15 de juny 2009

Vic segueix revivint la processó del Corpus, cinc anys després de recuperar-la

Durant vint-i-cinc anys Vic (Osona) no va celebrar la processó del Corpus; aquesta ciutat havia estat el primer lloc de Catalunya en festejar la diada dedicada al Santíssim Sagrament, el 1318. L’any 2005, pocs mesos després de la presa de possessió de l’actual bisbe Romà Casanova, la va recuperar. Aleshores, més d’un centenar i mig els vigatans van sortir al carrer per admirar-la; dotze mesos després el nombre va superar els tres-cents.
La processó d'enguany estava encapçalada per diversos símbols referents a la catedral – basílica. Per una banda el ‘tintinacle’ (1) i per l’altre el ‘pavelló’ (2), recuperats, el 1993 en la processó dedicada a Sant Miquel dels Sants en la Festa Major de Vic. També han estat presents, com no podia ser d’altra manera, els dos gegants, els anomenats Comtes d’Osona, i les dues figures del bestiari festiu vigatà, el bou i l’àguila o àliga. Cal remarcar que els gegants van celebrar el seu 175 è aniversari el 2007 i que els dos elements del bestiari, tot i sembla que havien estat presents en les processons del Corpus vigatà, el bou va ser estrenat el 9 de desembre de l’any 2007; en la notícia que
Osona.com donava en aquells data explicava que aquest “a la ciutat de Vic feia la funció que més tard se li va conferir al Merma: empaitar la mainada de davant dels gegants” i afegia que “precisament, la figura del bou es va perdre arran de la creació del Merma, ara fa 175 anys (3)”. L’àguila o àliga és estudiada, més endavant, en aquest mateix article. La part religiosa del seguici era oberta per la creu processional de la catedral i, a continuació, hi havia la custòdia, amb el Santíssim Sagrament, sostinguda pel bisbe Romà Casanova sota pal·li.
El recorregut de la processó, que va comptar amb la participació de la Capella Gregoriana dels Dolors, va començar de la celebració eucarística de les 5 de la tarda. Va partir de l’interior de la catedral i va fer el següent recorregut pels carrers del nucli antic vigatà: plaça Catedral; plaça Bisbe Oliva, carrer Cloquer, carrer Baixada de l’Eraime, plaça Pietat; carrer P. Xifré; carrer Cardona; plaça Paradís; plaça Canonge Collell; carrer d’en Canyelles; plaça Sant Felip; carrer de l’Escola, plaça Bisbe Oliva. plaça Catedral. La processó va acabar a l’interior de la mateixa catedral de Sant Pere. Els primers i darrers metres de l’itinerari estava indicat mitjançant diverses catifes de colors, no de pètals de flors –com havia estat tradicional- sinó de encenalls de fusta de colors; havien estat confeccionades per diferents entitats i col·lectius de la ciutat.
La processó ha estat emmarcada per un programa d’actes litúrgics i festius dedicats a la festa del Corpus i en el qual han intervingut diverses entitats i col·lectius de Vic.

Vegeu un reportatge audiovisual sobre la processó de Corpus:



