31 de des. 2010

24 de des. 2010

Una estrella indica el lloc i assenyala el camí...

Una estrella va ser el senyal, diuen els evangelis, que va indicar als mags on es trobava aquell Infant que havia de canviar el món. Damunt d’ell, les generacions posterior van construir, a vegades amb nous valors humans i a vegades amb fets menyspreables, una història de la qual som hereus. És impossible renunciar al llegat que ha derivat d’aquell fet, suposadament envoltat de meravelles inexplicables, i que va ser el fonament la nostra civilització judeocristiana.

L’estrella marca el lloc precís; és el símbol que indica on Jesús va ser infantat i que s’acompanya de la frase “Hic de Vergine Maria Jesus Christus natus est”; o sia: Aquí va néixer Jesús de la Verge Maria. L’espai, situat a Betlem, és lloc recordat des de l’antigor i per diverses religions. De ben segur que aquell modest pessebre de les nostres representacions casolanes s’ajusta en la forma però no en la significació que ja tenia, si fa no fa, 2017 anys enrere. Quan, l’any 325, santa Elena va fer un de les primers romiatges històrics a Terra Santa perdurava la fama d’un punt ancestralment venerat. La mare de l'emperador va fer bastir la basílica de la Nativitat, que reformada per Justinià el 590, ha superat les vicissituds de la història i ens ha arribat fins avui dia.

Una porta de baixa llinda permet entrar al temple des de l’atri. L’edifici, format per quatre naus separades per pilars, presenta la barreja de les diverses confessions que hi ha passat i fet estada. Sota el presbiteri hi ha la cova (la pedra, la terra), veritable centre de tot, on l’estrella (signe celestial) llueix gairebé amb llum pròpia i per la munió de làmpades que l’envolten. Al davant, amb una escena més pròpia dels pessebres domèstics, es fa saber on va reposar el Nen en braços de Maria, sota la mirada de Josep, esperant l’adoració dels mags i dels pastors.


Bon Nadal a tothom!

Agraeixo a Nora Vela, autèntica pelegrina a Terra Santa, la cessió de les fotografies que acompanyen aquest text.

9 de des. 2010

Sant Trobat o sant Invent, uns noms ben escaients per un sant que mai va existir

L’antiga església gironina va bastir, al voltant de la figura de sant Narcís, un estol de personatges imaginats que li feien de cor. D’aquests en destaca algun que va prendre singularitat i que, paradoxalment, va adoptar uns noms ben curiosos que, alhora, comparteix: sant Trobat o sant Invent.
Joan Amades explica que la festivitat dedicada a Sant Trobat era el 10 de desembre i que, juntament amb cinquanta-quatre cristians més, formava part dels fidels que escoltaven dir missa a sant Narcís el dia del seu martiri. Com el mateix bisbe, van morir a punyalades a l’antic temple que devia existir en el lloc on ara s’aixeca l’església de Sant Feliu de la ciutat (1). Curiosament, Amades ofereix la data de l’1 de novembre, diada de Tots Sants, com a festivitat de sant Invent el qual, segons el folklorista, deuria ser una altra persona respecte sant Trobat malgrat oferir-ne una biografia gairebé idèntica (2).
Joaquim Pla deia que sant Narcís va partir martiri “possiblement en el cementiri cristià de Girona, defora de la porta de la Gàl·lia, en alguna cripta o catacumba que allà existia, a principi del segle IV (3)”. Alguns hagiògrafs puntualitzen que el fet va tenir lloc l’any 307. En aquell racó, segons Josep Mercader, el bisbe va dir-hi missa acompanyat dels seu diaca, anomenat Feliu. Allà van ser atacats per un escamot de romans (4).
La ‘veritable’ existència d’aquest suposat màrtir i sant tan ben denominat es troba en l’obra d’Antoni Vicent Domènech que dedica un apartat a la “Historia del Bienaventurado San Invento, llamado en Catalan San Trobat, y de trezientos y cincuenta y nueve martyres, cuyas reliquias están en la Iglesia secular y Collegiada de San Felix de Gerona”. En aquest text, fonamentat segons el mateix autor en documents “de mucha autoridad”, explica com en temps dels emperadors Dioclecià i Maximià, delegant en Dacià i en el seu lloctinent Rufí, es va provocar la major de les persecucions als cristians. A Girona es va produir una gran mortaldat de fidels de Nostre Senyor entre els quals es trobava sant Invent. Detalla Domènech que era invocat contra les febres quartanes i que havia rebut moltes mostres de devoció, amb vetlla en el dia de la seva festa i missa dedicada (5).
No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, com podent escollir qualsevol altre nom –com ho demostra la gran varietat existent en els santorals antics- es triessin aquests dos, dirigits al mateix personatge, amb un significat ben usual i quotidià i ben lluny de les esferes celestials. De ben segur que, en realitat, de noms trobats o inventats n’ hi havia molts d’altres però que, en aquest cas, il·lustren massa bé la intenció de qui els va assignar. I és que, com se sol dir, se non è vero, è ben trovato.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1956, vol. 5, p. 873
2 Amades; íbid, p. 649
3 Pla, Joaquim. Santos mártires de Gerona. Girona: Dalmau Carles, 1955, p. 46
4 Mercader, Josep. Vida e historia de Sant Narciso. Girona: Ariel, 1954, p. 103
5 Domènech, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 229-230

9 de nov. 2010

Conferència sobre capelletes de visita domiciliària

Avui us convido, per si podeu i ens voleu fer companyia, a una conferència. Sereu molt benvingudes i benvinguts:

11 de novembre de 2010, a les 8 del vespre a la sala La Pietat, carrer Sant Sadurní, 3 de Vic (Osona)

Conferència: Devoció domèstica, devoció itinerant: les capelletes de visita domiciliària a càrrec de Joan Arimany i Juventeny


“Són capelles en petit que
en lloc d’esperar els devots
els van a veure”

Les
capelletes de visita domiciliària són una expressió de la religiositat popular ben particular. En aquestes convergeixen elements que les distingeixen com el fet que són una devoció domèstica i familiar combinat amb el component itinerant.

Organitza:
L’Albergueria: centre de difusió cultural del Bisbat de Vic en el marc del cicle Fils Invisibles, formant part dels actes complementaris de l'exposició Itineràncies.

