5 d’abr. 2009

Resseguint el ‘camí de les creus’: l’antic viacrucis urbà de Manlleu

Abans, les mostres de religiositat eren evidents, fins i tot, en el paisatge urbà. Les diverses referències en el nomenclàtor dels carrers, la presència de monuments de recordatori de manifestacions col·lectives com la Santa Missió o d’altres elements arquitectònics procuraven deixar molt present, en el dia a dia quotidià, el deure constant amb la fe. Un exemple d’aquest fet es pot trobar a Manlleu on encara resten, fixades en algunes cases del casc antic, algunes creus de l’antic camí del Viacrucis.
La Setmana Santa era, anys enrere, un temps de gran agitació per a la població manlleuenca, d’acord amb les celebracions litúrgiques pròpies del fet religiós quaresmal. La més destacada d’aquestes manifestacions era la processó del Sant Enterrament que fins al 1955 es va celebrar a la tarda de Dijous Sant; d’acord amb les reformes decretades per la mateixa Església, des d'aleshores va passar a l'endemà, Divendres Sant. El 1972, a Manlleu, van deixar de fer-se els actes al carrer per Setmana Santa.
Aquest període ple de pietosa actitud, contenia actes molt diversos com, la benedicció de les palmes –que encara perdura en certa manera,- el salpàs a pagès, la benedicció de les aigües i, més enllà de la diada de Pasqua, el combregar general que portava el “Cos de Crist” entre els malalts del poble.
L’atenció especial d’aquest article, però, es refereix a l’anomenat Viacrucis, o sigui, “camí de les Creus”, que se celebrava el Diumenge de Rams a primera hora de la tarda, entre les tres i les quatre. El seguici partia i finia a l’església parroquial i desfilava per diversos carrers de la població en un circuit ben definit.
El ritual del viacrucis consisteix a seguir, en processó silenciosa i amb acció de prec i meditació, la Passió i Mort de Jesús. Aquest recorregut es fa d’acord a catorze aturades o “estacions”, en què es recorda una escena concreta. Així, des de la casa de Pilat fins al Calvari –amb la crucifixió i enterrament- s’interpretaven episodis que la litúrgia popular ha destacat especialment dins el conjunt de la commemoració de les darreres hores de Jesucrist. La tradició, nascuda en ple segle V, presenta la mateixa Verge Maria resseguint, dies després de la mort del seu Fill, els 1.361 passos que se suposava que separaven el punt d’inici i el cim del mont del Calvari. El costum havia arribat, fins i tot, a establir la distància, en passes, entre estació i estació (1).
Posteriorment va anar arrelant el costum i arribaria a ser un dels motius de les peregrinacions a Jerusalem i progressivament s’anirien establint les catorze estacions que han quedat definides fins a l’actualitat.
Les primeres representacions del viacrucis públic manlleuenc es perden en la memòria del temps, però reberen una gran empenta, com tota la Setmana Santa, a partir de 1917 quan un col•lectiu de vilatans emprengueren aquesta tasca; només els dos anys de plena Guerra Civil es deixen de celebrar totes les manifestacions religioses i populars. El mateix 1939 es reprenen unes i altres i no seria fins al 1969 que el viacrucis se celebraria per darrera vegada davant del poc seguiment del públic. Aquest cessament s’avançaria tres anys al comiat de tota representació pública del període. L’establiment de la Parròquia de Gràcia, durant els seixanta, va suposar que durant pocs anys hi hagués doble celebració. De tots aquests esdeveniments n’hi ha testimoni fidel a la revista anual El Record que va sortir per quaresma entre aquests dos extrems, 1917 i 1972, i que aporta un gran valor documental.
Abans de 1936 la processó estava presidida per una imatge de Jesús de Natzaret, pas que representava el Crist carregant la creu i que havia estat ofrena del reverend Tomàs Puigcarbó. Estava organitzada per la Lliga de la Perseverància i l’Schola Cantorum cantava lletres del pare Lluís M. De Valls musicats per Lluís Millet. Tres penitents encaputxats -el central mostrava una creu- obrien la comitiva. Després de la Guerra Civil, que va comportar la destrucció de la talla del Natzarè, el 1949 se’n va inaugurar un de nou, fet per l’artista Silvestre Blasco i patrocinat pels joves de la població. Més curiós és el fet que el Crist crucificat que acompanyava el seguici fins al 1936, quan va ser, també, destruït, va reaparèixer com una imatge procedent de Rupit; Casualment s’havia conservat a Manlleu i es va fer servir fins que l’artista manlleuenc Ramon Pujol en va fer un de propi el 1942.

