12 d’abr. 2009

Bellmunt, una ermita mariana ‘al cel suspesa’, ja té l’aplec a punt

Qui sap si el gran poeta mossèn Cinto, en escriure el seu poema L’emigrant, feia referència a aquesta ermita; certament, però, tothom qui s’acosta al nord de la Plana de Vic pot assegurar que Bellmunt es troba a la frontera entre l’àmbit terrenal, al qual tots estem subjectes, i el regne celestial. No en va està situada a 1.246 m d’altitud.
La primera dada històrica del santuari de Bellmunt, segons Antoni Pladevall, es refereix a una deixa econòmica feta per Pere de Serra que, a més de cessions a d’altres llocs, donava dotze diners a Sancte Marie de Bello Monte (1). A aquesta referència la seguirien d’altres en els anys següents. Una i altres deixarien constància de l’edifici, dedicat a Santa Maria, que esdevenia la continuació de la capella del castell de Sa Reganyada que havia estat situat, a l’alta edat mitjana, al cim que s’alça davant mateix de l’actual santuari; es tracta, per tant, d’un santuari dels més antics, del tipus nascut prop d’un castell feudal [vegeu l’article d’aquest bloc:Santuaris marians (I): generalitats]. Així, diu Pladevall, el nom de Bellmunt “es devia donar la gent del lloc al santuari o capella de la Mare de Déu, mentre que restaria el de Sa Reganyada per a la muntanya i la fortalesa (2)”.
Joan Amades (3) fa referència a la tradició que explica que “la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt fou esculpida per sant Marc i sant Mateu” i que “un navegant la portava d’Alexandria quan, pel camí, es desencadenà un temporal imponent”, després de fer parada a Malta i emprendre la navegació va anar a parar a la costa catalana “des d’on s’encaminà a la muntanya de Serragrenyada, on amagà la imatge sota un pedregall”. La narració conta com “un estel molt més resplendent que els altres, el qual amb el seu intens centellejar va revelar l’existència de la imatge”. A aquell lloc, segueix explicant Amades, “de tot arreu van anar-hi milers i milers d’alades, que es van deixar caure mortes davant del munt de pedres formant-hi petites muntanyes amb els seus cossos”. Un bou va indicar a uns pastors on es trobava la imatge que, després d’intentar dur-la a l’església parroquial de Sant Pere de Torelló i després de tornar per tres vegades al lloc inicial van adonar-se que li havien d’aixecar una capella.
De la referència a les formigues alades i a la seva vinculació amb la Mare de Déu de Bellmunt ja en va deixar constància, a mitjan segle XVII, Narcís Camós. En la seva obra Jardín de María, esmentava com “acuden, de donde las envía Aquel que todo lo guía, muchas hormigas de las que vuelan, que son harto grandes y llamadas aladas, y ocho o quince días antes de la Asunción de la Virgen, se ponen por diferentes partes de la iglesia, donde muy presto mueren todas, sin volverse ninguna (4)”. Aquest fet extraordinari ha copsat l’atenció d’autors de tots els temps. Xavier Fàbregas per la seva part, en comentar com “un fenomen meteorològic o zoològic determina la sacralització d’un indret” fa referència a Bellmunt esmentant que “l’arribada de les formigues amb ales a aquest punt constitueix una invasió impressionant (5)”. Amades conclou el relat de l’episodi dient que “les alades van a morir davant de la Mare de Déu; i si n’hi ha alguna que es mor pel camí, les seves companyes les recullen i la porten fins a l’ermita, perquè, morta o viva, vegi la imatge” i resol que “amb tants milions i milions d’alades com hi acuden, mai no se n’ha posat cap a la cara de la imatge de la Mare de Déu (6)”.
La imatge mariana de Bellmunt és una figura de mida petita. Pladevall en diu que “és una imatge gòtica, d’alabastre, feta avançat el segle XIV” i determina que “per tant, no és la primera imatge de les donacions o deixes testamentàries del segle XIII (7)”. Malgrat aquesta apreciació, la figura que es veu actualment és la original del XIV ja que ha superat les diverses vicissituds que han afectat, en el curs dels segles, al santuari així com la destrucció iconoclasta de 1936.
D’entre les cases per les quals era invocada la Mare de Déu de Bellmunt hi ha la de protegir els captius i presoners per tal que els procurés la llibertat. Amades diu que, un cop est robaven llirs, els antic presoners li oferien els grillons i les cadenes, a mena d’exvot, que restaven penjades al santuari (8). Ho esmenten un antics goigs:

“De molts presoners les penes
són dels miracles exemple,
puix posen en voltre temple
per banderes ses cadenes;
amb salutacions amenes
us confessen Redemptora:
Verge i Mare de Bellmunt,
Siau nostra Protectora”

És el cas d’un cadenat i els seus grillons que encara es pot veure actualment i que, segons el inventaris estudiats per Antoni Pladevall, ja hi serien entre 1438 i 1441 (9).

Aplec per Dilluns de Pasqua
L’aplec de Bellmunt se celebra el Dilluns de Pasqua. Antigament havia tingut lloc el 25 de març, dia de l’Anunciació o Encarnació però des del segle XVII s’esdevé l’endemà de Pasqua florida. Des de fa temps aquest aplec és organitzat pel grup Amics de Bellmunt que reben, als visitants que s’hi apropen, amb coca i llonganissa. Enguany, a més, la celebració conté interessants novetats
.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, 1992, p. 37. Extret de: Arx. Cur. Fumada Vic. Testament I (1240 – 1252), fol. 16
2 Pladevall, Íbid, p. 46
3 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 75 – 80
4 Camós, Narcís. Jardín de María, plantado en el Principado de Catalunya. Barcelona: Orbis, 1949 (reedició de l’obra publicada a Barcelona el 1657 i reimpresa a Gerona el 1772), p. 373
5 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979 p. 100
6 Amades, Íbid, p. 77
7 Pladevall, Íbid, p. 46
8 Amades, Íbid, p. 77
9 Pladevall, Íbid, p. 96