7 de nov. 2010

El Voltreganès també ha estat present a l’acte de dedicació de la Sagrada Família de Barcelona

La nombrosa representació de les parròquies del Voltreganès es va sumar a la presència osonenca a la diada en què el papa Benet XVI va dedicar, com a basílica, el temple de la Sagrada Família de Barcelona. Acompanyats per mossèn Jordi Castellet, que va viure i oficiar la missa des de l’interior del temple, els fidels voltreganesos van presenciar l’esdeveniment de l’exterior on hi havia espai reservat. Aportaven, a les ja presents, una pancarta de suport al Papa de part dels escolans de Sant Hipòlit.









En aquell lloc eren més presents els elements d’identitat espanyola que els catalans. Els crits que, sovint, es proclamaven de suport al Papa generalment es feien en castellà.
Un dels moments més simbòlics de tot l’acte ha estat la unció del temple. Benet XVI ho ha fet a l’altar i els bisbes de les diòcesis catalanes, als diferents pilars del temple. Joan Llopis, a la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix aquest ritual com “L’acció religiosa, consistent a untar amb oli persones o coses, per tal de separar-les de l’ús profà i aconseguir que siguin penetrades de la força divina.” I afegeix que “la litúrgia cristiana ha utilitzat sempre les uncions com un símbol especial de la gràcia de l’Esperit Sant que penetra totalment l’ànima del cristià” per concloure que “hi ha uncions en el baptisme, la confirmació, l’ordenació de preveres i bisbes, la unció dels malalts , la benedicció de reis i reines , la dedicació de les esglésies, la consagració dels altars, del calze i la patena i la benedicció de les campanes (1)”. L’oli utilitzat en aquesta ocasió rep el nom de ‘crisma’; és “oli barrejat amb bàlsam o qualsevol altra matèria aromàtica, consagrat pel bisbe en una missa peculiar dels Dijous Sant (2)”.










És a dir, en aquest fet es pot resumir els cerimonial viscut a la capital catalana: un edifici, emblemàtic com pocs i amb una arquitectura sorgida del geni d’ Antoni Gaudí ha deixat de ser monument arquitectònic per ser un espai dedicat la litúrgia catòlica

Notes:
1 Llopis, Joan. “Unció”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 23, p. 229
2 “Crisma”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 336

12 d’oct. 2010

La Mare de Déu del Pilar és la patrona d’Espanya?

La pregunta del títol té una ràpida i contundent resposta: no. Tot i la generalització de la idea que, pel fet d’escaure’s la seva festa en un moment d’exaltació patriòtica del nacionalisme espanyol, la Mare de Déu del Pilar no és la patrona d’Espanya. En canvi, sí que ho és de la Hispanitat.
Amb el concepte d’Hispanitat, diu la Viquipèdia, es designa “la comunitat formada per tots els pobles i nacions que comparteixen la cultura i la llengua espanyola (1)”.
La que és pròpiament considerada patrona d’Espanya és la Immaculada Concepció, declarada en època de Carles III (1716-1788) i ratificada pel papa Climent XIII, el 1760.

La celebració de la festa de la Mare de Déu del Pilar i capelletes de carrer
Els records que general la festa de la Mare de Déu del Pilar difícilment es poden abstreure del règim dictatorial franquista i de la imposició d’una determinada idea de nacionalisme espanyol. Aquest fet era reforçat per la circumstància que aquesta advocació mariana, d’origen aragonès, era patrona de dos dels símbols de la presència de l’estat espanyol: la Guàrdia civil i el servei de Correus.
Més enllà de les festes gremials dels dos col•lectius, de catalanes amb el nom de Pilar o Maria Pilar n’hi ha hagut tota la vida i, des del punt de vista particular, també s’han recordat la seva patrona.
A Manlleu, per exemple, hi havia dues capelletes de carrer dedicades a aquesta advocació. La primera, en concordança amb l’esmentat anteriorment, era situada a la façana de la caserna de la Guàrdia civil del carrer Rusiñol. El 1975, el trasllat de la caserna va suposar que la fornícula quedés buida i la imatge passés a estar situada damunt d’un pilar, com semblava més escaient, davant mateix del nou edifici utilitzat per aquest institut armat. Des del 1997, la imatge ha estat situada a l’entrada de la caserna de Vic habilitada després de cruent atemptat d’ETA de 1991. La segona encara està situada al carrer que porta, precisament, el nom de Verge del Pilar. Està situada en la façana lateral d’un edifici que fa cantonada amb el carrer Verge del Pilar. Aquesta via es va projectar dins les actuacions urbanístiques previstes en la reconstrucció dels efectes de l’aiguat de 1940 i altres reformes del casc urbà dutes a terme els anys posteriors. Servia per unir el carrer de sant Domènec i el de sant Martí. Se li va posar el nom de la Verge del Pilar en consonància amb la religiositat de l’època. La imatge mariana es va adquirir en un dels tallers de sants d’Olot i va ser beneïda a l’església parroquial de Santa Maria, el 12 d’octubre de 1959, per, posteriorment, ser col•locada a la fornícula. Aleshores era un dels pocs carrers que duien el nom oficial d’una advocació mariana i no tenien la corresponent imatge; el nom popular, però, era el de carrer de l’apèndix ja que no tenia sortida per un dels seus extrems. Durant alguns anys per la festivitat de la Mare de Déu del Pilar se celebrava la festa del carrer: es portava la imatge a beneir a l’església parroquial, es ballaven sardanes i a la tarda es feia una xocolatada; també es deia el rosari al davant de la capelleta. A primers anys de la dècada de 1970 es va deixar de fer (2).
Igualment,m la Mare de Déu del Pilar és present a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà, edificada per vot de poble el 1854. L’aparició de la Mare de Déu al mateix sant Jaume abona aquesta relació física d’imatges.


Imatges:
Superior.- Imatge situada davant l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de Manlleu del carrer de la Cavalleria a mitjan dècada de 1970. Foto Carles Molist. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Central 1.- La mateixa imatge escultòrica exposada al Museu Industrial del Ter amb motiu de la mostra ‘Petits temples, capelletes de carrer’ que es va poder veure entre desembre de 2007 i maig de 2008.
Central 2.- Capelleta del carrer Verge del Pilar de Manlleu. Any 1999. Foto Facund Pérez
Inferior.- Imatge de la Mare de Déu del Pilar venerada a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà de Manlleu. Any 2005.

