14 de maig 2009

Fogueres de la pagesia catalana enceses la vigília de sant Isidre

La biografia de sant Isidre, ben conegut per l’adjectiu de ‘llaurador’, incideix en el seu origen, madrileny, i en la seva facultat de trobar col·laboració en els àngels per fer-li anar l’arada quan es dedicava a l’oració.
La seva existència se suposa que va tenir lloc en terres castellanes entre els segles XI i XII. Precisament, Louis Réau dubta que existís veritablement i estableix que “la historicitat d’aquest sant rústic és dubtosa” i afegeix que “és possible que es tracti d’un cas de duplicació o dicotomia”. Aquest autor francès explica, com si estigués relatant un episodi polític de l’Espanya de les autonomies, que “per competir amb Sevilla, Madrid també volia tenir el seu sant Isidor, molt diferent per cert, al Doctor egregius: un treballador manual en lloc de l’intel·lectual, que treballa no amb el seu cervell sinó amb les seves mans” i conclou evidenciant allò que suposa una paradoxa: “Però resulta sorprenent que una ciutat que va ser elevada al rang e capital del regne en el segle XVI hagi elegit precisament un pagès com sant patró (1)”. La beatificació li va arribar, a sant Isidre, el 1618 i només quatre anys després va ser canonitzat.

La devoció catalana per sant Isidre
La devoció a sant Isidre, en terres catalanes, és indubtable; la mateixa Gran Enciclopèdia Catalana en diu que “és molt venerat a tota la Península Ibèrica (és el sant patró de Madrid) i també a Catalunya, com ho demostra la toponímia (2)”. Joan Amades apunta que “a la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra el sant madrileny, en substitució dels sants que fins aleshores havia venerat, alguns d’ells pagesos catalans” i esmenta sant Galderic, pagès rossellonès, sant Medir, pagès vallesà, sant Faust, del pla de Lleida, i els sants Abdó i Senen, els cossos dels quals són venerats a Arles de Vallespir; finalment fa una rotunda afirmació quan diu que “l’actitud dels pagesos catalans no fou seguida pels camperols de la resta de la Península, entre els quals sant Isidre és gairebé desconegut (3)”. Per aquets motiu seria que, a terres del País Valencià, per posar un exemple, van seguir essent considerats patrons de la pagesia Abdó i Senen.
De la ràpida adopció de sant Isidre com a personatge celestial a tenir en compte en terres catalanes en dóna compte el mateix Amades quan explica que “l’any següent al de la seva canonització, és a dir, el 1623, les parròquies rurals barcelonines de Santa Maria del Mar i del Pi van obtenir unes relíquies del sant Madrileny i van celebrar unes solemnes festes, seguides de lluïdes processons, per la translació d’aquelles (4)” i, més endavant, apunta com “el mateix any 1623, li fou dedicat un altar a l’església rural de Santa Creu d’Olorde, del vell terme de Sarrià (5)”.Las substitució dels sants pagesos catalans per sant Isidre madrileny, però, es considera un efecte de la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana exercida després de la guerra de Successió i, sobretot, per la implantació del Decret de Nova Planta a partir del primer quart del segle XVIII. Així es manifesta en documentació impresa pel
Patronat de Sant Galderic, amb seu a Barcelona, que treballa per a la recuperació i per donar relleu al sant occità entre la pagesia del nostre país. Podeu veure aquest document mitjançant l’enllaç: ‘Sant Galderic ‘2008. Patró de la pagesia catalana’.
Una iniciativa que va consolidar definitivament el patronatge del sant marileny va ser, segons Dolors Llopart que durant “el segle XIX es posaren sota l’advocació de sant Isidre diverses associacions de pagesos, la més important de les quals fou l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, fundat el 1851 (6)”, que en paraules de Joan Soler era una “mena de sindicat dels pagesos terratinents (7)”.

