10 de maig 2009

Sant Eudald, el patró mil·lenari de Ripoll

La vila de Ripoll (1), és el centre de l’arxiprestat del Ripollès i capital de la comarca del mateix nom i ostenta, amb orgull, el lema de ser el “bressol de Catalunya”. El seu monestir (2) i les construccions annexes són, efectivament, un bocí de la història del país.
Precisament, en un espai lateral del monestir de Santa Maria de Ripoll, just després de la monumental portalada romànica, hi ha la capella de sant Eudald; en aquesta es pot visitar i retre culte, tot l’any, a les relíquies de sant Eudald.
La vida de Sant Eudald i l’arribada de les seves restes a Ripoll es troben en relats de tipus llegendari; malgrat això, proporcionen dates concretes que li donen validesa històrica. Diu la tradició més consolidada recollida per Ramon Bonet (3) que Sant Eudald va néixer l’any 535 a la terra llombarda de pares gots i de religió arriana. El 554, tot caçant isards va perdre’s a la boscúria i va trobar un savi, Pancraci, que el va convertir al cristianisme. Després d’un temps de vida eremítica a Catalunya, on vindria amb el seu mestre, als trenta-vuit anys es va dirigir a Tolosa on va fer el miracle de ressuscitar un nen. Poc després va anar a Roma i, allà, va sentir la vocació de convertir arrians. Es va dirigir, de nou, a les terres catalanes on els gots seguien aquesta heretgia. Va arribar a la població d’Ax dels Termas on va ser empresonat i forçat a renegar de la seva fe. Degut a la seva fermesa va ser martiritzat amb fuetades i ficat dins una bota plena de claus. Finalment, va morir a causa d’un cop d’espasa al cor. Va ser l’11 de maig del 581 i Eudald tenia l’edat de quaranta-sis anys
Un cop acabada la conversió dels arrians de la zona, el 587, les restes del Sant Eudald van ser dutes a l’església de Sant Vicenç d’Ax on van rebre veneració durant un temps.
L’any 977, a Ripoll s’havia consagrat una nova església i el seu abat, Guidiscle, volia donar-li magnificència tot dotant-la de relíquies sagrades. A finals d’octubre de l’any següent, uns monjos ripollesos van arribar a Ax i es van endur les restes de Sant Eudald. Van arribar a la vila de Ripoll el 6 de novembre on van ser rebuts en processó. De l’obtenció d’aquestes relíquies hi ha diferents llegendes que defineixen la situació de “robatori” (4).

El camí de les relíquies
La mateixa llegenda especifica el camí que van fer els monjos amb les relíquies adquirides a Ax. En aquest sentit, Tomàs Raguer (5) va especificar que “cal suposar que tornant de la vila d’Ax els dos monjos que hi anaren a buscar el cos de Sant Eudald, o a robar-lo, com diuen la gent, en ésser a l’indret de Toses agafarien el camí de Coma Armada i Montgrony, passant per la vall del Rigat a la del Mardàs” i detalla que “es comprèn aquesta ruta perquè segurament farien nit a Monagals, lloc més ençà de Montgrony on es diu hi havia un monestir de benets /encara es veuen ruïnes) d’on sortiren els monjos que vingueren a fundar el de Ripoll.
En el trajecte d’aquest camí que suposadament van fer les relíquies en van quedar recollits a la llegenda alguns miracles i prodigis com el de fer rajar diverses fonts seques. Així mateix, des d’aquest trajecte van quedar incrustades en la toponímia del territori diverses referència al sant en la seva versió més popular o primitiva, sant Hou. És així com prop de Montgrony hi ha la font de sant Hou i
el forat de sant Hou; aquest darrer és un profund avenc, relacionat amb la Llegenda de Sant Arnau, que segons les guies excursionistes (6) va ser explorat a principi del segle XX pel pioner de l’espeleologia catalana, Norbert Font i Sagué, i té 74 metres de fondària essent la cavitat més profunda explorada als Pirineus durant molts anys. La llegenda feia creure que era el lloc per on l’ànima en pena del comte Arnau sortia de l’infern i el poeta Jacint Verdaguer, a la seva obra Canigó, hi situa l’habitatge de les goges que circulen per les galeries entre aquest forat i les coves de Ribes de Freser. La guia explica que “tant era el nivell de superstició que envoltava l’avenc, que Font i Sagué hagué d’esperar per a la seva exploració que els pagesos haguessin fet la collita per tal que la seva entrada no despertés el comte Arnau o portés la maledicció a aquelles contrades”.

