8 de juny 2009

Les relíquies de sant Prim i sant Felicià venerades a Besalú

La presència de relíquies de sants a Catalunya té dues grans fases. La primera cobreix des de l’antiguitat tardana, partint del moment mateix de difusió d’aquest tipus de culte a les restes dels personatges considerats sants per l’Església, i arriba a la baixa edat mitjana; la segona ocupa des finals del segle XVI, a partir de les directrius del concili de Trento, i arriba, en els seus efectes, fins a l’actualitat.
De la primera fase cal destacar-ne l’aprovisionament de relíquies, especialment ‘cossos sants’ que en van fer dos tipus de nuclis habitats, els monestirs i les grans ciutats. Explica Antoni Pladevall que “A França, Bèlgica, Alemanya i altres indrets del centre d’Europa feren sants la majoria dels fundadors del monestirs dels segles VII al X i per Aixa cada monestir tenia en seu cos sant” i afegeix que “a casa nostra no fou així i, en conseqüència, els monestirs cercaven relíquies i cossos sants (1)”.
L’any 977 era fundat, a Besalú, el monestir de Sant Pere; l’any següent, el comte-bisbe Miró Bonfill (~928 – 984) la confirmava, ampliava les donacions i donava la propietat del cenobi a Sant Pere de Roma. Aquestes gestions amb Roma li van valer aconseguir, entre d’altres privilegis, la possessió de dos dels ‘cossos sants’ esmentats. Manel Galimany, a la Catalunya romànica, relata com “els bons oficis de Miró feren que fos traslladat al monestir, tal com s’esqueia a la seva importància, “corpus venerandi martiris nomine Primi, pro cuius intercessionibus omnipotens Deus multuis in eodem loco dignatus est fieri virtutibus (2)”. Com diu el mateix autor, Prim i Felicià eren dos màrtirs, morts durant la dominació romana, venerats fins aleshores a l’església de Santa Maria D’Agen, a la Gascunya francesa.
El trasllat d’aquestes relíquies a Besalú va ser embellit, com era costum, amb pietoses llegendes. Francesc Monsalvatge, a finals del segle XIX, fa esment que els portadors de les urnes amb les relíquies sagrades, provinents d’Agen, van aturar-se, assedegats i cansats, en un lloc de la parròquia de Maià (municipi de Maià de Montcal) on havien d’esperar els seus convilatans per iniciar la processó d’entrada a Besalú. Allà, diu Monsalvatge, van quedar profundament adormits i “quan es van despertar van veure prop d’ells una font d’aigua saborosíssima, fresca com el gel i transparent com el cristall (3)”. Al costat de la font, en record del prodigi, es va edificar una església, dedicada als dos sants; avui, aquesta construcció, es pot veure enmig d’un bosquet i però sembla que va ser edificada durant el segle XVII i restaurada posteriorment.
Les relíquies de sant Prim i sant Felicià, finalment, van ser conduïdes a Sant Pere de Besalú –se’n celebra el trasllat el 24 de setembre (4)- i dipositades ne lloc destacat de l’església. Segons Monsalvatge, compartien protagonisme amb d’altres restes sagrades com les dels sants Concordi, Evidi, Patró i Macrí.
Tot i la insistència de la tradició en fixar l’origen de les relíquies de sant Prim i sant Felicià a la població francesa d’Agen és molt probable que no sigui res més que una fabulació. Antoni Vicent Domènec a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Catalunya (5) insisteix, a principi del segle XVII, que són francesos; Pere de Ribadeneyra al Flos sanctorum de las vidas de los santos (6), escrit a finals del XVIII, ja els situa a Roma i que el seu martiri va tenir lloc l’any 386.
Com deia passar amb relíquies d’altres monestirs per aquella època, l’origen veritable de les relíquies podria ser la ciutat de Roma (cal recordar el cas de sant Valentí a Sant Benet de Bages) degut a la intensa relació de l’església catalana amb la Santa Seu durant l’alta edat mitjana. La intensa relació del comte-bisbe Miró amb aquesta ciutat i el centre de l’Església semblarien indicar-ho més encertadament. Corroboraria aquesta versió que Iacopo da Varazze, a la seva Llegenda àuria, fa esment de dos germans, Prim i Felicià, que haurien viscut en temps dels emperadors Dioclecià i Maximià; aquests, segons aquesta versió, van patir martiri, en no voler renegar de la seva fe cristiana, l’any 287 (7). Louis Réau esmenta que, curiosament, les relíquies de sant Prim es conserven a la ciutat austríaca de Salzburg (8). Més curiós, encara, és que en la data de 9 de juny, el nostrat Joan Amades només esmenta a sant Prim, sense referència al seu germà, i el situa, evidentment, a Besalú (9).
Malgrat la confusió i manca d’autenticitat en algunes dades referents als dos sants és indubtable la seva veneració a Besalú. Antoni Vicent Domènec (10) esmenta que eren reclamats per solucionar moltes malalties, com la migranya així com el mal de queixals –en aquest cas calia tocar una peça dental de sant Prim dipositada en un reliquiari; així mateix, eren tinguts per advocats contra les pedregades.

Imatges:
Superior.- El famós pont medieval de Besalú. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Central.- Façana de l’església de Sant Pere de Besalú. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Capçalera dels ‘Goigs dels Gloriosos Màrtirs Sant Prim i Sant Felicià’ Olot : Imp. Ramon Bonet, 1935 (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 252
2 Galimany, Manel. “Sant Pere de Besalú”. Dins: Catalunya romànica, vol. 4. Garrotxa. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 191
3 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. 2. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, p. 74
4 Galimany, Íbid.
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 186 - 188
6 Ribadeneyra, Pere de. Flos sanctorum de las vidas de los santos, vol. 3. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 577
7 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1, Madrid: Alianza, 2005, p. 324 - 325
8 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano; t. 2, vol 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 98
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 858
10 Domènec, Íbid, p. 188