Fogueres de primavera
Una de les manifestacions festives al voltant de la festivitat de sant Isidre, de marcat caràcter ancestral, era l’encesa de fogueres, especialment per la pagesia. A més de les vigílies de sant Joan i de sant Pere, per la de sant Isidre, es prenia la flama un munt de fusta seca i estris inservibles.
Joan Amades troba la raó d’aquesta encesa en el fet que “segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda” i resol que “així va despertar en ells la flama de la fe (8)”. Joan Soler atribueix aquest fet a “l’antiga tradició d’encendre fogueres pel maig” i indica que “es feien a les eres i tenien la virtut d’esquivar mals esperits i guardar la gent i el bestiar d’embruixaments (9)”.
El mateix Amades esmenta com “a Manlleu i en d’altres poblacions de la plana de Vic i de les Guilleries havia estat costum encendre fogueres pels carrers” i afegeix que també ho feien en altres llocs com el Penedès, la Segarra, el Cabrerès, les valls d’Olot, la Garrotxa i la Vall d’Hòstoles (10). Precisament, a finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga diu, en referir-se a la festivitat de sant Isidre celebrada a Manlleu, que “la nit anterior a aquesta data es fan fogueres en els carrers i cases de pagès (11)”. En una crònica periodística de l’any 1916 es pot llegir: “La festa que anyalment celebren los pagesos amb motiu del seu St. Patró St. Isidro, fou en extrem lluïda, puig ja a la vigília a cada pas nos entrebancaven amb los focs, que la quitxalla ens obsequià donant una extraordinària animació a la població (12)”.
Respecte a aquest costum, el manlleuenc Josep Prat i Roca afirmava que “no sabríem a pagès quin significat d’etimologia agrícola guarda un ritu tan arrelat” i establia que “creiem més bé que són reminiscències mil·lenàries, indicadores d’un popular alegria”. Malgrat el dubte de la raó d’encendre les fogueres Prat no deixava de dir que “el cert és que a l’entrada de la nit, fa goig de debò el veure des de qualsevol altura les fogueres innúmeres que cremen al davant de les masies. Per Sant Isidre sobretot, creiem que no n’hi ha ni una que no l’encengui ben grossa. I la festa es veu més i més reeixida si alguns coets o bengales dibuixen fosforescències il·luminant l’estelada, solemnitzant-ho amb una detonant tronada (13)”.
A finals de la dècada, el Dr. Josep M. Gasol també en donava testimoni en dir que “la vigília de Sant Isidre amb els focs que hom encén a les eres dels nostres masos i àdhuc pels carrers de la població, ja fa propaganda de la solemnitat gran de la diada (14)”.
Les fogueres de sant Isidre no eren, com va manifestar Amades, patrimoni manlleuenc. Precisament l’insigne folklorista s’encarrega de dir que “hi havia indrets, com el Lluçanès o el Ripollès, on s’encenien fogueres amb les males herbes del camp en la creença que d’aquesta manera s’allunyaven els mals esperits que podien malmetre les collites (15)”. Precisament, del costum seguit en terres del Ripollès, hi ha un bona referència en paraules de Salvador Vilarrasa i Vall (16) quan relata com “en la vigília de llur sant patró, els pagesos fan el tradicional ‘foc de sant Isidre’, escollint un lloc alteroset, una mica apartat de la casa, per allunyar el perill del foc als pallers. Cap al tard apiloten argelagues seques, brostes de pi i de roure, coves i cistelles dolentes i algun boscall perquè estigui prestat i quan ja és llustre, homes, dones i mainada es posen al voltant i així que veuen lluny o aprop claror d’altre foc, encenen un manat de palla amb un misto de teia que són més baratos que les cerilles però fan pudor de sofre, i als pocs moments ja està abrandat”. Vilarrasa segueix narrant la situació: “el jovent i la mainada resten contents perquè la llamarada és grossa i es veurà de lluny. Alegres el voltegen i fent salts i rialles donant-se les mans i amb l’ardor de les flames, i el saltar d’aquella sardana, si vermelles són les barretines les cares també”. I acaba recordant que quan “mimba la llamarada i pleguen la sardana per contemplar el grandiós espectacle de tants i tants focs encesos alhora i aviat els xicots i algun home que encara es té per lleuger el traspassen fent un bon salt”.
Fins fa uns trenta anys, l’autor d’aquest bloc havia estat partícip, en un entorn ja força urbanitzat, de les fogueres de sant Isidre que es feien a Manlleu. Pel fet de ser les primeres, després vindrien les de les vigílies de Sant Joan i les de Sant Pere, tenien una major dotació d’elements combustibles; les fogueres o, com es deia simplement, ‘focs’ eren cosa de la quitxalla, supervisats, és clar, pels familiars adults. Aquestes de mig mes de maig marcaven, d’alguna manera, l’inici del període estival i del temps de jugar al carrer.


Imatges:
Superior.- Imatge situada en fornícula de la façana d’una casa del carrer del comte de Manlleu
Central 1.- Gravat dels ‘Goigs a llaor de sant Isidre, llaurador, que es venera a l’Església de Santa Maria de Corbera de Llobregat’
Central 2.- Gravat dels ‘Goigs del Gloriós Sant Isidro, llaurador, que es canten a les Llosses, Bisbat de Vich’. Rpoll : Tip. Ripollesa de Daniel Maideu i Hauguet, 1947
Central 3.- Gravat dels ‘Goigs en alabansa de Sant Isidre llauradó. Parròquia de Torà’. Cervera : Tip. Minerva
Inferior.- Dibuic dels ‘Goigs a Sant Isidre Llaurador, patró de la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos” que es venera en l’Església Parroquial de St. Feliu de Torelló (Bisbat de Vich)


Bibliografia:
1 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano, t. 2. vol. 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 1302 “Isidre”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 15935 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 607 i 608
4 Íbid, p. 608
5 Íbid, p. 609
6 Llopart, Dolors. “Sant Isidre”. Dins: Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 252
7 Soler i Amigó, Joan. “Sant Isidre”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 679
8 Amades, Íbid, p. 629
9 Soler, Íbid
10 Amades, Íbid, p. 627 - 628
11 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 198
12 Ideal manlleuense, semanario de actualidades, avisos, notícias y literatura. Órgano oficial de la Villa de Manlleu. Vic : Tip. Balmesiana, 20 de maig de 1916
13 Prat i Roca, Josep. La pagesia de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1956, p. 169
14 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” Dins: Lletres amicals, vol. 18 pàgs. 50 a 135 - Manlleu, agost de 1958
15 Amades, "Sant Isidre i els cultes agraris" Dins: Festes i costums dia a dia: calendari de la cultura tradicional viva segons Joan Amades. [Barcelona]: diari Avui, 1991, fascicle 2.
16 Vilarrasa i Vall, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imprenta Maideu, 1975, p. 172