, Llucià Ferrer. En una sala de sessions de l’Ajuntament plena de gom a gom, Ferrer va enfilar els seus records de la festa tot amanint-los amb esquitxos de la més candent actualitat informativa i amb notes del seu característic humor mordaç però positiu. Seguidament hi va haver un sopar informal i ball a una sala de la població.
L’endemà al vespre, el tradicional passant de nit o “cercavila gastronòmic” va conduir un bon nombre de Tonis per diversos establiments associats de la població, acompanyats de l’Orquestra Simforosa, que va acabar mb un fi de festa amb rom cremat a la plaça Fra Bernadí.
El diumenge, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni, va oficiar-se la missa en honor del Sant i en record als difunts del gremi. El temple parroquial de Santa Maria va ocupar tres quartes parts de la seva capacitat per seguir la cerimònia religiosa que va tenir diferents referències a la celebració. Acabada la missa i després de la benedicció, es va procedir al repartiment del “pa de sant Antoni”.
Les festes dels Tonis 2010 es troben al seu equador i esperen, encara, en seu dia més especial. Diumenge, 24 de gener, hi haurà el típic passant dels Tres Tombs després d’un esmorzar de traginers i la missa solemne que comportarà la benedicció de cavalleries. El matí es completarà amb la ballada del centenari Ball del Ciri a la plaça Fra Bernadí. Quedaran, encara, un festival infantil, la mateixa tarda, i un sopar de fi de festa per al dissabte següent.







Imatges dels primers dies de la Festa dels Tonis 2010

18 de gen. 2010

Inaugurada l’ exposició de goigs manlleuencs

Aquest passat dissabte, la Biblioteca Municipal de Manlleu va inaugurar l’exposició ‘Puix Manlleu us correspon…: mostra de goigs, cobles i ‘llantos’ manlleuencs’. La conferència inaugural Els goigs: uns documents únics que va anar a càrrec de Nora Vela, professora de Bibliografia de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB.
Nora Vela, després de ser presentada per la directora de la Biblioteca, Núria Silvestre, va fer una magistral exposició de la importància dels goigs com a documents amb més de vuit segles d’existència però amb una vital actualitat. Després de fer un repàs per les diverses etapes històriques, dels orígens –dels quals va citar referències documentals- fins a l’actualitat, passant pel moment decisiu marcat per l’inici de la impressió dels goigs amb el format conegut, va detallar els diversos elements que caracteritzen aquests fulls. Els poetes, els il·lustradors i, fins i tot, els historiadors –que aporten la notícia històrica al revers de molts goigs moderns- van ser objecte de l’acurat repàs que Nora Vela va fer dels goigs. Seguidament,i després d’una visita virtual a l’exposició, la trentena de persones, que formaven part dels assistents, van poder veure l’exposició.
La mostra està estructura en dos grans àmbits. El primer, en vuit plafons, conté la contextualització dels goigs com a document, i un estudi dels diversos goigs relacionats amb Manlleu: els que tenen a veure amb advocacions venerades al temple de Santa Maria, els de la Mare de Déu de Gràcia –antiga patrona de la població-, els de la desapareguda Setmana Santa manlleuenca, les advocacions venerades al cacs urbà i per diferents col·lectius així com a les ermites del terme i els goigs d’advocacions generals cantats a Manlleu. L’apartat final és dedicat als anomenats ‘goigs de mà manlleuenca, formats per aquells que tenen, ja sigui en el text, la il·lustració, la música o la impressió, autoria local. Els segons àmbit, estretament relacionat amb l’anterior, està format per una quinzena d’edicions originals de goigs que tenen a veure amb el municipi. L’exemplar més antic és de finals del segle XVIII –que relaciona l’ermita de la Mare de Déu de Palau amb l’antiga parròquia de Sant Julià de Vilamirosa-, tres més del segle XIX i, la resta, de diferents moments del segle XX.
Aquesta selecció de goigs ha estat aportada pel fons de la mateixa Biblioteca Municipal de Manlleu i des de col·leccions particulars. Així, l’estudi comptat amb les reproduccions de bona quantitats de goigs per completar la història local d’aquests documents.
Aquesta exposició es pot visitar, fins al 31 de gener,a la sala d’exposicions del Centre Cultural de Caixa Manlleu, al carrer Baix Cortada, 1, 1r. L’horari és de 6 de la tarda a 8 del vespre, de dimarts a diumenge.


