30 de maig 2009

Fa sis segles del sermó de sant Vicent Ferrer a Vic que va promoure la pau a la ciutat

Els darrers dies maig de 2009 es van complir sis segles justos de l’estada de sant Vicent o Vicenç Ferrer a Vic (Osona). El moment més assenyalat, d'aquest fet, és el sermó que va donar a la plaça Major o del Mercadal i que va provocar uns efectes balsàmics entre les diferents bandositats que tenien dividida la ciutat: són les anomenades, en paraules d’Eduard Junyent, paus de sant Vicent Ferrer.
El segle XV, segons Antoni Pladevall, és un moment d’estancament i decadència, especialment, en l’àmbit de la religiositat popular. Afirma que “Catalunya entra en una fase de replegament en què sorgeixen arreu bandositats entre els ciutadans, i entre la gent del camp i els seus senyors” i explica com “les bandositats ciutadanes són ben conegudes a Barcelona i també en altres ciutats menors com Vic, on va venir a pacificar-les personalment el carismàtic sant Vicent Ferrer pel maig d 1409 (1)”.
La figura de sant Vicent Ferrer és, a Catalunya, força controvertida mentre que al País Valencià el tenen per patró . La seva participació en el Compromís de Casp ha estat discutida durant molt de temps i considerada com un dels factors que van ajudar a imposar Ferran d’Antequera al tron de la corona catalano-aragonesa (2). No és, però, la nostra intenció de tractar aquest tema tan discutit i, fins i tot, polèmic que deixem en mans dels historiadors.
Sant Vicent Ferrer va ser, sens dubte, una personalitat de primera magnitud en la baixa edat mitjana del territori de parla catalana. Martí de Riquer, dins la Història de la literatura Catalana que va compartir amb Antoni Comas, en fa la següent definició: “Savi mestre en Teologia, escoltat per tot Europa quan es debatia el greu problema del Cisma d’Occident, en alguns episodis del qual fou decisiva la seva actuació, argüidor impecable en les deliberacions del Compromís de Casp, eficaç apaivagador de bandositats i lluites, conseller de reis i de papes, reformador dels costums i convertidor dels pecadors i de jueus, home d’humilitat exemplar i d’una santedat de la qual ningú dels qui el sentiren i conegueren no dubtà mentre vivia i que ben aviat el portà a la canonització, voltat d’una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena, que han perdurat en la tradició popular i piadosa... (3)”. En el camp literari són coneguts els seus sermons que recullen la seva acció predicadora. Alier destaca, de sant Vicent Ferrer, que “la seva tasca missionera i predicadora s’intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort” i comenta que “travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas (4)”. És així com en un d’aquests viatges va passar per Vic que es trobava en una situació social ben especial.

Vic, una ciutat divididaLa ciutat de Vic restava dividia entre dues jurisdiccions des del segle XII. Per una banda, la partida del Bisbat, que posteriorment va passar a formar part de la jurisdicció reia,; per altra banda, la partida que havia estat de la família Montcada i que va anar a parar sota el domini dels Foix. La situació, després d’un breu període d’unificació, es va accentuar a principi del segle XV. Dos bàndols directament enfrontats, formats per diversos senyors amb possessions a la comarca, provocaven aldarulls i lluites. Eduard Junyent explica la situació esmentant que gran part dels habitants d’Osona estava implicat en un o altre bàndol i d’alguna manera se sentien afectats per la situació: “foren anyades tèrboles durant les quals sovintejaven els homicidis, les destruccions de collites i d’hisendes, en un estat permanent d’hostilitats, alimentades per les represàlies i les venjances (5)”.
Davant la situació, que no semblava tenir fi, va sorgir la idea de cercar l’ajuda de Vicent Ferrer que ja havia actuat en casos semblants i amb gran èxit. A l’inici de l’any 1409, Vicent Ferrer es trobava a Perpinyà. Allà, va ser reclamat a Barcelona, pel bisbe de la diòcesi o pel comte-rei Martí l’Humà, i va fer camí cap a la ciutat. El seu itinerari va passar per Elna i Girona i, aleshores, deixant el camí natural que el podia conduir pel Vallès o per la costa a la ciutat comtal, va travessar les Guilleries per fer-se present a la ciutat osonenca. Honorio Garcia diu que “potser no ens equivocaríem afirmant que la iniciativa va sorgir del sagristà Bernat de Despujol, canonge de gran prestigi a la ciutat, ja que el veiem jugar un paper decisiu en tot el procediment seguit fins arribar a l’acceptació de la concòrdia (6)”. Algú devia anar a cercar el futur sant per fer-lo intervenir.

