25 d’ag. 2009

El concepte d’enterrament ‘ad sanctos’ encara és viu

Aquests dies ha aparegut la notícia de la subhasta i posterior adquisició d’un nínxol per més de 4 mil dòlars de la tomba de Marilyn Monroe. Aquesta gens despreciable quantitat de diners pagada per disposar d’un enterrament al costat d’un altre que ostenta certa celebritat permet pensar que l’antic costum d’enterrament ad sanctos encara és ben viu.
Dins el culte als morts que va arrelar en els primers segles del cristianisme cal comptar, especialment, el costum d’enterrar els difunts prop de les tombes dels màrtirs per posar-los sota la seva protecció i per procurar amb la seva intercessió davant Déu. Era el que s’anomena enterrament ad sanctos o in sede sanctorum. Sant Paulí de Nola, per posar un exemple, estant a Barcelona a finals del segle IV, es va desplaçar a Alcalà d’Henares on va morir el seu fill Cels al qual van enterrar prop dels sepulcres dels nens màrtirs Just i Pastor (1). És així com el voltant dels sepulcres martirials es va convertir, en molts casos, en necròpolis cristianes.
A Tarragona, a la zona de ponent de la ciutat, a la riba esquerra del riu Francolí, l’arqueologia ha donat l’evidència que, a finals del segle VI o a principis del V, es va edificar una basílica; sembla que s'hi devien col·locar les relíquies o cossos del bisbe sant Fructuós, i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi martiritzats l’any 259 a l’amfiteatre de la ciutat. L’epigrafia recuperada sembla certificar aquest fet gràcies, precisament, a referències relacionades amb enterraments ad sanctos. Així, de la necròpoli tarragonina es conserva una làpida on es llegeix D[ulcis et c[arus] sanctoru[m se]de quiesces annis duobus mensum quattuor, sic meruere tui (2). També cal contemplar un altre epitafi que Jordi Casanovas, esmentant a M. Teresa Muñoz, atribueix a un mateixa situació i que seria dedicat a Marturia innoces, “una nena de quatre anys, morta l’any 393 i que duu la fórmula vivas cum beatos (3)”.
El cas de la tomba de Monroe i la capacitat d’atracció de la seva figura no és més que una equivalència, salvant la distància temporal i amb un sentit profà, de l’admiració que els antics sentien pels màrtirs. Els segles passen però els mecanismes de la ment humana no han canviat gaire.

Vegeu la notícia publicada per La Vanguardia.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “L’expansió cristiana del segle IV” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 30
2 Aquestes inscripció és esmentada per Jordi Casanovas i Miró a: “Epigrafia funeraria”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 296, fent referència a l’anotació 1008 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
3 Íbid. Aquesta fa referència a l’anotació 944 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.