19 d’abr. 2009

Diumenge de Pasqüetes: dia del ‘combregar general’

La capvuitada de Pasqua florida o el que és el mateix, el diumenge posterior a Pasqua, era conegut amb el nom de Pasqüetes, ‘diumenge in albis’ o, segons Salvador Alsius, com diumenge de Quasimodo, “perquè amb les paraules “quasi modo” començava l’introit de la missa d’aquell dia (1)”.
Joan Amades recorda que, en aquesta data, “hom celebrava el Combregar general” dient que “Nostramo era portat als malalts impossibilitats i, en general, als qui per malaltia no havien pogut anar a confessar durant la Quaresma” i remarcant que “mai no es deixava de visitar els hospitals i cases de beneficència”. L’escenificació, segons el mateix Amades, era important: “el Sagrament era acompanyat per un gran nombre de feligresos que tocaven una tonada de gralles especial per a acompanyar el combregar, tota melangiosa i planyívola” i que “antigament, hom havia celebrat com una processó, molt concorreguda de devots, per acompanyar Nostramo als hospitals (2)”. A Manlleu, almenys fins a la dècada de 1950 es realitzava d’aquesta manera descrita. Josep M. Gasol en recorda que era una activitat organitzada per la Confraria de la Minerva “la qual ací té la denominació d’Associació de Portants del Tàlem” i que “a primera hora del matí, es fa la processó que acompanya Nostramo que és dut als malalts i impossibilitats d’acudir a l’església per al compliment pasqual. Surt i retorna a la Parròquia i segueix tots els carrers on habita algun d’aqueixos malalts sens oblidar la visita a l’hospital de Sant Jaume” i conclou que “sol ésser molt gran l’acompanyament d’aquest combregar general (3)”. A Barcelona, segons Amades, el sagrament era conduït processionalment per un seguici de fidels portant atxes enceses (4)”.
Aquesta diada també era especial a muntanya. Joan Soler explica que era una data molt important dins el calendari dels pastors i esmenta com “als pobles de muntanya comença la tosa dels ramats, que, segons les contrades, dura fins a l’altra Pasqua o fins a Sant Joan” i que “el bestiar de llana és xollat i marcat –antigament al foc, actualment amb pega fosa- amb el respectiu senyal de propietat, a fi d’emmenar-lo als Prats comunals d’alta muntanya on pasturaven barrejats en grans ramats col·lectius, de primavera a tardor (5)”.

Imatge: Processó del Combregar general, a Manlleu, després de visitar l’Hospital de Sant Jaume. Foto Salarich / Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu.

1 Alsius, Salvador. Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona : La campana, 1998, p.89
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 2. Barcelona: Salvat, 2001, p. 950
3 Gasol, Josep M. “El sapàs. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958
4 Amades, Íbid,
5 “Pasqüetes”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 542