Imatges:
Diferents moments de la conferència inaugural de Nora Vela i vistes de l’exposició on, precisament, va tenir lloc una entranyable reunió ‘bloguera’.

17 de gen. 2010

Joan Amades ja va parlar de les ‘capelletes de carrer’

El folklorista Joan Amades exposa que era habitual, per sant Antoni de Pàdua, la visita ciutadana per les capelletes de carrer. Aquell dia diu “la gent anava a ‘visitar capelles’, fet que venia constituir com un espectacle propi del dia” i afegeix que “s’hi anava al vespre per tal de veure-les il•luminades. La gent sopava d’hora i, en havent sopat, era costum de formar colles que anaven a fer la passada”. Es formava una mena de competència entre els diferents carrers o barris que tenien capelles. Així, diu Amades, “quan es trobaven dues colles, també era costum de preguntar-se quines eren les capelles més ben guarnides que havien vist, per tal d’anar-les a veure si encara no ho havien fet”. I resol que “la gent discutia i ponderava la bellesa i el guarniment de les capelles (1)”.

(Homenatge a Joan Amades en la finalització de l'Any Amades)

Imatge: “S. Antoni. Capellas”. Imatge núm. 27 de l’Auca de les funcions de Barcelona. Barcelona: Ignacio Estivill, [s.a.]

Bibliografia: 1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p. 866

6 de gen. 2010

Sobre el culte a les relíquies de sant Ramon de Penyafort

El 7 de gener és la festa de sant Ramon de Penyafort, un dels sants catalans que van viure a l’edat mitjana. Nascut en terres del Penedès, en el darrer quart del segle XIII, va ser un home de gran cultura. Dominicà i contemporani de sant Tomàs d’Aquino, va ocupar diversos càrrecs de relleu l voltant del papat. Va renunciar a aquestes dignitats per tornar a terres catalanes on va ser amic i conseller del rei Jaume I. Va morir en fama de santedat i, segons Antoni Pladevall, “el concili de Tarragona del 1279 demanà ja la seva canonització, però aquesta no es féu fins al 1601 (1)".
De les seves restes, Josep Maurí, explica que “el convent de Sant Caterina va guardar el cos del seu fill més preclar dins la seva església durant més de cinc-cents anys. Un sarcòfag de pedra, tallat vers el segle XIV, ens deixa contemplar encara diverses escenes biogràfiques del Sant i uns quants miracles pòstums. Al cap d’un altre segle, el convent de Santa Caterina col•locà una estàtua jacent a l’indret om havien sepultat el Sant primerament (2)”. Aquest sepulcre tenia una particularitat: Joan Amades relata com “al dessota del sepulcre hi havia un forat a la llosana que permetia posar-hi la mà i tocar la testa del sant, que tenia mobilitat”. I afegeix que “sota de la testa es feia una terra especial que posseïa un gran nombre de virtuts remeieres i benestrugues”. Aquesta terra era un bé preuat i esmenta el folklorista que en el dia del 7 de gener “els frares de Santa Caterina venien d’aqueixa terra miraculosa i deixaven que el poble toqués la testa del sant. Per adquirir terra virtuosa venia gent de molts llocs de fora de la ciutat i la festa religiosa era molt concorreguda (3)”.
Curiosament, el costum de tocar el crani del sant pot venir avalat pel fet que el baix relleu, situat sota l’altar, que representa l’efígie del sant té una particularitat. Mentre que el cos és atribuït al final del segle XIII, afirma Maria Rosa Manote que “a la representació jacent de sant Ramon es va incorporar d’antic la testa d’una escultura romana (4)”. Aquest cap romà, sobreposat i possiblement extraïble, seria del segle III, i segons Isabel Rodà, seria de procedència ben probablement forana (5).
El trasllat del sepulcre de Sant Ramon de Penyafort a la Seu barcelonina es deu a la desamortització. Diu el mateix Josep Maurí que “l’any 1835, tot i que la magnífica església dels frares dominics fou cremada i destruïda bàrbarament, se salvaren les precioses relíquies; l’any 1837 foren dutes a la Catedral de Barcelona, on reben culte dins el mateix sepulcre antic, posat en una capella lateral (6). Després d’aquest trasllat, constata Amades, “va continuar-se, fins ara, el costum de tocar la testa del sant el dia de la seva festa, per tal d’obtenir sort i ventura” però detalla que “el repartiment de terra als fidels sembla que es va acabar a causa de la interrupció de la devoció des de la destrucció de Santa Caterina fins que el sepulcre fou instal•lat a la Seu (7).