L’àliga i el seu ball
La processó de Corpus va finalitzar amb el ball de l’àguila o –l’àliga- del compositor Miquel Subirats. L’àliga actual del bestiari vigatà es va estrenar l’any 2001. Es va confeccionar a partir de les poques dades que es tenien de la figura medieval. Es va prendre, com a referència amb possibles arrels històriques, les representacions d’àguiles presents a la casulla mortuòria de sant Bernat Calbó i que es conserva al Museu Episcopal de Vic. És una àliga bicèfala possiblement pel fet que fins a la baixa edat mitjana, la ciutat estava dividida entre dues jurisdiccions, la del bisbat i la dels Montcada [agraeixo a Geganters de la Ciutat de Vic les informacions facilitades sobre l’àliga de Vic].
El simbolisme d’aquesta figura i de la seva dansa davant el Santíssim Sagrament és carregat de significat. Primer de tot cal dir que els estudiosos de la cultura popular, almenys en aquelles fonts de les quals hem pogut disposar, no es posen d’acord en la forma d’anomenar aquesta peça. Joan Amades utilitza la forma ‘àguila’, mentre que Joan Soler i Jan Grau, entre d’altres, fan servir, fan servir la d’àliga’. A més , els diccionaris situen els dos mots com a sinònims. Per aquesta raó, i per destacar que es parla d’un objecte i no pas d’un animal viu, creiem més interessant d’emprar el segon terme.
Ja Grau explica que en el bestiari festiu hi ha quatre grans grups: el primer, format pel bestiar de foc (dracs, víbries i animals fantàstics de darrera creació, tenen una funció principalment lúdica; el segon, en el qual hi ha els animals domèstics com la mulassa o el bou; i el tercer, que inclou el lleó i l’àliga (4). Aquests darrers són, especialment, animals de sumptuositat i el mateix Grau afirma que, en referir-se a l’àliga, “no cal dubtar del sentit ni de la seva funció solemne (5)”. Del mateix criteri és Joan Soler quan apunta que “l’àliga coronada –reina dels ocells- és l’entremès culminant del bestiari tradicional. Àmplia còrpora, llarga cua, i cos esvelt (6)”.
Joan Soler, des de l’idea que tot element del seguici del Corpus conté un missatge relacionat amb la ‘història sagrada’ i la Bíblia es refereix a l’àliga com a “un dels quatre animals del tetramorf, apocalíptic, figura de l’evangelista Sant Joan: és la Paraula de Déu, l’esperit de profecia, emblema de l’ascensió a través de la mística (7)”. Malgrat això, Joan Amades (8), en tractar del bestiari present a la processó de Corpus, i en concret l’àliga –que ell anomena amb la forma d’àguila- diu que “és molt, però molt, anterior a la instauració de la festa del Corpus” i afegeix que “el seu simbolisme és molt confús”. El folklorista, en referir-se a les interpretacions sorgides de bestiaris antics, afirma que “l’àguila simbolitzava la justícia” i afegeix que “la representació dels Evangelis és tardana, dins la vida d’aquesta figura”.
A
l costat d’aquest caràcter religiós hi ha referències més prosaica: la representació d’aquest animal, com a símbol imperial, en escuts i representacions heràldiques. Amades, utilitzant paraules de Josep Pijoan, diu que “la nostra àguila podria arribar a simbolitzar la casa d’Aragó, atenent que era d’origen gibel·lí i que aquesta branca tenia la gran au com emblema (9)”. I en el cas de les àligues bicèfales –com la de Vic-, Soler la relaciona amb el Regne de Nàpols i les Dues Sicílies (10). En aquest sentit ési nteressant constatar com a Vic la doble testa simbolitza, o almenys així es creu, la doble jusrisdicció de la ciutat durant l'edat mitjana.
Fins fa poc, hi havia el consens que la presència de les àligues en el bestiari festiu era propi de les ciutats. Amades ho referma en dir que “d’àguila només podien tenir-ne les ciutats (11)”; Soler, per la seva banda, especifica que “representa les ciutats alliberades del jou feudal i, doncs, amb privilegi reial (12)”. Aquesta idea compartida la rebutja Jan Grau i aposta per reinterpretar aquesta afirmació i dóna dos exemples, Berga i Reus, que tenien àliga abans de tenir concedit el títol de ciutat (13).
En qualsevol cas, la representativitat d’aquesta au, especialment quan mostra el seu moviment cerimoniós i pausat, es relaciona amb la imatge del poder cívic i ciutadà. Amades il·lustra aquesta representació en dir que “el major honor que es podia fer a un hoste o foraster era enviar-li l’àguila a visitar-lo, dedicant-li una ballada” i afegeix que “equivalia a posar-se la ciutat a les seves ordres (14)”. És així que, just abans de retornar a l’interior de la catedral, el Santíssim Sagrament rep la submissió de l’àliga mitjançant el seu ball. La bèstia, amb el cap cot, ofereix a la representació divina la seva obediència almenys fins l’any següent, fins a la propera processó de Corpus.

Vegeu el desenvolupament de la dansa en aquest reportatge audiovisual:



Bibliografia:
1 “Tintinacle”: Emblema de les basíliques consistent en una campana col·locada al capdamunt d’un pal i que hom sol portar a les processons. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 22, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 351
2 “Pavelló”: Conjunt de peces de tela penjades d’un punt central, a manera de tenda o dosser, destinat a cobrir un llit, un altar, etc. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 331
3 “Els Geganters de Vic recuperen la figura del bou” al diari digital Osona.com (07/12/2007). Disponible a:
http://www.osona.com/noticia/5333/geganters/vic/recuperen/figura/bou
4 Grau, Jan. "Pèls, escates i sobretot plomes... però de cartró”. Introducció al llibre: Gort, Ezequiel; Palomar, Salvador. L’Àliga de Reus. Reus : Lacreu Blanca Primera Òptics, 1996, p. 8
5 Grau, Íbid, p. 10
6 “àliga”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 13
7 Soler, Íbid, p. 12
8 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 76 i 77
9 Íbid, p. 77
10 Soler, Íbid, p. 12
11 Amades, Íbid, p. P. 77
12 Soler, Íbib, p. 13
13 Grau, Íbid, p. 9
14 Amades, Íbid, p. 77