El viacrucis manlleuenc
Les dues estacions, la que obria i la que tancava la processó, o sigui la primera i la catorzena tenien lloc en el mateix temple parroquial; o davant de la façana durant els anys de la reconstrucció posteriors a la Guerra Civil.
A la sortida del temple parroquial, a la plaça de Crist Rei es formava la comitiva. En aquest punt s’iniciava el recorregut. La primera estació (Jesús és condemnat a mort) es trobava molt a prop, a la plaça de Dalt Vila. Seguidament es baixava pel costat de la Font de la Mare de Déu; trencant a la dreta encara es pot contemplar la més ben conservada de les creus. Era la segona estació (Jesús carrega la creu), arran de la porta de l’antiga Barberia Bajona. La següent estació (Jesús cau per primera vegada) estava situada a la primera casa del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris), passat el que havia estat l’abeurador, i coneguda com a Can Blatdemoro o Can Molera; d’aquesta manera la processó trencava a mà esquerra tot dirigint-se cap al riu Ter.
D’allà, i en línia recta es feia camí fins a trobar l’entrada del carrer Horta de Font on, a la casa de mà dreta, hi havia la quarta estació (Jesús es troba amb sa Mare. Més avall, a la casa pairal de can Rifà (davant per davant del carrer de Sant Domènec) hi havia la cinquena estació (Simó de Cirene ajuda Jesús). Precisament en aquell lloc també es pot veure un altra de les creus que es conserven, però sense la barbacana.
La sisena de les estacions era al capdavall del carrer, concretament a casa de la família de mossèn Targarona (Verònica eixuga la suor del rostre de Jesús).
Arribada al passeig del Ter es tombava a mà esquerra altre cop i en un tram llarg s’aturava a la casa de Lluís Coll i Espadaler, entre els carrers de Sant Ferran i del Pont. Aquesta era la setena estació (Jesús cau per segona vegada).
Arribada al pont de Can Moles, el viacrucis retornava en direcció al temple parroquial seguint el carrer del Pont. En el mateix molí Muntada trobava la vuitena estació (Jesús consola dones de Jerusalem). Més endavant es trobava una nova creu, la novena estació (Jesús cau per tercera vegada) a la casa que va ser enderrocada, a mitjan anys cinquanta, per obrir el tram de carrer que va del carrer del Pont al passeig de Sant Joan –seguint el carrer de Sant Domènec- i que es va dedicar a la Verge del Pilar. Aquest fet va obligar a ressituar-la a la casa que va passar a fer cantonada.
Seguint via s’arribava a la cantonada amb l’actual carrer de Sant Jordi, concretament a l’edifici on hi havia la tradicional Farmàcia Torrents. Allà hi havia la desena estació (Jesús és despullat).
Des d’aquest punt ja es veia l’onzena estació (Jesús és crucificat) al principi del carrer. Eren les conegudes Tres Creus que, després d’haver-se convertit en un indret simbòlic per tots els manlleuencs, per als seguidors del viacrucis era el Calvari. Aquestes creus ja provenien del segle XIX i van ser escenari especial durant la Santa Missió de 1924. A finals dels anys seixanta del segle XX se’ls va donar la imatge actual en la gran reforma de l’espai on estan situades.
Enfilant el carrer de la Font i tancant el cercle imaginari del recorregut, es feia la dotzena estació (Jesús mor) al mur de les torres de Can Vilaró –al capdamunt de les escales que provenen de la plaça de Fra Bernadí.
Posteriorment, refent la pujada lateral de la Font de la Mare de Déu, el seguici feia la tretzena estació (Davallen Jesús de la Creu) a la plaça del Pou o de Crist Rei, davant mateix del Temple parroquial, preparant el conjunt per entrar a l’edifici per realitzar la darrera estació (Jesús és posat en el sepulcre).

