25 de jul. 2009

Sant Cugat i el seu possible 'martyrium' del Vallès

El martirologi romà situa la festa de sant Cugat el 25 de juliol; la coincidència amb la diada un altre sant de tanta fama com sant Jaume va aconsellar posposar la celebració dos dies, o sigui, a 27 de juliol.

Cugat cantat per Prudenci
El poeta cristià Prudenci feia referència, en el seu llibre Peristephanon o Llibre de les Corones, escrit a finals del segle III o principis del IV, els màrtirs honorats en el territori de la futura Catalunya i Llenguadoc i els vinculava a les seves ciutats. Imaginant com seria el dia del judici final presumia que cada lloc exposaria quines han estat les seves glòries davant Déu:


Quan a tu, Tarragona, oferiràs al Crist una esplèndida diadema guarnida de tres gemmes, tu, procreadors de sants, per a la qual Fructuós teixí, ben trenat, aquest cercle.
Tal és el nom de la gemma encastada en la teva corona; prop d’ella brillen dues altres pedres, i l’esplendor de totes dues fulgura amb un foc igualment radiant.
La petita Girona, rica de sagrades relíquies, presentarà la glòria de Feliu; la nostra Calahorra portarà els dos sants que venerem.
Barcelona s’aixecarà, confiada en el seu ínclit Cugat, com també la Narbona ben vistent, amb Pau; quant a tu, sant Genís, et posseirà la puixant Arle
(1)”

En aquest text s’esmenten, entre d’altres, el sant tarragoní Fructuós, que va ser bisbe de la metròpoli a mitjan segle III, i indirectament, també, als seus diaques, les “dues altres pedres” que van ser martiritzats el 21 de gener del 259 a l’amfiteatre. També apareixen el gironí Feliu, del qual en devia quedar el seu martyrium que posteriorment esdevindria l’església que li és dedicada a la ciutat (2) i Cugat, que en el text és adscrit a Barcelona, del qual es diu que va ser martiritzat en l’anomenat castrum Octavianum, posterior monestir de Sant Cugat del Vallès.