Notes:
1 “Hispanitat” [en línia] Viquipedia. Wikimedia Foundation. [consulta: 10 d’octubre de 2010] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hispanitat
2 Arimany i Juventeny, Joan. Devoció, festa i veïnat. Capelletes de carrer i de visita domiciliària a Manlleu. Vic: Manlleu: EUMO / Museu Industrial del Ter de Manlleu, 2009, p. 64 - 66

3 d’oct. 2010

Quan sant Francesc d'Assís va ressuscitar al bell mig de la Plana de Vic

La figura de sant Francesc d’Assís (1182 – 1226), en la seva dimensió històrica, va ser especialment coberta de fabuloses facultats i la seva vida va esdevenir objecte de meravellosos episodis dels quals ben poca certesa se’n té.
Els seus biògrafs coincideixen en atribuir, a sant Francesc, un viatge a terres hispàniques de pas cap a una, desitjada però no realitzada, evangelització del Marroc. Louis Réau diu que una malaltia el va fer desistir del seu propòsit (1). Josep M. Ballarín, Antoni Pladevall i Manuel Palou, a la Gran Enciclopèdia Catalana, indiquen que “Francesc visità Espanya a la fi del 1213 (data que alguns avancen al 1211) acompanyat de fra Bernardo da Quintavalle, quan desitjava anar al Marroc a predicar als moros; ací fou atacat per una malaltia i és tradició que s’hostatjà a l’hospital de sant Nicolau de Barcelona, prop la mar, on fou fundada després la primera casa religiosa franciscana” i afegeixen que, “les tradicions sobre la seva estada i predicació a Catalunya són comunes arreu del país i es localitzen el capelles i convents de Perpinyà, Vic, Santpedor, el Lledoner de Cervelló , Sant Joan Despí, Cervera, Lleida, etc. (2)”. D’una d’aquestes tradicions, ubicada al bel mig de la Plana de Vic, en subsisteix l’ermita coneguda com Sant Francesc-s’hi-moria.
La llegenda
Diu la llegenda, recollida per Xavier Roviró de la veu de Lluís Pujol, que “sant Francesc d’Assís va estar una temporada a Vic. Sembla que cada dia anava a fer oració pels camps i boscos on després s’hi va construir l’ermita. Durant aquesta estada es trobà molt malament i semblava que s’havia de morir. Però ell no deixava mai d’anar a resar. Trobant-se molt defallit passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure. Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa de pagès pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat. Com record d’aquesta feta pocs anys més tard es va construir l’ermita de Sant Francesc-s’hi-moria al mateix lloc on el sant resava (3)”.
Una altra versió, més elaborada, de la lletra de Josep M, Solà Sala (4), indica que, sant Francesc, en el seu pas pel territori proper a Vic “caminava lentament pels marges del Gurri. Darrera quedava la ciutat quieta, la de les muralles i els primers campanars. No es trobava bé. Macerat de dejunis i desenganxat de la terra en les ales de l’ascetisme, tenia els primera símptomes d’una malaltia que el faria tornar als seu Assís natal”. És així, continua la narració que “es sentí defallir. Com si les cames es neguessin a suportar el pes del ‘poverer-lo’. El suor es feia paradoxalment fred, el paisatge es tornava enlluernador. Trontollà fins un sàlzer. I, de cop, sota el sol del migdia, la nit del desmai. Unes passes més i Francesc caigué abatut, bocaterrosa, a la vora del senderol”. La narració segueix: “Un pagès, defensant-se del sol com Déu li donava a entendre, estava recollint palla i gra per aixecar garberes. I aquell camí sobre rostolls el portà prop del frare malalt. El pagès aplicà la seva ciència rudimentària sobre aquell pobre caigut a la vora del camí: sí, era viu, alenava. Tenia els llavis ressecs i el suor del front lluitava entre la calor del migdia xafogós i el fred de la lipotímia. Feu una correguda a una font propera, omplí el cantiró i remullà el front d’aquell hipotètic captaire. Francesc entreobrí els ulls...

-Voleu beure del cantiret, germà?
Francesc bevé.
-Germà pagès... D’on heu tret aquesta aigua tan bona?
- Bon home... Res d’especial. Aigua com totes. Brolla d’aquesta font que, si tombeu el cap, podreu veure ran del camí. Malauradament, la font raja poc. Passa anys sense no donar-ne ni una gota... En realitat no és una font, sinó el brollador d’un pou. Un pou sec i eixut com els vostres llavis....


Francesc tombà el cap i observà, ajagut encara, el cap en els braços del segador, aquell pou rural, aquella aigua salvadora que li tornà la vida quan ell es sentia morir. -Si aigua és del pou, el pou és de vida; que ja els meus amors l’haurien beneïda!”.
Afegeix l’autor que “al mas proper li quedà per sempre més el nom de Poudevida. I mai més no faltà aigua pels caminants . I en el lloc on Sant Francesc caigué abatut, en un assaig místic de la mort definitiva, s’hi aixecà una capella: la de ‘Sant Francesc s’hi moria’.
Joan Amades, al seu Costumari Català, ofereix una versió sensiblement diferent: “Sant Francesc va visitar la ciutat de Vic i d’allí se’n va anar a cap a Tona, i pel camí va tenir un esvaniment. La gent de tots aquells voltants va acudir-hi, temorosa d’un contratemps, i va portar-li llurs millors herbetes i medicines, però no va caldre res, puix que molt aviat el sant es va retornar” i afegeix que “en recordança, al punt on el sant va caure va aixecar-se una capelleta, la qual ha subsistir fins ara i s’anomena Sant Francesc s’hi moria (5)”. Cal remarcar que Amades cau en l’error de situar l’església just en direcció inversa d’on es troba.

L’ermita
Efectivament, com recull la llegenda, en municipi de Vic però en terme parroquial de Calldetenes, ara gairebé encerclada per naus industrials i fàbriques de diversa tipologia, resta dreta l’ermita de Sant Francesc-s’hi-moria.
L’historiador Joaquim Salarich, a mitjan segle XIX, en tractat de l’església indicava “cuando no el gusto de visitar una capilla antigua compensarà al curioso que saliendo por lam isma puerta dirija sus pasos á la de este nombre, el placer de admirar un bello y escelente cuadro, de un pintor de Vich, Colomer, cuyo argumento está enlazado con la fundación de la capilla”. El quadre devia representar l’episodi que relata la llegenda a la qual també fa una breu referència l’autor. Així mateix, Salarich fa una afirmació arriscada quan diu que l’església “tiene además la particularidad de ser de las poquisimas dedicada á un santo, durante su vida, pues lo fué en 1225, habiendo acaecido la muerte de S. Francisco en 1226 (6)”.
La Gran Enciclopèdia Catalana en diu que “el seu nom, estrafet modernament” respon a l’antiga denominació de Sant Francesc Salmunia per trobar-se prop del mas Almunia; es coneix des de 1244 i ha patit diverses reformes, la darrera de les quals el 1946 (7).