Sant Eudald dins la història de Ripoll
La primera dada històrica sobre les relíquies de Sant Eudald a Ripollès data del 1008 quan l’abat Oliba, en fer inventari del tresor del monestir, va trobar monedes d’or per fer un reliquiari per cobrir el cap de sancti Eovalli (7). Quatre anys abans havia estat nomenat patró de Ripoll per haver salvat aquelles terres d’una gran sequera després de treure les relíquies en processó.
Després de passar per diversos reliquiaris les restes de Sant Eudald van ser dipositades l’urna actual l’any 1670. Es tracta d’una urna de plata decorada amb relleus referents a la vida del sant; al damunt hi ha un bust buit del qual pengen unes campanetes. Dintre del cap hi ha una cavitat buida on es guarden diversos fragments d’ossos; a la part anterior del bust, enmig del pit, hi ha una obertura circular que permet contemplar-ne l’interior; l’arqueta inferior és decorada amb diversos episodis de la vida del Sant (8). Fins al 1936 el reliquiari va estar a l’església pròpia (9). Des d’aleshores es troba a una capella de Santa Maria, just a la dret de l’entrada principal.
La vinculació de Ripoll i comarca amb el seu patró és un element ben viu en el context social de la vila. És un signe de patriotisme local el fet de dur, o posar a un fill o filla, el nom d’Eudald o Eudalda que, en les formes col·loquials solen ser Dalet, Dalda o Daldeta; així, el nom d’Eudald i Eudalda portat per alguna persona vol dir que aquesta té alguna vinculació amb Ripoll.
Dels 933 homes que duien el nom Eudald (10) l’1 de gener de 2007 a Catalunya, 134 homes (14,36 % del total) vivien a la comarca del Ripollès, 104 (11,14% del total) al Barcelonès i 102 homes (10,93%% del total) ho feien a Osona, comarca vinculada geogràficament i socialment al Ripollès; la resta es repartien per diverses comarques catalanes. Aquestes dades representen que Eudald es troba, en el conjunt de Catalunya, en el lloc 306 dels noms més posats, posició que és la 18ena en el cas del Ripollès. En el cas de les dones, les Eudaldes (11) eren 24 a Catalunya, de les quals 7 (el 29,16%) eren del Ripollès. Mentre que en els homes s’ha mantingut o, fins i tot, augmentat la freqüència del nom Eudald posat en les darrers dècades, la seva versió femenina és pròpia de les dones nascudes abans de 1940 (12).
Al voltant de les relíquies de Sant Eudald, Ripoll ha celebrat, tradicionalment, dues manifestacions festives: la primera, l’11 de maig, se celebra la Festa Major en motiu de la diada onomàstica del Sant; el 6 de novembre, ara desapareguda del calendari festiu ripollès, tenia lloc l’anomenat “Sant Eudald petit” quan es commemorava la data d’arribada o translació de les relíquies a la vila (13).
La Festa Major de Ripoll té el dia central a l’11 de maig. Aquesta data, segons el santoral català, és la festivitat de Sant Eudald. Es tracta, per tant, d’una adscripció onomàstica que no té a veure amb la commemoració de l’arribada de les seves relíquies. Abans, aquest fet se celebrava per la diada anomenada “Sant Eudald petit”, el 6 de novembre; des de fa uns anys, aquesta data ha desaparegut del calendari festiu local i només és recordada en l’àmbit estrictament litúrgic.
Cal esmentar una tradició, força antiga, que esdevé en aquesta diada. Es tracta del repartiment d’un bocí de cotó beneït, que rep el nom de ‘cotó de sant Eudald’ [sobre aquest tema podeu veure l’article d’aquest bloc:
El “cotó de sant Eudald” i el “cotó de sant Patllari”.