Imatges:
Superiors: Diverses imatges i detalls de la capella de sant Ramon de Pnyafort a la catedral de Barcelona
Inferiors: Reproducció i detall dels 'Goigs i alabances del gloriós sant Ramon de Peñafort. Cathala, de l'Orde de Predicadors. Composts per un Religiós Cathala, de dit Orde'. Barcelona: Estampa de Jaume Cendra, 1650 (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Ramon de Penyafort”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 19, p. 102 - 103
2 Maurí i Serra, Josep. “Sant Ramon de Penyafort”. Dins: Els sants de Barcelona. Barcelona: Balmes, p.63 – 64
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 447
4 Manote, M. Rosa. “Els primers testimonis de l’assumpció de l’estil”. Dins: L’art gòtic a Catalunya: l’escultura. Barcelona: En ciclopèdia catalana, 2007, vol. I, p. 50
5 Peu de foto a: Rodà, Isabel. “L’antiguitat. L’escultura ideal, els retrats i la decoració de les vil•les”. Dins: Art de Catalunya. Ars Cataloniae: escultura antiga i medieval. Barcelona: L’Isard, vol. 6, p. 55
6 Maurí, Íbid, p. 64
7 Amades, Íbid, p. 447

3 de gen. 2010

Sant Mamet recupera el seu lloc a la via pública

Aviat farà justament dos anys. Aleshores, amb motiu de la construcció d’un edifici nou, es va procedir a l’enrunament del mur que acollia la peculiar capelleta de carrer de sant Mamet a Manlleu. Situada a la confluència dels carrers de la Cavalleria, passeig de sant Joan i carretera d’Olot, aquesta representació escultòrica en relleu d’un sant penjat en una creu és una de les representacions artístiques manlleuenques més antigues.

Una devoció poc coneguda però arrelada
Antigament, a la comarca d’Osona, hi havia molta devoció a aquest sant infant de tradició medieval. La mateixa catedral de Vic el tenia entre els seus sants venerats com ho demostren uns goigs editats amb el títol Goigs del Gloriós Màrtir Sant Mamet que’s venera en la Santa Iglesia Catedral Basílica de Vich (1) i que tenien, per entrada els següents versos:

“Puig implora esta ciutat
vostra protecció i favor,
Mamet màrtir venerat,
siáu nostre protector”.

A Balenyà, a la capella del mas anomenat, precisament, Sant Mamet tenia un altre punt principal de devoció. En aquest cas, els goigs que s’hi cantaven diuen aquesta entrada:

“Puix de Déu sou tant amat,
y Mártyr tant gloriós:
Mamet Benaventurat
pregau per los pecadors”.


La seva biografia hagiogràfica és més aviat confusa. Antoni Pladevall el relaciona amb sant Mamés de Cesàrea, de qui haurien dut relíquies a Poitiers en el segle IV (2). També se’l considera un bisbe de Viena de nom Mamert (Àustria), que hauria viscut durant el segle V (3) i finalment, com sembla ser el cas osonenc –i, també, el de Manlleu-, com un nen que hauria nascut en una presó de la Capadòcia (regió de l’Àsia Menor) on haurien mort els seus pares i on hauria estat criat per una dida que li va donar el pit. D’adolescent, amb la pretensió d’ensenyar la fe cristiana, hauria passat per diverses penitències i martiris, un dels quals va ser restar en plena natura sense cap aliment; la tradició explica que les femelles de bèsties salvatges l’haurien mantingut en oferir-li la llet dels seus pits. Un i altre episodi, el de la dida i el de les bèsties, anirien d’acord amb la semblança fonètics entre el seu nom, Mamet, i el fet de “mamar”. Joan Amades, en recollir aquesta relació, esmenta que el sant “era i és encara molt invocat per les mares perquè els augmenti el cabal de llet en el període de la lactació” i fa constar com la imatge del sant era visitada per les mares que li recitaven:

“Sant Mamet,
feu-me tenir força llet”.