Goigs i poesies
Existeixen uns goigs dedicats a la llegenda i església que s’ha comentat anteriorment. Els més antics, segons nota del Patronat d’Estudis Ausonencs porten lletra de mossèn Francesc Maronde, beneficiat de l’església de la pietat de Vic.
Van ser editats a Sant Hipòlit de Voltregà i per l’Impremta Anglada de Vic, en aquest darrer cas l’any 1882. Es van imprimir amb motiu del setè aniversari del naixement de Sant Francesc d’Assís. L’estampa reproduïa el quadre que Salarich, com s’ha esmentat més amunt, destacava com una peça admirable i que presidia l’altar major de l’església. Posteriorment, el 1977, els Amics dels Goigs de Vic van promoure una nova edició, en aquest cas, feta a l’Impremta Balmesiana de la capital osonenca. i que podeu veure per gentilesa de Bibliogoigs.
L’església de Sant Francesc és punt d’una de les rutes literàries promogudes per diversos col•lectius i entitats que recorden la figura i l’obra del poeta Jacint Verdaguer, mossèn Cinto. Precisament, el poeta de Folgueroles va dedicar una composició a l’església i a la llegenda de sant Francesc. Ell mateix va llegir-la el 8 d’octubre de 1869 al seus companys d’esbart i, posteriorment, va ser premiat als Jocs Florals de 1874 (8). Els primers versos diuen:
“La Plana de Vic
diu que en trau florida
des que sant Francesc
l’amor hi predica
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria”.

I més endavant, després de fer referència al defalliment del sant, explica:
“A on caigué el Sant
ara hi ha una ermita,
la de Sant Francesc,
Francesc s’hi moria.
De tantes que en té
n’és la més antiga.
Un àngel d’amor
hi canta i refila,
de l’ermita al pou
al pou de la vida:
n’és àngel de nit,
rossinyol de dia;
quan canta més dolç
(pagesos ho diuen)
n’és la veu del Sant
que encara hi sospira”.

Imatges.-
Superior.- Ermita de Sant Francesc-s’hi-moria a l’actualitat.
Central.- Reproducció dels ‘Goigs en alabansa del gloriós Sant Francesc de Assís que s’ cantan en la ermita nomenada vulgarment de Sant Francesc s’hi moria en lo terme de Vich’. Facsímil editat pel Patronat d’Estudis Osonencs l’any 1982 i imprès a la Impremta Planàs de Sant Hipòlit de Voltregà.
Inferior.- Monòlit davant l’ermita on hi ha gravats uns versos que li va dedicar mossèn Cinto Verdaguer

Notes:
1 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ed. del Serbal, 1997, t. 2, vol. 3, p. 545
2 Ballarín, J. M; Pladevall, A.; Palou, M. “Francesc d’Assís”. Dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vo. 11, p. 327
3 Roviró, Xavier. 100 llegendes de la Plana de Vic. Sant Vicenç de Castellet; Farell, 2000, p. 105
4 Solà, Josep M. Llegendes d’Osona. Vic: Ausona 1992 (edició en fulls solts)
5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001, p. 451
6 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vic: Imp. Soler Hermanos, 1854, p. 280-281
7 “Sant Francesc-s’hi-moria”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vo. 20, p. 319
8 Jacint Verdaguer i la Plana de Vic. Antologia. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1997, p. 112-115 (edició a cura de Maria Mercè Miró i Vilà)


29 de set. 2010

Antologia de goigs dedicats a Sant Miquel Arcàngel

-


La Verge de Fàtima i la seva passejada per Osona, fa 60 anys

A les dècades de 1940 i 1950 sovintejaven els esdeveniments de caràcter religiós que comportaven grans mostres d’adhesió pública al nacionalcatolicisme impulsat pel règim franquista. L’historiador Borja de Riquer afirma que ”a Catalunya, segurament amb més intensitat que a d’altres llocs, l’Església catòlica manifestà una clara obsessió per recristianitzar el país, per regenerar-lo del seu passat laic i anticlerical” i cita, entre els mitjans per assolir-lo, la imposició de l’assistència als actes religiosos i “la proliferació d’actes i celebracions religioses al carrer”; entre aquests fa referència a “les passejades de la Verge de Fàtima (1)”.
La devoció a la Verge de Fàtima va sorgir de la suposada aparició de la Maria, la Mare de Déu, a dos nenes i un nen portuguesos el 1917. Arran d’aquestes visions, el lloc va esdevenir un important punt de pelegrinatge. Amb motiu de l’any Sant de 1950 es va aprofitar per difondre aquesta imatge mariana per la geografia catalana i, evidentment, Manlleu.
L’organització de l’esdeveniment va remoure tota la població. Representats de cada carrer van ser cridats per organitzar i coordinar l’ornamentació de la via pública, especialment amb boixos formant arcs, garlandes blanques i blaves i estendards amb simbologia mariana.
Del 30 de setembre al 2 d’octubre de 1950, provinent del santuari de la Gleva a les Masies de Voltregà, una figura de la Verge va ser conduïda per tots els carrers de Manlleu, vistosament engalanats i plens de gent, acompanyada per manlleuencs que duien atxes enceses a les mans. Maria del Mar Basagaña va recollir que “les dones vestien discretament i amb zèfir o mantellina al cap, i els homes portaven els seus millors vestits”(2). Precisament, la Hoja Dominical havia procurat assenyalar que les dones havien de procurar “la màxima decència” en el vestir fins i tot quan només fessin simplement d’espectadores (3).
El seguici, en els tres dies que va durar l’estada de la imatge a Manlleu, va recórrer tota la població amb una especial rebuda a la plaça de Fra Bernadí, aleshores plaza España i parades a l’Hospital de Sant Jaume i a les diferents esglésies repartides pel cas urbà; de nit, dins el temple parroquial, la Verge va ser vetllada contínuament per manlleuencs dels diferents carrers i de representants de les associacions i gremis segons un ordre preestablert.
El 2 d’octubre, a mitja tarda, la Verge de Fàtima va ser acomiadada del terme manlleuenc en direcció a la parròquia de Sant Martí Sescorts. Havien estat tres dies d’una gran exaltació religiosa.