Vicent Ferrer va posar pauEduard Junyent relata els esdeveniments que van tenir lloc en aquells dies: “El sant arribà a Vic el 24 o 25 de maig de 1409 i tot seguit començà les seves predicacions, que culminaren en el sermó predicat a la plaça del Mercadal, el divendres 31 de maig” i detalla que al recinte “s’hi havia congregat una multitud de nou o deu mil persones de tota la comarca i calgué enderrocar diverses taules del Mercadal per tal d’encabir-la-hi”. L’historiador constata com les paraules de Vicent devien tenir el seu poder teúrgic: “La unció evangèlica del sant missioner, en excitar al perdó i a la concòrdia, féu esclatar allà mateix el reconeixement de les culpes i la manifestació explícita, per part de la gent ofesa, del perdó als seus enemics pels greuges rebuts en els homicidis dels seus familiars” i resol que “en total es perdonaren més de vint-i-cinc homicidis, comesos darrerament a la comarca (7)”.
El resultat immediat d’aquesta transformació va ser la signatura d’una concòrdia l’endemà dissabte. Inspirada pel sant i redactada pels seus acompanyants, diu Junyent, el canonge Bernat de Despujol i el noble Ponç de Gurb, es va redactar el document que, en els dies següents, va ser subscrit per ambdós bàndols i ratificada amb una amnistia pel rei Martí (8).
Vicent Ferrer va marxar de Vic en una data desconeguda per refer la seva ruta inicial, vers Granollers i Barcelona. Els resultats de la seva pacificació, fora algun episodi esporàdic, van perdurar a la ciutat i comarca. El 1450, el rei Alfons IV va expedir un privilegi pel qual es constituïa el règim municipal de Vic, restant ja per sempre més, una ciutat unificada i representada per un consell.
D’aquella visita en resta el record en forma de capelleta, amb una imatge del sant, situada a la balconada des d’on es va dirigir a la multitud; l’acompanya una làpida, col·locada molt probablement al segle XVII –com la imatge- que diu:


TIMETE DEUM
DIVENDRES TRENTA HU MAIG
ANY MILQUATRECENTS Y NOU
AQUEST MERCADAL CONCLOU
QUE EN EL PREDICÁ AB DESPAIG
SANT VICENS FERRER QUE MOU

DIAG. C. XVII IN VITA S.














Imatges:
Superior 1: Capelleta de sant Vicent ferrer situada a una façana de la plaça Major de Vic arran de la balconada on va fer el seu sermó el 31 de maig de 1409
Superior 2: Suposada relíquia de sant Vicent Ferrer. Col.lecció de l’autor.
Central: Vista parcial de la plaça Major o del Mercadal de Vic amb la indicació del punt des d’on es devia dirigir sant Vicent Ferrer a la multitud
Inferior 1: Placa de marbre que recorda l’estada de Sant Vicent Ferrer a Vic situada en el mateix lloc del sermó
Inferiors 2: Dos exemplars de goigs dedicats a sant Vicent Ferrer. El primer és del segle XVII i el segon de 1955 (per gentilesa de
Bibliogoigs)Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 129
2 Roger Alier, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmenta que Vicent Ferrer “influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d’Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell”. Alier, Roger. “Vicent Ferrer”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 24, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 81
3 Riquer, Martí de. “Sant Vicent Ferrer”. Dins: Història de la literatura Catalana, vol. 2. Barcelona: Ariel, 1964, p. 197
4 Alier, Íbid.
5 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona Curial 1976, p. 138
6 García García, Honorio. San Vicente Ferrer en Vich. Castellón de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 1951, p. 13
7 Junyent, Íbid,.p . 140
8 Junyent, Íbid.