7 de des. 2009

La Fira de Santa Llúcia és una icona del Nadal barceloní

Per la diada de la Mare de Déu Immaculada o Festa de la Puríssima és quan, d'acord amb la tradició, hauria d'obrir les seves parades la Fira de Santa Llúcia de Barcelona (1). A l’ombra de la catedral, i des de fa uns anys en la Pla de la Seu i l’avinguda que porta el nom del temple religiós, s’instal·len una munió d’estructures de la més diversa tipologia que contenen elements propis del temps nadalenc.
Esmenta el web festes.org que “la Fira de Santa Llúcia ja està documentada des de 1786, moment en què competia amb d'altres fires de les mateixes característiques: la del 8 de desembre a la plaça de Sant Jaume i la del 21, per Sant Tomàs, a la plaça Nova. A principis del segle XX, les tres fires es van unificar i van trobar el seu emplaçament definitiu a la plaça de la Catedral”. I Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler, al Tradicionari (3), es fan ressò d’aquesta primera referència en recollir les paraules de Rafael d'Amat i de Cortada ( 1746 - 1819) que a la seva obra Calaix de sastre va descriure: “Dia 13 de desembre, Santa Llúcia Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins la catedral, en la capella i altar a on s’hi venera, a un costat la imatge de bulto de Santa Llúcia, amb alguna relíquia; (...) amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palacios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d’imatges de sants i pastors, i mules i altres bèsties”.
Joan Amades (4) fa menció d’aquesta important trobada de firaires, a més de moltes d’altres que se celebraven arreu de Catalunya, i la qualifica de “la fira d’elements per a pessebre més important que es fa aquesta temporada”. Esmenta que “s’hi venen figuretes, casetes de suro i de cartró, suro per a simular els panorames, l’herbei i els elements vegetals per a vestir el paisatge”. I és així com “els pessebristes i amics del pessebre acudeixen a visitar-la”. El mateix folklorista explica com “fou costum que hi anés tota la mainada de la ciutat acompanyada dels seus pares. Era obligat de comprar-los quelcom. En arribar a casa, hom endega un pessebre més o menys important, segons les possibilitats. Aquest pessebre havia estat eminentment infantil i servia només d’entreteniment a la mainada, la qual frisava per veure convertits en realitat plàstica els elements que li havien comprat a la fira amb les despulles del pessebre de l’any anterior”. Afegeix, però, que “els pessebristes veritables que segueixen la tradició no inauguraven el pessebre fins a la nit de Nadal, perquè consideraven irreverent de simular el misteri del naixement del nen Jesús abans d’haver-se produït”.
Actualment, la Fira de Santa Llúcia segueix oferint l’encant del Nadal més íntim i tradicional. Aquell que passa al voltant del pessebre i de la representació simbòlica del naixement de Nostre Senyor. És clar que els temps la han fet canviar i ara s’hi poden trobar la més gran diversitat d’objectes decoratius, arbre de Nadal inclòs. Dels més variats colors i formes, aquests elements permeten transformar la llar de cadascú, per uns dies, indicant que no és un moment de l’any qualsevol.
Les “estrelles” de la Fira són, com en els darrers anys, els caganers i les caganers que han estat notícia en els darrer dotze com, per exemple, l’’estudiant de Bolonya’.


Imatges
Superiors: Fotografies de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona de l’any 2008
Centrals: Gravat extret de l’antiga Auca de les funcions de Barcelona. Barcelona: Imp. d’Ignacio Estivill
Inferiors: Caganers i caganeres a dojo en l’edició d’enguany


Bibliografia:
I Prat, Joan; Contreras, Jesús. Les festes populars. Barcelona : Dopesa, p. 29
2 “Fira de Santa Llúcia” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 de desembre 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=247
3 de Montoya, J.; Pedrals, X; Soler, J. “La Fira de Santa Llúcia de Barcelona”. Dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5 (El calendari festiu), p. 128
4 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 885 - 886