Una capelleta de carrer n'és testimoni
La rebuda de la Verge de Fàtima va ser especialment celebrada al carrer d’Umbert, de l’aleshores recent barri de Gràcia; es va omplir de motius florals i vegetals en la confecció dels quals va participar tot el veïnat. Si bé en un primer moment no era previst que la marededéu passés per aquesta via, la magnificència de l’escenari va fer variar el recorregut i el seguici va variar l’itinerari per poder-hi passar.
Per commemorar aquest esdeveniment, un dels primers que celebrava el veïnat, es va prendre la decisió de construït una fornícula, com ja tenien altres carrers de la població, en honor a la Verge de Fàtima. Es va situar al punt mitjà de la longitud i a la banda ombrívola del carrer. La benedicció de la imatge que es va col•locar a la fornícula es va fer el 28 de setembre de 1952; després de la missa a l’església de Nostra Senyora de Gràcia, es va organitzar dues processons una de matinal i una de nocturna amb torxes.


Imatges:
1.- Portada del llibret anunciant la visita de la Verge de Fàtima a Osona
2.- La Verge de Fàtima dirigint-se al barri de Gràcia. Octubre de 1950 (Foto Xavier Valls. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu)
3.- Celebració a la plaza España, ara de Fra Bernadí, amb un fastuós escenari (Foto Jaume Salarich. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu)
4.- Capelleta del carrer d’Umbert del barri de Gràcia de Manlleu (Foto Facund Pérez)

Notes:
1 Riquer, Borja de. “Una església franquista, uns fidels dividits”. Dins: Història de Catalunya, vol. 7.: el franquisme i la transició democràtica. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 250
2 Basagaña, M. del Mar. Manlleu: recull gràfic 1886-1965. Barcelona: Efadós, 2001, p. 27
3 Hoja dominical, 1950, núm. 1056

19 de set. 2010

Sant Rafael de l’Alta Cortada de Manlleu, paradigma de la destrucció d’imatges per la Guerra civil

La destrucció de la simbologia religiosa de l’espai urbà va ser una pràctica sistemàtica durant els primers mesos de la Guerra civil espanyola. Manlleu no va ser una excepció. Les capelletes de carrer, en especial les imatges que contenien, van ser despullades de contingut.
El 1936, un decret municipal (1) ordenava la destrucció dels símbols religiosos que es robaven l’àmbit públic urbà; entre aquests hi havia les imatges de sants o de marededéus. Esteve Gaja relata com, en els moments propers a l’inici de la guerra civil espanyola , va posar-se en marxa el moviment anticatòlic: “d’ençà les eleccions del 16 de febrer de 1936 quan el laïcisme a Manlleu surt al carrer i quan hom en fa ostensiblement grans bocades mentre els militants catòlics s’esporugueixen i es tanquen dins la closca d’un mal entès pacifisme. Mostra de la bel·ligerància o lluita descarada dels anticlericals la trobem en una sessió municipal, el mes de maig, quan, en el torn de precs i preguntes, a un conseller li sembla descobrir la Mediterrània en exposar la idea d’establir un impost sobre els imatges religioses que estiguin a la via pública. El que no passava de ser una amenaça va esdevenir realitat en iniciar-se la guerra. Així ho esmenta: “La destrucció de les imatges religioses que, des de sempre, es mostraven en les vies públiques, mitjançant fornícules o capelletes ubicades en les façanes de determinades cases, va ésser un dels altres objectius que, amb intent d’esborrar tota manifestació religiosa, s’imposaren les autoritats revolucionàries. En arribar el mes de novembre, el dia 4, s’obligà tots els propietaris d’edificis on existien nínxols que guardaven imatges o emblemes religiosos, a què les fessin desaparèixer de la via pública, dintre el termini de quinze dies. Així es féu encara que, val a dir-ho, algunes s’havien tret abans”. I ofereix una dada de gran interès: “les capelles existents el 1936, visibles des de la via pública, eren 36 (2)”.
Un d’aquest símbols eliminats, tot i que alguns es van salvar gràcies a la voluntat dels veïns, va ser la imatge de sant Rafael situada al carrer d’Alta Cortada de Manlleu. Aquesta capelleta es pot veure en una façana lateral del gran casal de Can Puget, actual casa de cultura municipal. Va ser dedicada a aquest sant pel nom de qui en va ser el promotor i primer propietari, Rafael Puget i Terrades. Es deuria col·locar coincidint amb la construcció de l’edifici, entre el 1876 i el 1888. L’accés a la imatge es fa des de l’interior d’una galeria del primer pis. Fins a la dècada de 1950, aquesta galeria recorria les dues façanes que tenien cara al jardí; des d’aleshores, quan es van cobrir les galeries de la façana oest, només existeix en els dos curt trams de l’interior de la façana nord.
La imatge va ser destruïda a l’inici de la Guerra Civil quan el casal va ser requisat per les autoritats milicianes només s’ha conservat una ala de l’antiga imatge que encara es guarda a l’interior de la fornícula i que, curiosament, porta inscrit: “Únic fragment que es salvà del sant Rafael d’avans de 1936”. No és l’única. Entre les capelletes manlleuenques que, havent estat destruïda la primera imatge, se’n conserva una part d’aquesta. La capelleta de sant Joan Baptista del passeig de Sant Joan manté un xai de la figura anterior. Aquest fet es va deure al zel d’una veïna que va procurar recuperar el fragment, fins i tot, posant en perill la seva vida.
La figura actual de sant Rafael del carrer d’Alta Cortada es va posar per segona vegada, gràcies als donatius dels veïns del carrer, el 13 de juny de 1954 tal com consta en una inscripció escrita al lateral de la fornícula (3).
Aquests modestos testimonis van ser deixats, fa més de mig segle, per deixar constància d’un fets que cal contextualitzar i interpretar com el producte d’una època de gran frisança social.

Imatges:
1. Imatge de Sant Rafael actual, col·locada el 1954, fora de la seva capelleta
2. Galeria de can Puget i accés a la capelleta de sant Rafael
3. Ala que indica que es tracta del fragment de la imatge anterior a la Guerra Civil
4. Inscripció al ‘exterior de la capelleta com a testimoni de la restitució de la imatge el 1954
5. Cartell anunciant la reposició de la imatge el 1954

Bibliografia:
1 Arxiu Municipal Manlleu. Incautacions. Governació 18, exp. 7/1936
2 Gaja, Esteve. La Guerra civil a Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1979, p. 15
3 Arimany, Joan. Devoció, festa i veïnat. Manlleu: Eumo : Museu Industrial del Ter, 2009, p. 97