I el mateix folklorista diu que també era reclamat “perquè la fes recular acabat el període de lactació de l’infant (4)”.
En qualsevol cas, fos quin fos aquest sant, sí que sembla que es va introduir la seva devoció en terres de l’interior de Catalunya durant la repoblació iniciada pels francs a l’alta edat mitjana.

Sant Mamet del carrer de la Cavalleria de Manlleu
S’ignora el moment i motiu de la seva col·locació d’aquesta capelleta però deu ser de les representacions religioses de carrer més antigues que hi ha a Manlleu. No és una capella de format més comú sinó que es tracta d’un plafó de marbre, restaurat, en el qual hi ha inserit el relleu d’un nen crucificat; precisament, aquesta representació iconogràfica, a vegades, l‘ha fet confondre amb un Sant Crist. Precisament, Francesc Pujol i Escalé, en parlar d’aquesta confusió, assenyalava que calia fixar-s’hi bé per veure com la fesomia del sant correspon a un infant, amb el rostre sense barba.
Domènec Torrent i Garriga, en estudiar els carrers manlleuencs, indica l’existència d’un amb el nom de Sant Mamet. Amb aquest nom s’hauria anomenat, durant un cert temps, el tram del carrer de la Cavalleria que aniria des de l’antic pont sobre el torrent d’en Magí (tapat des de fa dècades) fins a la Baixada Bonet i el carrer de la Font. Segurament hauria perdut part de la seva longitud en ser obert el passeig de sant Joan el 1864 tot i que el mateix Domènec Torrent esmenta que, el 1890, a una part d’aquest curt carrer se li va donar el doble d’amplada que tenia anteriorment (5).
Manlleu, com era habitual en aquesta advocació, Sant Mamet estava considerat el protector de les dones en període d’alletament. Domènec Torrent i Garriga esmenta que, al segle XIX, aquestes dones, quan no duien prou llet, portaven oli a un llum que hi havia al davant del sant per demanar que les proveís.
Havia estat vinculat a una font propera i un pont sobre el torrent Magí. Fins al 1993 va estar situada a la façana lateral de la casa coneguda com can Duran, a la banda del carrer de la Cavalleria, i fins al 2008 en un mur de la cruïlla entre aquest carrer, el passeig de sant Joan i la carretera d’Olot, damunt d’una font.
Ara, feliçment, la representació de sant Mamet retorna al seu lloc. La protecció, com elements artístics del patrimoni arquitectònic, que exerceix l’Ajuntament des de la revisió del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM), ha permès que aquesta joia recuperi el seu merescut espai a la via pública. Queda, encara, per descobrir si prop seu s’ubicarà la font que li era característica des de fa diverses dècades.


Imatges:
Superior: Estat actual de les obres de recol·locació del relleu de sant Mamet.
Central superior: Capçalera i gravat dels Goigs del gloriós Sant Mamet ques cantan en sa capella del mas Sant-Mamet de la parroquia de Balenyá del Bisbat de Vich. Vic: Joan Dorca, 1815.
Central inferior: Situació de la capelleta de sant Mamet de juliol de 1993 a gener 2008. Foto Facund Pérez (1999)

Inferior: Detall de sant Mamet

Bibliografia:
1 Goigs del Glorios Màrtir Sant Mamet que’s venera en la Santa Iglesia Catedral Basílica de Vich. Vic : Tip. Católica de Sant Joseph (per gentilesa de
Bibliogoigs)
2 Pladevall, Antoni (1970) “Sant Mamet, antiga sufragània de Balenyà” dins Goigs del gloriós sant Mamet, ques cantan en sa capella del mas Sant-Mamet de la parròquia de Balenyà del bisbat de Vich. Barcelona: Ultra, 1970, p. 2 - 3 (per gentilesa de
Bibliogoigs
)
3 “Mamert” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. 14, 1987, p. 310
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p. 599
5 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon, 1893, p. 160

Article basat en: Arimany i Juventeny, Joan. Devoció, festa i veïnat. Capelletes de carrer i de visita domiciliària a Manlleu. Vic: Manlleu: EUMO / Museu Industrial del Ter de Manlleu, 2009, p. 88 - 90