Sant Eudald, sant Hou de Celrà i l’esquelet de Sorba
Al voltant de la figura de sant Eudald hi ha un parell de consideracions a tenir en compte [Aquest apartat és especialment dedicat a la Júlia, a Francesc i a Galderich, tot esperant que satisfaci la seva curiositat].
Per una banda, cal desfer l’equívoc que són el mateix el màrtir de Ripoll, de nom Eudald o en versió popular Hou, que el màrtir venerat a Celrà. Alexandre Olivar, a la Gran Enciclopèdia Catalana, en tractar de sant Eudald, esmenta que “cal identificar-lo amb el sant homònim venerat a Celrà (14)”. Malgrat aquesta afirmació rotunda, la tradició proporciona elements per diferenciar-los clarament. Ramon Bonet explica, de màrtir de Ripoll, que el nom d’Eudald ve de la paraula llatina Eudaldus i que la gent del poble, que utilitzava el llatí vulgar, va transformar-lo en les versions de sant Thou o Tou, sant Hou o Ou i Santou (15). En canvi, en referència al sant de Celrà, es diu que és un nom que ha rebut diverses modificacions al llarg de la història i que “autors antiquísims anomenen Teobaldo, i en els Anals de Catalunya, Acta Sanctorum, i en altres documents se llegeix Eovald” i es recull que segons Antoni Vicent Domènech “en català se diu Hou, encara que vulgarment se digui Thou, que resulta de la contracció de Sant Hou (16). Així es constata que la única coincidència, pel que fa al nom, és en la versió utilitzada, en algun moment, d’Eovald ja que en el Diplomatari i escrits literaris de l’abat-bisbe Oliba d’Eduard Junyent, en referència a la primera menció de les relíquies, d’esmenta a sancti Eovalli (vegeu nota núm. 7). Un altre aspecte diferenciador és la referència és l’edat que, sempre segons la tradició i les poques anàlisi antropològiques que s’hi ha efectuat, tenien els dos sants en el moment de patir martiri. El màrtir ripollès, segons la versió més consolidada, va morir a l’edat de quaranta-sis anys (17); en canvi, el màrtir de Celrà, seria un infant; segons reconeixement fet el 1750, el vicari general i canonge de Girona Dr. Veray va declarar que tant sant Sixt com sant Hou havien de ser molt joves es morir “perquè els restos de sant Sist denoten poca robustesa i complexió de membres i majorment els de sant Hou que apareixen de la tendre edat dels vuit o nous anys (18)”.
Per altra banda, la segona consideració ens condueix a l’església de Santa Maria de Sorba, al municipi de Montmajor (Berguedà); aquesta conté una construcció que l’arqueologia ha atribuït al martyrium de sant Eudald, datat al segle VI, on s’ha conservant gran part del seu esquelet. Situat al sudoest del terme municipal de Montmajor a la comarca del Berguedà, el nucli de Sorba té com a centre l’església de Santa Maria. Des de finals del segle IX i fins a mitjan XVIII va dependre del monestir de Ripoll fins que al XIX va passar, directament, al bisbat de Solsona.L’edifici de Santa Maria de Sorba conté elements arquitectònics de les diferents èpoques comptant, entre els més antics, el suposat martyrium de sant Eudald. Els anys 1977 i 1979 s’hi van realitzar unes excavacions, dirigides per Manuel Riu, realitzades per l’equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i patrocinades per la Subdirección General de Arqueología del Ministerio de Cultura del govern espanyol que van proporcionar dades i plantejar hipòtesis molt interessants sobre la veritable naturalesa de la construcció (19). Es va considerar que ‘edificació d’aquest suposat martyrium del segle VI, en un lloc on ja hi hauria estat habitat en època romana. Estava format per una rotonda amb un cos de planta quadrada a l’exterior (5,25 m x 5,75 m) i circular a l’interior, coberta amb una cúpula de quatre metres de diàmetre i que semblava correspondre al lloc d’enterrament del màrtir sant Eudald. Per atribuir aquesta correspondència es prenia com a referència la inscripció, present a la tapa de calç fina que tapava el reconditori de l’ara d’un altar que hi havia damunt de la cambra sepulcral i al bell mig de la rotonda, on es podia llegir [E]UBALDIS RELIQUIAE SUNT MARTYRIS XRISTI. AMEN (20). Amb aquesta identificació, es va donar per suposat que l’enterrament situat en aquest edifici pertanyia a sant Eudald.La sepultura tenia un espai interior d’uns 2,30 m de llargada per 60 centímetres d’amplada i 40 d’alçada i tenia, a la part superior, una obertura, tapat per una tègula plana per on, es va suposar, s’havien pogut introduir peces de tela amb el propòsit d’obtenir relíquies per contacte amb les restes del Sant (21); o sigui el procediment utilitzat correntment en les tombes del màrtirs i amb les peces de roba que es coneixien com a ‘brandea’.Dins la tomba es va fer una troballa encara més interessant: la del suposat esquelet del sant. Les