29 d’ag. 2010

Sant Ramon Nonat: la primera cesària feta a Catalunya

Sant Ramon Nonat és, entre els sants catalans, aquell que exemplifica millor una paradoxa ben pròpia dels integrants de l’esfera celestial: la combinació de la seva dubtosa existència històrica amb una incontestable devoció al llarg dels segles.
La biografia més estesa d’aquest sant tan nostrat indica que va néixer l’any 1204 a la vila del Portell (Segarra) i que era parent de la noble família dels Cardona. Joan Croisset explica que “sortí a la llum del món després de ser morta la seva mare, fent-li una incisió, i el van treure viu i sa contra l’esperança dels més hàbils metges, per a la qual cosa se li va donar el nom de ‘nonat’ o de ‘no nascut’ (1)”.
La intervenció miraculosa, inspirada –segons la tesi hagiogràfica- per Nostre Senyor, es va deure a l’espasa del senyor de Cardona. La casa on se suposa que va venir al món, en el fet extraordinari que es relata, va ser substituïda per una petita església. Aquest fet és remarcat per la inscripció que es llegeix a la llinda, sobre la porta d’accés, que diu: “Ací es nat Sant Ramon Nonat”.
Amb tan inspirada arribada al món, la seva vida només es podia dirigir cap a la religió. A l’edat de 21 anys va ingressar en l’orde, recentment fundada, de la Mercè. Des d’aquesta organització, ja ordenat sacerdot, va participar en diverses redempcions d’esclaus. D’aquestes gestes se’n recorden tres de remarcables: la primera, el 1224, esdevinguda a València on va alliberar 233 captius; la segona, a Argel, on va deslliurar de l’esclavatge a 140 captius; i la tercera, cinc anys després i a la mateixa ciutat, ajudant a 150 captius. També se n’expliquen d’altres així com es recorda el fet que el mateix sant va estar esclavitzat durant diversos mesos i va patir martiri amb un cadenat que li tancava la boca i li impedia escampar la fe cristiana (2). Les tres corones, col·locades a la palma que sempre l’acompanya en les representacions iconogràfiques, responen a aquestes tres redempcions i, -la pròpia palma- al fet que va viure martiri en vida mentre era esclau.
La fama de santedat de sant Ramon el va dur, segons algunes fonts, a ser nomenat cardenal. D’aquesta forma i amb aquesta vestimenta se’l sol presentar.
La mort li va arribar al castell dels vescomtes de Cardona quan feia camí cap a Roma des d’on havia estat reclamat pel papa Gregori IX. Allà, a punt d’expirar, va demanar que li donessin la comunió per darrera vegada. La tradició esmenta que, a causa de la tardança del sacerdot, va ser el mateix Jesucrist qui li va donar el viàtic. D’aquest fet es deu la presència indissociable de la figura de sant Ramon aixecant una custòdia.

Gran devoció i patronatge sobre els parts
L’orde mercedària, a la qual hauria dedicat la seva vida, va recordar el seu destacat integrant amb l’edificació d’un gran monestir. Construït entre els segles XVII i XVIII va esdevenir una referència arquitectònica i se li ha donat el sobrenom de l’Escorial de la Segarra. En aquest lloc, es pot veure i viure la gran devoció que popularment ha tingut sant Ramon. La gran col·lecció d’exvots o retaulons pintats, des del segle XVIII, i d’altres objectes oferts en agraïment és la extraordinària mostra de devoció que es podria comptar.
Sant Ramon, com es pot veure en aquests exvots, ha estat reclamat com a protector davant gran tipologia d’adversitats. Tot i això, el més conegut, degut al seu miraculós naixement, és el seu patronatge de les parteres. A ell s’encomanen, com recorda Louis Réau, les dones embarassades i, fins i tot, les llevadores que les assisteixen durant el part així com, també, és protector dels nadons (3).
Un exemple d’aquesta devoció es troba a la capelleta de l’Avinguda Diputació de Manlleu. Col·locada a primers de la dècada de 1950 ha estat sempre objecte de particular culte. Encara ara, algunes dones, una dotzena cada any, que es troben en el procés de l’embaràs o tenen alguna familiar o coneguda en aquest cas, s’encomanen al sant procurant que el llum de la fornícula estigui encès; per aquest motiu aporten un donatiu simbòlic preestablert (un euro cada sis dies) a la casa que té la capelleta (4).
La fama de sant Ramon, però, trenca fronteres i el seu patronatge és contemplat en molts d’altres indrets del món.

Un personatge històricament discutible
Tot i la versemblança de l’existència de sant Ramon, de la fortalesa de la seva tradició i, especialment, de la incontestable devoció que se li ha mostrat, sembla que es podria tractar d’un de tants sants sorgits de la imaginació popular. Antoni Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana, afirma que sant Ramon Nonat és un personatge d’historicitat dubtosa” i afegeix que “possiblement es tracta d’un desdoblament de Ramon de Penyafort, que intervingué tan directament a la fundació de l’orde mercedari, a la vida del qual s’haurien afegit notícies de l’actuació d’un antic mercedari de nom Ramon de Blanes (5)”.

La primera cesària feta a Catalunya
De la biografia de sant Ramon, com ja s’ha esmentat, en destaquen les fabuloses circumstàncies del seu naixement. Es pot dir que, en cas de ser cert aquest fet, hauria estat la primera cesària realitzada a Catalunya. De fet, però, aquesta intervenció quirúrgica deu el nom a Juli Cèsar. Segons el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll el mot cesària prové del llatí caesarêu i per haver-se fet “aqueixa operació a la mare de Juli Cèsar quan aquest havia de néixer (6)”. Es pot ben dir que si Juli Cèsar no hagués passat davant, d’aquesta intervenció, potser ara, en diríem una ‘ramonada’.

Imatges:
Superior 1.- Imatge de sant Ramon que presideix l’església del Portell situada al lloc on suposadament va néixer
Superior 2.- Façana de l’església
Central.- Vitrall del monestir de Sant Ramon representant Jesucrist donant el viàtic al Sant
Inferior 1.- Diversos exvots, retaulons pintats, dels segles XVII i XVIII de la magnífica col·lecció que hi ha al monestir de Sant Ramon
Inferior 2.- Capelleta de carrer de l’Avinguda Diputació de Manlleu
Inferior 3.- Targeta amb relíquies (de tercera classe) de sant Ramon Nonat del monestir mercedari de Berea d’ Ohio, Estats Units d’Amèrica (col·lecció de l’autor)