Fets i observacions
Les creus del viacrucis van ser objecte de la destrucció durant els primers mesos de la Guerra Civil. Com la majoria de símbols religiosos -el mateix temple parroquial en va ser el major exemple- van ser víctimes de la incoherència del moment. El mateix Ajuntament de Manlleu va proposar actuar en aquesta direcció; en una llista, on també hi havia fornícules o capelletes de carrer, s’indicaven les creus que calia destruir, la del carrer de la Font (tercera estació), una al Call del Ter (la cinquena estació, a can Rifà), la del passeig del Ter (setena estació), una al carrer del Pont i, finalment, a les Tres Creus(3). Totes i cadascuna van ser restituïdes per a la celebració de la Setmana Santa de 1939 –ja en període franquista-, que va esdevenir un acte principal d’aquell viacrucis, recuperat després de dos anys de no fer-se.
Localismes a part, des d’un punt de vista etnològic, el viacrucis, segons Joan Soler i Amigó, representa un camí dur i penós, ple de perills, proves i sofriments als quals s’havien de sotmetre els qui volien anar des del centre del món al centre íntim; així mateix, és ritu de pas del profà al sagrat, de l’efímer a l’etern, de la mort a la vida, de la humanitat a la divinitat (4). No és sorprenent, per tant, que en els durs afers quotidians de la vida sorgeix l’expressió de “passar un viacrucis”.
L’interès d’aquest article, però, fora del sentit religiós que expressa el viacrucis, resideix a recuperar de la memòria del pas del seguici que es feia a Manlleu. A la població, precisament, hi havia la particularitat destacable que les estacions estaven indicades per unes creus de fusta, amb una mena de barbacana del mateix material col•locada al damunt fent doble pendent; aquestes estaven fixades a cases particulars –possiblement de devots fidels del l’activitat- i que ja devien ser-hi des del segle XIX –com ho demostren les fotografies més antigues dels carrers de la població. Més enllà de marcar la situació de cadascuna, l’objectiu principal és indicar les que encara es conserven –en ple 2006- i que no deixen de ser testimoni d’un bé patrimonial i etnològic –, a part de religiós. Per tant, en un passeig, que pot ser totalment laic i simplement de curiositat turística, es poden veure, encara ara, algunes creus que perduren al pas del temps. Les reformes de moltes façanes han comportat que s’hagin retirat moltes d’aquestes creus, des del ja llunyà darrer viacrucis –del 1969-, i que en restin pocs exemplars.
Es pot aprofitar per contemplar els testimonis que representen les creus de la segona estació –al costat de les escales que condueixen des del carrer de la Font a la plaça de Dalt Vila (la més ben conservada i amb tota la seva autenticitat); la de la cinquena estació, a l’antiga casa de can Rifà – al carrer d’Enric Delaris just enfront del de Sant Domènec- en què manca la barbacana de fusta però que encara es dibuixa en el mur; la de la vuitena –a Can Muntada, al capdavall del carrer del Pont- a l’alçada d’un primer pis i, com l’anterior, sense barbacana; les reconegudes Tres Creus –a l’altre extrem del carrer del Pont- amb la fesomia reformada fa uns quaranta anys; i, finalment, com una petita resta, una fusta travessera de la creu que hi havia al mur posterior de can Vilaró –damunt de les escales de la plaça Fra Bernadí- i que cal observar amb certa atenció pel fet de ser pintada amb el mateix color de l’entorn immediat.

Article publicat a la revista El Ter, núm. 122, maig de 2006. Manlleu : Manlleu Mitjans de Comunicació SLU, p. 20 – 21.

1 A Manlleu no es té constància que aquesta tradició fos ajustada al recorregut real
2 Llibre d’ El Record: història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca: 1917 – 1959. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1960
3 Arxiu Municipal de Manlleu. Incautacions. Governació 18, exp. 7/1936
4 Soler i Amigó, J. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, 1998, pàgs. 600 - 601