conclusions de les excavacions presenten que “l’estudi antropològic, realitzat per Elisenda Vives, ens diu que l’esquelet correspon a un home adult, mort al voltant dels cinquanta anys, i afectat de reumatisme hiperuricèmic (gota), que deuria mesurar de 1,65 a 1,70 m d’alçada, de complexió robusta i destre, si bé les insercions musculars poc desenrotllades, cosa que revela que no deuria exercir una activitat física pesant (22)”. Va ser enterrat, es complementa en un altre lloc, “en posició de decúbit supí amb les cames estirades i els braços creuats all sotaventre. Hi manquen els ossos del crani, la mandíbula inferior i algunes vèrtebres i costelles, a causa d’haver estat violada la sepultura per la capçalera en temps antic (23)”. Juntament amb els ossos es conservaven onze claus de forja amb alguna estella de fusta que devien provenir del bagul. Al voltant del martyrium, segons Manuel Riu, “s’estenien tombes de tègula plana, pròpies de l’antiguitat tardana (24)”. Aquestes tombes s’atribuirien a la forma d’enterrament ad sanctos i, segon Riu, “era usual que els fidels volguessin ésser sebollits a prop del màrtir “. Precisament, en la ubicació cronològica de l’estudi de Santa Maria de Sorba que apareix a Catalunya Romànica esmenta: ben aviat, al voltant d’aquest martyrium devia créixer un cementiri, amb tombes amb volta de canó, sarcòfags i tegular planes, i alguns edificis hi foren adossats, un almenys on devia viure el sacerdot encarregat de tributar culte al sant (25)”. D’aquesta manera, cal entendre que la rotonda original, amb les restes humanes que guardava, deuria ser ampliada en els segles següents amb un atri i posteriorment, en diferents fases, s’hi afegirien altres construccions fins a resultar l’actual edifici.Després d’aquestes campanyes d’excavació i de l’anàlisi de les dades, Manuel Riu considerava, tot i afirmar que no es podien donar com a resultats definitius, que es podia tractar del martyrium de sant Eudald. Fins i tot apuntava la possibilitat que les restes trobades a la sepultura del martyrium estiguessin relacionades amb les relíquies venerades al reliquiari de Ripoll . Unes excavacions posteriors, realitzades el 1994 i de les quals es van publicar les conclusions al volum de Catalunya romànica dedicat a les troballes i excavacions realitzades en els darrers temps (respecte l’edició de l’obra, és clar), van oferir noves dades respecte les Santa Maria de Sorba. Josep Pujades i Cavalleria (26) descriu les conclusions d’unes excavacions al subsòl de la capçalera de l’església de Santa Maria de Sorba, realitzades al desembre de 1994, on diu que “l’anàlisi dels seus resultats proporciona algunes diferències respecte a les conclusions de campanyes arqueològiques realitzades anteriorment” (en referència a les descrites fins ara) i afirma que “el més interessant és la determinació de l’època de construcció de l’estructura de planta circular, fins ara considerada la part més antiga de l’edifici; en la proposta de conclusions, aquesta estructura se situa en la darrera fase de reformes de l’edifici” i respecte la sepultura considera que “abans de construir-se ja existia un nivell de paviment, una part del qual va haver de ser destruït per a encabir-hi l’individu inhumat; la capçalera de la sepultura va ser destruïda parcialment durant la construcció d’una estructura absidal, la qual cosa planteja la hipòtesi de si fou en aquets moment que van desaparèixer part dels ossos cranials i el maxil·lar inferior”. És així com, a les conclusions finals “sempre a tall d’hipòtesi” considera que hi ha elements que es poden datar d’època romana i que “a Sorba es repetiria el procés, prou conegut, de l’habilitació de part de les dependències d’una vil·la com a zona de culte cristià” però que “es pot determinar que l’estructura circular de la capçalera no és anterior al segle XVII”.Per la seva banda, Manuel Riu es va fer ressò d’aquestes dades posant-les en dubte i esmentant que Pujades “mai no parla de martyrium, ni del cos de sant Eudald” ni altres elements de l’estructura i acaba resolent que “en línies generals i en poques paraules: la interpretació de Pujades, innovadora certament, no creiem que pugui ésser convincent i infravalora un monument que, per ara, cal considerar únic a Catalunya (27)”.
En qualsevol cas i mentre no hi hagi noves investigacions, algunes de les quals ja són impossibles per la desaparició de les restes de Celrà, queda a l’aire la identitat d’un sant molt venerat a Ripoll i comarca. El dubte, en aquets cas, només resta ens mans de la fe i la devoció.(Aquest darrer apartat va ser publicat l’11 d’octubre de 2008 al bloc Reliquiari amb el títol
'Martyrium" de sant Eudald a Santa Maria de Sorba (Montmajor)