Bibliografia:
1 Croisset, Joan. Año cristiano. Madrid: Vídua de Rodríguez, 1886, vol. iV, p. 1306.
2 Devesa, Joan. “Sant Ramon Nonat: el personatge i els fulgors de la seva santedat”. Dins: Sant Ramon i el seu santuari. Guissona: Imp. Barnola, 1993, p. 25-28
3 Réau, Lous. Iconografia del arte cristiano. Iconografia de los santos. Barcelona: Ed. del Serbal, 2002,t. 2, vol. 5, p.121
4 Arimany, Joan. Devoció, festa i veïnat. Vic/Manlleu: Eumop:Museu Industrial del Ter, 2009, p. 98-99
5 Pladevall, Antoni. “Ramon Nonat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 19, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, p. 103
6 Alcover, A, M,; Moll, F de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Alcover, 1979, vol. 3, p. 136

14 d’ag. 2010

Sobre la llegenda del Serpent de Manlleu i l’exvot lliurat a la Mare de Déu

Conta la llegenda que, temps era temps, tota la població de Manlleu estava espaordida per un serpent molt gros, de llarga cabellera, que vivia en els terrenys situats enmig d’un pronunciat meandre del riu Ter anomenat la Devesa. El serpent, per major fastuositat de la història, posseïa un ric diamant que sempre duia al damunt; només el deixava quan anava a beure al mateix riu o –segons alguna versió- a un pou. Aleshores el dipositava amorosament a terra i feia la xarrupada d’aigua fresca. Aquesta circumstància va ser advertida per un eixerit manlleuenc que va veure l’oportunitat de fer-se propietari de la joia. Vet aquí, per tant, que un dia en què el serpent calmava la seva set, li va manllevar el seu tresor. L’animal, però, va veure, a la distància, aquesta usurpació i va iniciar persecució rere el lladre. Aquest, seguit per la fabulosa criatura, va passar pel pont sobre el riu i, a punt de perdre l’alè, va entrar a la primera casa que va trobar. El serpent, que ho va veure i dient-se ‘A Manlleu, cadascú lo seu’, es va disposar a recuperar el diamant començant a picar la porta amb la cua. Tanta força tenia que va estellar la post que tapava l’entrada. A dins, el pobre vailet, veient propera la finalització de la seva vida, va trobar un gros morter; en una acció desesperada va posar la pedra preciosa a terra i li va trabocar el morter al damunt. Delerós de recuperar allò que creia propi, el rèptil ofidi va enrotllar el seu llarg cos al voltant del recipient per trencar-lo. L’acció, però, va resultar infructuosa en el seu propòsit i, en canvi, els grans esforços el van baldar fins morir. Finalment, resol la llegenda, el noi agraït va lliurar la joia a la Mare de Déu per haver salvat la vida en tan arriscada missió.
Aquest relat fantàstic, que va perdurar entre la gent de Manlleu en forma d’una bonica cançó –que el mateix mossèn Cinto Verdaguer va transcriure- i algunes versions orals, ha estat treballat degudament per Toni Donada (1). I des de fa uns anys, cada 14 d’agost, tota la ciutat reviu amb una festassa la presència, certa o no certa, d’aquell monstre fabulós (
vegeu el web sobre aquesta manifestació festiva).
L’interès particular de la llegenda recau en el gest que el manlleuenc va fer en acabar la història. El lliurament del diamant del serpent a la Mare de Déu s’ha d’interpretar en forma d’exvot. El Diccionari català-valencià-balear, esmenta que exvot és un “do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge (2)”. En el cas que ens ocupa hi ha, però, diversitat d’opinions sobre quina imatge mariana va rebre el donatiu: algunes versions esmenten que va ser l’anomenada Mare de Déu de Gràcia que, en forma d’escultura de reminiscències gòtiques, era al temple parroquial de Santa Maria fins al 1936; d’altres diuen que va ser la imatge venerada dins el temple de la font, anomenada, de la Mare de Déu; finalment, també consta que podia haver estat la Mare de Déu Assumpta, patrona manlleuenca o la del Roser, ambdues venerades a l’església principal.
Domènec Torrent i Garriga, el 1893, apunta la primera de les propostes i afirma, de la Mare de Déu de Gràcia, que “antiguamente llevaba pendiente del cuello un rico brillante, regalo de una persona piadosa, á quien libró de una serpiente que la acosaba...(3). Aquest autor finalitza la seva referència dient que “cuando los franceses entraron en Manlleu, durante la guerra con Napoleón I, se llevaron aquells joya (3)”.
Sigui veritat o mentida, sigui una o altra imatge mariana, el cert és que del diamant res se’n sap de temps enllà.


Imatges:
Superior.- Imatge de la Mare de Déu de Gràcia venerada al temple parroquial de Manlleu fins al 1936. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Imatge de la Mare de Déu de la Font tal com era abans de la Guerra civil espanyola. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Donada, Toni. El Serpent de Manlleu: llegenda, cançó i festa. Manlleu: Associació per les Tradicions Populars Catalanes “El Serpent de Manlleu: Editorial Diac, 2009
2 “Exvot”. Alcover, Antoni M. Dins: Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Alcover, 1978, vol. 5, p. 683
3 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 178

4 d’ag. 2010

Mare de Déu de les Neus i la sorprenent nevada d'agost

Trobareu el contingut al nou web Dulia (cliqueu):

25 de jul. 2010

Significat de la nova condició de ‘basílica’ per al temple de la Sagrada Família de Barcelona

La propera vinguda de Benet XVI a Barcelona comportarà, entre d’altres aspectes propis de tan destacada visita, la designació del Temple Expiatori de la Sagrada com a basílica. Aquesta categoria, que popularment ja s’associava a la magna obra de Gaudí, no podia ser oficialment reconeguda sense la deguda consagració. El papa, després d’aquest acte litúrgic carregat de simbolisme per els edificis de culte catòlic, permetrà reconèixer la nova designació.
El caràcter de basílica dins l’imaginari de la religió catòlica prové dels edificis propis del món de l’antiga Roma. La Gran Enciclopèdia Catalana, per veu d’Anscari M. Mundó i Pere Freixes, esmenta que la basílica és una “església que, per la seva forma , recorda la basílica romana (1)”. Així, Enric Llobregat detalla que la basílica era un “construcció pública d’època romana, composta per una gran sala rectangular, dividida en naus per files de columnes, que pot tenir un absis en un extrem o en tots dos” i afegeix que “d’origen dubtós, a l’època clàssica servia coma a centre de reunió, tribunals, llotja, etc (2)”.
Jesús Álvarez diu que les basíliques van ser l’evolució dels primers recintes on es reunien les comunitats cristianes dels primers segles i que van substituir a les cases particulars com a espai de culte. Les anomenades Domus Dei i, més endavant, Domus Ecclessiae ja eren edificis habilitats expressament per a la litúrgia. Alvarez afirma que “després de la pau constantiniana, amb la influència massiva de noves conversions, aquestes petites Domus Dei ja no eren suficients per acollir als fidels (3)”. Mundó i Freixes, per la seva banda, expliquen que “la basílica cristiana és de planta rectangular,i el seu interior presenta dues o quatre files de columnes que la divideixen en tres naus o cinc naus, la central de les quals és més gran i més elevada que les laterals, per tal de resoldre el problema de la il·luminació interna (4)”.

