29 de març 2009

Les marededéus medievals del MEV van ser protagonistes d’una conferència

Dijous 26 de març les marededéus medievals del Museu Episcopal de Vic van ser les protagonistes d’una interessant conferència organitzada per AFADIP (Associació Famílies Desenvolupament Integral Persona) de Manlleu. Va tenir lloc a l’auditori de Caixa Manlleu i va ser impartida per Assumpta Cirera Bergadà, llicenciada en Història de l’Art i responsable del Servei Educatiu del Museu Episcopal de Vic, en el marc de les conferències pro aula d’extensió universitària que s’imparteixen regularment a Osona.
Les imatges marianes, de l’època i estil romànic i gòtic representen la superació de la tradició pròpia del judaisme que no acceptava representacions de la divinitat. Així, superant l’oposició iconoclasta que va afectar al cristianisme durant els segles VIII i IX, ens han arribat aquestes imatges, amb un missatge especialment simbòlic i amb una funció específicament pedagògica que il·lustren la bellesa i encant de l’art entre els segles XII i XV a les nostres esglésies. En aquest cas, i del qual els exemples que es troben al Museu Episcopal de Vic són ben il·lustratives, cal destacar les imatges escultòriques i en tres dimensions de la Mare de Déu –conegudes tradicionalment com ‘marededéus- i les de imatges pictòriques sobre fusta en frontals d’altar. Més enllà de la seva utilitat, decorativa i didàctica, aquests elements artístics aporten informació de les transformacions socials d’aquells segles.
Assumpta Cirera va fer un recorregut per les marededéus romàniques i gòtiques, que formen part de la notable col·lecció del MEV, mostrant la seva evolució. Les primeres imatges presenten la Mare de Déu com a ‘tron de saviesa’ amb la missió de proporcionar un suport adient al seu fill Jesucrist i amb el qual no manté cap relació directe; responen un gest de una manca d’expressivitat i porten, al cap, una corona com a signe sagrat; aquest hieratisme és allò que, amb feines i treballs, ca permetre superar l’episodi iconoclasta que va afectar el cristianisme oriental. A partir del segle X, des del territori central francès, es comencen a fer presents les formes que esdevindran habituals en el romànic català, amb una diversitat de mides –segons el lloc on havien d’estar situades-, una rica policromia que proporcionava una gran vistositat, i uns trets bizantins en el vestir. A partir del segle XII, gràcies a l’empenta de l’orde del Císter, les marededéus es converteixen en una presència habitual en els temples religiosos i, en alguns casos, fins i tot compleixen la funció de reliquiaris.
És interessant, com va fer la conferenciant, de posar l’atenció en la figura del nen Jesús, que a l’art occidental sol ser representat com un ‘homenet’ i com, en el transcurs del temps, d’una posició central a la falda que l’acull va adoptant una mena de gir cap a un genoll, majoritàriament l’esquerra, fins a incrementar els gestos de complicitat entre mare i fill. A partir del segle XIII ja hi ha contacte ‘humà’ entre el dos personatges representats i adquireixen importància els símbols que porten a les mans: el llibre sagrat, l’esfera –que en el nen ve a ser la volta celestial com a missatge de perfecció i en la mare és la poma del pecat original en què van caure Adam i Eva i sobre el qual Maria redimeix la humanitat. També hi ha altres elements com una magrana, associada a la fertilitat, o una flor de lis, en referència a la reialesa. Els frontals d’altar contenen, a més, altres formes geomètriques de representació simbòlica, com l’anomenada ‘ametlla sagrada’ que testimonien la relació amb el cel dels personatges que engloben.
La imatge fòtica ,a partir del segle XIII, aporta una humanització de les dues figures, Mare de Déu i fill Jesucrist; la primera pren una forma més pròpia d’una dona i el segon mostra actituds més infantil. És així com es recupera la naturalitat perduda de l’escultura clàssica.
El discurs narratiu va cloure amb diversos exemples de representacions de la vida de la Mare de Déu que contenen algunes peces del Museu Episcopal de Vic. Entre aquestes, aparegudes per l’increment d’interès per la genealogia de Maria a partir del segle XIV i prenent om a base, especialment, els evangelis apòcrifs, es poden veure escenes de la infància, tant de la Mare com de Jesucrist. Malgrat la seva manca d’oficialitat, pel fet que alguns no són narrats en els evangelis canònics, són fets força coneguts i que, almenys en la seva versió iconogràfica, han arribat als nostres dies.
La conferència va acabar amb un col·loqui entre els assistents i la conferenciant que va acabar de constatar l’interès i importància del patrimoni artístic i cultural que conté el Museu Episcopal de Vic.