Imatges
Superior.- Reliquiari de sant Eudald disposat de la nau de l’església de Santa Maria de Ripoll en la diada de la seva festa, 11 de maig. Ripoll, 2007

Central superior.- Banderola situada en un balcó d’una casa de la vila de Ripoll com a símbol d’identitat i estendard del patró. Ripoll 2007

Central inferior.- Besada al reliquiari i obtenció del ‘cotó de sant Eudald, un cop acabat l’ofici solemne dedicat al sant patró de Ripoll. Ripoll, 2007

Inferiors.- Cincs versions dels goigs dedicats a sant Eudald, impresos per les impremtes Bonet i Maideu els anys 1957, 1972, 1983 i posteriorment. Per gentilesa de Bibliogoigs.


Bibliografia:
1 Per dades de tipus històric i sociològic de Ripoll podeu consultar: Ripoll [en línia] Wikipedia. Wikimedia Fundation, Inc. Disponible a: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Ripoll> [Consulta: 23 de juny de 2007]
2 Per fer un recorregut per la història i arquitectura del monestir de Ripoll podeu consultar: Imágenes del monasterio de Ripoll [en línia] Davinci-systems.es. Disponible a:<http://www.davinci-systems.es/ripoll/ripollc.htm> [Consulta: 23 de juny de 2007]
3 Les diferents versions són contrastades a: Bonet i Llach, Ramon. Vida i culte de Sant Eudald: patró de la comtal vila de Ripoll: la història, la tradició, la llegenda. Ripoll: [s.n.], 1981, 19 – 42
4 Un dels relats referents a l’obtenció de les relíquies pels monjos de Ripoll és del mateix Mn. Jacint Verdaguer i pot llegir-se a: "Jacint Verdaguer. Rondalles" [en línia] Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya Disponible a: http://www.xtec.es/sedec/verdaguer/rondalle.pdf> pàg. 10 [Consulta: 23 de juny de 2007]
5 Raguer, Tomàs. “Secció folklòrica. Dues tradicions campdevanolines de Sant Eudald”. Dins: Scriptòrium. Ripoll, novembre de 1924, núm. 23, p. 7 – 9
6 Montgrony: Fonts del Llobregat: guía cartogràfica: notes geogràfiques, excursions, senders, escalada, espeleologia, allotjaments: mapa topogràfic,… Granollers: Geogràf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques, 1996, p. 30
7 Junyent, E. Diplomatari i escrits literaris de l’abat-bisbe Oliba. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 235
8 Bonet. Íbid, p. 52 – 55
9 Podeu resseguir la història a: "Any 2004. Mil·lenari de la proclamació de Sant Eudald com a patró de Ripoll" [en línia] Ripoll : 2004 Disponible a: <http://www.terra.es/personal/fleiva/sant_eudald.htm> [Consulta: 23 de juny de 2007]
10 Cercar el nom “Eudald” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Eudald&VOK=Confirmar [Consulta: 8 de maig de 2009]
11 Cercar el nom “Euldalda” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Eudalda&VOK=Confirmar [Consulta: 8 de maig de 2009]
12 Cercar el nom “Eudald” i “Euldalda” a: Població; onomàstica. Història per dècades [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 8 de maig de 2009] Disponible a: http://www.idescat.net/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=656 i Institut d’Estadística de Catalunya [en línia] Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=113720 [Consulta: 8 de maig de 2009]
13 Boixés i Sabatés, Joaquim. El Petit país del Ripollès. Ripoll: Maideu, 1970, p. 102, 216 i 217
14 Olivar, Alexandre. “Eudald” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 10. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 364
15 Bonet, Íbid, p. 12
16 Els gloriosos màrtirs de Celrà Sant Sist i Sant Hou. Celrà : Imp. La Editorial Gerundense, 1921, p. 13
17 Bonet, Ídib, p. 42
18 Els gloriosos... Íbid, p. 15 i 16
19 Vegeu: “Martyrium de Sant Eudald, Santa Maria, Sorba” Dins: Les Excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys . Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura (Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 1), pàg. 408 - 411.
20 “Martyrium...”, Íbid, p. 408
21, Riu, Manuel. “El martyrium de Sant Eudald, a Sorba” Dins: L’Erol. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 63, p. 29
22 “Martyrium...”, Íbid, p. 408 i 409
23 Riu. “El martyrium...” Íbid, p. 30
24 Íbid
25 Riu, Manuel “Santa Maria de Sorba”. Dins: Catalunya romànica, volum 12. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 331
26 Vegeu: Pujades, Josep. “Santa Maria de Sorba. Montmajor”. Dins: Catalunya romànica, volum 27. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 188 – 189
27 Riu. “El martyrium...” Íbid, p. 31