El nom i categoria de basílica
Álvarez recorda que “etimològicament, la paraula basílica prové de l’expressió grega stoa basiliké, que significa aula regia o imperial “ i afegeix que “des del segle IV, l’església, en quant a lloc de reunió de l’assemblea cristiana, va començar a anomenar-se basílica” per concloure que “l’ús d’aquesta paraula es va anar restringint per designar els edificis de culte més esplèndids (5)”. Així, també, constaten Mundó i Freixes, que “el nom de basílica, amb vacil·lacions, fou aplicat encara durant l’edat mitjana a molts edificis de planta ben diversa; però fou substituït pels d’església i de catedral (aquests per a les seus episcopals, mots que prevalen actualment) (6)”. Tot i aquesta darrera afirmació, és usual que les catedrals tinguin la denominació de ‘catedral-basílica’, per establir la seva importància, i que ha de ser ratificada pel mateix papa. Lleó XIII va reconèixer el títol de basílica per a la catedral de Vic el 1893, moment en què es va utilitzar alguns símbols propis d’aquesta condició com el el tintinacle (7) i el pavelló (8).
La categoria de basílica, però, no només la porten les catedrals sinó que també altres temples rellevants per la seva significació. A Catalunya la ostenten esglésies com les de Montserrat, la Mercè de Barcelona, la seu de Manresa, entra d’altres. I a partir del proper mes de novembre també serà considerada basílica el temple de la Sagrada Família de Barcelona. De fet, però, aquestes són basíliques considerades ‘menors’. Les ‘majors’ estan totes a Roma i són: Sant Pere del Vaticà, Sant Pau Extramurs, Santa Maria la Major i Sant Joan del Laterà.














Imatges:
Superior.- Al·legoria del temple de la Sagrada Família de Barcelona, aviat basílica
Central.- Símbols (tintinacle i pavelló) de la catedral basílica de Vic a cada costat del retaule gòtic de Sant Pere
Inferiors.- Les quatre basíliques majors de la Cristiandat

Bibliografia:
1 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. “Basílica”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 4, p. 292
2 Llobregat, Enric. “Basílica”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 4, p. 292
3 Álvarez, Jesús. Arqueologia cristiana. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 2005, p. 56
4 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. Íbid
5 Álvarez, íbid.
6 Mundó, Anscari M.; Freixes, Pere. Íbid
7 “Tintinacle”: Emblema de les basíliques consistent en una campana col·locada al capdamunt d’un pal i que hom sol portar a les processons. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, vol. 22, p. 351
8 “Pavelló”: Conjunt de peces de tela penjades d’un punt central, a manera de tenda o dosser, destinat a cobrir un llit, un altar, etc. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 17, p. 331

20 de jul. 2010

Recordant la ‘missa dels 'segadors' celebrada a trenc d'alba

La mecanització de les tasques del camp és un fet relativament recent. Fins no fa moltes dècades encara era habitual veure una parella de bous estirant una arada rudimentària que era una evolució de la que ja utilitzaven els romans.
Quan el blat s’havia tornat daurat i el seu fruit havia esdevingut d’or, i no només des del punt de vista simbòlic, s’iniciava un període de gran activitat al camp: la sega i, després, el batre. El cicle agrícola del blat, explica Llorenç Ferrer, començava a la tardor amb la llaurada dels camps i arribava fins als mesos de juny o juliol, segons els llocs on calia recollir la producció dels mesos de feina i de mirar el cel esperant la pluja beneficiosa. Aleshores, segueix Ferrer, “calia segar al més de pressa possible i, per això es necessitava una gran quantitat de mà d’obra especialitzada que sovint la casa no tenia. I aquí s’incorporaven les colles de segadors (1)”. Els grups d’homes anaven treballant de forma itinerant a mesura que els camps estaven a punt de sega. Així, a mesura que avançada els mesos de juny i juliol, passaven de les terres baixes i es dirigien cap a muntanya resseguint les planes interiors. D’aquí que, diu el mateix autor fent-se ressò d’unes paraules de Pau Vila en les Visions geogràfiques de Catalunya, “pel juny la falç al puny” però observant que aquesta dita seria pròpia d’algunes zones però no d’altres.
La falç o el volant eren les eines, de diferent mida, que utilitzaven els segadors. En una mà utilitzaven aquestes eines amb destresa; l’altra era protegida amb un esclopet de fusta, com si fos un guant, amb el qual arreplegaven feixos de blat a punt de tallar.
Les colles de segadors, que feien estada als pobles convinguts, es posaven treballar a trenc d’alba (de l'anomenada hora del sol, és clar). A finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga esmenta que a Manlleu, en els dies festius del temps de sega, a les dues de la matinada se celebrava una missa per aquest col·lectiu. Un cop acabada la cerimònia religiosa, se solien dirigir a la plaça major on eren contractats pels propietaris dels camps que calia segar (2). En una Fulla dominical de 1946 (3) es comenta que “ens fan observar els qui van viure aquest costum que per ser contractat per treballar en les feines de sega era imprescindible haver assistit a aquesta missa” i afegeix que “l’animació i gran concurrència que hi havia a la plaça esmentada fins a les tres de la matinada –segons afirmen alguns testimonis oculars- era semblant a la d’un mercat ja que, fins i tot, s’instal·laven parades de falçs, botes de vi, pedres per escolar, etc”. A les tres en punt es feia silenci rigorós i es resava una “avemaria”. Després, es feien els grups i cadascun es dirigia, adreçat pel pagès cap al camp o camps que calia segar.


Imatge: L’esclopet, abans tan útil per a la sega, ara és recuperat com a motiu ornamental.

Bibliografia:
1 Ferrer, Llorenç. “El camp: El blat, el conreu bàsic de la trilogia mediterrània”. Dins: Tradicionari: el món del treball. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 2, p. 57-58
2 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 220, p. 178
3 “La missa dels segadors”. Dins: Hoja dominical. Manlleu: Parroquia de Santa Maria, 21 de juliol de 1946, núm. 818