Sant Cugat i el seu possible martyrium
Segons la tradició, Cugat estaria emparentat amb Feliu de Girona amb qui hauria vingut del nord d’Àfrica per difondre el cristianisme per terres de Barcelona. Segons aquestes mateixes fonts, durant la persecució de Dioclecià, el 303, va ser decapitat en la zona del Castrum Octavianum, situat a l’entorn del municipi de Sant Cugat del Vallès (3). Tot semblava indicar que el monestir de Sant Cugat del Vallès s’havia originat, com emplaçament de culte religiós, en el martyrium de sant Cugat. Diferents excavacions dutes a terme entre els anys 1931 i 1936, així com el 1971, havien proporcionat elements de judici que permetien situar l’origen del conjunt d’edificis a l’època alt imperial romana, en el lloc de creuament de les vies que anaven de Tarragona a Narbona i de Barcelona a Ègara. Segons les conclusions despreses d’aquestes excavacions, Joan-Albert Adell (4) afirmava que s’havien localitzat restes d’un primer castrum, anomenat Octavià “potser perquè fou aixecat en temps de l’emperador August (27 aC – 14 dC)”. A partir de les cendres detectades en un primer estrat es va deduir que “el castrum fou destruït per primera vegada a mitjan segle III per invasors franco -alamans. Reconstruït al final de segle III o a principis del IV, el castrum degué mantenir la seva funció militar, almenys durant alguns anys. Aquí, segons la tradició, va patir el martiri, l’any 304, durant una de les persecucions de l’emperador Dioclecià, el cristià Cugat, que l’Església venera com a sant”. Adell, segueix afirmant: “Aquest fet, unit al decret de tolerància religiosa del 313 (edicte de Milà), va fer que durant el mateix segle IV s’eclipsés el valor militar de l’enclavament i s’hi desenvolupés el religiós. Degué ser llavors que en el lloc que la tradició identificava com el del martiri, es bastí una petita construcció funerària, un martyrium, on es degueren dipositar les despulles de Cugat. Les excavacions realitzades el 1931-36 al claustre del monestir actual posaren al descobert les restes d’aquest primer martyrium, i també d’una aula rectangular contigua construïda probablement al començament del segle V. Nombroses sepultures, excavades a l’interior i a l’exterior de l’aula, constitueixen el millor testimoni el caràcter sagrat d’aquelles estructures paleocristianes”.
Tot semblava indicar, per tant, que la localització del martyrium de sant Cugat era indubtable així com els indicis d’enterraments ad sanctos al seu voltant. Noves excavacions, realitzades pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya els anys 1993 – 95, van permetre una revisió de les conclusions anteriors. Eduard Riu-Barrera, a partir d’aquestes noves investigacions arqueològiques així com la revisió de les fonts hagiogràfiques. A partir d’aquestes darreres, Riu afirma que “en realitat, va ser entre els segles VIII i IX que es va inventar l’origen nord-africà de sant Cugat i la germandat amb sant Feliu, a més de subdividir el martiri del primer en diferents episodis i fer-lo acabar amb una decapitació (5)”. De manera idèntica, el mateix autor juntament als d’altres arqueòlegs que van efectuar les prospeccions la dècada de 1940 (6) concloïen que cap referència documental de caràcter hagiogràfic anterior al segle XII no relacionaven el martiri de sant Cugat amb la fortalesa romana anomenada castrum Octavianum i, en canvi, ho feien, directament, amb la ciutat de Barcelona, com d’altra banda ja fa el poeta Prudenci. És així com, a partir de les noves dades documentals i arqueològiques, Riu podia afirmar: “La nul·la historicitat de la llegenda en general i,encara més, el darrer episodi del martiri a Octavià, fan que, en rigor, no tinguin cap valor per a contextualitzar l’edifici funerari. S’ha de dir, abans de res, que aquesta construcció tenia d’origen un caràcter netament funerari i, per tant, també de culte, però no hi ha res que indiqui que es tractés d’un temple cristià i, de fet, podria haver estat, simplement, un mausoleu familiar (7)”. De la mateixa manera, les conclusions a les darreres excavacions manifestaven que: “L’establiment alt imperial, la fortificació, el recinte funerari - basílica i el monestir posterior són quatre implantacions que se succeeixen en el temps en un mateix indret, sense que a hores d’ara i a partir del registre arqueològic sigui possible establir-ne el lligams, sobretot quan la vinculació de la basílica amb el lloc de martiri i de culte primitiu a Sant Cugat resulta més que dubtosa (8)”. En aquets cas, per tant, la localització del martyrium de sant Cugat, que la tradició donava per suposat que havia tingut lloc a l’emplaçament ocupat, des de l’edat mitjana, pel monestir posat sota la seva advocació no és gens segura. Tot i això, aquet fet no elimina l’existència de fonts prou fiables de la devoció a sant Cugat i a les seves relíquies des de l’alta edat mitjana. Els mateix autors que, després de les investigacions arqueològiques, han refutat la relació entre el monestir i el sant, afirmen –seguint a Baoudouin de Gaiffier- que “segons el testament de l’abat Fulrad de Saint-Denis, l’any 777, un cos atribuït al sant era en una cel·la d’Alsàcia de la seva possessió. El 862, d’acord amb la notícia més fiable i abans segons d’altres, la mateixa relíquia era a l’església monàstica de Saint-Denis de l’Illa de França. La tradició franca fa procedir la relíquia d’Hispània, però d’una forma prou imprecisa i amb veus discordants que atribueixen la iniciativa bé a Carlemany, bé als abats Fulrad i Hilduí, a l’últim dels quals també s’atribueix la translació del cos des de la cel·la fins al cenobi, i no aporten cap detall ni indicació cronològica fora del dia en què s’hauria efectuat i que també varia sensiblement (9)”. Algunes relíquies de sant Cugat també van anar a Barcelona, la ciutat que li atribueix Prudenci. Sant Cugat del Rec va ser una antiga parròquia barcelonina que, tot i desaparèixer el seu edifici a inici de la Guerra civil espanyola, es va recuperar el 1944 a un local del carrer de la Princesa sunbsistint fins no fa gaire. Sembla ser, com diu la Gran Enciclopèdia Catalana, que posseïa relíquies de sant Cugat "que li foren donades al s XVII, en un petit cofre d'argent repussat del s XIV (10)”. Després de la destrucció de l’església, situada al peu de l’antic camí que anava cap al monestir vallesà, les relíquies van ser dutes a la basílica de Santa Maria del Mar on escara es poden trobar.


Imatges:
Superior: Dos gravats referents a sant Cugat de dues versions, de 1950 i 1959, dels goigs de la parròquia de Salt. Girona : Tipografia Carreras, 1950
Inferiors: Diferents goigs vinculats al seu lloc de culte i que canten la figura de sant Cugat
(per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Prudenci. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona : Fundació Bernat Metge 1984, p. 76
2 Pel culte a sant Feliu vegeu: Chamorro Trenado, M. A. “La construcció de l’església de Sant Feliu de Girona al segle XIV. Els llibres d’obra” [en línia] Girona, Universitat de Girona, 2004 [consulta : 5 d’abril de 2007]. Disponible a: http://www.tdx.cesca.es/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-0922104-141552/tmact.pdf
3 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya, vol. 1. Barcelona : Editorial Catalana, SA, 1919, p. 127 – 1342
4 Adell, J.A. “Sant Cugat del Vallès”. Dins: Catalunya romànica, vol. 18. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 159 – 160
5 Riu-Barrera, Eduard. “Sant Cugat d’Octavià o del Vallès”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 185
6 Artigues, Pere Lluís; Blasco, Mònica; Riu-Barrera, Eduard; Sardà, Maria. “La fortalesa romana, la basílica i el monestir de Sant Cugat del Vallès o d’Octavià (Catalunya): Les excavacions de 1993 – 1995”. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, núm. 37, 1996 - 1997, p. 1081-1116
7 Riu-Barrera, Íbid, p. 185
8 Artigues [et al.] Íbid, p. 1107
9 Artigues [et al.] Íbid, p. 1086
10 “Sant Cugat del Rec”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20. Enciclopèdia Catalana : Barcelona, p. 302