28 de maig 2009

Just de Vic i Just d’Urgell, dos homes justos que la devoció popular va fer sants

Dos sants amb el mateix nom comparteixen, segons la tradició, en un cas, i segons la documentació, en l’altre, la festivitat. Són dos sant Just, el de Vic i el d’Urgell, que celebren la seva data el 29 (abans era el 28) de maig.

El sant Just vigatà
Del sant Just vigatà, Antoni Vicent Domènech a la seva ‘Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña’, en diu que el seu cos és venerat a la catedral de la ciutat que suposadament el va veure néixer i explica tres miracles que certifiquen la seva santedat. El primer d’aquests prodigis va ser la recuperació del seu sepulcre, intacte, després de caure-li al damunt un gran mur; igualment va passar amb una llàntia que cremava davant del seu altar amb idèntic resultat; i el darrer cas és que, segons s’havia escoltat, les seves restes òssies es movien soles dins la seva tomba tancada (1). Joaquim Salarich, a mitjan segle XIX, recull les paraules de Domènec i d’altres que també l’han precedit per donar testimoni d’aquest suposat sant del qual ni se sap quan va viure; fa esment de la referència que dóna un canonge de Ripoll, el 1818, en què se’n dóna per cert la pàtria vigatana i també recull que el 1827 es va esciure que els vigatans ja mostraven devoció per sant Just el segle XII i que havia nascut al carrer que tradicionalment ha dut el seu nom, en ple casc antic de la ciutat (2).
A Vic encara existeix el testimoni de l’
església de Sant Just. El web de l’oficina de turisme de la ciutat en fa la següent descripció: “D'època gòtica. La nau i l'absis daten del segle XVI i a l'interior s'hi guarda un retaule barroc. Fou l'antiga església d'un convent de jesuïtes i després formà part del seminari vell, edifici actualment en fase de rehabilitació. Aquí va funcionar des del 1770 a 1947 el famós Seminari de Vic, on hi estudiaren Jaume Balmes, Sant Antoni M. Claret o Jacint Verdaguer, entre molts d'altres (3)”.
Joan Amades explica que “abans, la Plana de Vic i la seva rodalia eren perjudicades per l’excés de pluja; la humitat podria els fruits, i gairebé sempre es perdien les collites, Sant Just tenia el do celestial de trencar els núvols” i segueix dient que “enmig de la tempesta més forta i desfeta sortia al ras i mai no es mullava, per més que plogués. Amb un dit assenyalava el cel, i el núvol al moment s’obria pel punt assenyalat pel sant. Seguidament, el forat fet al núvol restava esqueixat del tot, i als pocs minuts parava de ploure i no trigava a lluir el sol més resplendent (4)”. Per això, diu Valeri Serra, que era invocat quan perillaven les collites per massa pluja (5).

El sant Just urgellès
Antigament, quan encara no s’havia instituït que la canonització fos en mans exclusives del papa de Roma (segles XII i XIII), era freqüent la santificació popular. Aquelles persones que, d’entre la societat immediata i l’estament religiós, es creia que per la seva vida plena de virtuts i la seva labor evangelitzadors mereixien estar en lloc significat se’ls considerava santes. Per aquest motiu és que es compta, entre les santes i els sants, a un bon nombre dels bisbes que van regir, durant l’alta edat mitjana, algunes diòcesis catalanes. És el cas de sant Just d’Urgell, força diferentde l’anterior. Testimonis documentals autentifiquen que va viure a la primera meitat del segle VI i és considerat el primer prelat conegut del bisbat d’Urgell.
Just era d’una família molt culta per l’època. Tres dels seus germans, com ell mateix, van ser bisbes: Justina de València, Nebridi d’Ègara, l’actual Terrassa, i Elpidi d’Osca. Antoni Pladevall destaca el valor intel·lectual d’aquesta família de la qual en situa la formació al monestir d’Assan, a la Ribagorça, que defineix com a “gran centre d’espiritualitat i d’expnasió missionera per les contrades pirinenques (6) on devien rebre coneixements de sant Victorià.
Benigne Marquès, a la Catalunya romànica, relata la seva biografia dient que “subscriu com a bisbe d’Urgell al concili II de Toledo, de l’any 527, i al de Lleida del 546” i descriu la seva obra literària esmentant que “és autor d’un comentari al Càntic dels Càntics, de dues epístoles adreçades al metropolità de Tarragona, Sergi, i al diaca Just, relacionades amb l’obra anterior, i d’un sermó a llaor del màrtir sant Vicenç (7)”.
Antoni Vicent Domènech, després d’esmentar la seves virtuts escriu: “Y así aviendo vivido santísimamente alcançando con su buena vida una rara santidad, y governando la Yglesia de Urgel por tiempo de doze años, ò mas: sirviose Dios llevarlo a gozar de su cielo, y bienaventurança para siempre (8)”; situa la seva mort a l’any 540, dada incorrecta ja que apareix sis anys més tard signant el concicli de Lleida.
Joan Amades el fa fill de Barcelona i tot i que en recull la seva figura però especifica que “la tradició no ens diu res (9)”. Malgrat aquesta minsa referència de l’insigne folklorista, Just d’Urgell apareix al Martirologi romà (10) i Marquès afirma que “era venerat públicament a la Seu d’Urgell molt abans del segle XI, en què tenia un altar dedicat a la catedral (11)”.


Imatge: Gravat dels ‘Goigs de Sant Just, bisbe d’Urgell. La Seu d’Urgell : Pere M., 1984’. (Per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 121 i 122
2 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y glorias. Vic : IMmp. De Soler Hermanos, 1854, p. 175 - 176
3 “Ruta turística. Església de Sant Just” [en línia] www. victurime.net. Ajuntament de Vic [Consulta: 24 de maig de 2009] Disponible a: http://www.victurisme.net/ruta/ruta_05_catala.htm
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 660
5 Serra i Boldú, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1981, p. 169
6 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 18 i 19
7 Marquès i Sala, Benigne. “Els bisbes d’Urgell anteriors al 1300. Just”. Dins: Catalunya romànica, vol. 6. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 49
8 Domènec; Íbid, p. 110 - 111
9 Amades, íbid
10 Martirologio romano. Basauri : Corditores Litúrgicos : Comisión Episcopal Española de Litúrgia, 2007, p. 333
11 Marquès, Íbid